Enguany hi he tornat a participar amb el text que vaig
escriure dimarts passat, després de tancar-me, de forma voluntària i simbòlica,
en una cel·la de la presó de la performance “un poble empresonat” creada en senyal de protesta
per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos
polítics. El comparteixo amb vosaltres
Un advent entre reixes
Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un
dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una
noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen
la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de
plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija
d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig
una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada
dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una
parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà,
s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.
Veig aquestes coses
que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part
de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit
que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la
companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen
el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent
mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria
aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella
que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls
disputen pel dinar de Nadal.
Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa. |
Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I
penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I
penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les
tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la
vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al
pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.
I com a membre
d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo
quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres
despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la
tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres
i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en
aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.
Aquest haurà estat
per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no
torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem
demanant la vostra llibertat, que és la nostra.
Adriana Llongarriu
PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara
no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de
gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que, si mengeu
torrons, serà molt lluny de casa.
Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tan amarg. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...