dilluns, 21 de març del 2011

Fa vint anys que em vaig graduar


Tal dia com avui, ara fa vint anys, em vaig graduar, vaig obtenir un títol: el de mare. Un títol per al qual no calen uns estudis previs, ni superar uns exàmens ni abonar cap taxa. Els estudis previs servirien de ben poc; els exàmens serien inútils, ja que a partir del moment de la graduació s’entra en un procés d’avaluació continuada, i les taxes, s’abonen a partir d’aquell moment.
Amb la maternitat, normalment, es deixa enrere una etapa de la vida marcada, en molts casos, per la vida de parella, d’atencions mútues, benavinença, independència, calma i tranquil·litat i un món de color rosa on hi tenen cabuda el sortir, dormir bé, escoltar un butlletí de notícies sense interrupcions, gaudir de la música i la lectura durant llargues estones... Amb el nou estat, ens podrem oblidar d’aquests privilegis perquè trigarem uns anys a recuperar-los, però entrarem en una etapa de la vida on no hi tenen cabuda ni l’avorriment ni la monotonia.
No es tracta d’una etapa privada de nous coneixements, més aviat al contrari: s’aprèn, amb molta rapidesa a fer dues coses a l’hora i a anar de bòlit per fer tot allò que cal en el poc temps de què disposem.
A partir d’aquell moment ens acompanyen els dubtes: Pit o biberó?, A demanda o amb horari?, Deixar plorar o agafar-lo a coll?, Cangur o guarderia?, Escola pública o privada?, Vacunes?, Homeopatia?... I més endavant: Futbol o bàsquet?, Càstig o sermó?, Hora de tornada o llibertat d’horari?... I tant si ens decantem per una opció com per una altra, sempre trobarem algú (un professional de la sanitat, l’educació o un espontani qui sap si amb menys experiència que nosaltres) disposat a fer-nos adonar que no ho estem fent prou bé. O sigui que, per si no en teníem prou amb els dubtes, a partir d’aquell moment, ens acompanyarà també una bona dosi de culpabilitat.
I estarem orgulloses de ser mares, sí; però si en algun moment havíem dubtat de si fer constar al currículum que fèiem vida de parella (casada, de fet o en pecat), ara ja no dubtem que no cal posar-hi que a més, som mares. Més aviat, esperem –ingènuament, és clar- arribar al final de l’entrevista laboral escapant-nos d’aquesta pregunta, tot i que tenim molt clar que un moment o altra caurà i, ens imaginem la ganyota de l’entrevistador quan senti la resposta: sí senyor, sóc mare de dues filles.  
Això no obstant, ens (re)incorporarem a la feina on trobarem uns companys als quals potser avorrirem amb el nostre únic tema de conversa -els fills o les filles- que, de fet, ens interessa més que el futbol o el preu del petroli, i continuarem pendents de la descendència perquè ens haurem assegurat de deixar ben anotats (a la guarderia, escola, cangur o avis) els telèfons on ens poden localitzar perquè, a la feina o fora, sempre estarem de guàrdia.
I més endavant, a l’adolescència, passarem a ser la pitjor de totes les mares del món; la que el priva més de la llibertat, la que es posa més en la seva vida o (això depèn del dia) la que passa més olímpicament d’ells; la que els diu les coses més malament i la que es creu amb el dret de posar-los uns límits que no voldran tenir... I amb una mica de sort, en algun moment (segurament pocs, però intensos) serem la mare més genial, guai o collonuda de totes!
La veritat és que, rossos o morenos, alts o baixos, grassonets o esprimatxats, els nostres fills acabats de néixer són, indiscutiblement, els fills més bonics del món. Arriben en un moment de dolor físic i són capaços de fer-nos oblidar aquell dolor en pocs instants. Ens omplen la vida de noves i bones notícies: la primera dent, la primera paraula, els primers passos... són moments que recordarem d’una manera especial. I farà el primer any i el segon... I viurem cada un dels seus aprenentatges com a grans descobriments. I voldrem compartir amb ells cada un dels seus èxits i ser amb ells per fer-los costat en els seus fracassos. I ens agradarà ser-hi per acompanyar-los a l’entrada del món dels adults. Perquè per més disgustos que ens puguin donar, els estimem per damunt de tot i donaríem la vida per ells.
Si ara m’haguessin de ratificar el títol, no sé si passaria les proves de revàlida. Suposo que depèn de qui formés part del tribunal i del seu grau d’exigència. Segurament no em sabria gaire bé la part teòrica, ja que considero que no hi ha manuals que serveixin de molt, més aviat sovint ens hem de guiar pel sentit comú i la intuïció. A l’examen de la part pràctica, suposo que aniria trampejant servint-me dels coneixements adquirits  per  experiència pròpia experiència i dels meus encerts i les meves errades.
Fa vint anys que em vaig graduar i, vista l’experiència, no dubto que em tornaria a matricular perquè ara sé que el de MARE, és un dels títols que posaria en MAJÚSCULA, negreta i subratllat a la meva història personal. 

1 comentari:

Deixa el teu comentari...