Si fa un parell d’anys m’haguessin dit que actualment
em trobaria en una situació laboral, personal i social com la que estic
travessant ara mateix no m’ho hauria volgut creure. És del tot inimaginable que
una intervenció per resoldre un problema d’inestabilitat a una espatlla i la
posterior immobilització puguin ser l’origen d’un desordre com el que m’acompanya. Encara ara, vint mesos després d’aquell 4 d’agost
de 2017 que entrava a quiròfan per resoldre el meu problema, me’n faig creus
que continuï aquesta situació.
Tot i que passo un dia a dia més aviat tranquil, he
de reconèixer que em costa de pair, sobretot quan començo a fer-me preguntes com
què més podria fer?, a qui em podria adreçar? o en mans de qui podria estar la solució?.
Preguntes recurrents, que alguns dies afloren, neguitegen i que sembla que no
tenen una resposta aparent, fàcil de deduir o mínimament creïble. No ho entenc
jo i, pel que vaig veient, no ho entén el meu entorn –proper, mitjà o llunyà-
que no saben si parlar-me’n o què dir-me. No els ho retrec, ans al contrari,
els entenc.
En
aquesta situació, una bona lectura ajuda, distreu i fa de més bon passar els
dies fins a la propera visita, entre inspeccions o aquest dia a dia tant
diferent del que era habitual. És per això que ara llegeixo com no ho havia fet
mai, ja sigui per tal d’omplir
els buits, per
ser més pacient o per fer
de més bon passar les hores de cansament, mentre
avanço cap a un final, ara per ara, desconegut.
Avui, doncs, comparteixo amb vosaltres una nova
selecció de llibres simpàtics, que m’han agradat, “m’han enganxat” i llegir-los m’ha
distret molt. Tant de bo us agradin tant com a mi!
Els camins de la llum (Coia Valls). És
la història novel·lada de la vida de Louis Braille, que als tres anys, va patir
un accident i posterior infecció que li van provocar una ceguesa total i
irreversible. Als deu anys ingressa en una institució nacional per a nois cecs.
La seva inquietud i les ganes d’aprendre el porten a conèixer, estudiar i polir
un mètode que es convertirà en el sistema universal de lectura per a invidents.
El
llibre intercala capítols de les memòries que en Louis escriu en un sanatori de
Vichy, on passa una temporada per recuperar-se de la tuberculosi, amb la
narració del dia a dia: la infància a Coupvray, poble natal on vivia la seva
família i on va patir l’accident, els anys a la institució per a cecs de París
–primer com a alumne i després com a professor-, i la seva relació amb els
companys i amb la Margot, “els ulls de
l’escola”.
Un
llibre de discapacitats i habilitats diferents. Un llibre sobre persones que al
segle XVIII eren tractades sense tenir en compte els seus drets i les seves
capacitats i acabaven arraconades fent de la mendicitat el seu modus vivendi.
Una
història commovedora d’un personatge valent i decidit. Formació, educació i en
el fons, justícia, és allò que aconsegueix Louis Braille, obrint als invidents
una porta a la cultura i al coneixement, potser sense ser conscient de la
petjada que deixaria el seu pas per la vida.
Tot
i saber de lectores properes que llegien novel·les de Coia Valls, jo no n’havia
llegit mai cap. Ara ja puc dir que en llegiré altres títols.
L’aroma del temps (Núria Pradas). És
un relat de ficció sobre la història de la indústria del perfum, a través de la
vida de en Pablo Soto, perfumista i home
nas. Segons l’autora, la novel·la barreja alguns personatges reals amb altres
de creació pròpia, i uns i altres esdevenen personatges literaris perquè entren
al món de la ficció.
Si el
protagonista és Pablo Soto, els escenaris són Barcelona, París i Grasse (a la Provença),
coneguda com la capital dels perfums. El relat se situa al període
d’entreguerres del S. XX, on els personatges viuen segons la classe social on
s’ha tingut la sort o la dissort d’haver nascut.
Aromes,
perfums, amors, desamors i glamur se succeeixen en el relat i el desenllaç
d’una novel·la atractiva per llegir amb tranquil·litat i gaudir de les escenes,
els personatges i alguns aprenentatges com l’home
nas, les fases d’un perfum (fons, cos i sortida), la mouillette o la creació del Chanel nº 5.
El tumor (Toni soler). L’autor
ens parla, en primera persona, de com va viure la mort del seu pare. A partir
d’una mirada interior i unes reflexions personals, recorda aquell adolescent
que era quan va perdre el pare i que, en certa manera, es va negar el dol. Ho
fa amb un llenguatge molt planer i en un relat en què hi són permesos un cert
desordre i algunes repeticions.
El
tumor és un llibre sobre la mort i la pèrdua, i fa pensar en com de necessari
és el dol després de la mort d’una persona propera. L’autor es lamenta de no
haver-se acomiadat del pare en vida i aprofita per fer-ho ara, per alleugerir-me, per mirar la realitat amb
una mirada més encesa, i dir-me a mi mateix que sóc viu.
Com
a curiositat, voldria esmentar la sensació que descriu quan, uns anys més tard,
després de la mort de la mare, es va sentir orfe del tot: És inevitable caure en un cert abisme existencialista quan la generació
anterior desapareix i tu, encara que només en tinguis trenta-tres, esdevens el
següent a la llista d’espera”. Aquest paràgraf m’ha recordat que el meu
pare, en un llibre d’edició familiar i limitada, va descriure aquest sentiment amb
un cert paral·lelisme i amb aquestes altres paraules: “la mort dels pares ens convertí, de cop i volta, en els grans de la
família. És una sensació com si, sobtadament, haguessis envellit prematurament.
Que tinguem bona lectura i que no ens faltin mai una bona companyia, una bona salut, uns bons paisatges i uns bons llibres!
Adriana, 26 de març de 2019
DSR – 45
