De pairalies, propietats, hereus i pubilles, despersonalització i no-llocs
Fa uns dies vaig llegir l’obra de
Mar Camps que porta per títol “No vingueu al poble a reposar”. Aquest llibret -en
diminutiu per la mida, no pas pel contingut- tracta d’una part de l’Empordà que
ella coneix molt bé i de la qual ens ofereix la seva visió geogràfica, humana i antropogeogràfica.
L’autora defineix la seva obra amb aquestes paraules: els
detalls, els matisos, l’ambient ho són tot. Si no fos per això, aquest assaig,
o aquest enfilall de pensaments amb esquitxos de records i coses vistes, seria
una bestioleta desnerida, nyicris, escanyolida. Us ben asseguro que
aquest llibre, de bestiola nyicris o desnerida, no en té res.
Molts dels seus arguments m’han
fet pensar en la nostra comarca, concretament en l’Alta Garrotxa i, encara més, en
la Vall del Bac. La recent inauguració de la Finca Llongarriu com a hotel de
luxe, restaurant d’autor i spa, fa que molt del que he llegit en aquest llibre m’hagi
traslladat a la casa que va ser la pairalia de la nostra nissaga.
Alguns conceptes que hi apareixen
són les pairalies, la funció dels hereus i les pubilles en
la conservació del patrimoni familiar, la pèrdua sistemàtica de les cases
pairals, la despersonalització d’aquest país i els “no-llocs”.
En reprodueixo alguns fragments:
La història
dels nostres pobles, durant segles, també ha estat la història dels seus masos,
dels pagesos que han cultivat aquests camps i treballat boscos i alberedes, de
les nissagues vinculades a la casa pairal. “Pairal”, que
etimològicament vol dir que ve dels pares, dels ancestres, dels avantpassats. [...]
Encara avui, molts masos conserven el nom de la família que els va construir i
pertanyen al mateix llinatge des de l’edat mitjana. [...] Una casa pairal es
converteix en una casa qualsevol, en un mas o en una masia, quan es ven: la
casa pairal tan sols és aquella que pertany a la família que l’ha habitada
durant segles.
Si els masos
encara resten en mans de la mateixa família és, és clar, per la indivisibilitat
del patrimoni hereditari. Pels hereus i, quan no n’hi havia, per les
pubilles. Un sistema que ha estat molt criticat però que partia d’una
lògica prou comprensible. No es tractava d’afavorir el primogènit: el primogènit
tan sols era un mitjancer, un vas comunicant entre generacions per preservar la
casa pairal i les terres. L’instrument perquè romanguessin l’esforç i els
guanys dels seus avantpassats d’una manera física i tangible: amb una casa i
amb els recursos econòmics de les feines bosquetanes i agràries que oferien les
seves propietats. El recés i l’avenir. I estant-se al mas, l’hereu en molts
casos podia, i havia, de garantir el demà per a la resta de la família que no s’hi
quedava.
La decadència d’aquest
sistema arriba amb la fi del rendiment del camp i la figura de l’hereu es va
difuminant. Comencen, al mateix temps, els repartiments dels masos entre els
germans; és a dir, comença la pèrdua sistemàtica de les cases pairals en el
nostre país. Masos de tots, masos de ningú, masos del millor postor. No
ens sembla, tampoc, una alternativa satisfactòria ni encoratjadora.
Tal com he dit, no he pogut
evitar interpretar aquest llibret amb la mirada posada a La Vall del Bac que,
com tota l’Alta Garrotxa, ha estat una terra menystinguda, durant molt temps, per l'administració. El desemparament institucional, junt amb la fi
del rendiment agrícola, ramader i forestal van fer inevitable l’abandonament de terres i boscos i el seu despoblament.
Viure a pagès i de pagès a la
Vall del Bac, als anys setanta, vuitanta o noranta del segle passat era molt dur. No s’hi podia accedir per una carretera o pista en condicions. L’arribada
del corrent elèctric i el telèfon, en aquella vall, encara eren impensables. Amb
el poc que donava aquella terra la compra de maquinària agrícola era inconcebible,
de manera que la viabilitat cada vegada era més difícil. Mentre el progrés i la
industrialització feien créixer la població de les ciutats, a la nostra
estimada vall, el declivi era imparable. Vegem-ne les dades: l’any 1897, a la
Vall del Bac, hi havia 40 cases habitades amb un total de 223 persones; l’any
1940 eren 30 cases i 190 persones, i l’any 1981, 6 cases i 25 persones.
Llongarriu va ser l’última casa
de la finca a quedar deshabitada. Va ser l’any 1976: vam treure els mobles i hi vam
deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna
vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap
fer. Igual que el pare, sempre m’havia pensat que algun dia hi tornaria,
perquè allò ens era casa. Ningú no marxa d’un lloc que estima pensant que no hi
podrà tornar. Cap pèrdua no es pot empassar d’un glop.
Va arribar la venda de la propietat de Llongarriu. El pare ho va explicar així: Al final es va alienar tota la propietat que per les
seves característiques era una sola finca, baldament que en el Registre hi constessin
tres porcions, i es consumà la venda l’abril de 1987. Quedarà la realitat
física de la vella casa pairal amb l’heretat que encapçala, on la nostra
genealogia s’ha forjat al llarg dels anys.
Quan el progrés va arribar, a la Vall del Bac, a l'Alta Garrotxa i en tants altres indrets, feia massa temps que tot estava deixat i les masies estaven deshabitades. Posteriorment,
en nom de la conservació i del repoblament, s’han permès alguns grans projectes que tenen poc a veure
amb el lloc on es troben. Algunes d’aquestes transformacions, per més que ens
vulguin fer creure que tornen la vida a pagès -o al poble, a la masia o a la
vall-, porten al que l’autora anomena despersonalització d’aquest
país [...]
“El que em sabria greu és veure la finca abandonada tal com la
vau deixar vosaltres”, em deia l’actual masover i treballador de l’hotel de
Llongarriu. A tots els Llongarriu ens va saber greu l’abandonament i la posterior
venda de la finca familiar. Ara bé, estic convençuda que els meus avantpassats
van fer el millor que van poder, tenint el compte els recursos de què
disposaven. Em sento orgullosa de les dotze generacions Llongarriu que m’han
precedit, una nissaga que
ha jugat fort en aquest nostre petit país. Els descendents d’aquell
primer Longarriu (amb L) vam fer d'aquella pairalia casa nostra, malgrat la manca
de capacitat econòmica per continuar tirant-la endavant. I aquí torna a entrar
en joc un altre paràgraf del llibre de què avui tractem: Fins i
tot sembla que les famílies que han estat lligades a un mas durant segles s’hagin
de justificar. Com si fessin un mal fet. Tal com passa, a vegades, amb les
famílies que tenen vuit cognoms catalans. En aquest país sempre has d’estar
demanant perdó. També pel que t’ha vingut donat.
Entre la venda per part dels
Llongarriu (1987) i la compra per part de l’actual propietat, hi va haver,
almenys, dos propietaris més. El primer va tallar bona part del bosc pensant
que als Llongarriu no se’ls havia acudit que podien explotar el bosc. Aquella
fusta, va quedar tota podrida. No s’havien preocupat d’un petit detall: com treure
la fusta de la Vall del Bac. L’avi Lluís i els seus fills, en Joaquim i en Ramon,
el pare, se’n feien un tip, d’anar a bosc "a marcar" per poder tallar. Així
doncs, potser l’abandonament de què parla el masover hi va tenir a veure més d'un propietari, més d'un masover i més d'algun col·leccionista espoliador.
Hem hagut de tenir pobles, masos
o valls deshabitats per tornar-los a valorar. Els pobles s’han
convertit per a moltes persones de ciutat -les que s’ho poden permetre- en un
lloc on anar a reposar; a “desconnectar”, en diuen alguns; a “connectar amb la
natura”, en diuen els altres. Per airejar-se els caps de setmana, passar les
vacances d’estiu, o bé fer un canvi de vida i instal·lar-se “al camp” o “al món
rural”. S’entén que si ho escrivim entre cometes és perquè ens en riem.
Deixeu-nos, si més no, ser una mica fotetes.
Hi ha qui fuig de les grans
ciutats buscant la pau. Hi ha qui delimita la seva propietat alçant tanques i
barrant passos tradicionals i camins públics. D’altres, acaben volent tenir al
petit poble les mateixes comoditats i condicions que tenien a la gran ciutat d’on
van marxar... hi ha qui voldria que els pobles no tinguessin memòria
col·lectiva, que fossin una “tabula rasa”, que la història local comencés amb
la seva arribada. Aquestes actituds, massa habituals, menystenen el saber fer de la gent de poble, el seu tarannà particular que, justament és una de les coses que els forasters hi havien anat
a buscar.
La compra o el
lloguer en aquests pobles és inassumible per a la majoria de gent que hi ha
crescut [...] la tendència de lloguers exclusius per a segones residències o de
temporada ha anat a l’alça. L’elitisme truca a la porta. I ho fa en
nom del repoblament rural, de la conservació patrimonial, d’un món més
sostenible... I és que el món rural també pateix la gentrificació, encara
que estiguem acostumats que, d'aquest concepte, només se'n parli en referència a les grans ciutats sobrepassades pel turisme. Són les cases i els pobles que es promocionen amb
adjectius que, dits en una llengua forana, només s’haurien de fer servir amb
sornegueria: cases “amb encant” i “pobles bucòlics”, “idíl·lics”, “medievals”, “màgics”
o “autèntics”. I els pobles, com més adjectius d’aquests carreguin, com una
condemna, més a prop estan de convertir-se en un no-lloc: deshabitats
la major part del temps i d’on els veïns han de marxar. Res no s’assembla més a
un desert que aquests pobles pessebristes. I les conseqüències són llargues: el
tancament d’escoles i serveis, la pèrdua de l’arrelament, del teixit social i
associatiu, de la memòria col·lectiva i la història local, i de tot allò que
diferencia un poble d’un altre.
Tants anys després de l’abandonament
i la despossessió de la que fou la nostra casa pairal, encara duc un trosset de Llongarriu
a cada un dels meus sentits, especialment a l’olfacte. L’olor de llana calenta
quan les ovelles tornaven al corral. L’olor de marsinada acompanyada de
borregos. L’olor de recuit acabat de fer amb un lleuger regust de sutge. L’olor del
corral petit on alletàvem els xurmers. L’olor de ranci i de la pega de les botes
de vi a l’escala de rebost. Perquè la meva pàtria, com la de l’autora, també fa
“olor de”. La meva pàtria fa olor de sotabosc. De corriol mig
eixut, mig enfangat encara per la ploguda d’ahir. De paret de pedra seca plena
de molsa a cara nord. De la terra remoguda, acabada de llaurar pel pagès un
matí de tardor. Aquesta és l’olor de la meva pàtria paterna. La pàtria paterna
és un tros de terra, un riu, un caminoi. [...]
He de dir que, a mida que avançava en la lectura de “No vingueu al poble a reposar”, creixia el meu sentiment d’admiració envers l’autora. Com faig sovint en acabar un llibre, vaig voler informar-me sobre la seva autoria i em va sorprendre que una dona, que viu en la trentena, escrivís amb tant coneixement i tanta estima pel seu poble i els seus voltants.
Mar Camps ha posat paraules a uns
sentiments i unes opinions que jo tenia i no sabia com explicar. Quina sort vaig tenir que
aquest títol tan suggeridor em cridés l’atenció. Me’n declaro admiradora!
Adriana Llongarriu
Castanyer
novembre de 2026
Notes al peu:
1. Camps, Mar: No vingueu al poble a Reposar. Edicions de la Ela Geminada, 2026. Citacions en cursiva i de color gris.
2. Si voleu aprofundir més en aquest tema, us recomano el pòdcast “Estripem els pobles de postal”, on l’autora hi és entrevistada i ens parla d’aquesta seva obra. Enllaç
3. En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).