Recordo que, quan érem petites, la mare ens explicava anècdotes del temps de la guerra. Crec que els records que tinc són de quan encara no podia entendre el patiment humà que hi darrera d’aquest mot de sis lletres, fàcil de pronunciar, però que ha de costar molt de viure i superar.
La mare ens en parlava amb una certa
naturalitat, dels fets que li havien tocat viure entre els dotze i els quinze
anys. Com el d’aquell dia que anava amb bicicleta a buscar la llet a Sant
Privat i els soldats republicans li van dir “avui no passis, que volarem els
ponts i no podries tornar”. O l’anècdota del dia que tota la família havia
marxat d’Olot i a ella la van deixar amb una seva tia. Sembla que s’havien
emportat les seves germanes grans per
protegir-les dels soldats i la petita perquè no la podien deixar amb la tia.
Costa d’entendre que deixessin la mare, que tenia quinze anys, a Olot, sobretot
si era per un tema de seguretat davant les possibles accions masclistes i
violentes dels soldats.
Nosaltres li demanàvem que ens
tornés a explicar el dia que es van emportar el seu pare i ens narrava pas a
pas la detenció del nostre avi Matias, ocorreguda el 9 d’agost del 1936, quan
ella encara no tenia els tretze anys. Quan dic amb naturalitat em refereixo a
que ho feia amb una tranquil·litat d’esperit, sense deixar entreveure ni un bri
d’odi.
La versió que fins fa poc jo recordava,
és que estaven passant uns dies al santuari de la Salut, de Sant Feliu de
Pallerols, i que ella i les seves germanes tornaven de passejar per aquells
entorns, quan se’ls va parar un cotxe on, al seient del darrere hi havia el seu
pare, que els va donar el rellotge i els va dir “podeu anar tranquil·les i amb
el cap ben alt que el vostre pare no ha fet res dolent ni ha fet mal a ningú”. La
meva prompta edat la primera vegada que vaig sentir aquell relat, junt amb el
pas del temps, degueren distorsionar el record que guardo d’aquell fet, que no
és del tot fidel pel que fa al lloc ni a la forma com es va produir.
Un escrit de la meva tia Lourdes
-la petita dels cinc germans- sobre els seus records de la guerra[1]
m’ha permès llegir com va anar i com ho va viure aquella nena, que tenia cinc
anys el dia que es van emportar el seu pare. En transcric alguns fragments: Passat això [fent referència a l’intent
de cremar la Salut], a tots els qui eren al Santuari els deixaren tornar a casa
seva, però a nosaltres no. Ens obligaren a instal·lar-nos en un pis de Sant
Feliu, sense deixar-nos tornar a Olot. [...] Tinc gravat a la meva memòria un
record molt trist del dia 9 d’agost de 1936, a les tres de la tarda. Jo era a
l’habitació, malalta, amb la meva germana Lluïsa que em feia companyia. Els
altres germans varen anar a l’estació del tren a esperar els oncles d’Olot que
venien a buscar-nos, amb permís dels del comitè d’Olot, per tornar a casa.
Entraren a l’habitació la mare i el pare; ell em va fer un petó [...] Els
milicians l’esperaven a baix, tot dient-li que no podien perdre temps perquè
l’han de portar a Girona per declarar [...] Tots restàvem tristos i jo, que no
comprenia res... ploro. El pare va tornar a fer-me un petó i se’n va anar.[...]
Quan els meus germans i oncles tornaren de l’estació de tren varen veure’l: ell
anava dins del cotxe amb uns milicians d’Olot [...] Varen parar el cotxe i el
pare li lliurà l’anell que portava a la meva germana gran, Carmen, i li digué:
“dona’l a la mare i podeu anar per tot arreu amb el cap ben alt pel vostre pare.”
Estava espantat, blanc; comprenia que alguna cosa li passaria [...] Què li
passà al meu pare [...] La veritat no l’hem pogut saber mai. La mare i els
oncles agafaren un taxi i seguiren cap on podia haver anat aquell cotxe [...] Foren
dies d’angoixa, preguntes sense resposta, de comentaris dels milicians en els
cafès...
Per mi, l’avi Matias era un bon
home. Tal com vaig explicar en una entrada anterior (enllaç), va ser el gran de la germandat Castanyer Fajula. S’havia
criat en una família, com moltes altres d’aquell temps, catòlica. La seva mare
era una dona afable, mainadera i diria que bromista i juganera. Encara ara, les
seves besnetes grans recorden el dia de Reis a casa la Padrina i
l’escampall de regals que hi havia per a tots els besnets.
L’avi Matias havia estat
president del centre catòlic d’Olot. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot. Era
un home cristià, creient i practicant. Em consta que tenia una gran devoció a
la Mare de Déu de la Salut i que en un moment de la revolta del trenta-sis, va
salvar aquella figura de ser cremada: del 25 de juliol en tinc un record borrós [...] dels bancs, imatges i
altres objectes religiosos en feren una foguera al mig de la plaça [...] volien
que els residents que es trobaven allí els ajudessin a traslladar els bancs,
però van negar-s’hi.
Aquesta devoció va continuar en l’àvia Maria, que cada estiu hi anava a
passar una temporada i convidava nets i netes a estar-s’hi una setmana. Tot i
ser la més jove de les seves netes, encara vaig poder-hi anar uns dies d’estiu
quan tenia prop de deu anys.
Crec que podem dir que l’avi era d’una
família benestant. Tenien un negoci de teles i sastreria i un magatzem de gènere
de punt. Tenien treballadors a l’empresa, però l’any trenta-sis, no crec pas
que puguem dir que l’avi fos un gran empresari, ni un dèspota, ni home totalitari.
Han passat noranta anys de la
seva detenció i desconeixem els fets que la van motivar. Tot i que no hi ha
motiu que justifiqui un assassinat -o una detenció amb una mort posterior-, hem
de suposar que, com tantes altres morts ocorregudes en aquella revolta del
trenta-sis, degué ser més un cas d’enveja o d’algun malentès, que no pas un fet
perjudicial ni una injustícia que ell hagués comès. En tot cas, no hem tingut
mai coneixement del motiu pel qual se’l van endur. Tampoc no hem tingut la
certesa de si el van afusellar ni de quina manera va morir.
En referència a aquest fet, el
que sí vull remarcar és la manera com la nostra mare ens va transmetre aquells
fets. Ens ho explicava amb pena, sí, però sense acusacions ni rancúnia. Amb pena
perquè va ser un fet cruel, perquè li va estroncar la joventut, perquè li va
deixar una mare trista de per vida, perquè li va canviar la situació
econòmica... i suposo que trobaríem una llarga llista de perquès cap dels quals
seria agradable. Això no obstant, tot i que alguns dels meus familiars van ser
manifestament de dretes, fins al punt de la militància política fins a ocupar un
càrrec a nivell municipal, no ens va transmetre ràbia ni ganes de venjança cap
als autors d’aquell fet. Acabada
la guerra varen dir a la mare que uns dels que havien estat implicats en tot
aquest afer els havien detingut a França i li preguntaren si volia reclamar-los
per tal que fossin tornats a Espanya, jutjats i castigats. Ella els hi
respongué que els perdonava, tot pensant que la deportació d’aquests homes desfaria
unes altres famílies i ja n’hi havia prou.
Un altre fet és que no em consta que
cap dels descendents de l’avi Matias s’hagi mogut per saber on el van portar,
què li van fer, com el van matar i què van fer amb les seves restes. Si en
algun moment ens ha arribat algun relat morbós o una mica escabrós, l’hem ignorat
volgudament. La majoria preferim recordar l’home que hauria estat el nostre avi
Matias com la bona persona que el seu fill i les seves filles deien que va ser.
Abans d’acabar vull explicar que,
des del 2012, coincidint amb l’auge de l’independentisme que ens va portar a
viure “el procés”, sovint he tingut la sensació que, dintre el moviment
independentista en què m’he estat movent i col·laborant -i que espero que ben aviat
torni a tenir un altre moment de glòria-, gairebé tothom afirma amb certesa que
el seu independentisme i esquerranisme és un llegat que els ve de generacions
enrere. En més d’una ocasió, coneixent la família de qui ho afirma, he dubtat
que això fos cert. En tot cas, que cadascú que es cregui i prediqui el que
vulgui. El que jo puc dir és que el meu posicionament polític no em ve de
generacions enrere, sinó que es tracta d’una decisió personal fruit de la meva
experiència i que he adoptat de forma conscient i voluntària, més enllà del que
hagin cregut o pensat altres descendents de l’avi Matias.
Aquest darrer paràgraf és el que,
en el relat anterior temia que em podia fer entrar en un fangar. Espero que no
hagi estat així. Així ho sento i així ho escric sincerament i des del fons d’allò
que, de manera errònia, anomenem “el cor”, i que en realitat deu ser l’amígdala
del sistema límbic, part del cervell emocional.
La meva família no va voler
acarnissar-se en aquell fet. Diuen que van saber perdonar. No els havia de ser fàcil.
El que realment sempre he percebut, sobretot en la mare, és que el seu relat era
lliure de rancúnia. Amb el pas dels anys, cada vegada més, considero que això
sí que és d’agrair.
Adriana Llongarriu
febrer de 2026
 |
| 1936. Els germans Tura, Lourdes, Ferran i Carme Castañer Farré, endolats per la mort del pare. |
 |
| Els cinc germans Castañer Farré, el dia del casament del noi, en Ferran. D'esquerra a dreta: Tura, Carmen, Ferran, Lluïsa i Lourdes. |
[1] Els textos en cursiva corresponen a Un
fragment dels meus records, M. Lourdes Castañer i Farré, inclòs en el
llibre Cel Rogent, de Josep M. Pagès i Rius.