Experiència com a mare d’alumnes (entre els anys 2007 i 2012)
Més enllà de l’àmbit acadèmic la vida segueix el seu curs. Dia a dia anem
creixent, en edat i com a persones, i allò que ens semblava tan llunyà quan ho
vèiem a casa els altres, un dia arriba a casa nostra.
Uns anys després d’haver experimentat els moments biològic i emocional de
la maternitat -contradient els consells d’un reconegut reumatòleg que em va
recomanar no passar per embarassos ni parts-, aquelles dues nenes esdevingueren
adolescents. L’adolescència els va afectar alguns àmbits de la vida, per sort
nostra en aquell moment, l’aspecte acadèmic va quedar al marge de la disbauxa d’aquella
etapa.
Havien estat dues nenes de criança fàcil. I aquell nyam-caca-non
del principi evolucionà cap a una rutina diària amb una bona adaptació en
l’àmbit acadèmic. Aquest encaix facilita molt les coses durant l’etapa escolar.
Sovint ho he reconegut amb amigues que han tingut fills poc interessats en els
estudis, per als quals l’etapa escolar ha estat un mur difícil de flanquejar.
Volíem educar les nostres filles d’acord amb els nostres principis:
escola laica i de pensament progre. La realitat dels nostres horaris
laborals, incompatibles amb els de l’escola pública, i el fet de considerar que
els avis materns, per edat, no havien d’assumir la responsabilitat de la cura
diària de les dues netes petites (la novena i la desena) ens va fer descartar l’escola
pública, laica i gratuïta. Així que, van cursar l’Educació Infantil, la
Primària i la Secundària Obligatòria en llars privades i en una escola concertada.
Això sí, ja que no podia ser pública i gratuïta, havia de ser laica!
Aquelles dues nenes sempre van adaptar-se a l’entorn acadèmic i van tenir
molt interès en tot allò que els oferia l’escola. Acabada l’Educació Secundària
Obligatòria, la seva opció va ser cursar el Batxillerat. Per primera vegada,
als setze anys, havien de triar institut. Tant una com l’altra van escollir
l’Institut La Garrotxa. A totes dues els
vaig advertir que la meva presència darrere el taulell de Secretaria,
segurament, els privaria del seu anonimat i que era molt probable que la seva
mare estigués informada de la seva evolució. Això no obstant, totes dues van
insistir en la seva tria. Diria que això no els va suposar cap inconvenient, ja
que, en comptes d’amagar-se, sovint venien a saludar-me i acostumàvem a tornar
a casa amb altres alumnes al cotxe.
Van aprofitar les ensenyances que els oferien els bons professors i van
passar de puntetes i sense fer-se notar per les aules on, bé pel contingut o bé
per la docència, no s’hi sentien a gust. Per part meva, vaig insistir que
aprofitessin totes les oportunitats que se’ls posessin al davant: sortides,
intercanvis, viatges... Com a joves que eren, van compaginar els estudis amb la
seva pràctica esportiva i amb l’esbarjo propi de l’adolescència del seu entorn:
competicions esportives, festes de poble, aniversaris, celebracions i sortides
nocturnes.
Com podeu veure, he tingut ocasió de conèixer l’institut des del vessant
de les famílies. La meva relació, com a mare, amb el centre va ser de quatre
anys, amb una pausa d’un curs al mig. Totes dues es van examinar de les Proves
d’Accés a la Universitat (PAU) al mateix institut on van estudiar; de manera que
jo vaig viure de prop aquella maltempsada que suposen aquests exàmens per a les
alumnes que volen tenir nota i per als qui les envolten.
Durant aquells anys vaig mantenir converses amb alguns dels seus
professors que es van sorprendre que tingués dues filles tant bones estudiants
i els comentaris que em feien, de totes dues, van ser sempre afalagadors. Puc assegurar
que van rebre una bona ensenyança, que van esdevenir unes batxilleres molt preparades
per als estudis universitaris i que van treballar molt el tema de l’orientació.
Em vaig trobar amb un equip de Batxillerat amb molta dedicació i implicació.
Com a família ens vam sentir molt ben tractats i acompanyats per la
majoria de docents. Crec que aquest va ser un dels motius que van fer créixer una
relació d’amistat amb alguns d’ells que, encara em pregunten què estan fent,
com els hi va... Fora de l’àmbit estrictament acadèmic, també vaig notar
l’acompanyament en el patiment pels problemes de l’adolescència. Quan en parlem
a casa, reconeixem que la seva tria va ser una bona opció.
Totes dues filles van acabar el batxillerat amb qualificacions mitjanes
superiors al nou, notes que a les PAU van mantenir o fins i tot millorar. Això corrobora
que el fet de ser les filles d’una administrativa a qui molts dels seus
professors coneixien no els va regalar res; s’ho van guanyar a base d’aptitud,
actitud, molts colzes, moltes llibretes i retoladors i bolígrafs de tots colors.
Tot i que no van escollir estudis universitaris curts ni fàcils, els
aprenentatges d’alguna matèria els va ajudar molt en els primers anys de la
universitat. I fins i tot els va permetre viure de renda algun semestre.
Un dels dos batxillerats va coincidir amb el pitjor moment que m’ha tocat
viure a nivell familiar: la malaltia i mort de la meva germana Marissa, que
també era la muller d’un professor de l’Institut, en Ritxi. Van ser uns mesos
difícils i molt durs que van coincidir amb el pas de la meva filla petita per l’institut.
A nivell personal em vaig sentir compresa i acceptada i, com a mare, vaig notar
que seguien de prop com ho portava la meva filla.
Com haureu pogut copsar, l’experiència va ser molt positiva. Val a dir que, com tot el que em passa a la vida, aquella etapa educativa també va inspirar alguna entrada a aquest blog. Us en deixo un parell d’enllaços: El senyor de les panotxes i Que venen les sueques!
Així doncs, aprofito aquest any de commemoració per mostrar, als equips
docents de Batxillerat d’aquells moments, i al centre en general, un sincer agraïment
pel que ens van oferir en aquella etapa educativa de les meves filles.
Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 26 d’abril de 2025
 |
| Treballs de Recerca i llibretes de notes de Batxillerat. |