Recordatori

El Manco era un personatge conegut a Olot. El seu defecte físic ocasionat per un accident laboral durant la joventut, havia donat un sobrenom a en Joan Prat Gou que, amb el pas dels anys, hauria esdevingut el meu sogre. I dic hauria esdevingut perquè, en realitat, no ho va ser mai: la seva mort, ocorreguda l’octubre de 1981, no féu possible la nostra relació familiar.

Jo el tenia vist. El fet de faltar-li un braç, feia que de petita m’hi hagués fixat i, més encara, si tenim en compte la seva habilitat anant en la seva mobilette adaptada. No deixava de ser peculiar. 

Benedicció de vehicles per Sant Cristòfol. 1965

Vam coincidir en ocasions comptades i per això no vaig tenir temps de conèixer-lo bé. Recordo tres vegades en què vam trobar-nos.

La primera en un aplec festiu de primers de setembre, al volcà de Santa Margarida, a l’inici de la meva relació amb el seu fill. La meva futura família política aprofitava l’ocasió per fer un dinar familiar: els germans amb les seves parelles i els seus fills, acompanyats dels pares i els sogres. Tots al voltant d’aquelles taules i cadires de càmping amb un complet dinar que no tenia res a veure amb la carmanyola que jo menjava asseguda al terra on tot el jovent de l’aplec dinàvem informalment. Crec recordar que va suggerir al seu fill petit (més tard el meu xicot i ara el meu marit) que em convidés a fer el cafetó amb ells.

En una altra ocasió, a casa seva, on jo anava a passar algunes tardes en companyia del seu fill. Ell, aleshores al començament d’un deteriorament físic, va mostrar-se afectuós amb mi i, potser buscant complicitat, va convidar-me a fumar un Celta.

La darrera trobada que recordo es produí justament a Cal Manco pocs dies després que el seu fill marxés a fer el servei militar. La cara de sorpresa en assabentar-se que jo havia tingut notícies del seu fill abans que ells mateixos fou descomunal. Ara entenc aquella expressió, ja que jo mateixa, ara que han passat trenta anys, em sentiria igual si m’ocorregués un fet semblant.

La seva fou una mort sobtada i els seus familiars no van mostrar mai viure-la com un fet dramàtic. Els últims mesos de vida, les seves facultats havien minvat i la seva força per lluitar contra les adversitats s’anà apagant. Algú de la família va insinuar que aquella mort els havia evitat una degeneració senil que no se sap com hauria acabat.

Recordo que, en assabentar-me de la seva mort, vaig anar a donar el pèsam (encara amb el cos del difunt present al domicili familiar) on alguns van sorprendre’s de la meva presència. Vaig assistir als funerals i aquella mort em va afectar; vaig plorar-la.

Amb ell, no vam coincidir mai a taula, no el vaig veure mai bufant les espelmes d’aniversari, no vam fer cagar mai el tió junts, no el vaig veure envellir ni emmalaltir. Ell no va veure com jo entrava a formar part d’aquella família; no va veure néixer les seves dues nétes petites i elles no han conegut el seu avi patern. Tots sabem que les persones no són imprescindibles i la nostra vida ha continuat sense ell.

Ara, vint-i-vuit anys després de la seva mort, em plau de recordar-lo i expressar pensaments que algun moment s’han produït al meu magí: potser ell hauria suavitzat alguns moments de tensió i de falta de comprensió que es van produir al llarg dels anys; potser la complicitat que s’entreveia en convidar-me a fumar aquell Celta -i els que haurien vingut després- hauria estat la clau per obrir una escletxa de benavinença. Qui sap lo!

Escorniflaire, octubre de 2009

Recordant el pare...

De la mà del pare vaig conèixer la meva terra: plans i muntanyes, camins i dreceres, pobles i llogarrets, propietaris i masovers... Jo només seguia, observava les seves descobertes sense prendre-hi part activa, però tot allò em va anar calant. I va acabar essent la meva afició. Em va saber transmetre l’estimació al meu país, a la meva terra “aquest antic i oblidat país”, que en deia ell.

Del dia a dia del pare vaig aprendre valors com la responsabilitat, la constància, la disciplina, la lluita per superar certes dificultats, la prudència i... fins i tot la por.

Del cor del pare vaig aprendre a estimar, a estimar discretament, sense gaire manifestacions externes, a estimar en la presència silenciosa.

Aquestes i moltes altres coses, que segurament em deixo, són les que ens va transmetre el pare a tots i cada un dels fills.

El pas dels anys ens van mostrar, en ell, un avi afable amb els seus néts i nétes: pendent de si feia un “clima prou convenient” perquè els de fora vinguessin, delicat retallant les ungles als menuts, curós netejant els nas dels que estaven malaltons, disposat a ajudar amb els deures escolars... i mai cap des seus néts no va quedar indiferent amb el seu “tiririu-riu-riu-riu-riu”.

Gràcies pare!

Escorniflaire

Setembre

Asseguda al sofà, mentre descansava després de recollir una mica la casa i deixar-la preparada per la tornada a la feina, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li venia a la memòria, com tantes altres vegades, aquell garbuix d’idees desordenades que sovint voltaven pel seu magí i que ni les vacances no havien aconseguit ordenar. De fet, les vacances no hi tenien res a veure amb aquell desgavell mental. Aviat tornaria la rutina i, amb ella, la comoditat quotidiana i les seves circumstàncies inherents.

I, una vegada més, es deixava endur per la música, ja que la lletra, tot i que intuïa de què parlava, no l’entenia gaire bé. I era, precisament, la melodia la que se l’enduia en el temps –ara el passat recent- i en l’espai –el recorregut vacacional-. I aquesta vegada, com aquell qui no vol, es trobava fent un repàs de les vacances que estaven a punt d’acabar. Havia tingut temps per tot: nous camins, noves ciutats, família, coincidències, esplai, amics... mar i muntanya. Relax, lectura, diversió, cultura... i plans de futur. Perquè el final de les vacances és el temps dels bons propòsits: començar un règim per perdre uns quilets, proposar-se uns estudis per posar-se al dia, apuntar-se a un gimnàs, a algun curset, sortir més sovint d’excursió... I es deixava endur tot eludint les seves circumstàncies, els fets que la incapacitaven a fer realitat algunes d’aquelles propostes de finals d’estiu. Perquè les vacances tenen aquella mena de màgia que fan creure que tot és possible: la feina, la família, la casa, uns estudis, esplai, diversió... Com si tot allò pogués tenir cabuda a la seva quotidianitat.

I de sobte algun soroll la va tornar a la realitat i s’aixecà del sofà sobtadament per anar a estendre la maquinada, pensar en el sopar, controlar l’hora per no fer tard a recollir la mainada i... tocar de peus a terra i deixar de fer volar coloms.

I l’endemà es llevaria ben d’hora per no fer tard a la feina i complir amb tot allò que era previst que fes al llarg de la jornada. I ho faria, contenta de poder-ho fer, deixant, una vegada més, aquells propòsits per més endavant!

Bona tornada a la quotidianitat!

Escorniflaire

Vacances

Asseguda al sofà, mentre es prenia una estona de descans després de preparar les maletes i deixar la casa en condicions per ser-ne fora uns dies i abans d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li passaven pel cap algunes idees desordenades sobre la seva vida i intentava esbrinar el perquè de tot allò i entendre aquells conceptes que ni ella mateixa tenia clars: la família que havia format, que tant s’estimava i les contrarietats que li comportava; la seva feina, que sovint li exigia per damunt de la compensació econòmica que li proporcionava; la seva imminent promoció laboral –si és que arribava- amb l’esforç que hi havia suposat pel poc benefici que en trauria; el neguit per la fragilitat del present d’ella i dels seus estimats; les angoixes i les pors pel futur immediat que ara mateix li privaven de veure’l fàcil i plaent; les vacances que acabava de començar que, segons com anessin, li podien ser més estressants del que ningú –ni ella mateixa- podria desitjar...

I, mentre deixava que aquell garbuix fes giragonses en alguna part del seu cervell, es deixava endur per una cançó: la música la captivava; de la lletra, n’entenia només algunes paraules, però en feia prou per imaginar-se de què anava.

I aquella melodia se l’enduia vint-i-cinc anys enrere, quan moltes de les coses que ara formen part de la seva vida encara estaven per començar, quan ni tan sols s’imaginava cap on anaven els trets, quan encara vivia afofolada al bressol familiar, acaronada per aquells pares un xic grans i delicats que havien tingut cura d’ella fins al moment de la seva mort i a qui mai no va agrair tot el que havien fet per ella: els esforços humans i econòmics per tirar la família endavant, les voltes que havien donat al llit quan les preocupacions pel que ella feia els provocava insomni, els consells que, en la mesura justa i respectuosa, ells li havien donat...

I, de sobte, el soroll del telèfon va tallar en sec aquells pensaments i la va tornar a la realitat quotidiana (o a la quotidianitat real) de la qual n’estava prou orgullosa per continuar endavant, estimant i deixant-se estimar pels qui té al seu voltant.

I l’endemà, de bon matí, es posarien tots a dintre el cotxe i començaria un nou capítol de les vacances familiars: VACANCES 2009.

Bones vacances!

Escorniflaire

Galetes amb regust

-->

Aquesta és la definició que surt al diccionari de la paraula GALETA: tros petit de formes diverses d’una pasta feta de farina, sucre, ous, mantega, etc., que es cou al forn. Ara bé, una galeta és molt més que això.

Fa uns anys, a les cases, sobretot si érem colla, generalment només hi havia un tipus de galetes: la típica Maria. En comptades ocasions sortia una caixa de galetes variades i més llamineres. Havia de ser una ocasió especial (un diumenge, que hi hagués algun malalt, el sant d’algú de la família o que tinguéssim visita). Els més menuts, en aquelles ocasions, havíem de fer veritables esforços per no devorar aquelles galetes tant poc freqüents a casa.

Quan anàvem de visita a casa d’alguns parents o coneguts, sobretot si no tenien fills, ens posàvem les botes, Ens oferien una caixa de galetes de les bones, de les que n’hi havia d’embolicades. I allò, per a nosaltres... era tota una temptació. Prou que els pares ens advertien que calia que ens portéssim bé, però els amfitrions sempre insistien: agafeu-ne més! I nosaltres, sense pensar-ho dues vegades, els fèiem cas i n’agafàvem una altra i una altra... Si els pares ens avisaven, sempre podíem respondre que ens hi havien insistit.

En recordo algunes que per mi eren delicatessen: la caixa de la casa Pujol amb un assortit de galetes totes embolicades amb un paper metàl·lic de colors diferents segons els gustos (des d’un groc fins a un blau, passant pel taronja i vermell tots ells metal·litzats); les Birba, amb un assortit on hi havia els cubanos, els ametllats i les galetes farcides de pasta de xocolata o de vainilla; les Napolitana, aquelles galetes grosses, amb molt de sucre i un bon gust de canyella, assenyalades amb una línia de puntets al mig per poder-les partir bé... Mmmm!

Ara bé, cadascuna d’aquelles galetes té un regust particular; regust lligat a l’olor corresponent, al moment, a l’indret i a la companyia amb qui les menjàvem.

Les Pujol embolicades, fan una lleugera olor de resclosit, d’una casa gran -antiga botiga de roba- on vivien uns oncles vells i sense fills i que en dèiem a ca la Padrina. Ells, a més de convidar-nos a galetes embolicades, guardaven l’embolcall i s’entretenien traient-ne el fi paper transparent per guardar-ne només el full metàl·lic tot cargolant-lo, pacientment, en diagonal sobre ell mateix, per fer-ne uns bastonets fins que guardaven en una mena de petit gerro de vidre de mira’m-i-no-em-toquis.

Les Birba, tenen un regust tot ensenyorit, regust d'oncles i cosins més aviat benestants i de casa gran amb un gros i ben cuidat jardí on les tardes d’estiu coincidíem amb els seus veïns ocasionals, estiuejants de Barcelona, que es desplaçaven a la nostra petita ciutat a passar els mesos d’estiu a redós de la fresca que els oferia la vivenda familiar dels seus avantpassats i que encara conservaven per al gaudi de les, aleshores, llargues vacances estiuenques. Regust de joguines noves d’última generació i de joguines antigues restaurades i ben cuidades. A diferència de casa nostra, aquells oncles i cosins disposaven de galetes Birba tot l’any, sense necessitat d’haver-hi una ocasió especial.

Les Napolitana tenen un gust que varia entre la trapelleria, la por i l’enyorança, gust lligat a l’olor de càmfora que feia casa la tieta soltera que s’havia quedat a viure a la gran casa familiar on bona part de les habitacions es mantenien mig a les fosques i la poca claror que hi entrava projectava unes ombres fantasmagòriques, corresponents al mobiliari de la nissaga, embolcallat d’unes robes blanques que el preservaven del pas del temps. Aquella olor de naftalina, en travessar la gran sala que conduïa a la part habitada, es convertia en l’olor de la glicerina utilitzada per la tia per tenir cura de la seva delicada pell. En apropar-nos a la galeria, en temps primaveral, aquelles flaires donaven pas al perfum de les roses dels grans rosers que, procedents del jardí, s’enfilaven a la paret. De la trapelleria, la por i l’enyorança esmentades en direm que s’alternaven segons si el motiu de l’estada en aquella casa era una trobada familiar festiva en què enjogassats no paràvem quiets ni un moment, alguna celebració religiosa més o menys tètrica o l’absència dels pares per algun motiu greu. Ara bé, les Napolitana sempre hi jugaven un paper important: ens calmaven una mica, ens refeien d’algun ensurt o ens alegraven la tarda si l’enyor s’apoderava de nosaltres.

Galetes amb gustos, galetes amb olors, galetes amb classe social, galetes amb records d’infància. En definitiva: més que simples galetes.

Escorniflaire

Ninots

Asseguda al sofà, en algunes nits de maldecaps i d’insomni, sovint li vénen al cap les imatges d’aquella noieta que passava estones llargues tancada a la sala d’estar de casa la seva amiga jugant amb aquells ninotets petits de colors que sortien amb els xiclets i que elles dotaven de vida, d’una vida que en aquells moments haguessin fet seva. Qui sap si eren una forma precoç del que més endavant serien els jocs de rol.

Tornant als ninotets dels xiclets, elles dues es muntaven la seva pròpia pel·lícula. Era un joc econòmic i creatiu. Amb aquelles famílies dels ninotets elles deixaven anar tot el que sentien, les seves il·lusions, els seus ideals… i jugaven a ser adults moderns i feien que aquells petits ninots cobressin aquella vida que elles anhelaven. Les seves famílies del joc farien tot el que en aquell moment les seves famílies reals, que elles trobaven una mica antiquades, els haurien prohibit. I és que a través d’aquells ninots elles feien realitat els seus somnis, els seus anhels d’adolescència -i dic adolescència perquè la joventut encara no els havia arribat-. Aquelles noietes de prop de quinze anys eren encara molt nenes, semblava com si no tinguessin pressa, encara no s’havien estrenat en coses amb què les seves companyes deien que ja portaven tot un rodatge: elles dues encara no s’havien torrat mai, no havien provat el tabac i el tema nois el tenien per descobrir; en feien prou passant les tardes jugant amb els ninotets.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni es pregunta com serien els ninotes d’aquelles noietes trenta anys després.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni es pregunta com han evolucionat els seus ideals, les seves il·lusions i els seus anhels adolescents.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni li agradaria veure les seves filles jugant amb aquells ninotets, per saber què els farien dir i què els farien fer trenta anys més tard.

I asseguda al sofà, s’estalvia tot això, perquè té la sort d’adormir-se al cap de poc i aquelles llargues nits d’insomni en realitat no són més que curtes estones de nostàlgia que comparteix amb el seu company, el sofà.

I beg your pardon

Quan el centre del món

no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

A vegades es creua quelcom, en la teva vida, que et fa aturar i qüestionar-te coses, moltes coses. I no és que vulguis ser el centre del món -només faltaria!- només que notes que, potser educadament, potser molt finament, t’arraconen.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Quan notes que molestes, que fas nosa, que et contesten ben bé per complir... aleshores comences a saber que no ets ningú...

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

La vida dóna moltes voltes i això fa que hi hagi temps millors que d’altres. No sabem de la mà de qui, no sabem d’on, no sabem quan... però tard o d’hora arriben. I, si més no, arriba la conformació i aprendre a saber-se relacionar sense tocar determinats temes, evitant-los per més que creguis que no és el que vols fer. Per més que et sembli contradictori el que estàs fent.

I sempre et quedarà el record de quan les coses eren més fàcils, de quan les coses es podien parlar, de quan encara no senties que no ets ningú, de quan podies pensar que eres una mica el centre del món... Quan no tenies problemes cada volta més esquius que vinguessin a torbar la dolça son...

… No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I beg your pardon

Escorniflaire

A un pare

Com cada dia, sonaria el timbre i la vetlladora avisaria que havien arribat. El viatge des del centre d’educació especial era un xic llarg, però el nen ho portava bé. Aquella tarda xafogosa en Jaume havia pensat que portaria el seu fill al parc. En Guillem s’hi distreia allà. Immòbil a la seva cadira, la seva respiració era suau i constant i la manca de convulsions palesaven que allà s’hi relaxava. No podien saber què sentia, però la seva calma deixava entreveure que hi estava bé.

La cridòria de la mainada se sentia des de la cantonada: se sentia, però ells no l’entenien. Aquells marrecs, entre ells, parlaven un altre idioma.

Va asseure’s al pedrís (no quedava cap banc lliure), la cadira amb el nen al seu costat i tots dos de cara a la zona de jocs.

Quina vitalitat que tenien aquells nens!

Quina edat deuria tenir el més gran: tres, quatre anys? Potser ni hi arribava. La brutícia s’apoderava de la seva roba: samarretes estireganyades, pantalons vells i esparracats... Els mocs els arribaven a la boca. La pell fosca emblanquida per la pols demostrava que havien passat una bona estona al sorral del pati d’escola.

Un parell, proveïts amb uns trossos de branca, jugaven a la guerra: trrrrr-trrrrr-trrrr, el soroll de la metralleta... Uns altres feien la croqueta al marge del parc. I dos o tres s’empaitaven, proveïts d’uns bons bastons, corrent per la vorera, garrotada va, garrotada ve, arriscant fins a tocar els cotxes. Ningú no s’immutava.

El més menut, grapejava la teta de la mare fins aconseguir endur-se’n el mugró a la boca. La dona, atenta a la conversa de les seves companyes, sense ni mirar-se el nen, no se n’adonava.

Les mares, dones de pell bruna i lluent, amb els vestits acolorits, unes assegudes a en un banc i altres dretes al voltant xermellejaven qui sap quines paraules, i la seva cridòria, talment una discussió, precedia unes riallades que desmentien qualsevol polèmica.

Des d’aquell racó del parc, agafant la mà d’en Guillem i fent-li alguna moixaina de tant en tant, aquell dia, com altres vegades, el seu magí començà a barrinar. Li passaven pel cap le imatges del naixement d’en Guillem, aquell part aparentment normal, que esdevingué prou dificultós per portar-los a la situació actual. I tot allò, sovint el conduïa a veure’s diferent que la gent del seu entorn. I s’adonava que ell era l’únic, l’únic pare que passava una estona al parc amb el seu fill. I el seu fill era l’únic, l’únic nen que aquella hora de la tarda encara anava net, l’únic que no cridava, l’únic que no corria i l’únic que no es barallaria amb ningú. I ells eren els únics, els únics pares que arribant a casa haurien de ser tots dos per banyar el seu fill, per donar-li el sopar i per posar-lo al llit; un de sol, no podia. I ells eren dels pocs, dels pocs que encara pagaven de la seva butxaca els costos escolars i sanitaris que calien per al seu fill.

I feia temps que ho vivien així, amb tota la naturalitat que és possible en aquest cas, sense envejar ningú, sense desitjar res més, afrontat el dia a dia amb la valentia necessària... Pensant, però que amb tants nouvinguts, cada vegada tindrien menys ajuts.

A un pare que vaig veure al parc.

Escorniflaire, juny 2009

Incertesa

Una d’aquelles paraules que tothom sap què vol dir, però a l’hora de la veritat, ningú no s’acaba d’atrevir a definir-la. Com moltes altres.

Provem què diu el diccionari?
Incertesa = Incertitud
Incertitud = Manca de certitud
Certitud = Certesa
Certesa = Estat de l’esperit que considera una cosa com a certa, segura, que està segur de posseir la veritat, certitud.

No és fàcil arribar a tenir la definició d’un mot d’aquest tipus. De fet, paraules i paraules hi ha!

I per què incertesa? Senzillament, perquè hi ha moments a la vida en què una es troba envoltada de circumstàncies canviants, de vies obertes que no sap cap on aniran... Incertesa de moltes coses: del què, del com, del quan, del amb qui, del per què, del quant... I podríem fer una llista inacabable de qüestions a les quals trobaríem una resposta, segurament, incerta. Perquè la incertesa s’apodera del futur tal i com la realitat ho fa del passat -o fins i tot del present-.

La incertesa sovint ens espanta, perquè ens arriba envoltada de connotacions negatives, de forats on es poden esmunyir els nostres desitjos, les nostres il•lusions; forats foscos que alimenten la nostra por. Però la incertesa va acompanyada de portes obertes, de possibilitats, de camins en totes direccions, que travessen paisatges bucòlics on aturar-nos, boscos frondosos on perdre’ns, fortes pujades que semblen inacabables, cruïlles sense senyalització on el dubte és assegurat... per, al final, conduir-nos a indrets meravellosos per gaudir-ne amb bona companyia.

La incertesa, una companya. La incertesa, aquest rosec. La incertesa, una via oberta. La incertesa, camí al futur. La incertesa, un gran repte.

Incertesa: punyetera!

Escorniflaire maig 2009

18 anys

... I així, deu hores després del reconeixement que li havia fet la llevadora, va sentir aquella mullena interior que s’escolava cames avall per fer-li veure que havia arribat l’hora. Ajaguda a la camilla del paritori es lliurà enterament a l’ocasió i seguí en tot moment els consells que li donava la llevadora. Va ser un part fàcil i curt, amb estones de dolor, d’un dolor punyent que al cap d’uns dies gairebé no recordaria. Dolor que va donar pas a la darrera apretada en què el caparró de l’Alba va veure la llum. Mai no podria explicar prou bé aquell instant, en podria dibuixar les imatges, però les paraules quedarien curtes per descriure el que sentia aquells moments. Tot seguit, li van posar damunt del pit la seva filla, tot just acabada de néixer, nua i embolcallada amb el llençol verd, mostrava la perfecció del cos humà: aquells dits que s’estiraven intentant obrir les mans, aquells ulls que provaven, sense èxit, d’obrir-se per primera vegada, enlluernats per la claror que regnava en aquella sala, aquells peus curosament ben acabats, les cames amb cada un dels seus replecs... i el cordó acabat de tallar senyal del trencament del lligam físic entre mare i filla que donava pas a l’inici d’aquell nou vincle emocional.

I ella, allà estirada, ignorant el feineig del metge i la llevadora, sense ni adornar-se que li donaven l’enhorabona, vivia plenament cada minut, cada segon i cada dècima d’aquells moments. I les llàgrimes que li recorrien les galtes contenien, en la seva salabror, l’emoció del moment i alliberaven la tensió de les darreres hores. I va ser en aquell moment quan ella va sentir que potser no seria capaç d’estimar mai més a ningú tant com en aquell moment estimava la seva filla...

Escorniflaire

Un fanal ben resplendent

La Maria del Tura preveia que aquelles festes de Nadal serien mogudes. El seu cinquè part s’acostava i els altres quatre fills encara eren petits. Ella que poc després de casar-se s’amoïnava perquè el primer fill no arribava, ara, als seus trenta-set anys acabats de complir, anava pel cinquè fill. No sabia si seria nen o nena, però com deien els avis “que sigui allò que Déu vulgui, sa i condret sia”. Aquell any, amb tanta mainada, la il•lusió del Nadal es notava a l’ambient. I ja se sap, com que en Ramon treballava, tota sola en tindria un feix. La Fàtima tenia deu anys i el més menut, en Lluís, poc més de tres. Així que tot plegat prometia.

El pessebre era fet ja feia dies, les figures no paraven quietes. Els pastors, tan aviat eren a la vora del riu fent companyia al pobre pescador dels peus gèlids, com eren tots a la vora del foc amb l’àngel de l’enunciata, esperant si la pastora que llescava el pa els en donava un rosegó. La farina que simulava la neu de les muntanyes ja era força mastufejada i havia guanyat terreny baixant cap a la plana. Els pollets havien abandonat les gallines per barrejar-se amb els vedells i els godalls, i el caganer havia deixat enrere la seva timidesa per passar a primer terme mostrant la seva cagarada. Allò sí que era un pessebre ben viu. Un altre any que no haurien aconseguit mantenir el pessebre en ordre fins el dia que passarien els del jurat del concurs local, aquells pessebristes “purs” dels que mantenen la seva representació nadalenca per al gaudi de la vista i prou, qui sap si se’n feien el càrrec d’aquell desgavell.

Abans del festes, ella ja havia deixat enllestides les compres del dia de Reis, perquè, a casa, els regals de veritat els portaven els Reis d’Orient. El tió també el feien cagar, però deixava quatre menudeses: figuretes de massapà, de xocolata i alguns torrons. Per això tenien tanta nomenada, els tres Reis. Efectivament, ella, tant previsora, ho havia deixar tot preparat. Per a les grans: la bicicleta, les nines i la disfressa de princesa. Per al nen, ja tenien el cotxe de pedals desat al batiport, no fos cas que arribés aquell dia i no l’haguessin pogut comprar. Aquell any, havien de vigilar amb en Lluís. Encara era petitó i aquells dies, amb el naixement del seu germanet o germaneta, cauria de l’escambell. I ja se sap: la gelosia, a vegades, juga males passades.

Va passar el Nadal sense fets gaire extraordinaris i, després, va venir el Cap d’Any. A casa, el primer dia de l’any, Ninou, sempre s’havia celebrat perquè era el dia del sant de l’àvia Manela. Feia cinc anys de la mort de l’àvia i aviat un any i mig de la de l’avi, però aquella festa es continuava celebrant, ni que fos per recordar-los. En canvi, la nit de Sant Silvestre, passava sense pena ni glòria. Ells no l’havien celebrada mai. Aquell any va ser diferent perquè aquella nit en què les parelles joves sortien per trobar-se al Centre Catòlic o per anar a ballar al Casino, la Tura i en Ramon també van sortir. I no pas precisament per celebrar el pas de l’any, sinó per anar a la clínica, ja que el nounat trucava a la porta precisament aquella nit. I així va ser que, amb l’arribada de l’any nou, va arribar la Maria Lluïsa, aquella cosa menudeta fruit d’un part difícil que presagiava que acabaria essent una nena delicada i malaltissa.

I així, atrafegats, van arribar a la vigília de Reis. Aquell sí que va ser un dia terrible. Prou que havien dipositat les cartes a la bústia d’un patge, però des d’abans de dinar tots demanaven quan podrien veure els Reis. Malgrat el seu estat, la mare els ho explicava pacientment -Quan es faci fosc. Ara encara no surten els Reis. Heu de descansar una mica que el vespre serà llarg i després tindríeu son-.

Aquells dies, en Ramon estava enfeinat. A començament d’any, amb l’inventari, anava més de bòlit que mai. Cap a mitja tarda, quan va poder enllestir un xic la feina va tornar cap a casa. Van preparar els fanals: els pals ben folrats, amb les cintes brillants; el fanalet ben estirat, que no s’hi veiessin gaire els sécs de tenir-lo tot un any plegat, i les espelmes, renovades que les de l’any passat s’havien gastat.

Quan va ser l’hora, tots ben abrigats va sortir per anar al carrer Major on feien la cavalcada. Aquell any, la mare no aniria a esperar els Reis. Tot just feia quatre dies del part i ni ella ni la nena no podien pas sortir al carrer. Ni pensar-ho. Es van situar a primera fila per esperar la desfilada. Tant bon punt la comitiva es va acostar, el pare va encendre, una per una, les espelmes dels fanals. Primer les de les nenes grans i, per acabar la del més menut. Aquell any la cavalcada va ser espectacular: els patges seriosos i elegants, els reis, majestuosos, talment vinguts d’Orient, els cavalls, amb la crina pentinada, el pèl brillant i raspallat i amb aquella elegància, que caminaven... Van quedar bocabadats, embadalits per la màgia d’aquells sers gairebé irreals. De sobte, una gran claror va il•luminar la cara d’en Lluís.
–Foc, foc!- cridava el menut. Ningú no li feia cas, tots pensaven que parlava del que desfilava al seu davant, fins que la Fàtima, gran i responsable, cridà:
-Pare, el fanal d’en Lluís s’ha encès.
-Vatua l’olla, tira’l a terra. No ha passat res!- Feu el pare trepitjant-lo. Ell prou que ho sabia que cada any se’n cremaven, de fanals. El fanal quedà reduït a cendra, només en quedà el pal.
-Si-no-por-to-el-fa-nal-els-Reis-no-em-por-ta-ran-res –sanglotava el petitó-.
-Que no, Lluís, ells ja t’han vist. Ja saben que en portaves, de fanal. I el teu, era el fanal més resplendent.

Després de la cavalcada i un cop fetes les corresponents fotografies a la falda dels reis, van tornar cap a casa ben enfredorits i va arribar la nit de Reis. Va costar que s’adormissin tots. Al final, però, el cansament els va abatre. Els pares, tranquil•lament, van omplir els plats que els mateixos nens havien parat curosament per a cada un d’ells. Van tornar-ho a repassar i, efectivament, no hi faltava res. Quin goig que feia el menjador amb tot allò tan ben posat!

Quines cares la mainada, quan en llevar-se, de bon matí, van comprovar que els Reis havien passat. Que contents que es van posar! Esverats van començar a obrir regals. N’hi havia per tots i tots van tenir el que demanaven. Tots? En Lluís ja feia estona que feia mala cara. Prou que havia vist aquell paquet tan gran. Prou que es pensava què hi havia a dins. Prou que li feia il•lusió... Però ell es malfiava. Ell tenia clar el que més desitjava aquell dia.
-Lluís, que no desfàs el paquet?
-És que... és que... –deia tot sanglotant-
-És que, què? –deien els pares-.
-És que jo demanava un llapis.
-Però Lluís, si els Reis t’han portat el cotxe de pedals que demanaves. T’hi podràs posar a dins i podràs voltar pel terrat sense parar.
-Sí, però i el llapis què?
-El llapis... –feu el pare-. El llapis... El llapis segur que te’l portaran a casa els avis!

I així fou com, a corre-cuita, el pare hagué de sortir per anar al quiosc del parc a veure si en tenien, de llapissos. Els Reis no hi havien atinat amb com en podia ser d’important un llapis aquell dia.

En Lluís mai ho va dir, però, en el fons, n’estava convençut, ben convençut. Els Reis li havien fet pagar el fet que el seu fanal s’hagués encès. I és que hi ha moments en què no es pot badar. Allò el va capficar.

Bones festes a tots!


Nadal de 2008