dimarts, 15 de març del 2011

Biutiful (o no)

A aquestes alçades no deu quedar ningú que no hagi escrit sobre el gran èxit que “Pa Negre” ha tingut i l’enorme i inusitada quantitat de premis que ha rebut. Diaris, revistes, ràdios, blogs i murs de facebook n’han anat plens. Amb aquestes paraules, començava l’entrada “Pa negre” al seu blog, “El led vermell”, un meu amic bloguista. I si ell parlava de Pa Negre, jo vull fer-ho de Biutiful.
Vaig anar al cinema a veure Biutiful per omplir un capvespre d’hivern, segurament plujós i sense saber ben bé on em posava; la veritat és que ni em considero gran admiradora d’en Bardem (ai que aquí potser l’has pifiada!), ni fanàtica del cinema hispanoamericà (sap si l’has tornada a pifiar!).
I com que no em vaig informar, les primeres imatges em van sorprendre i, encara no havien passat cinc minuts, vaig notar que em trobava davant d’una de les pel·lícules més dures que he vist últimament. El perquè d’aquesta duresa queda tan lluny de la ciència ficció com de les fantasies irreals. El perquè de la duresa rau, precisament, en la realitat dramàtica de la història i, crec que el fet que estigui rodada a Barcelona i els seus voltants, hi afegeix més possibilitats de realisme.
La pàgina oficial d’aquesta pel·lícula diu que és la història d’un home en caiguda lliure, il·luminat per la foscor en el seu viatge de redempció; pare de dos fills que, en veure la proximitat de la mort, batalla contra una dura realitat i un destí que va en contra d’ell mateix per poder perdonar i perdonar-se, per amor i per sempre.
El protagonista va ser un fill “desemparat” a qui la vida li va repartir unes cartes molt pitjors que les que ens van repartir, a la majoria, el dia que vam néixer i que ha hagut de descobrir, a la seva manera, les normes del joc. Lluita de valent per tirar endavant la seva família, formada per dos fills fruit de la relació amb la seva (ex)parella (actualment en plena malaltia psicològica conseqüència de la droga), amb qui, potser van trobar uns fills que no buscaven.
Trobaríem més misèria en la vuitantena d’immigrants xinesos que malviuen (i malmoren) en un soterrani amb unes condicions de vida (i de mort) i laborals molt precàries i la màfia que s’aprofita d’ells (adults o no).
Tracta de gent enfonsada a la misèria, amb unes vides mil cops més desgraciades que la nostra i que es troben que han de plantar cara a un munt d’entrebancs per aconseguir tirar endavant.
Em va sobtar especialment la filla del protagonista, una nena d’uns 10 o 12 anys i em va fer pensar que aquesta misèria, enfonsament i mala sort, no es troba només en els protagonistes de llibres i pel·lícules ni en països subdesenvolupats i/o del tercer món, sinó que tot això ho tenim prop de casa i en ple al segle XXI. Estic segura que a les nostres escoles i als nostres instituts hi ha nens i nenes / nois i noies en situacions semblants a la dels joves protagonistes. Joves que creixen en el sí de famílies que viuen en condicions semblant a les que ho fan l’Ana i en Mateo, els fills de l’Uxbal (en Bardem), que a més de tenir mala sort en el repartiment de cartes en van tenir també en l’aprenentatge del joc de la vida.
Persones que viuen entre dos móns amb les seves semblances, però sobretot, amb les seves diferències: un món és a l’escola (si tenen sort i no són absentistes) i l’altre, a casa.
I aquests fets succeeixen a la nostra ciutat, al nostre barri, al costat de casa i a l’escola dels nostres fills perquè no tots hem tingut la mateixa sort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...