diumenge, 3 de febrer de 2019

Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (IV)


En aquesta sèrie dedicada a aquesta dolència, SDRC o DSR, he repetit fins a cansar-vos que el principal tractament és la rehabilitació. Cal saber, però, que en el context de la sanitat pública, la rehabilitació es prescriu a pacients aguts o semi-aguts, però no als crònics. Dit això, ha arribat el moment de la meva alta del tractament rehabilitador, amb la recomanació, això sí, de mantenir l’activitat i els exercicis que m’han ensenyat, però en un context extra-hospitalari.
Per això, si en altres entrades he parlat de la fisioteràpia i els fisioterapeutes , del gimnàs com a espai físic o de les persones usuàries d’aquest espai, avui és el torn de parlar, a tall de comiat i agraïment, de les persones que m’han tractat durant aquests més de disset mesos.

Capítol 4: M’acomiado de l’equip de Rehabilitació

Avui és l’últim dia que vinc a Rehabilitació. Potser hauria estat bé fer un comiat com cal amb unes galetes acompanyades d’un didal de ratafia per celebrar la curació i l’alegria que l’acompanya. Tant de bo fos així! Però resulta que deixo l’espai de Rehabilitació en un moment que coincideix amb un dels pics de dolor dels diversos que he tingut en aquesta evolució tòrpida que m’acompanya.
Aquell 18 d’agost de 2017, en entrar al gimnàs, encara amb el cabestrell posat, vaig trobar l’única cara coneguda de tots vosaltres. Ella, que sabia que jo havia tingut algunes lesions força seguides, em va dir mig en broma “què farem?” recordo que li vaig respondre “a la tercera va la vençuda!”, donant per fet que amb aquesta lesió acabaria amb la malastrugança que m’havia acompanyat durant uns mesos.
Les dolces mans d’una fisio em van acollir els primers dies i, mentre em mobilitzava suaument, m’ensenyava exercicis per fer a casa. Va arribar el final d’agost i em va començar a tractar la que seria la meva fisio de capçalera que, gràcies a la seva experiència i capacitat d’observació, de seguida es va adonar que alguna cosa no anava prou bé. En traslladar les seves sospites a la Cap de servei, tot es va accelerar i el meu cas va ser consultat als experts en la matèria. I un dia vaig alçar el cap i em vaig trobar amb vuit ulls que m’escrutaven; al voltant de la llitera hi tenia dues fisioterapeutes, la doctora rehabilitadora i el traumatòleg. Vaig pensar que alguna de grossa en passava i, a partir d’aquell moment, vaig saber que allò que m’havien dit dels tres mesos de recuperació se n’anava en orris gràcies a tres mots que mai no havia sentit junts: “Distròfia”, “Simpàtico” i “Reflexa”. I tot seguit van començar a sonar altres paraules com paciència, lentitud o mala sort, però sobretot, rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació.
L’engranatge es va posar en marxa i van programar les proves diagnòstiques que confirmarien la sospita. Em prescrivien tractament farmacològic que aniria sempre acompanyat de rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació i poc després tractaments més intervencionistes: vuit bloquejos simpàtics, mobilització forçada... I els tractaments s’alternarien amb més proves: electromiografia, gammagrafia, ressonància magnètica, radiografies... I en cada nova intervenció aconseguia una millora, però el dolor tard o d’hora tornava i em prescrivien novament medicaments i apa, tornem-hi... I amb uns alts i baixos que en un gràfica mostraria uns pics ben visibles de dolor i de limitació de moviment -que a vegades coincidirien i a vegades no-, continuava amb la rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació.
Han passat disset mesos i mig i, durant aquest temps, aquest espai ha estat la meva segona casa i tots vosaltres la meva segona família. Junts hem passat fred i calor, hem parlat del temps, de l’actualitat, del procés, de les vagues, de l’aturada de país, dels menús de la cantina de l’hospital... he sentit les vostres converses sobre els sopars, el karaoke, els dies de vacances, els fills, els pares, les mascotes... us he vist treballar, parlar, picar alguna llaminadura, riure i segurament a alguna, també plorar... perquè sota el vostre uniforme blanc hi ha una persona que, com la resta dels humans, té dies bons i dies que no ho són tant, amb una vida privada i una motxilla personal que difícilment podeu deixar al vestidor.  
He tingut ocasió de rebre tractament de gairebé totes vosaltres. He notat les diferents maneres d’aplicar el tractament i els diferents estils. He vist la cap de servei anar de bòlit per fer totes les visites programades en un dia i he vist bufar l’administrativa per quadrar planificacions. He passat moltes hores al gimnàs amb totes vosaltres i amb els pocs treballadors “homes” que, sempre amb un budell buit i amb alguna anècdota per explicar, treuen ferro a l’assumpte i fan que les hores al gimnàs siguin de més bon passar.
He estat observada i estudiada pels alumnes en pràctiques que tutela la que ha estat la meva fisioterapeuta i he sentit explicar el meu cas una vegada i una altra. Ho he escoltat atentament i en cada explicació he après alguna cosa nova. Sé que he estat objecte d’algun treball de pràctiques i quan m’ho han fet saber, lluny de molestar-me, m’ha agradat, ja que en certa manera, m’ha fet sentir útil.
M’heu mobilitzat un munt de vegades: els exercicis d’extensió i flexió, adducció i abducció, rotació interna i externa s’han anat repetint, perquè segurament són fonamentals en el tractament rehabilitador. Ara bé, allò més important és que a través de les vostres mans ens hem comunicat i m’heu transmès confiança i seguretat. Vosaltres m’heu acompanyat i m’heu fet percebre que el temps que he passat al gimnàs he estat fent el millor que podia fer per intentar superar aquest atzucac.
He fet infinitat de preguntes a la meva fisio, tot i que algunes segurament no tenien resposta. Sense voler, l’he posada a prova i ha hagut de pensar què em podia contestar i com m’ho podia dir. Temia l’arribada del dia en què em donarien l’alta, sobretot perquè cada vegada tenia més clar que no seria una “alta per curació”. I ha estat així, me’n vaig sense estar curada i sense saber quin futur m’espera. Aquesta incertesa és tant o més difícil de portar que el dolor o la limitació, per això en més d’una ocasió he trontollat i m’he neguitejat. Espero no haver-vos incomodat i, si ho he fet, us en demano disculpes.
Us agraeixo de tot cor la vostra paciència, la vostra professionalitat i la vostra discreció, però sobretot, sobretot i sobretot, us agraeixo el vostre acompanyament.
Fins aviat!
Adriana, 30 de gener de 2019
DSR – 41





1 comentari:

  1. No es just que els crònics ens hàgim de espavilar pel nostre compte
    Bona sort

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...