Una processó la nit de Nadal

Article de Ramon Llongarriu, publicat a La Comarca núm. 540, 21 de desembre de 1989.

Nadal és una data per recordar fets entranyables de la vida, baldament faci ja, com en el meu cas, uns cinquanta anys que han passat. Massa temps perquè no ens adonem que ens hem fet grans.

Érem els anys trenta-tants. Nosaltres, els que formàvem part de l’escolania de cor del convent dels pares caputxins, una agrupació d’adolescents cantors que, sota el mestratge del pare Celestí de Borges Blanques, apreníem el cant i solemnitzàvem les funcions litúrgiques d’aquella comunitat, teníem entre deu i quinze anys.

Aquell cor d’alumnes anàvem revestits amb una sotana marró i un roquet blanc, llarg i molt ample de cos i mànigues, acabat amb sanefes de dibuix geomètric i colors molt virolats. Els caputxins foren peoners en la renovació de les vestimentes litúrgiques, i les casulles de guitarra foren substituïdes, a la seva església, per les de nou estil. Així mateix, les vestidures de l’escolania seguien el nou corrent.

Així abillats, la nit de Nadal sortíem de la sagristia amb la comunitat presidida pel seu vicari, el pare Ermengol de Sarrià, que portava la imatge de l’infant Jesús, i pujàvem cap al pis on hi havia les cel·les dels religiosos. Els corredors conventuals, de foscos com eren, passaven a il·luminar-se al pas de la comitiva, amb la llum daurada dels ciris, mentre hi ressonaven els nostres cants: Tres capons porto,/ no en tinc cap més./ Un per a Maria i un per a Josep/ L’altre que em resta/ per a qui ha de ser,/ sinó per al Bon Jesuset?

Semblava irreal que, aquell convent i a aquelles hores de la nit, s’animés amb aquelles cantúries festives. Ho palesaven prou bé els ulls esbatanats i encuriosits de fra Gil, l’hortolà, tot ell de pasta de full, amb el seu somriure que encenia aquell rostre colrat. La processó es va dirigir a l’habitació del guardià, el pare Jaume de Sarrià, que era l’únic frare que faltava al seguici. Parats davant la seva porta, el pare Ermengol la colpejà i, en obrir-se, el seu vicari proclamà:

- Jesús és nat!

El superior prengué i besà la imatge del nen, i la comitiva va retrocedir pel mateix camí fins arribar a l’església, que ara era un doll de llum i de columnes d’encens, plena de gom a gom. A una breu introducció de l’harmònium els escolans vam entonar un càntic exultant; molt breu, però, perquè, corrent pels llargs corredors, vam anar al cor, on ja ens esperaven per entonar els kíries. Vam cantar la missa de Núria, de tonada molt popular, inspirada en els coneguts goigs de la Verge de Núria: La mare de Déu de Núria/ anem tots a visitar.

Després de les cerimònies d’aquella nit joiosa els frares van voler invitar-nos, perquè deien que havíem estat molt trempats, i ens van fer passar a una saleta on vam menjar torrons, neules i xocolata, amb orxata i altres begudes. Estaven molt contents perquè la cerimònia d’aquella nit ens va consolidar com bons cantaires. A més a més, no els portàvem ni despeses ni massa molèsties. Disposàvem d’una pilota de futbol, una bicicleta i un joc de croquet, al qual aquells religiosos tenien molta afecció per omplir les seves estones de lleure. També hi havia un joc de bitlles, d’un format fenomenal, tallat per algun dels estudiants que havien estat a Olot. Aleshores, quan nosaltres érem a l’escolania, ja no hi havia l’escola seràfica al convent d’Olot. Vull dir el grup de frarets que feien els seus primers estudis a Olot. Per tant, l’horta era tota per a nosaltres, amb permís, això sí, de fra hortolà. Al qual alguna vegada arribàvem a posar de mal humor, i ens amenaçava de no donar-nos més cacauets si no fèiem bondat de la bona.

Una escolania és un lloc on un adolescent pot aprendre moltes coses, no solament a cantar. Fou un mal pas per a la història d’Olot, perdre la companyia de la comunitat de caputxins.

Avui, que els hem recordat en aquella nit festiva de Nadal, el nostre homenatge a l’orde i als seu preclars, homes de ciència que han dignificat el nostre país. Que la pau que es respirava en aquella santa casa ens envaeixi a tots la nit de Nadal i perduri entre nosaltres.

Ramon Llongarriu i Monsalvatje

Després de rellegir aquest article del pare, de l’any 1989, quan ell tenia 66 anys, he comprès perquè a ell li agradava començar la celebració de Nadal tal com ho fèiem a casa. Entenc que en conservava un bell i agradable record, d’aquella processó, i que volia reproduir-lo a casa amb la seva descendència. Volia compartir amb nosaltres allò que per a ell havia estat un fet entranyable.

Nosaltres no teníem escolania ni convent, tot i que d’escolania gairebé n’hauríem pogut fer una, primer amb els sis germans que vam ser, i després amb els deu nets que van tenir. Però si que fèiem una processó, des de l’habitació dels pares fins al rebedor, on hi havia el pessebre.

Processó del 1992.

Els avis amb els cinc néts petits.
La més menuda portant el nen Jesús. 1996

Sortint de l'habitació dels pares. 1997.

La mateixa foto uns anys més tard.
Com han crescut! 2001.

En una entrada d’aquest mateix blog, amb el títol El record d’aquelles nits de Nadal (que podeu trobar en aquest enllaç), del desembre de 2007, un any i pocs mesos després de la mort del pare i que els germans ens haguéssim quedat sense progenitors i els nets sense avis, explicava aquesta nostra manera de commemorar la nit de Nadal. Tot seguit en reprodueixo un fragment:

Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.
“Anem a Betlem a veure el Messies
Anem a Betlem i l’adorarem
Ses blanques manetes petites com són
Essent tant petitetes, formaren el món...”

Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.
- Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós.

I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons...

Moment de la col·locació del nen Jesús al pessebre. 1993.

El pessebre dels pares dels anys vuitanta i noranta. 1993.

Després de la processó, fèiem cagar el tió i tot seguit, sopàvem. Han passat molts anys. Els petits, a qui ara els correspon fer cagar el tió, haurien estat els besnéts dels nostres pares. Ara no encenem espelmes ni portem el nen Jesús, però, entre picada i picada del tió, grans i petits continuem anant al passadís a cantar cançons i a fer costat els que esperen, amb gran innocència, que el tió hagi fet una bona cagarada.

Cares de nervis, d'emoció tot fent cagar el tió. 1995.

I cares de por de rebre un cop de bastó! 1994.

Del meu record, el sopar de la vigília de Nadal, o Nit de Nadal, sempre ha estat pa amb tomata i embotit, seguit d’una tassa de xocolata, amb nata i melindros. Així ho fèiem i així ho continuem fent, perquè quan una cosa funciona, no cal canviar-la. Per tant, un any més, repetirem el que, per a nosaltres, és el clàssic sopar de Nadal: un àpat amb poca feina i amb un resultat exitós per a petits i grans. Als petits els suposa inveritr poc temps en el sopar i tenir-ne molt per jugar. Als grans ens porta poca feina, ens llepem els dits amb el pa amb tomata i ens llepem el bigoti amb la xocolata amb nata i melindros. 

I després, vindrà una llarga sobretaula amb fruita, torrons i neules. I obrirem alguna ampolla de cava i, com cada any, alçarem les copes i brindarem per nosaltres i els de dalt.

 

Bones festes!
Adriana, desembre de 2025

L'aranya i l'escarbat

L'aranya filadora deia a l'escarbat: 

- Aparta't de les meves vores, no em trenquis el filat. No vulguis fer com les mosques, malmetre'm els meus telers, que si en el meu filat t'enrosques ja no en sortiràs mai més.

- Ai que ets poca cosa, aranya, per mi -diu l'escarbat-. Si pujo aquí a la canya, t'espatllo el teu filat. Per més que això m'irrita no temo el furor teu. Veus que ets tan i tan petita que quasi no se't veu!

- Sí? Repara que sóc petita, però que en sé tramar a tret segur. Insectes n'embolico molt més granats que tu.

I, mentre l'aranya anava parlant, l'aranya anava filant.

 

Això ens diu amb veu certa, que encara que sigui xic, tothom ha d'estar alerta i témer l'enemic.

- - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest text correspon a la cançó "L'aranya i l'escarbat". Al pare li va cantar la Teresina de Les Fonts, el 9 d'agost de 1998. Altra vegada me l'imagino escoltant atentament com ella li cantava aquesta cançó, segurament més d'una vegada, mentre ell en prenia nota.

D'aquesta canço, n'he trobat una versió molt i molt semblant, a la pàgina web del Càntut, cançons de tradició oral, web del Projecte Càntut, nascut amb la finalitat recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Podeu trobar la lletra i la versió cantada en aquest enllaç: L'aranya i l'escarabat.

Il·lustració de tinta a la ploma i llàpis grafit sobre paper,
d'Apel·les Mestres, l'any 1905, per al seu poema "Liliana".
Informació del MNAC

Adriana Llongarriu,
desembre de 2025

La truita d'en Trompina

La truita d'en Trompina,
un ou i un mesuró de farina.

Més mal la truita d'Olot,
molta farina i l'ou enlloc.

  - - - - - - - - - - - - - - -

La truita de la Pinya,
un ou i un mesuró de farina.

Més mal la truita d'Olot,
molta farina i l'ou enlloc.

 - - - - - - - - - - - - - - -

Com he dit altres vegades, el pare tenia per costum enraonar amb gent del terrer -tal com li agradava a ell referir-s'hi. Tenia especial predilecció per pagesos i masoveres que, com qui no vol la cosa, li explicaven alguna anècdota o li contaven alguna rondalla que ell anotava a la seva llibreta.

Aquesta dita o cançoneta, que va recollir de la Teresina de Les Fonts el dia 9 d'agost de 1998, tenia dues variants: la que fa referència a en Trompina i la que parla de La Pinya. 

Desconec qui era la Teresina de Les Fonts i desconec qui era en Trompina. Només sóc capaç d'imaginar-me el pare, assegut en un pedrís, tronxant-se de riure mentre escoltava la Teresina que li narrava -o potser li cantava- la història de la truita d'en Trompina.

La rivalitat entre pobles veïns és un clàssic. De la mateixa manera que els d'Olot diem que, quan plou, els de Riudaura la deixen caure, ells diuen que els d'Olot la recollim en un pot. Entenc que la variant de la truita de la Pinya és una analogia de la dita que enfronta els d'Olot i els de Riudaura per la pluja, però en aquest cas, els de la Pinya ens planten cara, als d'Olot, i l'acció es trasllada al camp culinari, titllant-nos de garrepes que escatimem l'ou a l'hora de fer una truita.

Dita o cançoneta, la història està servida.

Adriana Llongarriu, desembre de 2025 

Presentació de la secció “Escrits del pare”

El pare, en Ramon Llongarriu, sempre havia tingut estima i interès pels costums de la pagesia local, en concret de l’Alta Garrotxa i, sobretot, de la seva estimada Vall del Bac, on s’havia forjat la nostra nissaga, la dels Llongarriu.  

De petits, quan sortíem a passeig, amb el Seat 600, sempre duia un bloc de notes al damunt i es podia aturar a parlar amb pagesos i pageses que li explicaven anècdotes i costums del món rural, de camins perduts o de remeis per al bestiar. La mare, que era molt pacient, ens entretenia i ens cuidava, mentre ell conversava amb pagesos, masoveres o curiosos com ell. Això mateix observaria més endavant quan anàvem junts d’excursió, tots dos sols o amb els seus companys, que tots sabien que en Ramon s’aturaria a enraonar amb la gent del terrer i, si era menester, prendria nota a la seva llibreta d’alguna feina de pagès, algun topònim o alguna expressió curiosa.  

El pare a Llongarriu. (anys 80).

Recordo una vegada que vam anar a les terres de Lleida i vam acabar sabent els noms de quatre varietats de peres que, els tres germans petits, vam acabar recitant de memòria. Actualment només soc capaç de recordar-ne dues, la llimonera i la perruquina mantecosa. Els que ocupàvem el seient de darrere d’aquell petit 600, no acabàvem d’entendre aquella curiositat per saber tant de la vida a pagès i del passat de la nostra terra. Els que seien al davant, ja intuïen que, en nom de la modernització, s’estaven perdent unes maneres de fer ancestrals que més tard trobaríem a faltar.

El pare, quan va deixar de treballar, va dedicar el seu temps a fer recerca dels nostres avantpassats. Aquest treball li va suposar desplaçar-se a arxius parroquials, freds, humits i recòndits, per extreure informació de llibres de registre vells i empolsegats. Va visitar ajuntaments d’altres comarques i va establir correspondència amb institucions civils o religioses, i amb altres estudiosos. De mica en mica anava trobant informació que el conduïa a altres fils per estirar i així va tenir coneixement de fets tan curiosos com un casament per poders a Roma (1855), d’un intent de crear una fàbrica de ciment (1855), el projecte frustrat d’una indústria de productes químics (1903), la tala de roures per fer travesses de ferrocarril (1905) o la de pins per a pasta de paper (1910). Tot això havia passat a la Vall del Bac.

Sota l'ombra dels xiprers de Llongarriu, el pare explicava
alguna anècdota o costum de la Vall del Bac. (anys 80).

A partir de la informació que anava trobant i de la que ja tenia, escrivia els seus treballs. Alguns van acabar publicats en format llibre: La meva Garrotxa, un antic i oblidat país (1990); Llongarriu de la Vall del Bac (1994) llibre del qual parlo en aquest article i en aquest altre; Un any a pagès. La comarca d’Olot: una agricultura cerealista de subsistència (1995); Lliberada (una vida i el seu ambient) (1997); Els pessebres d’Olot (1999), i Els oratoris de la Garrotxa (2003).

Escrivia articles curts sobre oficis tradicionals, costums de pagesos, ramaders i bosquerols, arquitectura popular, excursionisme, història local, personatges populars, topònims poc coneguts o llegendes, contes i narracions tradicionals. Aquests treballs van ser publicats a revistes d’àmbit local i comarcal com ara L’Olotí (columna Rosa dels Vents), Doble Set, a 440 m sobre el nivell del mar (la revista d’Olot), Basalt, Bisania, el Butlletí del Centre Excursionista d’Olot (columna Muntanya amable), Verntallat o Alimara. I algun, molt pocs, al setmanari La Comarca.

Va col·laborar en publicacions d’activitats excursionistes i de defensa de l’Alta Garrotxa, com ara l’Embardissada del CEO o el llibre de la campanya de defensa de la Vall d’Hortmoier  “Si vas a Hortmoier”.

Treballs més extensos, sobre història, costums o personatges van ser publicats als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca -PEHOC- (entre 1984 i 1995) i en algun monogràfic publicat pels Amics de la Vall de Bianya (1984) i a les Assemblees d’Amics de Besalú (1988).

El seu treball Els Montsalvatje d’Olot es va publicar al web portalgironi.cat (2006) , pàgina que es presenta com a instrument de consulta que dona una visió de la nostra història, des d'una perspectiva més propera al nostre entorn[...] la història dels homes senzills de l'època, no tan sols la història dels grans fets i els grans personatges. Podeu trobar aquest treball del pare, sobre la seva família materna, en aquest enllaç: Els Montsalvatje d’Olot.

Coincidint amb la XXXI edició dels Premis Ciutat d’Olot (1997), se li va retre un homenatge, moment en què els seus descendents el vam obsequiar amb el dossier Ramon Llongarriu. El nostre escriptor on, mitjançant escrits de tots i cada un de nosaltres, de cada un dels seus nets, de familiars i dels principals amics, valoràvem la seva tasca i ens adheríem al reconeixement que li brindava la ciutat d’Olot.

Portada del dossier-obsequi que li vam fer.

Els Amics de l’Alta Garrotxa li van concedir el Premi Trabucaire en reconeixement i agraïment per la seva tasca de divulgació de l’Alta Garrotxa (2002). 

En motiu de la seva defunció (octubre de 2006), diversos mitjans van publicar articles que agraïen i reconeixien la tasca que havia fet el pare. N’esmento alguns fragments: L’Alta Garrotxa perd l’últim cronista [...] prolífic articulista de la vida a pagès [...] enamorat del seu país i els seus habitants [...] tenia el do de transmetre-ho amb paraula fàcil i entenedora [...] interroga el present en el passat i va a la recerca de temps perduts [...] obra  rigorosa i d’interès etnològic i històric. 

Fotografia de l’exposició “In Memoriam. 25 anys de recerca de l’Arxiu Comarcal
de la Garrotxa” en què es recordava alguns dels usuaris de l’Arxiu que van passar
moltes hores a l’antiga seu (l’Hospici) per acabar contribuint al coneixement
de la història local comarcal.

Uns anys després de la seva mort i del conseqüent buidatge i tancament del pis on havien viscut els darrers vint anys amb la mare, encara teníem molts dels seus papers per ordenar. Pensant que una part de documents i fotografies podrien ser d’interès públic, vam contactar amb l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. El contacte no va sortir com esperàvem, fet que ens va dur a fer una tria i ordenació d’aquells materials, essent conscients que no teníem criteri documentalista. Així que ho vam fer per intuïció i com bonament vam poder.

Per tal d’evitar que alguns d’aquests articles acabin al fons d’un calaix i caiguin en l’oblit, em va semblar que els podríem fer públics. Per això, d’acord amb els meus germans, avui estreno una nova secció en aquest blog amb el nom Els escrits del pare on, de forma no periòdica i sense ordre ni concert, aniré publicant alguns dels escrits que el pare va deixar, inèdits o publicats i que em fa gràcia recuperar.

Totes les entrades d’aquest tema portaran les etiquetes "RLLM", "escritsdelpare" i "RamonLlongarriu", per tal que si algú hi té interès els pugui localitzar fàcilment fent un clic en una d’aquests hashtags d’aquesta meva web personal.

Gràcies, pare!

Adriana Llongarriu Castanyer
Novembre de 2025

 

Anècdotes intergeneracionals (IX)

No sabem de què en van fer

A casa nostra, la llar de la família “petita”, la que hem construït amb en Joan i les nostres dues filles, quan les nenes eren petites, l’hora de sopar era el moment en què ens assèiem a taula, sempre totes tres i, a setmanes alternes -per l’horari laboral del seu pare-, tots quatre. Després de passar el dia a l’escola i a la feina, els sopars eren sagrats.

Per fer d’aquells àpats un espai de comunicació familiar, la televisió hi estava prohibida. Per sort, encara no teníem mòbil i ens vam estalviar de regular-ne l’ús tal com hauríem de fer més endavant.

Propiciar-nos un espai i un temps per parlar tots plegats ens va servir per compartir experiències, seguir coneixent-nos, aprendre a escoltar les opinions dels altres i entendre que qualsevol fet es pot viure i interpretar des de punts de vista ben diferents.

En algun moment, vam haver d’establir torns de paraula per promoure les intervencions dels més reservats i fer que el debat fos equitatiu. Vam arribar a jugar a “millor / pitjor” per tal que cada un de nosaltres expliqués breument la millor i la pitjor experiència del dia. Això ens ajudava a reflexionar, valorar les coses bones que ens havien passat i relativitzar les dolentes.

No us penseu pas que fossin debats amb moderador ni amb un ordre estricte. Sovint el diàleg fluïa espontàniament i ens estalviàvem aquestes “regulacions” que he esmentat. En aquest espai de comunicació sorgien infinitat d’anècdotes i experiències. Ens assabentàvem de com els anava a l’escola i de com copsaven elles el que havien viscut.

En un d’aquests moments, la més petita va fer aquesta intervenció: una cosa, jo tinc dues àvies i un avi. De l’altre, no sabem de què en van fer. Aquesta frase, que la petitona havia estat pensant una bona estona abans de dir-la en veu alta, era la seva manera de dir que en la nostra estructura familiar hi trobava a faltar l’avi patern i que no en sabia gaire res.

Més enllà de la gràcia que ens va fer, el no sabem de què en van fer ens va fer adonar que aquella criatura, quan estava en silenci, no tenia la ment en blanc, sinó que feia els seus raonaments.

Encara ara, quan una de les nostres filles després d’estar una estona callada comença una frase amb l’expressió una cosa, ens ve un esglai recordant aquelles intervencions infantils de les quals podia sortir qualsevol tema per inesperat que fos. 

Per a la vostra tranquil·litat, vam explicar a la nostra filla que l’avi s’havia mort molt abans que les dues germanes nasquessin. I que l’havien enterrat.

Adriana Llongarriu,
novembre de 2025

L'avi patern d'aquella criatura,
Joan Prat Gou.

Recordatori de l’avi que no sabem de què en van fer: enllaç  

DIFASA

De tant en tant, passejant  pels carrers  d’Olot, ens saludem amb algú que els meus acompanyants no coneixen. Si després els dic que aquella persona havia treballat a DIFASA, se sorprenen de la quantitat de gent que havia estat en aquell petit magatzem.

Què era DIFASA? Olot, als anys seixanta -i més cap aquí també!- quedava en un cul de món. Les provisions tardaven molt a arribar i l’abastiment era lent i dificultós. Conscients d’aquest problema, uns quants farmacèutics de la ciutat van constituir una societat per tal de garantir el servei de medicaments a la comarca, sense haver d’esperar que arribessin els recaders provinents dels laboratoris. Així naixia la Distribuïdora Farmacèutica, SA (DIFASA), que va tenir la seva seu al carrer de la Baixa Madoixa, actualment Baixa Maduixa.

La funció d’aquella petita societat era fer una bona i ajustada previsió per tal de cobrir la necessitat sense acumular gaire estoc. Passaven les comandes directament als laboratoris, escollint-ne un o altre, en funció de les condicions que els oferien els representants de les farmacèutiques en les seves visites al magatzem.

El pare en va ser el gerent durant molts anys. Per això vaig créixer amb DIFASA com a teló de fons. Dels sis germans que érem, d’una manera o altra, tots havíem fet alguna feineta a DIFASA. El que més, el noi, que va acabar treballant-hi formalment uns dos anys. Abans que es donés aquesta circumstància, cada any un matí fred de finals de desembre, els més grans i el pare sortien de casa per anar a fer inventari, tasca imprescindible per tancar l’any comptable. Calia comptar les existències del magatzem, per poder fer constar el seu valor al balanç. Encara faltaven molts anys perquè la informàtica facilités aquests processos.

La mare, que habitualment no treballava fora de casa, algunes temporades havia anat a fer hores a DIFASA. S’ocupava de les devolucions (medicaments caducats, malmesos o excedents). Quan això passava, les dues petites de casa, sortint de col·legi, anàvem a DIFASA a esperar que la mare plegués, per anar juntes cap a casa. En les estones que havia passat en aquell local, recordo haver jugat més que no pas treballat. Si en alguna cosa havia ajudat a la mare, era a engomar, tancar, lligar i etiquetar alguna caixa.

El gènere que s’emmagatzemava a DIFASA era poc voluminós: caixes i caixetes de dimensions i pes mínims. De manera que l’edifici, distribuït en dues plantes, no era gaire gran. A nivell de carrer, hi havia la bústia on cada vespre, les farmàcies dipositaven la comanda per al dia següent. L’entrada era un rebedor d’estil industrial on els clients -els farmacèutics socis i no socis-, avisaven de la seva arribada tocant el timbre d’un intèrfon, ja fos per recollir la comanda o per alguna altra gestió. En un racó hi havia un muntacàrregues amb un calaixet de fusta d’uns 35 x 40 cm, que funcionava amb una corda i una politja i que servia per fer el lliurament del material preparat al primer pis. El forat del muntacàrregues sovint substituïa l’intèrfon. També hi havia una petita sala de visites on el gerent rebia els viatjants dels laboratoris. En cas de ser persona autoritzada, es podia entrar per una porta -normalment tancada- que conduïa al magatzem de la planta baixa: unes estanteries amb els productes d’alimentació infantil, un taulell, el rull de paper d’embalar, caixes de cartró, paper encolat, cordills, i els ploms i les alicates, amb els quals se segellava el cordill que lligava els paquets. Una escala dreta i estreta conduïa al primer pis.

A la primera planta hi havia dos despatxos: el més petit era el del gerent, i el més gran era el d’administració. En aquest darrer hi havia taules d’oficina, cadires, màquines d’escriure, calculadores i material d’oficina i hi cabien unes quatre o cinc persones. Algunes hi treballaven a jornada completa i d’altres, a temps parcial (senyores casades i treballadors de la banca que a la tarda anaven a fer hores en alguna oficina). Al despatx de la gerència és on el pare, al final de la seva vida laboral, va acabar de perdre la poca mala salut que li quedava.

El magatzem era una sala amb unes prestatgeries de fusta on es guardaven els medicaments ordenats per laboratori. Un parell de taulells eren l’espai de treball, tant a l’hora de fer les entrades, com a la de preparar les comandes. Al mateix moment, movent-se entre els passadissos hi podia haver unes sis persones que anaven omplint unes cistelletes amb el gènere de cada encàrrec. Unes fitxes que recollien la informació de cada medicament (nom, característiques, laboratori i situació en el magatzem), el vademècum, i una bona memòria, eren eines imprescindibles per moure’s per aquell entramat d’estanteries curulles de medicaments i treure’s la feina de sobre.

En una nevera s’hi guardaven les vacunes i algun altre producte que havia d’estar en fred. Una de les coses que recordo especialment és un armariet, situat prop del bany, tancat amb una clau que només tenia la persona responsable del magatzem, on hi havia els psicotròpics i narcòtics. Passar-hi a prop ens feia basarda. Qui m’havia de dir que de gran em tractaria amb alguns d’aquells medicaments!

Amb el pas dels anys, la facilitat amb el transport i la millora de les comunicacions, van començar a circular camionetes de la Federació (de farmàcies). Recordo que, quan en vèiem una, era com si haguéssim vist el diable; ho consideràvem competència deslleial. Tal com havia augurat un farmacèutic olotí molt amic del pare, DIFASA tenia els dies comptats. Així que, a mitjan dels anys vuitanta, es va  tancar la distribuïdora farmacèutica olotina.

Han passat molts anys, però per als germans que quedem, DIFASA encara ara és un record ben viu. Va ser el modus vivendi de la nostra família durant molt de temps.

Aquell petit magatzem estava situat enmig d’altres botigues i negocis de barri: fleques, lleteries, bacallaneries, merceries, ferreteries, sastreries, adrogueries, cistelleries... Fins i tot hi havia una fonda. La gran majoria d’aquests negocis, també han acabat tancant. Ara, al nucli antic d’Olot -i als de tants pobles i ciutats-, locals abandonats i edificis buits són vestigi d’un model econòmic passat. Diria que, per esforços i recursos que hi destinem, no tornarem als cascs antics la vida que havien tingut.

 Adriana Llongarriu
21 d’octubre de 2025

DIFASA era al costat dret, immediatament
després de la façana taronja (antiga bacallaneria)

Retall de foto de l'actual carrer de la Baixa Maduixa, a principis
dels anys 40 del segle passat. Autor: Màrius Serradell Serra

 

Fer bisbes

Fer un bisbe, segons el DIEC, consisteix a dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment. Quan, de nenes, fèiem un bisbe, començava un joc tradicional infantil que consistia, primer a pensar cadascuna un desig, i després, a donar-nos les mans (o només els dits menovells) i cantar “Un, dos, tres. Trau, botó. Si corda, sí. Si no corda, no. Un dos tres, trau botó. Un dos tres!” Aleshores, cada una de nosaltres havia de contestar, al mateix moment, o bé “trau” o bé “botó”. Si les dues respostes eren iguals, com que havíem fet un altre bisbe, havíem de repetir el joc. I així les vegades necessàries fins aconseguir que les dues respostes fossin diferents. Aleshores, com que ja teníem el trau i el botó, sí que cordava. I, quan cordava, es complia el desig.

De bisbes, encara ara en fem, molts i sovint, però el que hem deixat de fer és el joc de “Si corda sí. Si no corda, no.” En convertir-nos en adultes hem perdut aquella innocència que ens permetia creure que els desitjos es complien amb un simple joc de paraules.

Ara bé, aquests no eren els únics bisbes que fèiem en els jocs d’infància. Per explicar els altres bisbes, ens hem de situar a la primavera, quan els camps -o les vores dels camps-, sobretot els de cereals, s’omplen de roselles.

La rosella (Papaver rhoeas), planta herbàcia de la família de les papaveràcies, és coneguda amb molts altres noms, alguns molt generalitzats i altres que depenen de la parla de cada zona. Així, si a casa nostra ens hi referim com a  rosella, pipiripip o gallaret, en altres zones de Catalunya n’hi poden dir rovella, roella, roguella, gallgallaret, coquerecoc, badabadoc... Són tants els noms per designar aquesta flor que, en el taller Siguem petits llengua ferits, que vam fer a la Biblioteca d’Olot com a cloenda del Lecxit 2024/2025, adreçat als infants participants, els Llenguaferits van fer servir la rosella com a exemple d’una cosa que es pot designar amb un munt de paraules diferents.

Amb les roselles, tots hem jugat al “Gall, gallina o poll?” Per fer-ho, necessitem unes quantes poncelles que encara estiguin tancades i que no s’hi entrevegi el color dels pètals. Amb un capoll a la mà, preguntem a l’altre jugador si creu que sortirà “Gall, gallina o poll?” i ell ha de respondre un dels tres noms, segons el que intueixi. Serà gall si els pètals són de color vermell, gallina si són rosa, i poll si són blancs. Si es volgués competir, guanyaria qui més n’encertés. Nosaltres només hi jugàvem per passar l’estona.

Una altra manera d’entretenir-nos amb les roselles, a més de fer-ne un ram, era fer un bisbe. En aquest cas, necessitem una rosella ben florida i una poncella, que pengen de cap per avall, de forma bombada i de color verd, gràcies als sèpals que, quan la flor s’obri, acabaran caient. De la flor, en reservem la càpsula -o fruit capsular-, que té forma obovada, amb una tapa al damunt on hi ha els estigmes disposats de forma radial. La poncella, que ha de tenir un tros de tija d’un mig centímetre l’utilitzarem tota.

Separem amb compte els dos sèpals de la poncella i ens queden al descobert uns pètals rebregats que hem de desplegar amb compte. Ho deixem de cap per avall, de manera que el trosset de tija ens quedi encarat cap amunt. En aquesta tija hi clavem la càpsula de la flor que hem reservat, de manera que el dibuix radial dels estigmes quedi a sobre i la part més estreta junt a la tija del capoll.

Si ens allunyem una mica de la forma que acabem de crear podrem veure-hi un bisbe amb la casulla d’un vermell escarlata i el bonet (o birret) d’un color negrós. Els sèpals, de color verd, serien una mena de musseta.

Enguany la florida de les roselles va coincidir amb el conclave i em vaig sentir més motivada que mai a fer una d’aquestes figuretes, tot i que, un cop acabada, vaig dubtar si s’assemblava més a un cardenal que no pas a un bisbe. Sigui bisbe o cardenal, a la foto següent podeu veure el resultat final.

Tot plegat són jocs d’un infància, viscuda a l’aire lliure, jugant amb les petites coses que teníem a mà. 

Adriana,
29 de juliol de 2025

Bisbe o cardenal?
Per aquesta història, tan se val!

Roselles i poncelles
(Papaver rhoeas)

La rosella diu al blat: abans de la sega hauré marxat.

El bonic costum d'enviar una postal

Amigueta meva,
Tot aquest estiu que no t'he vist.
Jo he anat a Roses. I tu?

Aquest és el text d'una postal que vaig rebre d’una meva amiga un estiu de fa molts anys. Si la memòria no em falla, diria que, tant ella com jo devíem tenir uns set o vuit anys a molt estirar!

No recordo si la vaig trobar a la bústia de casa després de tornar de l'estada estival a la Vall del Bac o si la vaig rebre un dia dels que passàvem a Olot. Aquella primera postal al meu nom em va fer tanta il·lusió que em van venir unes ganes irreprimibles de contestar-la. Vaig trobar una estampa que em va semblar que ja faria el fet i vaig posar-me a escriure la resposta al revers d'aquella targeta. Quan una de les meves germanes va veure que començava a escriure “amigueta meva” en aquell document, ho devia considerar tan ridícul que ho va voler evitar. Em va estirar la cartolina mentre jo estava escrivint, de manera que vaig fer un gargot de tal magnitud que l’estampa va quedar inservible. Crec que no vaig enviar mai la resposta a l’amigueta meva.

A principis dels anys setanta del segle XX era molt habitual que, qui anava de vacances enviés postals a familiars i amics. A casa en teníem una caixa metàl·lica de Cola-Cao ben plena. N’hi havia de Calella, de Lloret, de Lurdes, de Sant Feliu de Guíxols... i potser sí que n’hi teníem alguna d'un indret més llunyà, però en devien ser ben poques.

Enviar una postal era -i és- una manera de fer saber a la persona destinatària que, des d'allà on som, ens en recordem, que forma part de la nostra vida i, en alguns casos, que l'enyorem.

D'un temps cap aquí, les postals han perdut la seva raó de ser. Amb l'evolució dels sistemes de comunicació, per telefonia primer, per telefonia mòbil després, i per internet actualment, fer arribar notícies a les persones properes s'ha convertit en una labor molt fàcil i ràpida. I de tan pim-pam que ho fem, a vegades ensopeguem el destinatari de la trucada en un mal moment o en un lloc amb poca cobertura. Però, és clar que si et truquen els de casa des del seu lloc de vacances, ho deixaràs tot per atendre’ls i saber-ne notícies. Més encara si hi ha algun net. Només faltaria!

Una de les feines que teníem amb les meves filles, durant les vacances, era triar les postals per a les persones destinatàries: una vista de l’entorn on passàvem aquells dies, un collage de diferents imatges, algun animal de la zona... Per sort, els indrets on teníem per costum anar no hi solia haver aquelles postals turístiques tan xarones. Un cop triades, buscaríem un moment per pensar què explicar a cada un dels destinataris i com redactar-ho. Després tocava escriure-les: lletra de pal o lligada, en funció de si les escrivia la filla gran o la petita. Per acabar calia enganxar-hi el segell i buscar una bústia per dipositar-les-hi, mentre comentàvem si arribarien primer aquelles targes o nosaltres.

Escriure una postal porta feina. I l’estona que dediquem a pensar  què escriure i com fer-ho, és un moment de reflexió sobre què ens agrada del que estem fent. És per això que penso que les comunicacions instantànies -trucada o videotrucada- no podran substituir mai la comunicació escrita, ja sigui en format carta o postal.  

A la nostra família hem recuperat el costum d'enviar-nos postals quan anem de vacances. Així que, ens n’enviem entre nosaltres, cada vegada que fem una escapada.

Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat (als avis) des del seu lloc de vacances; l'àvia les tenia a la vista, una al costat de l'altra, no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Així és com recordo el bufet de casa els pares en aquells enyorats berenars de sant Ramon.

Ara que ha arribat el temps d’anar de vacances, ja penso en quina serà la propera que arribarà a casa. Ben segur que no començarà amb aquell amigueta meva, però em farà la mateixa il·lusió!  

Adriana
22 de juliol de 2025

Transmetent el costum ancestral
d'enviar i rebre una postal.

50 anys d'FP a Olot (X)

S’acaba el cinquantenari de l’FP a Olot

Som a final del curs 2024/2025, any en què hem commemorat el cinquantenari dels estudis d’FP a Olot. És hora d’acabar aquesta sèrie de textos dedicats a la meva relació amb l’Institut La Garrotxa i amb els estudis de Formació Professional (FP), des de diferents perspectives: com a germana d’estudiant d’FP, com a alumna d’FP, com a mare d’alumnes i com a treballadora de la Secretaria del centre. En aquests posts hi han tingut cabuda la descripció objectiva, la ironia, la rancúnia -no me n’amago- i la crítica. Se que la meva opinió sobre el documental no ha tingut bona rebuda per part d’algunes persones que hi han estat al darrere; m'ha arribat el seu feedback. Podia no haver-ne parlat o dir que m’havia semblat molt bé, però personalment, considero que cal mirar la vida de cara, amb esperit crític i forjar-se una opinió en cada situació, sense por de manifestar-la, ja que només d’aquesta manera podem promoure els canvis necessaris per continuar avançant.

Els vint-i- quatre anys que porto a la Secretaria fan que em conegui el centre amb tots els ets i uts i que n’hagi vist de tots colors. Sortir a les guardes del llibre 25 anys d’FP a Olot m’ajuda a entendre l’evolució de qui ocupa les aules i les tarimes. Estar en el Top-7 del rànquing per edat del personal del centre, i més amunt segons l’antiguitat, m’empodera a parlar -i escriure- sense embuts. Per tot això, m’atreveixo a fer-ho obertament i sense reprimir-me. De gent que diu sí a tot, que no es mulla per a res o que critica per darrere, el món n’és ple.

He explicat quines són les tasques que es duen a terme a la Secretaria, cal afegir-hi que al nostre taulell s’hi adreça una gran diversitat de persones, amb finalitats i actituds molt diferents. Atenem des de gent molt agradable, empàtica i agraïda, fins a persones que manifesten, de males maneres, el seu malestar envers l’administració educativa, i es desfoguen amb la primera persona que les atén i que és la cara visible de l’administració, una administrativa o auxiliar administrativa, sense donar-li l’oportunitat de demostrar que l’atendrà tan bé com pugui.

M’he adonat de la complexitat de la gestió acadèmica i administrativa d’un centre amb més d’un miler d’alumnes i més de cent treballadors. He viscut l’evolució de les eines de treball en forma de programes informàtics. He vist com la gestió s’ha complicat cada vegada més, malgrat la implantació i l’evolució de la informàtica. Hem passat del paper carbó al núvol, però això no ha servit per reduir el volum de feina ni el gruix de papers. Hem passat d’aquell treure el cap per la porta de la Secretaria per cridar “senyor director!” a enviar un munt d’e-mails per fer arribar els avisos a cada professor. I, tal com deia la Ramona, que em va ensenyar com moure’m pel centre, de qui vaig aprendre molt i amb qui vaig compartir molt bones hores a la Secretaria, ara sou quatre i aneu de bòlit, abans érem dues i encara teníem temps per xerrar.

Entre els diferents actes de la cartellera d’aquest cinquantenari hem pogut visitar una exposició feta amb poc temps i pocs recursos. He de dir que, malgrat que les comissàries s’estrenaven en aquesta funció, el resultat va ser excel·lent. Crec que, de tots els actes que s’han organitzat per commemorar aquesta efemèride, l’exposició és el que millor ha mostrat l’evolució que s’ha produït en aquests 50 anys, i el que ha aconseguit fer-ne partícip tot el personal de l’institut, oferint espais per tal que cada àrea, família o departament exposés el material que cregués convenient. Les fotografies antigues van fer un efecte crida entre els garrotxins, o bé perquè hi sortien ells mateixos, o bé perquè hi reconeixien familiars, amics o coneguts. Estic satisfeta d’haver participat, amb molt bones partners, en l’elaboració de la Cronologia dels 50 anys d’FP a La Garrotxa i que aquesta informació hagi estat útil com a eix vertebrador de la mostra.

Podria acabar amb una “carta als reis” adreçada al Departament d’Educació i Formació Professional, però ja fa molts anys que vaig perdre la innocència infantil que et fa creure en els reis d’orient, per això m’estalvio de demanar a aquest ens públic millores laborals i de qualitat, tant en el treball, com en l’ensenyança. Això sí, li demanaria que, almenys durant un parell d’anys, s’abstingui de fer canvis de noms i d’afegir més sigles a les que ja fem servir.

A vosaltres, lectors, us agraeixo que m’hàgiu acompanyat en aquesta passejada pels meus records i vivències entorn d’aquests 50 anys d’FP a Olot. I, sobretot, gràcies per fer-me arribar la vostra opinió. Sense els lectors, els blogs perdrien la seva raó de ser, que és compartir idees, opinions o textos diversos, i rebre’n els comentaris i les impressions dels llegidors.

Fins aviat!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 29 de juny de 2025

Altres entrades publicades en aquest blog sobre els 50 anys de l’FP a Olot:

1. La segona meitat del cinquantenari de l’FP a  Olot

2. Abans que l’FP arribés a Olot, anys setanta del segle passat

3. Estudiar FP Agrària a Olot

4. Secretaria 1: concepte, tasques, persones i reflexió

5. Secretaria 2: ball de sigles (BDS)

6. Experiència com a mare d’alumnes (entre els anys 2007 i 2012)

7. Secretaria 3: situació, mobiliari i reformes

8. Sobre el documental Memòries de l’INS La Garrotxa

9. En el cinquantenari (Publicat a La Xinxeta núm. 48) 

Altres entrades publicades en aquest blog sobre la feina a la Secretaria:

1.  La invisibilitat del PAS
2. És estiu a l’institut
3. Dels exàmens de setembre

El logotip de l'Institut, dissenyat per en Jaume Bach
el curs 1981/1982, i actualitzat en motiu dels 50 anys.

50 anys d'FP a Olot (IX)

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 48 (juny 2025)

En el cinquantenari

Aquest curs es commemoren els 50 anys de la Formació Professional a Olot. Abans de l’any 1974, els joves de la Garrotxa que volien estudiar Formació Professional (d’ara endavant FP) s’havien de desplaçar a altres comarques. A Olot s’hi podia cursar BUP i COU -equivalents als actuals 3r i 4t d’ESO i 1r i 2n de Batxillerat- estudis que preparen per accedir a la Universitat, però que no són professionalitzadors.

Durant molts anys l’FP es va impartir a l’actual Institut La Garrotxa. És per això que aquesta celebració coincideix amb el cinquantenari d’aquest institut. L’any 1995, amb la creació de l’Institut Bosc de la Coma, els estudis d’FP es repartien entre aquests dos centres. El curs 2008/2009 començaven els estudis d’FP a l’Institut Montsacopa. Des d’aquell moment, en els tres instituts públics d’Olot, a més de l’ESO i el Batxillerat, s’hi pot cursar FP.

Aquests 50 anys han servit per ampliar i diversificar l’oferta educativa a la comarca. El ventall d’estudis d’FP en centres públics, actualment, és prou ampli com per trobar-hi gairebé tot el que ens interessa, ja que s’hi ofereixen estudis de 12 famílies professionals. A més d’aquests tres centres, a Olot hi ha més oferta d’FP: l’Escola d’Art d’Olot, el PFI/PTT Olot i altres iniciatives de caràcter privat.

En aquests 50 anys, han estat molts el alumnes que, amb un títol d’FP han anat a treballar per posar en pràctica el que havien après a les aules i als tallers, o han continuat estudiant. Han estat molts els joves que, en acabar l’ESO, decidien cap on orientar el seu futur immediat. I molts els estudiants que, havent finalitzat el Batxillerat, han accedit a la universitat. Uns i altres, tots són institut.

I com que 50 anys donen per molt, també hi ha hagut persones que han passat per l’institut i, per circumstàncies personals, socials o per falta d’encaix en el sistema educatiu, no han obtingut cap titulació. Ells han format part igualment d’aquesta comunitat. Ells també són institut.

Malauradament, en aquests 50 anys, hem perdut alumnes i professors que ens han deixat abans d’hora. Cada una d’aquestes pèrdues ha estat molt sentida i ha fet que alguns dies a l’institut hagin estat especialment tristos. Ells també són institut.

L’institut és com és en el moment actual gràcies a les aportacions de cada una de les persones que hi hem passat: alumnes, professors, personal d’administració i serveis, personal de manteniment, netejadores, treballadores de la cantina, del menjador i de la cuina, de la biblioteca, les famílies dels alumnes, l’AMIPA i l’Associació d’Alumnes i les seves treballadores, i el personal d’entitats i empreses que presten serveis a l’institut. Tots els qui d’alguna manera o altra hem format part del centre també som institut.

Això també va per a tu, lector o lectora d’aquesta columna. Per a tu que estàs llegint aquest número 48 de la revista La Xinxeta, perquè sigui quin sigui el lligam que tens amb el centre, també ets institut.

Per molts més anys d’FP a Olot i d’Institut La Garrotxa. I l’enhorabona a tots!

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, maig de 2025

Nosaltres, vosaltres i ells, tots som institut.

50 anys d’FP a Olot (VIII)

Sobre el documental Memòries de l’INS La Garrotxa

Tal com explicava a la primera entrada d’aquesta sèrie (enllaç), enguany es commemoren els 50 anys de l’arribada dels estudis d’FP a Olot. Han estat diversos els actes que s’han preparat per  celebrar aquesta efemèride: exposició, taula rodona, portes obertes, actualització de l’anagrama, representació d’un 50 al pati, sopar i documental.

Avui hem assistit a l’estrena d’aquest document gràfic que la comissió organitzadora va encarregar a la productora Zeba. Gravar un documental havia de ser una oportunitat per deixar un testimoni visual d’aquests 50 anys d’FP a la Garrotxa. El reportatge ha donat veu a diversos professors i ex-professors, sobretot ex-directors i ex-directores. La inclusió de fotografies de tots aquests anys i algun vídeo prou graciós ha fet que fos ben amè.

D’entrada m’ha sorprès veure tantes butaques buides i copsar la poca assistència del personal actual del centre. Ja sabem que el juny és un mes de molta feina al món de l’ensenyament, però no sé si aquest era l’únic motiu de la seva absència.

He de dir que em pensava que anava a veure un document sobre els 50 anys de l’FP a la Garrotxa i a la pantalla m’hi he trobat, amb lletra ben grossa, Memòries de l’INS La Garrotxa. M’ha semblat que aquest títol era poc escaient. Desconec si el fet de posar un encapçalament ambigu és una tàctica de producció per evitar focalitzar l’atenció en un tema concret i donar cabuda a la imprecisió, però trobo que deixava entreveure la falta d’un objectiu concret a l’hora de dissenyar el document.

Al film hi han sortit dos instituts: La Garrotxa i el Bosc de la Coma. Això ha estat un error colossal -vull pensar que sense cap intenció-. La rivalitat entre l’FP i el BUP, que ja es donava quan als catorze anys ens havíem de decidir entre uns i altres estudis, es va arrossegar durant molt de temps en forma de pugna entre, el Garrotxa i el Montsacopa, els dos instituts més antics d’Olot. Més endavant va haver-hi dos bàndols: el Garrotxa i el Bosc de la Coma, en un, i el Montsacopa a l’altre. Darrerament tenia la bona impressió que aquesta rivalitat s’havia mitigat. Però no s’ha tingut en compte que el reportatge deixava de banda els altres centres que també imparteixen estudis d’FP.

En el documental s'han menystingut serveis de l’institut com ara la Biblioteca, l’Associació d’Alumnes, l’Associació de Mares i Pares o el Personal d’Administració i Serveis (Secretaria i Consergeria). Fa uns mesos, amb les companyes de Secretaria vam comentar que, segurament, aquesta vegada això també passaria i vam fer un suggeriment per evitar-ho. Sembla que no s’ha tingut en compte. Sort que ha donat veu a la Paquita, ex-netejadora del centre. 

Hi han tingut força protagonisme els canvis que van comportar, a l’institut, la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i se n’han obviat alguns punts de vista: el dels professors que no van estar mai d’acord a haver de tractar amb nens i nenes d’entre 12 i 14 anys (i ho van fer a contracor), o el dels que van veure que, amb els nous ensenyaments obligatoris, la Formació Professional perdria pes a l’institut. La rivalitat entre professors de matèries comunes i docents d’FP ha estat i encara ara és molt present. Es nota, sobretot, quan es parla de canvis en l’Equip Directiu: “que si tindrem altra vegada un equip d’FP” o bé “que si aquest equip no tindrà prou en compte l’FP”. Estaria bé que uns i altres tinguessin la sensació que tots remem en el mateix sentit.

Pel meu gust, ens hem posat massa de medalles. L’Institut La Garrotxa, gràcies al teixit empresarial de la comarca, ha estat pioner en la implantació d’FP, i ha estat un dels centres capdavanters a l’hora d’innovar i d’oferir, per posar un exemple, estudis de 2x3 (dos cicles en tres cursos), però hem de ser honestos i pensar que no hem estat l’únic centre pioner i que en altres instituts d’FP de Catalunya també es fa la feina ben feta i també en surt gent ben preparada.

Al llarg de la història del centre, hi ha hagut persones que no han encaixat amb el tarannà de l’institut -o de l’equip directiu de torn- i n’han marxat, ja sigui per concurs de trasllat o comissió de serveis, o bé canviant d’ocupació, dintre o fora del Departament d’Ensenyament. M’ha agradat veure que el documental donava veu a una d’aquestes persones.

Per acabar, he de dir que he passat una bona estona i que ha estat un dia de retrobaments. Això no treu que hagi trobat, en el documental, les mancances que he explicat i una certa tendència a mirar-se el melic, costum una mica estès en el col·lectiu de docents (ai, Adriana!).

Amb aquesta entrada i un parell més ja tindrem la sèrie dels 50 anys de l'FP a la Garrotxa acabada.

Adriana Llongarriu Castanyer
Olot, 3 de juny de 2025

Presentació del documental