Què hi feia un home de 65 anys?
Quan les meves filles eren
petites, un dia va ser notícia que els bombers havien hagut d’anar a rescatar
un home de 65 anys al Volcà Santa Margarida. Aquest sector és molt proper a
casa nostra, ja que els olotins vivim entre volcans. Per proximitat i per la
nostra afició a passejar per entorns naturals, les meves filles hi havien estat
més d’una vegada, tant amb l’escola, com amb família o amics. Per tant, l’indret
on els bombers haurien fet el rescat era prou conegut per als qui vam conèixer
la notícia.
Encara que la pujada per arribar
al caire del cràter sigui una mica dreta i relliscosa i que el camí per anar i
tornar de l’ermita és una mica dret, anar a Santa Margarida, per a nosaltres, sempre
ha tingut la consideració de sortida fàcil i curta.
En ser conscient d’aquella notícia,
la gran de les dues nenes va dir: - Què hi feia, un home de 65 anys, al Volcà
Santa Margarida?
Al seu pare i a mi, tot i que
encara ens faltaven vint o trenta anys per fer-ne seixanta-cinc, ens va
sorprendre que la nostra filla considerés que, per a un home de 65 anys, anar a
Sant Margarida, suposés una activitat de risc. A partir d’aquell dia, sovint
quan tenim coneixement d’un rescat, acabem imitant aquella pregunta que ens va
fer la nena, independentment de l’edat que tingui la persona rescatada.
Avui al matí, mentre pujava al
Puig Tosell, amb l’ajuda dels estreps i agafada a la cadena, m’ha vingut al cap
aquell pensament infantil i m’he imaginat aquella nena preguntant-se “què hi
fan un home de 66 anys i una dona de 62 pujant per aquest camí costerut i ferrat?”
 |
| La pujada al Puig Tosell |
És evident que ja no som aquell
parell de jovencells que trescàvem pel muntanyam dia sí i dia també, però, amb
seny i mesura, ens podem moure pel nostre entorn i dur a terme certa activitat
excursionista, encara que, sobretot en el meu cas, hagi de ser limitada.
Aquesta és una anècdota
intergeneracional més, que evidencia que tot depèn de la perspectiva des d’on ens
mirem la vida. Aquella nena devia pensar que a l’edat de 65 anys les persones ja
són tan grans que no poden passejar ni moure’s per segons quins indrets.
Poc es podia imaginar, aquella criatura
que anys a venir l’esport mobilitzaria una gran quantitat de persones grans i
que el món estaria ple de jubilats que tenen la sort de tenir vida, salut i
algun calé per poder voltar tot l’any.
Potser sí que l’Anna Freixas té
raó quan, al seu llibre “Jo, vella”, escriu no és la vellesa el que ens
amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra
disposició interior a l’obediència i el conformisme que ens hi aboquen [...] Convido
a posar en pràctica la ferma resolució de passar-ho tant bé com sigui possible,
de gaudir del poc i del molt, malgrat el repertori de malestars que ens
acompanyen [...].
Aquell home de 65 anys, que fa
temps va haver de ser rescatat a la zona volcànica, devia estar omplint de vida
la vida, una bona pràctica per envellir dignament.
Adriana, 27 de juny de
2026
 |
| Al Puig Tosell Gros |