Enyorant l’home dels cagallons

Explicava el meu pare, en un escrit titulat L’home dels cagallons, publicat a La meva Garrotxa, un antic i oblidat país, en l’apartat Oficis desapareguts, que la indústria dels blanquers utilitzava les femtes de gos com a matèria primera en la fabricació de pells, per tal d’amorosir la pell destinada a cinturons, guants, jaquetes i altres peces de marroquineria. El fet de ser utilitzats, és clar, necessitava algú que en recollís, per això existia l’home dels cagallons, ofici desaparegut de fa temps.

El pare escrivia Ja és hora que diguem que el tràfec de quisca de gos era un negoci humil i ben real i l’home que s’hi dedicava, tot i tenir, com tothom, nom i cognoms ben determinats, se’l coneixia pel mal nom de l’home dels cagallons. N’havia conegut un que anava amb un sac-coixí en una mà, aguantant-lo per la valona que l’encerclava i en reduïa la llargada al que era menester, i un culler a l’altra amb el qual recollia els excrements sense embrutar-se les mans, per recents que fossin, mentre el sac, a poc a poc, s’omplia de femta de gos. Un ofici, ja pretèrit, que tot i negociar amb una matèria prou bruta, ajudava a mantenir neta la ciutat.

Actualment, a Olot, no deu quedar cap blanqueria i si l’ofici de blanquers ha desaparegut de la ciutat, més encara ho ha fet el de l’home que recollia els cagallons de gos.

Fa uns anys, coincidint amb que les meves filles eren petites, em semblava que els carrers eren molt plens d`excrements de gos i veia a les voreres,  parcs i jardins unes tifes descomunals que semblaven atraure les criatures. És una cosa que sempre m’ha molestat i m’ha fet molt de fàstic, especialment, netejar el calçat després de trepitjar una cagarada fresca de gos.

Hi va haver un temps en què, sigui perquè es van fer diferents campanyes de conscienciació ciutadana, sigui perquè es van arribar a multar els amos dels gossos, els carrers semblaven més nets. 

Darrerament, però, trobo que les cagarades de gos tornen a formar part del paisatge urbà i és més freqüent veure’n per places, carrers i als jardinets que hi ha al costat de les voreres, especialment en els carrers que condueixen cap als afores de la ciutat.

Que hi hagi cagarades de gos als carrers és antihigiènic, trobar-se-les és desagradable i molest, sobretot per les persones que no tenim gossos a casa i, suposo que ho és també per aquelles que en tenen i que es donen la molèstia de recollir els excrements de la seva mascota quan la treuen a passejar.

Aquesta setmana he sentit la notícia que s’ha incrementat una mica el nombre d’abandonaments de gossos a Olot, fet que s’atribueix a la crisi econòmica. No sé què consta al cens d’animals domèstics de la ciutat, però observant els carrers, no sembla pas que la població canina de la nostra ciutat hagi sofert cap davallada, més aviat al contrari. O sigui que, si els propietaris no prenen consciència del fet i assumeixen la seva responsabilitat, la brutícia dels carrers pot anar a més.

Ben segur que fer d’home dels cagallons havia de ser una feina ben bruta i que el pare tenia raó quan deia que aquest ofici ajudava a mantenir la ciutat neta. Possiblement, si encara existís, estaria ben content perquè podria fer unes bones collites.

En el fons, sense saber-ho, enyorem aquell ofici.