diumenge, 21 de febrer de 2010

Punt i final


Les frases acaben amb un punt, les expressions inacabades amb punts suspensius, els paràgrafs amb punt i a part i els escrits d’històries complertes acaben amb un punt i final. Igual que els dies passen, els fets succeeixen, els esdeveniments es produeixen... I tot plegat conforma allò que en diem la vida.
Asseguda al sofà, en una estona de relax, amb els ulls tancats, desconnecto i se m’emporten els records. Poso la clau al pany del que ha estat durant vint-i-cinc anys la llar dels pares i em passejo per tots els racons d’aquella vivenda.
Al rebedor, espai destinat a les benvingudes, veig l’alegria a la cara de la mare, expressió que esborrava l’angoixa de l’espera, el patir per si arribaríem bé. El “taquillón” allotjava, per Nadal, el pessebre i ens aplegava al seu voltant per donar començament a la celebració. I aquell petit espai, ple de gom a gom, esdevenia l’escenari del cant de nadales i del ball del “xarrampí, xarrampí, xarrampia”.
A la cuina, la imatge de la mare –la iaia-, amb el davantal posat preparant les tallarines –les millors del món, sense cap mena de dubte!-, la sopeta d’arròs quan el convidat era un dels néts que estava malaltó o fent la llista del que hauria de comprar perquè a la propera celebració no hi faltés res.
El menjador, normalment ben endreçat, semblava amagar-se de la transformació a què se sometia unes quantes vegades l’any. Aquella taula amb quatre cadires al voltant no semblava la mateixa quan ens reunia a tots plegats: del més gran a la més petita, tots teníem una cadira per seure i sortien plats i coberts per a tots. La cridòria i el desgavell que hi havia en aquell menjador omplien de joia la mare, aquella dona que tot i haver tingut sis fills considerava que en tenia dotze i que se sentia orgullosa envoltada dels seus néts. Al sofà, l’avi amb el cul-estret, patia quan els més menuts sortien al balcó i s’acostaven massa a la barana.
A l’habitació dels quatre llits –tot i que al final en tenia només dos- els armaris –cada porta amb la seva clau posada- contenien tot un món de records; el pas dels anys n’havia variat el contingut: el vestit del Charleston, els bombatxos color grana i els vestits de ratolí que havien passat de fill a fill i d’aquests als néts; les vestes de “papu” que amb l’evolució havien tingut altres utilitats per carnavals diversos; les disfresses de caputxeta, de princesa i d’arlequí que la iaia havia fet i que s’havien posat pràcticament tots els néts; els vestits d’àngel -de totes mides- i els guants blancs, desaparellats, les faldilles de pastora, la samarra i el sarró de pastor, les orelles de burro... tot plegat indispensable per a la representació familiar dels pastorets, i les espardenyes de betes i els esclops, tan menuts, record de pastorets i pastoretes de fa tants anys. El parxís i l’oca, amb les bótes de fusta, les fitxes i els daus de mides i materials diversos -senyal del pas dels anys-, entreteniment de les nostres tardes d’hivern i de tardes de néts malalts, sabent –o no- que la iaia se les empescaria perquè el més feble guanyés la partida. Les cuinetes d’alumini, abonyegades i sense ansa, els plats i coberts de plàstic amb el ribet groc, el coberter amb les menudes culleres i forquilles. Quantes vegades havien servit? Amb arròs, pasta de sopa o pa sec... I el morter de fusta per fer galeta picada? I la iaia que ho tastava tot –i a sobre deia que era bo! I les nines amb el seus vestits desats en el puf blanc. Un altre clàssic!
I a l’armari o a sobre una banqueta, no hi faltava el cosidor. Per què on s’és vist passar gaire hores a casa els avis sense remenar el cosidor?: caixes metàl·liques –abans de caramels- plenes a vessar de botons, sierres i gafets; fils de tots colors i agulles de totes mides, bétes i fils, tisores i didals... tots hi havíem après –amb més o menys traça- a cosir un botó o a fer una mica de ganxet.
L’estudi esdevingué l’espai de treball d’aquell avi reconegut pels seus néts com el millor escriptor de món. La màquina d’escriure, temptació dels més menuts, era l’eina per deixar l’escrit preparat per a la seva destinació. El llapisser amb tots els estris ben posats: els llapis, la goma, la maquineta, el bolígraf “bic cristal” de tinta negra, el tippex i les gomes i clips... I l’obre cartes metàl·lic que tant feia patir l’avi quan els més menuts l’engrapaven per jugar. Espai d’investigació i creació literària, de cultura comarcal i –per què no- d’assessorament als fills en qüestions laborals i als néts en les tasques escolars.
Al final del passadís, l’última porta donava accés a l’habitació dels pares, indret que recordem amb tot el respecte que es mereix. Les vivències dels darrers temps ens van fer viure moments durs de suportar i records difícils d’oblidar; conseqüència de la l’envelliment dels pares, inevitable. Ben segur que aquell espai havia estat escenari de molta estimació. D’altra manera, no haguessin estat ells mateixos.
Quan hom es disposa a deixar una vivenda encapsa tots els objectes materials que es vol endur, sense adonar-se que amb cada un d’ells recull, també, tots els records que hi estan associats. Cadascun de nosaltres hem pogut triar alguns d’aquells objectes i en encapsar-lo i duent-lo a casa nostra ens hem emportat també totes les vivències que hi estan associades.
Finalment, recorro el passadís de tornada cap a la porta d’entrada i, abans de passar la clau, comprovo que el que deixem ara només són quatre parets. I en obrir els ulls i tornar a la realitat, després de l’estona de descans, em sento tranquil·la perquè sé que en buidar el pis, no haurem perdut res: cada un de nosaltres s’ha emportat les vivències que hem compartit a casa els pares -per uns-, casa els avis -per altres-.
Ara sí, punt i final. Perquè tota història té un final.
Escorniflaire

1 comentari:

  1. Uf. Profund!!!! M'hi ha fet pensar en la meva arribada aquí a Catalunya: Bagatge material: cap. Totes les peritnences de casa van cabre en una caixa de fusta, d tabac.... És una manca que potser encara no he superat pel patiment que vam passar als anys 50 i 60. REcords? Si compraves 5 gales (i a més te les havien de "fiar" (2 rals de lèpoca)les havia de compartir amb el meu germà, i ens havíem de tenir per tota la setmana. Quan vaig tancar la porta: estava buit..... En aquell moment era la dura realitat....

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...