Fa pocs dies vaig protagonitzar
una anècdota “muntanyenca” que avui vull compartir. Us la podeu prendre com un
acudit o bé com una caricatura del “fals excursionista” o persones que van pel
món sense haver-se informat bé i sense conèixer el territori que trepitgen.
Per emmarcar geogràficament la
conversa en què em vaig trobar immersa, ens hem de situar al Pirineu Oriental,
concretament a la muntanya del Balandrau. Arribats al Coll de Trespics —l’últim
tram del qual fa dir sí, senyor—, cap a la nostra esquerra (SO) comença el
camí que, amb una pujada suau i continuada, porta al cim del Balandrau, de
2.585 metres.
Mentre anava caminant, tenint al
davant els tres pics que donen nom a Trespics, em van avançar una
noia d’uns catorze anys i el seu pare. Ella va preguntar si la prominència que teníem
a tocar era el Balandrau. Veient que l’home no li ho aclaria, vaig dir que el
que vèiem aquell moment era Trespics. I aquí va començar la
conversa-acudit:
— Com que tres
pics? – va dir el pare.
— Que això que
veiem es diu Trespics; el Balandrau és una mica més enllà.
— Quins tres
pics? -va qüestionar l’home.
— Aquests indret
que té tres cims es diu Trespics.
— Tres pics?:
Els tres pics no són el Balandrau, el Fontlletera i el Pastuira? —va afegir.
— No, no. El
Balandrau, el Fontlletera i el Pastuira són a part de Trespics.
— ...?
— Això de la nostra esquerra es un
cim independent que es diu Trespics.
Sembla que la meva explicació
sobre Trespics no el va convèncer i qui sap si va pensar aquesta dona
desvarieja. De manera que van continuar fent via camí enllà.
Trespics, de 2.529 m, és
un cim poc conegut i menys freqüentat, ben visible des de molts indrets, que es
troba situat entre el Coll de Trespics i el Balandrau.
Aquella conversa, que semblava el
joc dels disbarats, em va fer pensar en un acudit que a casa fem servir quan pregunta
i resposta contenen paraules semblants o homòfones, que poden dur a la confusió. Heus
aquí l’acudit:
— Com es diu el teu gos?
— Quin.
— Aquest!
— Quin.
— Que com es diu el teu gos?
— Quin.
I es pot anar repetint tal com fa la cançó enfadosa.
Com que tinc clar que callada soc
més bufona -sobretot davant d’un excés de testosterona-, només obro la boca si
estic segura de la certesa d’allò que vull dir, sabent que, en molts casos no
tindré el reconeixement de l’interlocutor.
Massa sovint, a muntanya i a la
vida, em trobo amb persones que no tenen interès per saber on són ni cap on
van. Em va saber greu per aquella joveneta que tenia intenció de situar-se,
perquè el seu pare li ho va negar.
El que no sabia aquell ase
carregat de lletres és que errar és d’humans, que rectificar és de savis i que el
diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell.
Adriana Llongarriu
Juliol de 2026
 |
| D'esquerra a dreta: Balandrau, Trespics (quins tres pics?) i el Coll de Trespics, amb el seu reflex a la bassa de la Collada de Fontlletera. Setembre de 2021. |