Pagesia i xarxes socials a la Vall del Bac
Aulot è molt verd. Aulot è
molt macu. L’istiu fa calor, l’hivern hi fa fred. Però també, tant l’istiu com
l’hivern è molt maco (1). Aquesta versió cantada en to humorístic, ens
ajuda a forjar-nos una imatge ben bucòlica d’Olot. Encara hi afegiria que Auolt
també és molt petit. Diuen que Quan Olot ja era ciutat, Barcelona era un
prat. Ara bé, per més ciutat que sigui la nostra, la gent d’Olot som molt de
poble. Tant, que, en el nostre dia a dia ens trobem amb molta gent que sap qui
som, com ens diem i d’on venim.
Aquest estiu, a la Garrotxa, una
de les grans notícies ha estat la inauguració de la Finca Llongarriu. Per
la idiosincràsia olotina, tots tenim algun parent que havia visitat les
obres, algun conegut que hi ha treballat en algun moment dels més de
quinze anys que han durat el procés de restauració, o algun saludat que
va ser convidat a la inauguració.
D’altra banda, actualment si un
fet o esdeveniment no es publica a les xarxes socials és com si no hagués
existit. Deu-ens-guard de no fer saber a tothom que hi hem participat! Ens
hem acostumat que d’un pet en fem set esquerdes. Els anunciants bé prou
que ho saben: som els encarregats de fer-los la publicitat de franc. Si els
nostres avantpassats ho veiessin, en primer lloc no ho entendrien i, en segon
lloc, segurament ens dirien que ara no es pot fer un pet que no pudi.
Gràcies a les cookies de
la vida, aquest estiu m’he trobat amb molts olotins i olotines que, pel fet de
dur Llongarriu de primer cognom, se m’han adreçat interessant-se pel tema
estrella de la Vall del Bac. Nena, has vist l’hotel de Llongarriu? Hi has
estat? Vaig quedar ben parada del que hi han fet! Quin luxe! Us hi ha convidat
a vosaltres, a la inauguració? Ens agradaria molt anar-hi, però has vist quins
preus? Has vist quina col·lecció d’art? Has vist quines suites? I el mobiliari!
Es veu que... I diuen que al mig de la piscina hi ha un foc i tot! Saps què? Algú
em va dir que algunes fotos són fetes amb intel·ligència artificial (2). Ja
he dit que encara som molt de poble!
Els he anat contestant a tot que no.
Que no he vist l’hotel. Que no hi he estat. Que no ens hi han convidat a la
inauguració (ho hauria trobat molt estrany). Que no he mirat els preus. Que no
he vist la col·lecció d’art. I que no envejo els que, lliurement, han decidit
anar-hi, ja sigui pagant o com a convidats. Els qui em coneixen saben prou bé
que defujo els luxes. Porto una vida molt plena i, alhora, molt senzilla i sense
pretensions, mentre faig meva una de les màximes que la nostra mare deia sovint:
Qui tingui més, que mengi dues vegades. Sigui dit que jo tinc prou feina
a menjar poc i a pair bé.
Ara bé, sí que he escorniflat la
web i, fins al moment que me’n van fer fora, seguia les publicacions al seu
compte d’Instagram. Dona, una mica de curiositat, sí que la tinc! A més,
el negoci de Llongarriu disposa de prou mitjans a les xarxes perquè puguem
sadollar-nos d’informació -més o menys verídica i més o menys objectiva- i,
sobretot d’imatges.
Ja veieu que en aquest post
parlo molt de les xarxes socials (3). Algú pot pensar que és un món que no li
interessa, que no és real o que no té importància. Però hem de tenir clar que
les xarxes són un motor econòmic que genera grans moviments de capital a favor
de qui s’hi anuncia i, sobretot, a favor dels seus magnats. I nosaltres, els
usuaris particulars, els fem la gara-gara, cedint-los grauïtament (o
pagant, que ja és ser cornut i pagar el beure!) la informació que necessiten: els
nostres hàbits de consum. Ens hem convertit en els principals treballadors de
les grans multinacionals que comercialitzen i s’enriqueixen amb les nostres
dades. No dic que haguem de sortir-ne ni que estigui bé o malament fer ús
d’aquests mitjans. Només que n’hem de ser conscients.
Ja que les xarxes socials són tan
importants, crec que en el cas que tingués un negoci, seria molt exigent a l’hora
de contractar un Community Manager. En això no escatimaria els recursos.
Buscaria una persona -o empresa- capaç de generar bones vibracions entre els
possibles clients, amb prou coneixements tecnològics, legals i sobretot ètics,
per fer brillar el meu negoci a internet. Que sapigués gestionar les
opinions divergents amb tacte i mà esquerra, defugint els conflictes. Exigiria bona
educació i un bon savoir faire.
És precisament a través d’aquests
canals de comunicació que va començar una anècdota (4) llastimosa i molt desagradable
entre el meu compte particular d’Instagram i el compte
corporatiu de l’hotel que hi ha a Llongarriu. L’encarregat d’aquest perfil és la mateixa
persona que fa de masover de la finca -així ho va dir ell quan es va posar en
contacte amb mi. Em sembla que una feina no té res a veure amb l’altra i que les
competències que requereix portar una masoveria no s’assemblen gens a les que
necessita una bona gestió de les xarxes socials. És per això que penso que, els gestors de l'hotel de Llongarriu, aquí
s’han equivocat barrejant cols i cargols.
Esmento aquest fet després
d’haver publicat una entrada en què posava en valor la feina de masover i de la
pagesia en general i m’enorgullia de la bona relació i de la fidelitat recíproca
entre els meus avantpassats i els masovers de Llongarriu. Tal com he dit tantes
altres vegades, crec que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el
paisatge, qui ens alimenta i que hauríem de protegir qui, de veritat, forma
part d’aquest sector (5). Personalment, he estat pagesa-masovera i, no hauria gosat
mai fer servir el nom dels propietaris (6) per descarregar tot el que va deixar
anar el masover-community-manager en forma de missatges privats al meu
compte d’Instagram.
Un dels meus principis és que cadascú
ha de dur a terme la seva feina tant bé com sàpiga. Així ho penso i així ho he
aplicat a tot arreu on he treballat. Dit això i, tenint en compte que al segle
XXI, tant necessària és la pagesia com la presència a les xarxes socials, el
peix a l’aigua i el ferrer a la farga.
A pagès cal llaurar dret,
no pas com l’hereu Bertran que no va saber gestionar la hisenda: la ramada d’en
Bertran, set ovelles i vuit cans. En feines de màrqueting cal tenir
molta xàfega, saber posar el caramel a la boca i, si convé, fer passar
bou per bèstia grossa. De tots és sabut que home de molts oficis, mestre
de res i que confondre naps amb cargols és un mal negoci.
Així doncs, cadascú al seu
ofici i les vaques a la païssa. I, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!
Adriana Llongarriu
Castanyer
setembre de 2026
Notes al peu:
1. Fragment del tema Aulot è molt
verd, del grup Déu n’hi Duo, format per Toni Brossa, “Vesper” i Carles
Fontfreda, “Carlus”.
2. Opinió personal contrastada amb
informàtics: la IA no és intel·ligència, sinó tecnologia potent i capaç de fer
cerques ràpides a tota la informació que hi ha al món de les tres dobles be
baixes (www) i que tots i cada un de nosaltres alimentem amb les nostres
aportacions, moviments, informes...
3. Tot i que faig força ús de les
xarxes socials, considero que són una gran font d’apropament a allò que ens és
llunyà i al mateix temps, ens allunyen molt del que ens és més proper. Fins i
tot, de la persona que tenim asseguda a la butaca del costat.
4. El mot anècdota en aquest
cas queda curt. En realitat allò va ser una gran enganxada que va fer que el
gestor del seu compte comencés una persecució, en tota regla, des de diversos
comptes d’Instagram que jo desconeixia.
5. Aquest “qui, de veritat, forma
part d’aquest sector” l’especifico així perquè, hi ha molts falsos pagesos que
en realitat són “caça-subvencions”. Als primers tot el meu suport i tots els
ajuts públics, als segons, tot el meu rebuig i ni un cèntim d’euro.
6. Escric propietaris, perquè “amo” fa
referència a “tenir o exercir el domini, en aquest cas, sobre una persona”. En
aquest cas el sentit que li vull donar és el d’exercir la propietat (de la
finca). Però, de tota la vida, a pagès, dels propietaris se’n deia “els amos”.