El secret del seu turbant

Fa poc vaig llegir El secret del meu turbant, obra conjunta de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. És la història colpidora de Nàdia, una nena afganesa que als vuit anys va quedar atrapada i molt malferida per un bombardeig a la llar familiar de Kabul; tant que ni els metges creien que se’n podria sortir. La seva mare li fa fer costat i la va atendre durant el procés de recuperació.

Amb tan sols deu anys, quan va sortir de l’hospital, es va trobar amb un país pres pels talibans; que el seu germà, Zelmai, de catorze anys, havia mort com a conseqüència de la guerra i que el seu pare havia quedat trastocat. La seva família, doncs, estava formada per un pare malalt, una mare que mai no havia treballat fora de casa, ella mateixa i dues germanes més petites i no tenien recursos per sobreviure en aquell territori devastat per una guerra que encara continuava.

Aquella nena tenia clar que algú de la família hauria de treballar per mantenir-los. I qui ho podria fer? Només un home podria trobar alguna feina per alimentar-los a tots plegats; de manera que va tenir clara la solució: ella seria l’home de la família, en Zelmai, nom que va manllevat del seu germà difunt. Enfaixada, vestida de noi i amb un turbant al cap va sortir a guanyar-se les garrofes. Va fer feines agrícoles, neteja i reconstrucció de pous, va arreglar bicicletes (ella no n’havia tingut mai i no sabia anar-hi)... Aquella vestimenta li obriria, relativament, les portes a una vida privada a les dones: treball, educació, vida social i certa dignitat com a persona.

Actualment, gràcies a una família catalana adoptiva, viu a Barcelona on pot fer realitat els seus somnis: ser una dona lliure i estudiar, cosa que no hauria estat possible al seu país d’origen.

Per iniciativa dels organitzadors de la Mostra internacional de documentals Olot.doc i a la bona predisposició de la Nàdia, hem tingut l’oportunitat de compartir amb ella el secret del seu turbant.

Es va explicar en un català gairebé perfecte, d’una forma molt planera, descrivint els fets de la seva vida en un to seré i natural, sense cap dosi d’escàndol ni de dramatisme.

Va recalcar que havia pogut superar les dificultats que havia tingut –que no han estat poques- i vèncer la por, gràcies a l’amor i el suport de la seva mare, que en els moments en què la seva vida perillava va creure sempre -més que els metges i tot- que ella se’n sortiria i li va donar suport en tot moment. Aquella dona, analfabeta, se servia de la intuïció per curar-li les ferides i feia servir unes tècniques mèdiques de supervivència i collita pròpia. Per exemple, aixafava medicaments caducats i posava la pols resultant al damunt de les ferides.

Ens va explicar que en un país on el 60% de la població és analfabeta, el món que es dibuixen més enllà està format per Rússia i Estats Units; de manera que, des del seu punt de vista, els estrangers o bé són russos o bé són americans. Això la va portar a explicar-los l’anècdota que la seva mare afganesa pensava que els pares adoptius de la Nàdia, de Barcelona, són americans o americans catalans.

Part de la població afganesa se sorprenia de la raresa d’aquells homes estrangers que al matí construeixen carreteres -quan soldats de la ONU treballaven en la reconstrucció del territori- i a la tarda les destrossen -quan bombardejaven amagatalls dels talibans-.

Va aprofitar la seva intervenció per reclamar els drets humans, en general, i, sobretot, de les dones i els infants; drets bàsics com educació, salut, cultura i llibertat, que han estat pràcticament inexistents al seu país.

Ens va fer saber la sorpresa dels joves afganesos que havien estat els amics de la Nàdia-noi en saber la seva veritable història i que van quedar parats de no haver notat mai cap petit indici. Precisament ella sempre havia estat més valenta que molts d’ells i en tornar a casa alguns vespres en què circular pels carrers podia ser poc segur, ella era qui els acompanyava a casa i tornava sola a casa seva.

No sé ben bé qui portava els pantalons a casa seva, però ella hi portava el pa, els diners i, crec que ara ja podem afirmar que ella era qui portava el turbant i, per cert, el portava molt ben posat!

Gràcies Nàdia per compartir amb nosaltres el secret del teu turbant.