Avui m’estreno com a col·laboradora de la revista La Xinxeta amb aquesta secció que porta el nom del meu blog personal. M’han demanat que ho faci parlant de desarrelament, tasca prou difícil per una persona que forma part d’una nissaga amb més de tretze generacions arrelades a la Garrotxa. Ho intentaré.
Els humans ens sentim arrelats gràcies als vincles geogràfics, socials, familiars i afectius. Quan aquests lligams es trenquen es produeix el desarrelament, l’estat en què es troba qui està desarrelat, quan s’ha perdut la connexió amb el país on hem nascut i amb l’entorn on ens hem criat.
La globalització, la desigualtat d’oportunitats, la pobresa i les guerres -entre altres factors- estan provocant molts moviments migratoris que comporten la desconnexió efectiva i afectiva del lloc de naixement i de les persones que ens han fet créixer. Aquesta desconnexió afecta l’individu en tot els seus àmbits. És un fet que va més enllà de la geografia, de l’arbre genealògic o de la documentació identificativa. Estar desarrelat és estar mancat de vincles afectius de proximitat, que són fonamentals per al desenvolupament integral de les persones i per a què puguin establir relacions sanes amb el seu entorn.
Diversos escriptors, en la seva obra, parlen del desarrelament que han patit. I, malgrat la seva experiència personal han tingut una vida plena i han esdevingut autors coneguts. En comparteixo un parell d’exemples.
A l’obra “Tots ocells”, de Wajdi Mouawad, hi podem llegir Com més gran és el vincle afectiu, més es posa en marxa l’activitat cerebral. Ens reconstruïm pels afectes. Mouawad, nascut al Líban, va migrar amb la seva família, primer dintre el mateix Líban, després a França, i finalment al Québec. La seva experiència personal l’ha convertit en gran coneixedor en matèria de migració, exili, desarrelament i memòria, i ha acabat essent una persona compromesa amb la denúncia de les grans atrocitats contemporànies.
Al llibre “Reunió”, Natasha Brown hi escriu L’aire d’aquí, fred i exuberant, fa olor de possibilitats. Imagina’t com deu ser créixer enmig de tot això. Brown, autora racialitzada d’avantpassats jamaicans i de nacionalitat anglesa, fa referència a les possibilitats que tenen les persones que creixen en un ambient segur còmode i benestant, que els permet progressar.
Si arrelar significa fer arrels sobre un terreny, tal com fan les plantes, arrelar-se, quan ens referim a persones, vol dir establir-se en un lloc, quedar-s’hi a viure i trobar una xarxa on sostenir-se. La capacitat de relacionar-se amb l’entorn i el fet de notar un bon suport poden ajudar a minimitzar els efectes del desarrelament, facilitar un bon desenvolupament personal i una bona socialització. Perquè això sigui possible, cal que tots plegats siguem més amples de mires i que estiguem disposats a posar-nos al lloc dels altres per entendre les seves necessitats i ajudar a cobrir-les.
Les escoles, els instituts i la comunitat educativa, en general, hi tenim molt a fer.
Adriana Llongarriu, administrativa a la
Secretaria de l’Institut La Garrotxa
 |
| il·lustració: @drawingplantlady |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...