Ahir al vespre a TV3
feien la final del programa Oh Happy Day (OHD), concurs musical emès en prime time els dissabtes al vespre per
la televisió pública de Catalunya.
Tot i que no sóc
fan del programa, he de reconèixer públicament que alguns dissabtes al vespre, metre
fem un sopar informal, el tenim posat de fons i que m’agrada sentir algunes de
les actuacions musicals que s’hi mostren. També he de dir que m’irriten o més
ben dit, m’irriten molt, les intervencions del jurat i d’alguns altres
personatges que hi apareixen, però, entre el programa i jo mateixa s’ha
establert una relació de tolerància que permet que al sopar del dissabte se
senti de fons la música d’OHD, amb el benentès que a l’hora en què el jurat delibera es pugui prémer el mute del comandament a distància.
La vestimenta dels
grups de l’OHD, la trobo en general poc afortunada, però els vestits que
portaven ahir l’Anna Simón i, sobretot, la Gisela, sobrepassaven els límits del
mal gust i del sexisme. Em sap greu per la Meritxell Escofet,
becària de la Vestiteca que se sent “carregada de bones
vibracions i moltes ganes de continuar dins d’aquest món de la moda i la tele”
a qui encoratjo a seguir treballant en el món de l’estilisme i la moda i,
sobretot, a investigar en altres línies.
Ahir al vespre, asseguda
al sofà amb la cama estirada per alleugerir-la del pes del guix que fa tres
setmanes que hi porto, amb un tall de pizza en una mà i una cervesa a l’altra, vaig
veure aparèixer l’Anna Simón i la Gisela, guarnides amb uns vestits que em van
semblar de molt mal gust i escandalosament sexistes. Tant, que vaig pensar que
aquella indumentària era mereixedora d’un tuit; de manera que vaig piular “Trobo
que els vestits de les dones, presentadora i del jurat d’avui, són sexistes i
de molt mal gust #FinalOHDTV3”. Tot seguit vaig rebre aquesta resposta d’un
usuari de twitter “A veure, si tu ets
una vella sense tetes no és culpa d’elles”.
És evident que els cossos i l’aspecte
físic de la Gisela i l’Anna Simón no s’assemblen de res amb els meus (cos i
aspecte físic), però el meu tuit feia referència als vestits que lluïen a la
gala d’ahir i la resposta que vaig rebre era tan desafortunada com fora de lloc.
Li hauria contestat que els meus pits –dels quals l’usuari de twitter no en sap
la mida ni l’aspecte- m’han estat d’utilitat sempre que els he hagut de
menester i que em sembla molt que ell, del seu cervell, potser no en podrà fer
gaire res. Evidentment, no ho vaig fer.
Per sort, Twitter preveu la notificació de tuits ofensius i vaig fer ús d’aquesta
possibilitat. Poca estona després, rebia una altra piulada “Perdona el meu tuit
ofensiu, em sap greu.” Li vaig respondre “Realment ha estat desafortunat.
Disculpa acceptada.”
Ara tampoc no voldria criminalitzar en Pepito, l’usuari
de twitter que va fer aquesta piulada
tan desafortunada. Tots podem tenir un mal moment i la immediatesa de twitter pot fer que passin coses així. És
precisament per això que, a les xarxes socials, com a la vida, hem de ser molt,
però molt conscients dels nostres actes.
Ara bé, el que em dol més de tot això
és que és un reflex de la presència permesa i continuada del sexisme en tots
els àmbits de la vida i, sobretot, entre el jovent.
Que trist!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...