dilluns, 3 de desembre de 2018

Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (II)

Tal com deia en el post anterior, com que el principal tractament per la DSR o SDRC és la rehabilitació i tinc força coses per explicar-ne, ho faig en unes quantes entrades. Avui penjo la segona.

Capítol 2: l’espai físic o el gimnàs
La rehabilitació de la meva extremitat superior dreta s’està realitzant, majoritàriament, al gimnàs de l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. Dic majoritàriament perquè és allà on em tracten des de la intervenció i on m’apliquen els tractaments rehabilitadors, tot i que, de tant en tant, assisteixo a alguna consulta privada on em fan tractaments complementaris per tal d’alliberar contractures i ajudar-me a reequilibrar les estructures músculo-esquelètiques que no treballen prou bé o que pateixen sobrecàrrega.
El primer dia que vaig trepitjar el gimnàs vaig quedar força sorpresa. En primer lloc, per l’amplitud que ofereix i, en segon lloc, perquè la majoria de lliteres estan en una zona comuna on també hi ha les espatlleres, el mirall, la “taula de mans”, escales i rampes, bicicletes, cintes elàstiques, pilotes, coixins de formes diverses, bosus, elements per a la motricitat fina ... i alguns aparells d’electroteràpia. En un altre sector hi ha la zona d’electroteràpia amb lliteres separades entre elles per unes mampares.
La poca intimitat que ofereix el fet de ser un espai obert i compartit per molts usuaris, queda compensada per la mà esquerra de les persones que hi treballen, a l’hora de parlar discretament o sabent trobar la manera de tallar aquelles situacions que podrien derivar en tafaneria. Que l’espai sigui obert, permet a les fisioterapeutes supervisar els usuaris que fan, pel seu compte, els exercicis que els han indicat, mentre elles apliquen el tractament a un altre pacient.
Però el gimnàs de rehabilitació és molt més que un local amb equipament i mobiliari. L’espai destinat a rehabilitació vindria a ser una mena de temple, un espai on les persones lesionades tenim la possibilitat de centrar-nos en l’exercici, en la rehabilitació de la part del cos afectada i en la nostra recuperació, oblidant-nos per una estona, en tant que ens sigui possible, de pensaments, coses a fer o altres problemes que tinguem.
En el meu cas, el gimnàs de rehabilitació ha estat incorporat a la rutina, segurament per això ha passat a formar part de la meva zona de confort. En aquest espai és on em van acollir quan tot just acabada d’operar havia de començar a mobilitzar el braç; allà és on van començar les sospites que alguna cosa no anava prou bé; allà és on he rebut més explicacions sobre què vol dir patir una DSR o SDRC; allà és on he trobat i trobo més comprensió quan les coses no han anat o no van tal com tothom esperava i allà és on he preguntat i pregunto, tant que penso si alguna vegada arribaré a esgotar la meva fisioterapeuta. Sort en tinc de la seva paciència i ganes d’explicar i compartir el seu coneixement.
Totes aquestes coses, han fet que allà m’hi hagi sentit i encara ara m’hi senti segura, m’hi trobi protegida per unes mans que en tocar-me m’ofereixen confiança i seguretat i que em fan percebre que el temps que passo allà dins estic fent el millor que puc fer per intentar superar aquest atzucac. És per això que, com els he manifestat en més d’una ocasió, temo que arribi aquell dia en què em donin l’alta, sobretot perquè cada vegada tinc més clar que no serà una “alta per curació”.
Mentre aquest moment no arribi, es tracta de treure profit de les sessions prescrites, utilitzant els elements del gimnàs que tinc a la meva disposició, aprenent nous exercicis i sotmetent-me als tractaments i mobilitzacions de la mà de la meva fisioterapeuta.  
Adriana, 3 de desembre de 2018
DSR - 38

El gimnàs de l'hospital on faig la rehabilitació


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...