dijous, 11 de febrer de 2016

El Titoler

Després d’aquella indesitjable tarda d’estiu, la vida va continuar amb una aparent normalitat. Jo no vaig ser capaç de parlar-ne i ningú no m’ho va notar, si més no, no recordo que mai em preguntessin si m’havia passat alguna cosa.
De pors ja en tenia abans, però a partir d’aquella indesitjable tarda d’estiu en vaig tenir moltes més. Em feia por anar sola pel carrer. Em feia por qualsevol cotxe que se m’acostava.  Em feia por qualsevol home desconegut que venia per la vorera. Em feia por sentir passes darrere meu. Em feien por moltes coses que no recordo que abans me’n fessin, de por. I jo sola trobava la manera de resoldre-ho: anava pel carrer corrents, anava per la vorera més ampla i clara, canviava de vorera si se m’acostava algú o anava al darrere d’algun veí o conegut que em feien sentir protegida.
Devia acabar l’estiu i devia començar el curs. I jo devia fer vida normal: anar a escola, aprendre, jugar, anar a ballet, a catequesi, ajudar en les poques tasques domèstiques que m’encomanaven. Feia el que s’esperava de mi: créixer i aprendre.
Els jocs al carrer amb patins i bicicletes ens feien sentir les mestresses i amos del barri. Però la tranquil·litat es va veure torbada per un altre personatge indesitjable del qual se’n sentien rumors i històries que no sabíem si creure’ns-les o no, però que ens aterrien. Per les accions que se li atribuïen, relacionades amb el seu membre, el personatge es va guanyar un sobrenom: el Titoler

La bicicleta que vaig estrenar el 1973,
imprescindible per als nostres jocs al carrer.
Un tarda qualsevol d’un dia plujós qualsevol que situo en una tardor qualsevol, jo tornava sola d’escola amb uniforme, jaqueta, cartera i paraigua i, ja a prop de casa, vaig notar que un cotxe se m’acostava i m’estava seguint, circulant a poc a poc molt a prop meu. Espiant-lo de reüll, tot fent veure que no el mirava, vaig saber que era ell, el Titoler, i tot i que encara que no coneixia els detalls de les seves accions, vaig tenir clar que aquell no era un bon company de viatge.
Se’m va acostar una mica més i va abaixar el vidre de la finestra del costat de l’acompanyant i em va dir unes paraules que recordo perfectament “nena, maca, com que plou tant, puja que t’acompanyaré a casa”. Com que gat escaldat té por de l’aigua tèbia, vaig seguir caminant de pressa, dissimulant com si no hagués passat res, afanyant-me per a arribar a casa. Ja a dintre l’entrada, vaig tancar la porta, la vaig empènyer fort amb les mans i vaig fer un bufet per agafar embranzida per pujar les escales corrents.
D’aquell personatge indesitjable en recordo la cara, del cotxe en recordo el model, el color, i la matrícula. Tenir-lo identificat era qüestió de supervivència.
Del Titoler en parlàvem amb les altres nenes, diguem que les experiències eren compartides entre les possibles víctimes, tot i que no pas amb gaire detall. Però cap de nosaltres va compartir-ho amb els pares o adults que d’una manera o altra ens haurien pogut ajudar.
En certa manera, assumíem un risc que ens tocava patir pel fet de ser “nenes”, sense ser conscients encara que allò era el començament d’una sèrie de coses que hauríem -i encara ara hem- de suportar. Més endavant alguns homes ens xiularien i ens cridarien grolleries com si allò fora normal i a cada comentari o xiulet, sense girar-nos, acceleraríem el pas, com si a sobre en tinguéssim la culpa.
M’agradaria creure que allò forma part del passat, pensar que ara se’n donen menys casos i que la societat s’ha normalitzat, però em sembla que més que un canvi de mentalitat hem aconseguit reprimir l’expressió externa d’uns sentiments que encara ara en alguns sectors continuen vigents.
Ens queda tant per fer!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...