Setmanes santes a muntanya (I)

En plena Quaresma i quan fa un any d’aquells Records de Quaresma*, centrats en el caràcter religiós de les set setmanes que precedeixen la Pasqua, enguany em plau recordar un altre tipus de setmanes santes, les de quan era joveneta, viscudes envoltada d’amics, en un ambient festiu i amb l’excursionisme com a fil conductor.

Per arribar a la primera d’aquelles setmanes santes, hem de recular trenta-set anys i situar-nos al curs escolar 1978-1979 en què els de la meva promoció, teníem 14 anys i havíem començat els estudis de Batxillerat Unificat Polivalent (BUP). Aquell primer curs a l’Institut va suposar un seguit de novetats: deixar enrere l’uniforme, anar a una classe mixta, aprendre anglès, tenir professors joves, moderns i crítics -uns més que altres-... El tabac entraria a classe, el sexe trucaria a la porta de les nostres vides i, malauradament, veuríem companyes i companys tenir els primers problemes amb les drogues.  

Em sembla que alguns professors i, sobretot professores, recorden aquell grup de 1A on vam coincidir una colla de noies i nois inquiets i força moguts, però molt participatius. Teníem una minsa i convençuda, representació de les dretes i una àmplia i forta representació de les esquerres. Recordo que fèiem uns debats molt intensos on, uns i altres, defensàvem les nostres opinions amb ple convenciment. Aquell primer curs vam fer coneixences i amistats i entre tots vam aconseguir crear prou bon ambient. 

De l’equip docent que vaig tenir aquell curs, recordo especialment la professora de ciències naturals. D'ella vaig aprendre a observar i entendre les ciències naturals. Més enllà de l’aspecte purament acadèmic, entre ella i nosaltres es va crear una bona complicitat i vam aconseguir convèncer-la perquè ens ajudés a tirar endavant una idea que, sense la presència d’una persona adulta, segurament no hauria estat possible. Jo, més que cap dels altres companys, necessitava que el nostre projecte fos convincent, ja que el pare m’havia d’ajudar a tirar-lo endavant aconseguint el permís dels propietaris de la Plana de Riu per poder-hi fer estada aquells dies. 

El Bassegoda, ferm sentinella

Va arribar aquell dissabte de Ram i ja ens teniu, aquella colla d’entre 15 i 20 nois i noies amb el fato carregat al Dyane de la professora i amb les motxilles a l’esquena, i amunt que fa pujada fins a la Plana de Riu. Per als que eren o havien estat escoltes -moviment que en aquell moment estava força en crisi-, allò no suposava una gran novetat, però per a la majoria sí que ho era. Fer estada en una casa deshabitada, sense llum ni aigua, cuinar amb llenya i amb un fogonet, anar a buscar aigua, dormir en un terra empostissat nois i noies de costat... suposaria una gran experiència. Els espaguetis eren pastats, la neteja dels atuells de cuina justeta, la higiene personal encara més, però servo bons records d'aquella setmana santa i d’aquell grup de noies i nois inquiets i un xic entremaliats, però bona mainada.  

Unes quantes noies d'aquella anada

El tercer dia d’aquella nostra estada, vam pujar al Bassegoda. Com que abans ja hi havia anat algunes vegades, em sabia bé el camí i no vaig tenir cap problema per fer-ne el guiatge. Vam sortir a les 7,40 de la Plana de Riu, vam pujar per Santa Maria de les Agulles i el Caire de Comadells i vam arribar al cim a les 10 i 10 minuts. Ens hi vam estar 44 minuts, el temps de contemplar el paisatge i esmorzar, i vam baixar per la tartera cap al Coll de Riu, les Agulles, Can Agustí i la Plana de Riu. Vam ser fora de la Plana unes 5 hores i vam caminar 3 hores i 43 minuts. Els expedicionaris érem onze: vuit nois, dues noies i la professora. Els altres companys, poc acostumats a caminar o poc motivats per fer-ho, ens van esperar a la Plana.

L'itinerari d'aquella ascensió al Bassegoda

L’anada a la Plana de Riu va ser un èxit. Suposo que tots vam contribuir a què fos així. Des de la perspectiva actual, penso que el mèrit va de tots, però sobretot de la professora de ciències naturals que va acceptar la nostra proposta, es va implicar en el nostre projecte i va assumir una gran responsabilitat extra-acadèmica. Gràcies, Carme! 

Aquella setmana santa a muntanya va ser la primera d’una sèrie de setmanes santes a muntanya que vindrien els anys següents. Una bona manera de passar aquests dies de vacances primaverals. 

*Nota:  Records de Quaresma fa referència a una sèrie de set relats publicats ara fa un any en què explicava alguns records de la Quaresma i la Setmana Santa situats entre finals dels anys seixanta i mitjans dels setanta, en què parlava del Dimecres de Cendra, del bacallà que cuinava la mare, del cinema durant la Quaresma, d’una Setmana Santa que vam passar a Oix, d’uns bunyols de crema que ens vam cruspir, de les deseneres i de la Setmana Santa en general.