diumenge, 30 de maig de 2021

Anècdotes intergeneracionals (III)

Ahir va fer vint-i-set anys la meva filla petita. Tot i que és una persona adulta, autònoma i autosuficient, ella sempre serà la petita. La petita en tots els sentits. És la petita dels deu cosins per part de mare. És la petita dels vuit cosins per part de pare. Com si tothom endevinés que seria l’última filla, neboda, neta o cosina, vam tenir moltes visites. I és que, si d’entrada jo sempre havia dit que volia formar una família nombrosa, les circumstàncies de la vida van fer que, amb dues filles, em plantés i tanqués caixa. Per això, ella és i serà sempre la petita.

Podria molt ben ser que ella acabi essent qui més capítols protagonitzi d’aquesta sèrie d’anècdotes intergeneracionals, ja que des de ben petita feia uns grans raonaments i tenia unes sortides molt bones.

Ahir vespre, buscant l’hora exacta del seu naixement (les 23.40), en la llibreta d’anotacions del meu segon embaràs, part i primers mesos de la seva vida, hi vaig trobar anotacions d’algunes expressions que alguns infants que ens van visitar van fer en veure-la. Penso que són prou curioses per incloure-les en aquesta sèrie.

La meva filla gran, que aleshores tenia tres anys i dos mesos, quan venir a l’hospital a veure per primer cop la seva germaneta, se la va quedar mirant. El seu pare, per trencar el gel, li va dir “Oi que és petitona?” Ella va respondre “No! És molt gran”. Segurament els advertiments que durant l’embaràs li havíem fet perquè no es pensés que una germaneta quan neix ja menja, parla i juga com ho feia ella, van condicionar la idea que ella s’havia fet sobre com és un nadó.

La seva cosineta, que aquell moment tenia tres anys i set mesos, mentre eren a l’hospital de visita, va mostrar molt interès per saber com havia nascut aquella criatura. Sembla ser que, entre les explicacions que tots plegats li vam donar, hi devia haver alguna cosa com  ara “ha sortit de la panxa”. Quan els seus pares donaven per acabada la vista, tant ella com la seva germana, de sis anys, no volien marxar de l’hospital de cap manera i la seva mare els hi va dir “demà tornarem a venir.” La cosineta va quedar pensarosa i va dir “I demà li tornaran a treure de la panxa?”

Una coneguda nostra que sabia que havia nascut la nostra filla, va treure el cap per la porta de l’habitació 128, la nostra. Anava acompanyada del seu fill de sis anys que es va quedar bocabadat mirant la nena. Tot d’una, va preguntar a la seva mare “és xinesa?” En preguntar-li per què ho deia, ell va respondre que per la forma dels ulls.

Aquestes són unes anècdotes espontànies i innocents que no tindrien la consideració d’anècdota si en créixer, els humans continuéssim mirant la vida amb mirada d’infant i no perdéssim l’espontaneïtat, que allò que s’anomena “la bona educació” i “les bones maneres”, ens fa arraconar i que d’adults tantes vegades trobem a faltar.

Que la mirada d’infant ens acompanyi per molts anys!

I per molts anys més, Sílvia! 

Adriana, 30 de maig de 2021  


Mirades d'infant. Mireia, Helena, Alba i Sílvia, les quatre cosines petites per banda materna i les que més vivències han compartit.