dijous, 7 de març del 2019

Què n'aprendré de tot això?


Amb el pas del temps i instal·lada en aquesta situació anormal a causa de la DSR, sovint –potser massa- em passen pel cap i de forma inconscient pensaments desordenats que acaben generant, entre altres coses, dubtes. Crec que no es tracta d’un fet insòlit, sinó que això mateix els succeeix a d’altres persones que es troben en una situació diferent de la que per a ells és habitual.
En més d’una ocasió, algú m’ha preguntat què n’hauré après de tot això i jo mateixa a vegades em formulo aquesta mateixa pregunta. La veritat és que no arribo a obtenir una resposta concreta, sinó un seguit de pensaments en forma d’afirmació, negació o interrogació.   
Per això, avui publico, a mode de decàleg, una tria de les conclusions que n’he pogut extreure fins ara.
  1. La malaltia no és un avís de res, sobretot en persones que porten una vida sana, sinó que és una circumstància que ens toca viure en un moment determinat, sense saber per què. I aquest fet ens obliga a apoderar-nos en matèria de salut.
  2. La malaltia no ens fa millors persones. Potser sembla que ens fa més valents, però també ens fa treure la part més negativa de nosaltres mateixos i esdevenim egoistes, malhumorats, exigents...
  3. La malaltia no té una part positiva. Ens ho podem prendre més bé o més malament; podem mostrar una actitud més o menys positiva, però el costat positiu de la malaltia, com a tal, no existeix.
  4. És imprescindible saber que disposes d’un equip de suport, el “suport team”, integrat per unes quantes persones a qui pots recórrer quan  necessites acompanyament i, sobretot, quan necessites que algú t’escolti.
  5. Els hospitals, malgrat la vocació i professionalitat de les persones que hi treballen i malgrat que estiguin ben dissenyats, no són un bon lloc per descansar.
  6. És molt important tenir clar quin és el professional sanitari de referència i saber que hi pots acudir en cas de necessitat. En cas contrari, de tant en tant apareixen el descontrol i l’angoixa, agafats de la mà, i fan que el dia a dia sembli encara més difícil.
  7. La sanitat pública disposa de molt bons equips mèdics i ofereix un bon ventall de tractaments, però oblida -segurament perquè hi resta importància- la part administrativa; de manera que, massa sovint, un tràmit o una gestió aparentment simple es converteix en una cursa d’obstacles.
  8. A la sanitat pública hi treballen moltes persones amb vocació, empatia i amb moltes ganes, però malauradament, i per sort cada vegada menys, també algunes que no disposen d’aquestes qualitats i no s’esforcen per adquirir-les.  
  9. Patir dolor de llarga durada genera sentiments de decepció i impotència i cal saber trobar la manera de combatre’ls per mantenir-se actiu i, al mateix temps, acceptar la manca de capacitats per seguir el ritme de la vida que hom vivia abans.
  10. Fer bona cara no sempre és sinònim de trobar-se bé. Com no ho són, sortir a passejar o participar en activitats socials, culturals i d’oci.
Aquestes són algunes de les coses que he après després d’aprehendre què significa viure i conviure (per ara més d'un any i mig) amb una dolència poc coneguda que provoca, entre altres símptomes, limitació i dolor.

Adriana, 7 de març de 2019
DSR - 44


Gaudir d'una posta de sol no és sinònim de trobar-se bé,
tot i que ajuda a sentir-se millor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...