Begetina de naixement i olotina d’adopció, passava els
hiverns a Olot, tot i que trobava més saludable el clima de Beget, més sec que el
de la plana olotina. Els migdies d’hivern, era fàcil trobar-la, acompanyada d’un
parell de gossos bordissencs, a redós de l’ermita de la Salut de la Moixina on
donava conversa als caminants que passejaven per aquells tocoms, mentre ella feia
una pausa en els seus quefers.
Conversadora afable, gaudia enraonant i sovint recordàvem
que la seva mare i els meus pares s’havien conegut a l’Institut Elemental de
Segon Ensenyament, aleshores situat a la Plaça del Carme d’Olot on, corroborant
el lligam comarcal natural, alguns joves de
Rocabruna i Beget venien a cursar els seus estudis secundaris.
Aquella coincidència acadèmica havia derivat en una amistat
que va perdurar en el temps. Per això, un cop l’any, anàvem a Can Jeroni on ens
sentíem afofolats per l’hospitalitat vigorosa de la Teresa, la calma de la Rosa
i la parsimònia d’en Joan (en Jeroni) que, darrere la barra, enraonava de tot i de res
mentre preparava els cafès. Tots tres regentaven aquell petit hostal que
ocupava la planta baixa de Cal Sastre, aquella casa gran i freda, situada a
tocar de la riera, on també llogaven algunes habitacions que no havien de
menester, esdevenint així pioners d’allò que amb el pas dels anys acabaria
essent el turisme rural.
A vegades he pensat que el tancament de Can Jeroni i
l’òbit dels seus pares van deixar la Rosa desplaçada del seu entorn natural i que,
potser, això va accelerar el seu deteriorament físic i posterior envelliment. Però,
malgrat les seves afectacions musculoesquelètiques, tenia prou energia i era fàcil
trobar-la empenyent el seu carretó prop del rec de Revell traginant cendra, fuiaca o altres deixies per fer-ne formigó que escampava als horts que
menava.
Reconeixia i admirava la vàlua i la capacitat de persones
com el meu pare o alguns begetins il·lustres, que havien sabut recollir i
tansmetre costums del món rural garrotxí. “No en podem pas ser tots de savis”
deia sabent-se volgudament humil i pagesa.
Rosa, que la teva senzillesa i bonhomia acompanyin el teu
esperit lliure en el seu destí. I que descansis en pau!
 |
| La Salut de la Moixina on era fàcil trobar la Rosa |
 |
| A la porta de Cal Sastre o Can Jeroni. Beget, 1992 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...