Un any després

Ara fa un any, després d’un temps d’espera, m'arribava el dia de la intervenció: una artroscòpia per resoldre la inestabilitat d’espatlla. Una intervenció senzilla, tot i que, en fer-la, van trobar que tenia doble lesió i va ser una mica més complexa del que inicialment s’esperava. D’intervencions com aquesta, se’n fan moltes i, amb més o menys facilitat, tothom se’n surt prou bé, tot i que no sé fins a quin punt una espatlla intervinguda acaba sent ben bé la que era abans que es produís la lesió.

Les recomanacions mèdiques eren senzilles i clares: haurà d’anar sis setmanes amb el braç immobilitzat amb un cabestrell, als deu dies tindrà visita per treure els punts, a les dues setmanes de la intervenció començarà la rehabilitació, a les quatre setmanes tindrà visita amb el traumatòleg. Pot prendre els calmants indicats per al dolor. La rehabilitació és molt important. Als tres mesos podrà fer vida normal o als sis, si practica esports de raqueta.

En principi havia de gaudir d’una plàcida convalescència que començava amb una bona amanida de tomàquet i bitxo de l’hort de casa i un plat de “macarrons curatius” que ens havia cuinat la meva germana. Hi posaria de la meva part amb una pilota de goma a la mà per anar exercitant els dits i evitar que se m’inflessin, faria anades a la piscina dels meus familiars on se’m permetria remullar-me sense haver-me de canviar, faria passejades al capvespre per prendre la fresca i per fer exercici físic, i les dues primeres setmanes tindria plena dedicació del meu cuidador de capçalera a qui vaig fotre enlaire les vacances d’estiu.

Sortir de l’hospital després de rebre l’alta el dia cinc d’agost a la una del migdia amb una temperatura exterior de 42 graus, segurament va ser un mal auguri i ni les bones accions ni la bona actitud van ser suficients per poder gaudir d’una convalescència tranquil·la. A les tres setmanes es manifestaven els primers símptomes: dits inflats, limitació de moviments de tota la mà i un dolor exagerat als dits i al canell, símptomes que no van passar desapercebuts ni a la meva rehabilitadora ni a mi i que van posar en alerta la doctora de rehabilitació i el traumatòleg que m’havia intervingut. Una gammagrafia òssia de contrast confirmava el diagnòstic que ells havien apuntat des del primer moment: una Distròfia Simpàtico-Reflexa (DSR)*. Va ser la primera vegada que sentia aquestes tres paraules juntes i, com si es tractés d’un joc de mots encadenats, tot seguit en sentiria altres com paciència, putada, vasoconstricció o seqüeles, i en pocs dies arribaven les propostes de remeis per combatre-la: medicació, bloqueig del gangli estrellat, mobilització forçada, catèter, infiltracions...  

Un any després, amb la calor que ens porta un altre començament d’agost, seguim caminant de bracet, la meva DSR i jo i, mentre ella treballa a favor de la retracció, jo lluito diàriament per tal de mobilitzar, estirar i reforçar teixits, nervis, tendons, fàscies i músculs per aconseguir una extremitat funcional amb el mínim de seqüeles possibles.

Adriana, 8 d’agost de 2018

DSR-28

* Síndrome espatlla-mà, Sudeck (o tants altres noms per referir-se a aquest desordre)