Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (III)

Després del descans nadalenc, continuo tractant els diferents aspectes que tenen a veure amb la rehabilitació i que conformen aquesta entrega per capítols. Si en altres entrades vaig parlar de la fisioteràpia i els fisioterapeutes o del gimnàs com a espai físic, avui és el torn dels usuaris d’aquest espai.

Capítol 3: les persones usuàries

Tal com vaig explicar fa uns dies,  el gimnàs de l’Hospital d’Olot és un espai obert. Només aquelles persones que, pel tipus de patologia, s’han de treure tota la roba o necessiten més aïllament, reben el tractament en una de les lliteres que queden darrere les cortines, un espai on hi ha més intimitat i discreció. La resta d’usuaris, doncs, fem els exercicis i som mobilitzats a la sala gran del gimnàs.

El fet que l’espai sigui obert i compartit, fa que hom s’exerciti davant dels altres usuaris, de manera que tots veiem el treball i, d’alguna manera, l’evolució dels altres pacients. Això fa que hagi vist tot tipus de lesions, tant pel que fa al seu origen (intervenció, fractura, esquinç, ictus...), com per a la seva localització (mans, braços, espatlles, genolls, malucs...). Per això, mentre que alguns usuaris entren al gimnàs servint-se de crosses, bastons o cadires de rodes, altres ho fem caminant i sense ajuda.

L’aspecte i la gravetat de la lesió no sempre són directament proporcionals a la durada de la rehabilitació. En aquest sentit he de dir que algunes persones que els primers dies es desplacen amb molta dificultat o que pateixen lesions aparentment molt complexes, presenten una evolució molt ràpida, mentre que d’altres, amb lesions inicialment molt més lleus, seguim amb una evolució més aviat tòrpida. Aquest és un dels aspectes que m’ha sorprès i que m’ha costat d’entomar.

La diversitat es fa molt palesa, al gimnàs de rehabilitació. Vegem-ne alguns exemples: hi ha usuaris que tenen la necessitat de saber què els passa als altres i ho pregunten més o menys directament, mentre que altres persones en fan prou amb un “com anem?”;  alguns pacients necessiten comparar-se amb els altres pel que fa a la gravetat, la durada o el dolor, mentre que d’altres no ho necessiten; hi ha persones que hi van amb moltes ganes, mentre que d’altres sembla que gairebé hi vagin per força. En aquest sentit, les fisioterapeutes han d’adaptar-se al tipus de pacient i si a uns els han de motivar perquè treballin allà i a casa, a altres els han de frenar perquè no es forcin més del compte.   

Hi ha dies en què sembla que tots ens queixem de dolor i n’atribuïm la culpa a factors diversos com ara el fred, la calor, el vent o la humitat, en canvi, altres dies sembla que tots ens trobem prou bé i ens exercitem amb més facilitat. Hi ha hores en què es crea un ambient gairebé familiar, els pacients es coneixen, parlen molt entre ells i es tenen molta franquesa, en canvi hi ha hores en què tothom treballa en silenci i els usuaris pràcticament no parlen entre ells. En aquest sentit vull esmentar l’afinitat que s’ha creat entre els pacients que convivim amb una DSR / SDRC, malgrat que la part del cos afectada, l’origen de la lesió i la durada del tractament siguin força diferents i que no tinguem les sessions de rehabilitació a la mateixa hora.

Pel que he vist fins ara, en un gimnàs de rehabilitació, tal com passa a la vinya del senyor, hi ha de tot! El que està clar és que, uns i altres, cadascú a la seva manera, treballem i ens esforcem per superar la situació engavanyosa en què ens trobem, mentre seguim els consells dels professionals que ens atenen, que ens eduquen i que ens mobilitzen.

Adriana, 8 de gener de 2019

DSR – 39