dissabte, 20 d’agost del 2016

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí...

Era un dia qualsevol d’un mes qualsevol d’un any qualsevol –o no-. Sabedors que la signatura d’aquell compromís no els faria millors persones i no els augurava una relació més satisfactòria ni més duradora, sortien junts de casa seva amb més puntualitat que convenciment en l’acte que anaven a protagonitzar.
Asseguts en un banc de fusta on el dia abans potser hi havia estat un lladre, un estafador o un conductor que havia provocat un accident, escoltaven aquells textos, tan legals com mancats de romanticisme, que els recordaven les obligacions conjugals que acceptaven amb la signatura d’aquell contracte indefinit –o no-. 

Sota l’atenta mirada dels pocs assistents i amb el poc convenciment que aquella cerimònia contribuís a fer d’ells un matrimoni com cal, van deixar anar uns tímids “sí, vull” que els convertien en marit i muller.
Aquell va ser un enllaç sense vestit de núvia, ni padrí, ni ram, ni anells... Tan poc convencional com la vida que desitjaven tirar endavant aquella parella de joves que érem tu i jo, aquell dilluns vint d’agost d’avui fa trenta-dos anys.
Ara jo me’l miro i m'espanto no fos que es canses de mi, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.



[...]
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m'espanto no fos que es canses de mi,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
(fragment de la lletra de la cançó Corrandes de la parella estable del grup Manel)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...