Seguim amb les lectures “simpàtiques”

Si fa un parell d’anys m’haguessin dit que actualment em trobaria en una situació laboral, personal i social com la que estic travessant ara mateix no m’ho hauria volgut creure. És del tot inimaginable que una intervenció per resoldre un problema d’inestabilitat a una espatlla i la posterior immobilització puguin ser l’origen d’un desordre com el que m’acompanya. Encara ara, vint mesos després d’aquell 4 d’agost de 2017 que entrava a quiròfan per resoldre el meu problema, me’n faig creus que continuï aquesta situació.

Tot i que passo un dia a dia més aviat tranquil, he de reconèixer que em costa de pair, sobretot quan començo a fer-me preguntes com què més podria fer?, a qui em podria adreçar? o en mans de qui podria estar la solució?. Preguntes recurrents, que alguns dies afloren, neguitegen i que sembla que no tenen una resposta aparent, fàcil de deduir o mínimament creïble. No ho entenc jo i, pel que vaig veient, no ho entén el meu entorn –proper, mitjà o llunyà- que no saben si parlar-me’n o què dir-me. No els ho retrec, ans al contrari, els entenc.

En aquesta situació, una bona lectura ajuda, distreu i fa de més bon passar els dies fins a la propera visita, entre inspeccions o aquest dia a dia tant diferent del que era habitual. És per això que ara llegeixo com no ho havia fet mai, ja sigui per tal d’omplir els buits, per ser més pacient o per fer de més bon passar les hores de cansament, mentre avanço cap a un final, ara per ara, desconegut.  

Avui, doncs, comparteixo amb vosaltres una nova selecció de llibres simpàtics, que m’han agradat, “m’han enganxat” i llegir-los m’ha distret molt. Tant de bo us agradin tant com a mi! 

Els camins de la llum (Coia Valls). És la història novel·lada de la vida de Louis Braille, que als tres anys, va patir un accident i posterior infecció que li van provocar una ceguesa total i irreversible. Als deu anys ingressa en una institució nacional per a nois cecs. La seva inquietud i les ganes d’aprendre el porten a conèixer, estudiar i polir un mètode que es convertirà en el sistema universal de lectura per a invidents.

El llibre intercala capítols de les memòries que en Louis escriu en un sanatori de Vichy, on passa una temporada per recuperar-se de la tuberculosi, amb la narració del dia a dia: la infància a Coupvray, poble natal on vivia la seva família i on va patir l’accident, els anys a la institució per a cecs de París –primer com a alumne i després com a professor-, i la seva relació amb els companys i amb la Margot, “els ulls de l’escola”.

Un llibre de discapacitats i habilitats diferents. Un llibre sobre persones que al segle XVIII eren tractades sense tenir en compte els seus drets i les seves capacitats i acabaven arraconades fent de la mendicitat el seu modus vivendi.  

Una història commovedora d’un personatge valent i decidit. Formació, educació i en el fons, justícia, és allò que aconsegueix Louis Braille, obrint als invidents una porta a la cultura i al coneixement, potser sense ser conscient de la petjada que deixaria el seu pas per la vida.

Tot i saber de lectores properes que llegien novel·les de Coia Valls, jo no n’havia llegit mai cap. Ara ja puc dir que en llegiré altres títols.

L’aroma del temps (Núria Pradas). És un relat de ficció sobre la història de la indústria del perfum, a través de la vida de en Pablo Soto, perfumista i home nas. Segons l’autora, la novel·la barreja alguns personatges reals amb altres de creació pròpia, i uns i altres esdevenen personatges literaris perquè entren al món de la ficció. 

Si el protagonista és Pablo Soto, els escenaris són Barcelona, París i Grasse (a la Provença), coneguda com la capital dels perfums. El relat se situa al període d’entreguerres del S. XX, on els personatges viuen segons la classe social on s’ha tingut la sort o la dissort d’haver nascut.

Aromes, perfums, amors, desamors i glamur se succeeixen en el relat i el desenllaç d’una novel·la atractiva per llegir amb tranquil·litat i gaudir de les escenes, els personatges i alguns aprenentatges com l’home nas, les fases d’un perfum (fons, cos i sortida), la mouillette o la creació del Chanel nº 5.   

El tumor (Toni soler). L’autor ens parla, en primera persona, de com va viure la mort del seu pare. A partir d’una mirada interior i unes reflexions personals, recorda aquell adolescent que era quan va perdre el pare i que, en certa manera, es va negar el dol. Ho fa amb un llenguatge molt planer i en un relat en què hi són permesos un cert desordre i algunes repeticions.

El tumor és un llibre sobre la mort i la pèrdua, i fa pensar en com de necessari és el dol després de la mort d’una persona propera. L’autor es lamenta de no haver-se acomiadat del pare en vida i aprofita per fer-ho ara, per alleugerir-me, per mirar la realitat amb una mirada més encesa, i dir-me a mi mateix que sóc viu.

Com a curiositat, voldria esmentar la sensació que descriu quan, uns anys més tard, després de la mort de la mare, es va sentir orfe del tot: És inevitable caure en un cert abisme existencialista quan la generació anterior desapareix i tu, encara que només en tinguis trenta-tres, esdevens el següent a la llista d’espera”. Aquest paràgraf m’ha recordat que el meu pare, en un llibre d’edició familiar i limitada, va descriure aquest sentiment amb un cert paral·lelisme i amb aquestes altres paraules: “la mort dels pares ens convertí, de cop i volta, en els grans de la família. És una sensació com si, sobtadament, haguessis envellit prematurament.

Que tinguem bona lectura i que no ens faltin mai una bona companyia, una bona salut, uns bons paisatges i uns bons llibres!

Adriana, 26 de març de 2019

DSR – 45