La Setmana Santa

Records de Quaresma (7 de 7)

Hem arribat a Setmana Santa que, segons Joan Amades, era la setmana més trista i dolorosa del calendari cristià, en record de la Passió i mort de Jesús. Els que ens vam criar en aquell ambient, abans de començar-nos a qüestionar el per què de moltes coses, fèiem el que tocava segons el calendari que tenia una base principalment religiosa. Els aprenentatges de la infància perduren en la nostra memòria, per això tenim ben vius encara tots aquells records. No sabem fins a quin punt moltes de les coses que ens van ensenyar ens hauran servit; uns s’hi han aferrat, altres les han ignorat, altres les tenen presents en alguns moments en què la vida mostra el costat més amarg. Sigui quin sigui el grau de seguiment que cadascú de nosaltres n’haurà fet, segurament que aquells coneixements, ens hauran servit per saber de què parlem i mostrar-nos més o menys crítics. A partir d’aquí, totes les opinions són respectables, sempre i quan no atemptin contra la llibertat dels altres. Aferrats, girats d’esquena o dubtosos davant del tema, penso que molts de nosaltres estaríem d’acord amb què l’escenografia quaresmal ens produïa una por que haurem recordat molt de temps.

No voldria tancar aquesta sèrie sense parlar de tres dels actes d’aquelles Setmanes Santes de la meva infància:

El Via Crucis. Per vostra passió sagraaaaaada, adorable redemptooooor, perdoneu aaltra vegaaaaada aquest poble pecador…  Aquesta era la tornada que es cantava a les representacions d’aquesta cerimònia, els divendres de Quaresma i per Setmana Santa. Catorze estacions per recordar el camí de Jesús a la Creu, amb escenes on el protagonista, obligat a carregar amb la creu on seria crucificat, queia una, dues i tres vegades, li donaven fel i vinagre per beure, li posaven una corona d’espines, el clavaven a la creu… Quina d’aquelles imatges no faria por a una criatura? 

Via Crucis a Sant Francesc

Els monuments. Les escenes de dolor i patiment que envoltaven la mort de Jesucrist han estat representades, amb molt dramatisme, per la imatgeria religiosa que prenia un protagonisme especial aquests dies. El dimecres, els pabordes preparaven i ornamentaven amb flors i espelmes els monuments que serien exposats a les esglésies i que es visitarien el dijous i el divendres sant. Recordo el pànic que ens feia baixar les escales de la capella dels Dolors, situada sota l’església de Sant Esteve d’Olot, sabent que al capdavall de l’escala ens hi esperava la imatge de la Dolorosa, una mare amb el fill mort en braços, impregnada d’un dramatisme total… Quina por!

La processó. Vestes negres, papus descalços arrossegant cadenes, martells, claus, corones d’espines… El soroll de les cadenes dels penitents en ser arrossegades sobre les llambordes del Carrer del Sastres. Tots teníem algun conegut a la processó; en teníem sort, perquè ens distrèiem buscant una mirada coneguda darrere els dos forats de les caputxes. A mida que ens fèiem grans, se’ns acostava el moment de participar a la processó. Recordo els preparatius de l’any que em tocava fer de papu: emprovar-me la vesta per fer-hi la vora; el cinturó per estrènyer-lo; revisar les vetes per cordar-me el cucurutxu (cucurulla de cartró folrada de tela negra que tapava la cara)… Posar-nos la vesta que havien dut oncles, pares o germans ens feia il·lusió. Feia dies que hi havia dubtes de si la processó sortiria o no, però la meva germana i jo vam sortir ben puntuals de casa, la mare ens hi acompanyava. Va ser al tombant del Firalet, a la cantonada de ca l’Esquirolet on vam trobar aquella coneguda de la mare i ens ho va confirmar: la processó no sortiria. Ens vam quedar amb les ganes de fer de papus. Vam girar cua i cap a casa. Les vestes, però no van quedar inutilitzades, encara van servir moltes vegades més com a disfresses.

Diada de Ram de 1967. Xai que se sortejava
i que algú es menjaria el dia de Pasqua

Les cerimònies religioses continuaven amb els oficis; el del dijous amb el lavatori dels peus; el del divendres amb la Passió de Jesucrist; la vetlla pasqual, amb la Resurrecció… Les privacions acabaven el dissabte de Glòria i el finiment de de la Quaresma es materialitzava amb el dinar de Pasqua on no hi faltaven el xai rostit ni la Mona que ens oferia el padrí. Amb la fi del dejuni i l’abstinència s’acabava l’austeritat i l’ambient tètric d’aquells dies. Com ja he dit en una altra ocasió, per procurar fer de nosaltres unes bones persones, potser no calia fer-nos passar tanta por.

Estampa familiar del dia del Ram de 1967