De la protecció dels infants i d’una indesitjable tarda d’estiu

Aquesta setmana han estat notícia les cues que s’han format davant de l’única oficina de Barcelona on tramiten els antecedents penals que, de moment, substitueixen un certificat conforme no tens antecedents en delictes sexuals, que s’ha de presentar per poder treballar amb canalla.

És evident que amb els casos d’abusos a menors que hi ha hagut per part de persones que treballaven amb mainada, s’havia d’establir alguna mesura. L’altra cosa és l’efectivitat que pugui tenir la que s’ha fixat. Precaucions benintencionades, opinables, però que no discutiré ara -deia en Carles Capdevila-. Com passa sovint s’ha establert la mesura sense planificar-ne la tramitació. Ara bé, malgrat les mancances organitzatives, em sembla que qualsevol providència serà benvinguda per tal d’evitar aquestes situacions.

Molt sovint, quan vaig pel carrer a l’hora en què la mainada surt de l’escola tinc la sensació que els nens, però sobretot les nenes, que van sols pel carrer estan desprotegits i que són molts vulnerables. Considero que es mereixen que els respectem i que ho fem de forma notòria, evitant qualsevol gest o situació que els pugui esporuguir. Em podeu titllar d’exagerada, però confesso que quan estic a punt de creuar-me amb una criatura desconeguda i que va sola, n’aparto la vista per evitar intimidar-la.

Recordo que quan era petita els pares m’avisaven que no parlés amb desconeguts. No tinc present que me n’expliquessin els motius i tampoc no els preguntava. Obeïa i no hi parlava.

La que era casa nostra estava situada prop del Pont de la Ceràmica, entrada i sortida d’Olot per la carretera de Ripoll. Sovint algun cotxe s’aturava a demanar com arribar a una adreça o un negoci concret i jo era tipa de veure com els meus acompanyants, més grans que jo, donaven les indicacions al conductor desorientat. Era habitual i responien amb naturalitat.

Aquell estiu m’havien apuntat a classes de francès. Després de dinar, anava a casa d’una professora seriosa i ben pentinada que, al voltant d’una taula llarga, situada en una sala tan gran com fosca, ens ensenyava les beceroles de la llengua del país veí: an, de, truà, catre, cenc, six, set, uit...; una “a” i una “i” fan “e", una “o” i una “u” fan “u”, “eau” es llegeix “o” i la “u” es pronuncia “y” amb boquita de piñón... Les classes eren poc amenes, però jo era força aplicada i hi assistia regularment i sense rondinar. 

Poc abans d'aquella tarda d'estiu

Una calorosa tarda d’estiu, sortint de classe de francès, anava tranquil·la i despreocupada, segurament cantussejant mentre jugava a “no trepitjar la ratlla” o  saltava a nonet aprofitant les línies de la vorera, quan arribant a la cantonada de casa se’m va parar una camioneta i el conductor em va demanar indicacions per anar cap a Girona. Mentre jo intentava respondre-li, imitant allò que havia vist fer tantes vegades, ell va baixar de la furgoneta i, encara no sé com, em vaig trobar amb tota la seva mà dintre les meves calcetes i amb un fal·lus erecte entre les meves mans. És evident que jo no sabia què estava passant, però alguna cosa em va fer intuir que havia de fugir d’aquella situació, de manera que vaig arrencar a córrer i vaig arribar a casa espantada i suada com mai no hi havia arribat.

Jo, que era tant joveneta com innocent, vaig ser incapaç d’explicar aquell fet a ningú. Com ho podia explicar si m’havia parat amb un desconegut? Com ho havia de dir si aquelles parts del cos eren tabú i no tenien cap nom que jo pogués pronunciar? Penis, vulva o erecció eren paraules desconegudes i trigaria molts anys encara a sentir-les per primer cop. Em vaig empassar allò que acabava de succeir-me i en vaig fer el secret personal més gran i llarg que he tingut mai. No va ser fins vuit o nou anys més tard que en vaig poder parlar obertament amb una persona de confiança, el meu xicot.

D’ aquella desafortunada tarda d’estiu en tinc dues imatges gravades: la primera és la roba amb què jo anava vestida; la segona, la caixa de caramels berlingots que m’havia portat una meva tia que acabava d’arribar de viatge. La roba no me la vaig voler posar mai més. Els caramels van quedar intactes.

Font: http://www.lartisannougatier.net/

Han passat molts anys i penso que me n’he sortit prou bé, però he de confessar que encara ara quan vaig pel carrer, segons qui se m’acosta, en desconfio i m’aparto. Per això, penso que qualsevol mesura que s’estableixi per tal d’emparar els infants serà benvinguda, perquè protegir-los és la nostra obligació.