Escorniflaire: Sobre el fenomen dels mitjons desaparellats i l’evolució de la moda del mitjó

dimarts, 19 de març del 2019

Sobre el fenomen dels mitjons desaparellats i l’evolució de la moda del mitjó

Els algorismes de Twitter han fet que avui ensopegués amb un tuit sobre els mitjons desaparellats. Això m’ha fet adonar de dues coses: 1) Twitter serveix per parlar de molts temes, més enllà de la política i de futbol (o d’algun altre esport), i 2) El fenomen dels mitjons desaparellats és un tema de rabiosa actualitat. He de dir que el punt 1 em satisfà molt, tot i que avui vull parlar del punt 2. La piulada en qüestió, al moment d’escriure aquesta entrada, té 4.013 m’agrada i 532 retuits (foto 2). Ara que l’èxit a la vida es mesura en “likes” i “reposts”, ja voldrien moltes persones que es mouen per les xarxes tenir aquest èxit en les seves publicacions.

Estic convençuda que el fenomen dels mitjons desaparellats està relacionat amb -i és directament proporcional a- la quantitat de mitjons per rentar que es generen en una llar. Posaré l’exemple del meu domicili familiar en el moment àlgid de rentadores setmanals, quan a casa meva hi vivíem una parella d’adults i dues filles jovenetes. De mitjana, cada un dels adults practicàvem excursionisme una vegada a la setmana i un esport indoor una hora setmanal. Les dues filles, esportistes federades de futbol, tenien dos o tres entrenaments i un partit –a vegades dos- setmanals, cada una, i dues classes d’educació física setmanals (amb la corresponent dutxa i canvi de roba) cada una. A la pràctica esportiva cal afegir-hi el canvi de mitjons diari per dur a terme la vida quotidiana. Tot plegat fa comprensible la gran quantitat de mitjons setmanals per rentar a què em referia ara fa set anys, en l’entrada No estem sols i que vindria a ser d’uns 40 a uns 46 parells. Aviat és dit!

La majoria d’aquests mitjons bruts, normalment, arribaven a casa aparellats, però era molt habitual que, en acabar la setmana haguessin quedat entre 3 i 5 mitjons desaparellats. Per tant, el fenomen dels mitjons desaparellats cal situar-lo dintre el domicili familiar i podríem localitzar l’escena del crim, entre les bosses d’esport, el rentador i el pot de la roba bruta. Durant els anys dels estudis universitaris de les dues joves, s’hi podrien afegir alguns escenaris més: dos pisos d’estudiants, dues maletes i els autobusos de la Teisa en el trajecte Girona-Olot i Barcelona-Olot i també els domicilis d’alguns amics o amigues. Entretenir-se a buscar la parella del mitjó desaparellat és perdre el temps. Si acaba sortint, ho farà en el moment i el lloc menys esperats. Per això, tot i que em costava d’entendre aquest fenomen, vaig preparar una bossa de paper amb la inscripció “Busco parella” acompanyada d’un cor travessat per una fletxa (fent honor als déus de l’amor, Eros i Cupido) per anar dipositant al seu interior els mitjons desaparellats i, de tant en tant, intentar fer parelles i llençar els incasables.

Malgrat aquesta senzilla solució domèstica, el misteri dels mitjons desaparellats seguia i segueix existint. El fil del tuit amb què he començat aquesta entrada és molt interessant, hi ha comentaris tan diversos com el que fa un estudi per calcular quants mitjons perdrem al llarg de la vida, a partir d’una fórmula publicada en un article sobre aquest fenomen de la revista Marie Claire, els que creuen que podem trobar la resposta en el llibre Els Menjamitjons (foto 3), o els que mostren idees i enginys domèstics per pal·liar els efectes d’aquest fenomen (foto 4). Us recomano que llegiu el tuit i el fil sencer.

El tema dels mitjons, està molt de moda. Recordo que als anys seixanta eren avorrits (sobretot si anaves vestida amb uniforme escolar cinc de set dies a la setmana) i, llevat dels de rombes escocesos, la resta eren llisos i de color blanc, negre, marró, gris o blau marí. Més endavant van posar-se de moda els mitjons de ratlles, molt més acolorits. Als anys noranta era molt fàcil comprar mitjons infantils amb dibuixos, però els d’adults no anaven més enllà de les ratlles i els rombes. Diria que ha estat ben entrat el S. XXI (aproximadament a partir del 2010) que s’han popularitzat els mitjons estampats, per a ambdós gèneres i per a totes les edats, i la indústria del mitjó –nacional o asiàtica- ha pujat al carro, de manera que és fàcil i habitual comprar i posar-se mitjons divertits, alegres o atrevits i extravagants (com els haurien qualificat les nostres mares i àvies si els haguessin vist).

Actualment, personatges públics mostren els seus mitjons estampats i la premsa en fa ressò; de manera que podem saber l'estil de mitjons que porten alguns polítics com ara Roger Torrent, entre molts altres, o periodistes com Jordi Barbeta i Maiol Roger, que no tan sols els mostren públicament, sinó que és un tema reiteradament comentat al plató del FAQS.

En una escena d’una pel·lícula que mirava fa pocs dies, la protagonista li diu al seu company “portes els mitjons desaparellats” i ell li respon “tant me fa, m’escalfen igual”. Josep Amoròs, en l’article Sobre el misteri dels mitjons desaparellats (foto 5), proposa aquesta solució com a resolució d’aquest misteri i l'apunta com a una futura moda. No seria cap novetat, segur que més d’una vegada hem sortit al carrer amb els mitjons desaparellats.

Parlant de mitjons, abans d’acabar, vull esmentar una descoberta que vaig fer el dia de Reis d’enguany. La meva filla va regalar-se -a ella i a la seva germana gran-, uns mitjons estampats amb les cares d’elles dues quan eren petites. Una empresa xinesa et permet comprar on-line els mitjons amb l’estampat que vols i que els envies al moment de fer la comanda. Els dos paquets que van portar a casa els reis d’orient (i mai tan ben dit!) contenien uns mitjons dissenyats amb la intenció de poder-se’ls posar per desitjar-se sort en aquells dies en què, a una o a l’altra, la vida les posarà a prova (examen del MIR, oposicions, resultats mèdics, situacions complexes o altres dies aparentment difícils). Una idea genial! (foto 6).

Us deixo que me’n vaig a aparellar mitjons.

Adriana, 19 de març de 2019