Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 d’abril del 2018

Llaços grocs que molesten

Des que em vaig posar el llaç groc al pit, han estat diverses les reaccions que aquest objecte ha despertat: algunes persones s’han interessat pel significat d’aquest símbol, altres m’han demanat com aconseguir-ne un i en més d’una ocasió n’he repartit dels que duia a la butxaca. Tot just fa quatre dies en vaig regalar a un matrimoni d’Eibar i a un altre d’Alemanya.
Fins avui, només m’havien increpat una vegada. Això va ser ja fa uns quants mesos quan em vaig creuar pel carrer amb un home gran, tirant a vell, que va remugar no sé què sobre els “llaços grocs”. El poc que vaig entendre va ser suficient com per saber que l’avi, amb les seves paraules, manifestava el seu desacord amb el fet que anem pel món amb un llaç groc al pit.
Avui al migdia m’he trobat involucrada en una conversa que ha començat mig en broma i ha acabat del tot malament. El llaç groc ha estat el detonant i jo, per segona vegada, m’he sentit increpada. Perquè després diguin que els independentistes som tumultuosos i violents.
Els protagonistes hem estat: un avi que fa cinquanta-dos anys que va arribar a Olot procedent “del pueblo” i que parla en un andalús digne de la Susana Diaz (x); un home català fins al moll de l’ós que s’ha mostrat partidari de Cs i es referia a la seva líder amb les paraules “la guapa” (per cert, força sexista i despectiu) (y); un home gran, amable, de la broma i que porta un llaç groc al pit (z); un home que no havia vist mai i que a partir d’avui recordaré (w), i una servidora (a).
Fins i tot m’atreviria a dir que les cinc persones que hem estat protagonistes de la conversa representem una mica la societat catalana. Analitzem-ho. Per activitat laboral: tres jubilats, un no se sap (possiblement aturat) i una servidora que està de baixa. Per sexes: quatre homes i una dona. Per edat: dos per damunt dels vuitanta, un per damunt dels setanta i dos entre cinquanta i seixanta. Per color de cabell: tots cinc, del gris al blanc. Per llengua vehicular: tres catalans i dos castellans. Per educació: quatre persones respectuoses amb les diferents maneres de pensar i una totalment intransigent.
Estava asseguda tranquil·lament en aquella mena de banc del si no fos tot esperant l’arribada del bus urbà que m’havia de dur a l’hospital. Se m’han assegut al costat dos dels homes descrits més amunt (x i y). La conversa era banal: el temps i l’horari del TPO. A l’altre costat del vidre de la marquesina veia un home que m’anava mirant feia estona (w) i que s’anava acostant (com qui busca brega). Tot d’una arriba el senyor del llaç al pit (z) i saluda als seus coneguts. Entre ells fan broma –com tants altres dies- que si tu ets dels d’en Franco, que si tu que portes aquest llaç que no serveix per a res, que si ja ho veuràs, que si naps i que si cols... Amb aquestes que el senyor partidari de “la guapa” em fa notar –com si jo no ho sàpigues- que també porto el llaç groc i jo que li responc “oi tant” i li explico els motius. Fins aquí, una conversa amb punts de vista diferents, però amb seny i tolerància es pot parlar de tot.
L’home de fora de la marquesina (w) s’ha anat acostant fins que s’ha posat a la nostra conversa i ha dit, en llengua castellana, unes barbaritats descomunals: que si estan a la presó és perquè “algo habrán hecho”, que si els independentistes voleu fer fora de Catalunya els que no pensen com vosaltres, que si quan “la guapa” guanyi els que haureu de marxar sereu vosaltres, que si tot això ho va començar en Mas, que si ja ve de la guerra civil... He intentat intervenir per desmentir algunes d’aquestes barbaritats i no me n’he sortit de cap manera. Amb paraules textuals  m’ha etzibat frases com “tu a mi no me tienes que decir nada”, “yo no escucho a nadie”, “ callate”...  Arriba el TPO i ens posem a la cua per pujar, li ofereixo que pugi primer ell i ho rebutja al mateix temps que m’etziba un insult. Una mica espantada i força exaltada, però amb un to mig amable li he demanat si em podia repetir el que m’acabava de dir i s’hi ha negat.
La situació ha estat força desagradable. Segurament no he estat a l’altura que les circumstàncies mereixien. Ara mateix em costa molt trobar les paraules adequades per acabar aquesta entrada, per això i per no escriure res tan gruixut que més endavant me’n pugui penedir, ho deixaré amb un QUINA LLÀSTIMA!  



dissabte, 13 de gener del 2018

1-O: uns fets, un documental i el llibre Operació urnes

Dimarts 9 de gener, el programa Sense Ficció de TV3 emetia el documental “1-O”,  un reportatge sobre els fets ocorreguts en cinc col·legis electorals el dia del referèndum sobre la independència de Catalunya. El programa va tenir una audiència de 1.135.000 espectadors, un 34,4 % de quota de pantalla.
Aquesta és la ressenya que TV3 feia del programa: El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. Unes paraules que descriuen què es pot veure en el documental que explica com va ser aquella diada en els llocs de votació on hi va haver càrrega policial.
Avui a la nit, TV3 torna a emetre aquest doc i, tot seguit, el programa "Veus de l'1-O", que, tal com ha dit Xavi Rossinyol al Suplement de Catalunya Ràdio, el programa pretén complementar el documental amb nous testimonis (una trentena) i, amb una major perspectiva, potser ens podrà ajudar a entendre què va ser l’1-O i per a què va servir.   
Precisament el dia de la primera emissió del documental estava acabant de llegir “Operació urnes”, de Laia Vicens i Xavi Tedó, que es presentarà el dia 23 a la Casa de Cultura de Girona. Amb estil de crònica periodística descriu com va ser l’operatiu que va fer possible l’1-O: programes informàtics, sobres, paperetes i, sobretot, la compra, el trasllat, la custòdia i l’arribada de les urnes als col·legis electorals.
La lectura d’aquest llibre m’ha servit per entendre millor com va ser l’operatiu 1-O.  Els testimonis –sempre amb nom fictici- m’han fet pensar en aquelles persones -amb nom i vida reals- que sabia que hi estaven involucrades i que van passar la matinada amb força cangueli, sempre atents a les instruccions que rebien pel mòbil, treballant per tal que l’1-O fos una realitat.
M’agradaria reproduir alguns fragments del llibre:
“L’única manera que em porti bé amb gent d’altres partits és trobar un enemic comú superior, que en aquest cas és l’opressió de l’Estat” (pàg. 183-184). Aquesta frase, més enllà de sorgir de la necessitat d’unir-se per un objectiu comú, diu molt del caràcter català.
“El principal objectiu del dispositiu policial no és requisar urnes, sinó atemorir i escarmentar la gent” diu un testimoni (pàg. 176). Això va quedar palès el mateix dia 1 en què, després d’acollonir-nos, es van retirar i van permetre que la majoria de catalans poguéssim exercir el dret a vot.
De la Xina a Marsella. De Marsella al Riberal. I del Riberal cap a Catalunya. Amagades en magatzems, en trasters, en maleters, en pallers, en furgonetes. Com si fossin un objecte il·legal, centenars de persones van amagar 10.000 urnes [...] amb l’únic objectiu que aquell 1 d’octubre fossin sobre una mesa electoral. El camí no ha estat fàcil, però, per als implicats, la recompensa ha estat el viatge. Perquè tot i els nervis i les nits sense dormir, ha estat, com resumeix un dels implicats “la millor història de les nostres vides col·lectives”. Per al Lluís, a qui no agraden els reconeixements, “la recompensa més gran ha estat veure la gent votant.” Era a les seves mans.
L’1-O era el dia en què els ciutadans podíem acudir a les urnes per tal de respondre una pregunta tan simple com “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El govern central (PP), amb l’ajuda de l’oposició (PSOE i Cs) va posar traves a tort i a dret per tal que aquest referèndum no se celebrés i va acabar prohibint-lo. Prohibir i intentar avortar amb violència la celebració del referèndum, però, no va servir per fer callar un poble que volia expressar la seva voluntat democràticament i pacífica. Perquè la màxima expressió de la democràcia és, precisament, posar una papereta dintre d’una urna.
El documental el podrem tornar a veure avui i del llibre, us en recomano la lectura.



dilluns, 25 de setembre del 2017

Que com mantinc l’optimisme?

Avui m’ha passat un fet ben curiós. A mig matí he actualitzat el meu estat de facebook amb el text “Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs, mentre altres construeixen molins. (Proverbi xinès que m'ha caigut a les mans i he trobat molt adequat per començar aquesta setmana)”. L'he acompanyat de la imatge següent:

A primera hora de la tarda he rebut un missatge que transcric ometent alguns fragments per preservar la privacitat i la identitat del meu “testimoni protegit”:
Hola Adriana. Vull deixar constància que et segueixo i llegeixo el teu blog i m'agrada molt la sensibilitat que m'arriba de tu. Sóc docent en un institut i et volia fer una pregunta. Com mantens l'optimisme? Jo avui he tingut una conversa amb uns alumnes de diversificació curricular i quan veig depèn quines actituds i creences [...] com actua el govern espanyol [...] Entro a veure tot una mica negre [...] És cert que la majoria m'han escoltat amb respecte i algun m'ha dit que el feia dubtar de les seves opinions (posició anti-votació, anti- independència), però jo no pretenc convèncer ningú de cap posició política. El que sí volia és transmetre'ls que el dret a votar és això, un dret, i que no te'l poden treure i que amb violència i repressió no arribarem enlloc. Jo els he deixat fer i els he escoltat atentament, hem acabat parlant de la violència cap als animals [...] Quan veig com actua el govern espanyol, perdo pistonada, és depriment. I quan veig nois tan joves amb tanta violència interna [...]. Si tens alguna clau per animar-me, t’ho agrairé molt. He vist un post teu al facebook molt positiu... Merci
Evidentment no m’he pogut estar de contestar aquest missatge. Vet aquí la meva resposta:
Hola [testimoni protegit]. Primer de tot, deixa que et doni les gràcies per la consideració que m’has mostrat. El meu blog és un mica anàrquic; hi publico quan en tinc ganes i temps i no segueix cap ordre establert. Precisament, ara que l’olla bull tant, hauria d’estar publicant a diari algunes reflexions simples i personals. Havia pensat fer-ho,  però no estic gaire inspirada i a més estic lesionada, em costa escriure i em manca motivació.
No em considero una persona especialment optimista. De fet, si llegeixes alguna entrada al blog (anterior al 2010), veuràs que tenia molta desconfiança en la classe política i una gran desil·lusió per la política en general.
El 10 de juliol de 2010 vaig baixar a BCN per participar a la mani on cridàvem “Som una nació” , després de la retallada de l’Estatut. Vaig quedar tan impressionada! A partir d’aquell moment, em vaig interessar altra vegada pel que al cap d’un temps seria “el procés”, allò que de joveneta havia reivindicat i que el pas dels anys havia fet que quedés al meu interior en un estat semi-latent. El 9 de juliol de 2011 vaig tornar a baixar a BCN, aquella va ser una mani menys nombrosa i va tenir poc ressò, però a partir d’aquell moment, vaig veure que allò “no ho parava ni déu”. Després va venir l’11S del 2012 i a partir d’aquí, ja hem sortir al carrer cada any una multitud...
Què em fa mantenir l’optimisme? No ho sé. Potser veure que cada vegada som més; potser veure que hem aconseguit mobilitzar el jovent; potser veure que quan sortim al carrer hi som tots (els que s’han quedat a casa perquè no hi podien anar, també hi són); potser veure que és una via per escapar d’allò que no volem... Potser veure que a Catalunya “votem diferent"; potser el fet de no entendre com és possible que la gent segueixi votant PP (o PSOE). Sóc molt capquadrada i no m’entra al cap que una dona, un funcionari, un jubilat, un jove estudiant, els pares dels jove estudiants, etc. segueixin votant PP. No m’ho puc creure! De fet, no sé què em fa mantenir l’optimisme. Potser la necessitat de veure una sortida a l’atzucac on ens trobem.
Jo també treballo en un institut (hi faig d’administrativa) i veig (una mica més de lluny que tu) els joves i dedueixo que una part (petita) se senten i es mostren com dius tu. He tingut la sort de tenir les filles adolescents quan tot això ha pres força i n’hem pogut parlar molt. Elles al principi tampoc no entenien aquest desatent meu per l’independentisme. N’hem parlat molt i ara s’han anat apropant, tot i que estic segura que en unes eleccions votem partits diferents. Escoltar-les m’ha enriquit i m’ha fet ser més tolerant, tot i que segueixo essent més optimista que elles.
No ho sé, potser em carrego d’optimisme cada vegada que veig les animalades (cada vegada més grosses) que fa el gobierno. Potser perquè l’optimisme és l’única alternativa que ens queda... No ho sé. No sé què passarà aquesta setmana abans no arribarem a diumenge. No sé què passarà diumenge i menys encara què passarà dilluns que ve... No ho sé, però a cada mobilització m’impregno d’entusiasme i em carrego d’optimisme.
Quan em trobo amb algú ben contrari al procés, li dic que quan jo voti SÍ ho faré pensant en mi i pensant en ell, plenament convençuda que ell també es beneficiarà del nou país que farem entre tots.
Bé, he escrit molt per no dir gaire res. Espero que notis que t’he contestat. No em prenguis per una persona entesa ni per una coach de l’independentisme. Jo no he trepitjat cap universitat (em vaig quedar a nivell de COU). Els meus arguments són els d’una persona de carrer, normal i corrent.
Ara que hi penso, també és rar que t’expliqui tot això que t’he explicat perquè no sé qui ets ni com penses. Espero que no siguis un “infiltrat”. Ho dic de bon rollo i per donar un toc d’humor, però ho espero de veritat.
Salut, llibertat, democràcia, independència i sobretot, ànims!
Adriana, 25 de setembre de 2017

PS: aquest text escrit a correcuita i amb la mà esquerra és un recull de reflexions espontànies, poc meditades i menys elaborades. Per això hi pot haver faltes o errades. Les ganes de respondre ràpidament han fet que m’hagi saltat la revisió que segurament molta falta fa al text.  

dilluns, 11 de setembre del 2017

11S2017 (des del Tram 0)

Una altra "diada", un altre onze de setembre; el d'enguany amb nom propi: "la diada del SÍ". Quan falten 20 dies per l'1 d'octubre, la data prevista per al Referèndum ho hem tornat a fer. Els catalans hem tornat a sortir al carrer a reivindicar el nostre dret, el dret a votar per escollir com volem que sigui el nostre futur; el futur del nostre país.

Els darrers dies han estat d'una activitat frenètica al Parlament on hem pogut veure actituds deplorables... Però, tot i que no vull negar-ho, ara no en vull parlar, d'això.

Un any més vull deixar constància del nostre tarannà pacífic, alegre i combatiu. Hem tornat a sortir al carrer i ho hem fet multitudinàriament. Hem sortit tots els que hem volgut. I hem sigut molts. Això és important, és clar! Però més que el quant, m'agrada parlar del com. Hem sortit amb il·lusió, alegria, actitud positiva, civisme, organitzats, disciplinats... Hem tornat a ser un exemple. Un model. Hem estat altra vegada el centre d'atenció. El món ens ha mirat i ben segur que els hem enlluernat. Perquè la nostra manera de reivindicar els nostres drets, ben segur que enlluerna.

11S 2017 des del Tram 0
Enguany m'ho he mirat des del sofà de casa. I sí, com molts altres manifestants, jo també m'he posat la samarreta abans d'hora, tot i que jo ja ho havia entès quan me l'havia de posar.

Perquè no hi ha res més democràtic que posar les urnes, des del Tram 0, només em queda cridar: Volem votar!

Visca Catalunya Lliure!

PD: Enguany no tinc fotografies del carrer, per això en penjo algunes dels altres anys.

10J 2010

9J 2011

11S 2012 "Marxa"

11S 2013 "Via Catalana"

11S 2013 "Via Catalana"

11S 2014 "V"

11S 2014 "V"

11S 2015 "Via Lliure"

11S 2016 " A punt"


Nota: El Tram 0 és el que s'habilita perquè es puguin inscriure a la diada les persones que no hi poden assistir.

Recull d'informaciona publicades:
Nació Digital

dimecres, 7 de juny del 2017

I miss you, Raimon

Diumenge 28 de maig, TV3 va retransmetre l’últim recital d’en Raimon; el darrer dels dotze concerts que va fer al Palau per acomiadar-se dels escenaris.
Als seus 76 anys i amb 56 anys de carrera a l’esquena, el cantautor de Xàtiva va demostrar que està en plena forma. Va interpretar grans temes i ho va fer molt bé, com si els anys no haguessin passat. El darrer, doncs, va ser un gran concert.
Quan s’acostava el final, va cantar “Jo vinc d’un silenci”, tema que va provocar una gran ovació entre el públic –on per cert hi havia gent molt gran- i es van sentir crits d’independència. I mentre el públic cridava i aplaudia, ell s’ho mirava impassible, amb una mirada de com qui pensa “aquesta no és la meva lluita”.
El maig del 2014, el diari ARA va publicar la crònica d’una entrevista que el programa el Suplement havia fet a Raimon on el cantautor es declarava no independentista. Al titular del rotatiu hi podíem llegir “No sóc independentista perquè no ho tinc clar” i el resum del programa de ràdio començava així “No sóc independentista perquè mai m’ho havia plantejat”.  
Ambdós arguments em semblen poc sòlids per haver sortit de la boca d’un cantautor de protesta. Trobo que a aquelles alçades (2014), ja s’ho podia haver plantejat i podia tenir clar si estava o no a favor de la independència. És clar, que és un home de dubtes arrelats l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes...
Raimon sí que es mostrava a favor que es faci un referèndum, és a dir, estava (2014) a favor del dret a decidir i argumentava “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s'ha de trencar".
És evident que en democràcia el que val és respectar les opcions polítiques de tothom. I com a partidària de la independència, és a dir, partidària del Sí, estic a favor que hi hagi una forta campanya on hi participin els partidaris del Sí i els partidaris del No; on es contrastin arguments i on el debat sigui possible, útil i enriquidor.
Potser m’equivoco, però em sembla que els que fa anys cantàvem “l’Estaca” i “La Gallineta” també cridàvem “Diguem no”  i associàvem els cantautors d’aquells temes de protesta, amb la defensa de la nostra llengua, la nostra terra i la nostra manera de ser. I els equiparàvem.
He escoltat Raimon des de ben joveneta. Taral·lejo lletres d’Espriu i destrosso temes d’Ausiàs March. Conscient que no sóc el centre del món, m’identifico amb “I beg your pardon”. Ploro amb “Com un puny” i ho seguiré fent, espero que per molts anys. He de confessar, però, que des del dia que vaig llegir aquella entrevista, em va decebre el seu posicionament en aquest tema. Em sap greu que aquesta no sigui una de les seves lluites sordes i constants. I, ara que la gent ha romput el silenci, noto en Raimon com el gran absent en aquesta nostra batalla.
I beg your pardon, però ho havia de dir.


dijous, 15 de setembre del 2016

El batec de l’11S

Enguany ho hem tornat a petar. Amb bona cara i comportament cívic i pacífic hem sortit al carrer una vegada més a reivindicar allò que creiem que ens correspon.
Estàvem convocats a les 4 de la tarda. Mitja hora abans, el Passeig d’Olot és ple de parelles, famílies i colles d’amics que, amb samarreta blanca i "complements independentistes", caminant tranquil·lament, ens anem acostant al Passeig dels Països Catalans de Salt.
Mentre avancem xino-xano, comentem que no acabem d’entendre en què consisteix la performance d’enguany, però sabem que si el 2014 vam ser capaços de teixir aquella enorme "V" amb les quatre barres perfectament traçades i el 2015, l’onada de colors que acompanyava aquell punter gegant, sigui el que sigui el que hàgim de fer, sortirà bé.
A mida que ens hi acostem, els cossos i forces de seguretat es fan més presents: policia local, ambulàncies per un si de cas, furgonetes antiavalots del cos de Mossos d’Esquadra... Hi han de ser, però com els altres 11-S, enguany tampoc no tindran feina.
Situats al lloc indicat, abans de l’hora convinguda, malgrat l’elevada temperatura d’avui, veiem que això torna a ser una festa: gegants i capgrossos, castellers, pancartes, cares pintades, criatures, gent gran... És una manifestació reivindicativa però amb un aire festiu i desenfadat.




De motius per ser-hi no ens en falten: evitar que silenciïn la nostra veu, rebutjar els atacs als nostres representants, impedir que posin en dubte les nostres institucions... i deixar clar que és el poble que empeny els polítics i no els polítics que arrosseguen el poble.  
Veient l’escenari que es dibuixa a Espanya després de cada una de les eleccions generals, està clar que Catalunya viu una realitat diferent a la de la resta de l’estat. Necessitem trencar amb unes institucions ineptes, corruptes i que ens escanyen. Necessitem trencar amb un govern central i centralista que ens oprimeix i ens limita, que intervé quan no ho hauria de fer i que ens gira l’esquena quan hauria d’actuar i que ha tancat la porta a qualsevol intent de diàleg. Necessitem emancipar-nos per tirar endavant el nostre propi projecte, per engrescar-nos per un futur millor per a nosaltres i, sobretot, per a les generacions que ens vénen al darrere.
Jo hi vaig ser perquè sento que estic a punt, perquè crec que no és ni un caprici ni una utopia, sinó una qüestió de necessitat i perquè estic convençuda que tots hi sortirem guanyant, tant els que ens sentim independentistes com els que no se’n senten. 
Per això, quan m’ho van suggerir vaig alçar el punt de color groc i el vaig sacsejar ben fort, contribuint a fer ben gran i vistós el batec simultani de l’11 de setembre de 2016. 
Un vídeo publicado por Adriana Llongarriu (@adriana_ll_c) el





diumenge, 14 de febrer del 2016

No som aquí per buscar un somni

Aquesta matinada la Muriel ens ha deixat. Com no podia ser d’altra manera, les xarxes i els mitjans de comunicació en van plens i tot Catalunya en parla.
La Muriel era una dona discreta, respectuosa i generosa, i alhora efectiva i convincent. Convençuda que no som aquí per buscar un somni, creia en la necessitat d’un nou projecte per Catalunya. I, il·lusionada i compromesa, encomanava entusiasme.

De mirada franca i aspecte fràgil i senzill, en el si de la nostra família, la Muriel ens recordava l’àvia Tura, la meva mare, una dona que, com ella, es feia estimar. I ves per on, la seva mort també va esdevenir en una UCI per la impossibilitat de superar la darrera patacada de la vida. Simples coincidències potser, però que fan que encara sentíssim més estimació per la Muriel. 
A Olot, el dia 10 de setembre de 2015, la Muriel Casals, encara com a presidenta d’Òmnium Cultural, va pronunciar una conferència que formava part dels actes commemoratius de l’11 de Setembre. En aquell moment ja sabíem que ella era a la llista de Junts pel Sí. Tot i que no coneixia personalment la Muriel, fent honor al meu sobrenom, “Escorniflaire”, la vaig escometre i vaig intercanviar amb ella unes paraules per encoratjar-la i agrair-li la seva implicació. La seva resposta traspuava modèstia i discreció i deixava entreveure que aquella dona d’aparença senzilla era una gran dona.
La Muriel era una gran patriota, una gran mestra i un gran model que els nostres polítics haurien de seguir, impregnant-se de l’estil “murielesc” per saber estar a l’alçada del repte que ens hem marcat. La Muriel representava el vessant més humà de l’independentisme, així es reflecteix en les seves paraules la causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú, és a favor d’una vida millor per a tothom.
Estimada Muriel, nosaltres som el somni i és el nostre deure i la nostra obligació fer-lo realitat. Amb tu ho hem començat i per tu ho acabarem.Gràcies per tot!


Enllaç “Nosaltres som el somni”, vídeo d’homenatge a Muriel Casals (Vilaweb)







dijous, 12 de novembre del 2015

Anotacions poc ordenades del segon debat d’investidura (12N)

No he pogut seguir el segon debat d’investidura - com no vaig poder seguir el primer- perquè coincideix amb el meu horari laboral. Així que m’he hagut de conformar a seguir-lo d’escallimpada, connectant-me a algun diari digital o espiant el mòbil de tant en tant.
Tot i que no l’he pogut seguir en directe, n’he fet algunes anotacions un xic desordenades.

Un no tranquil que té el mateix efecte que un No a seques. Per als que som més de ciències que no pas de lletres, un NO és un NO. Tant si el NO és tranquil com si és intranquil, esverat o neguitós. I un NO del tipus que sigui -com si hi haguessin tipus de NO- té un  efecte totalment contrari a un SÍ –del tipus que sigui-; de la mateixa manera que quan anava a l’Institut un Insuficient alt (amb una, dues o tres fletxetes mirant cap amunt), no tenia el mateix efecte que un Suficient baix (per més fletxetes mirant avall que l’acompanyin), encara que tots dos representessin més d’un quatre i mig.

Filosofia al Parlament. Als que no estem avesats a filosofar ens costa una mica entendre un discurs com el de la CUP tan ple de metàfores, de cites i de referències filosòfiques. No tant per la seva validesa –o no-, sinó per la seva possible manca d’efectivitat. El funcionament assembleari pot tenir molts avantatges, però crec que no es pot discutir que uns dels seus principals inconvenients són la lentitud i la dificultat en la presa de decisions.



Cansament. Sóc de les que pensen que acabarà havent-hi acord entre JxS i la CUP, però veig que el cansament està guanyant terreny. I penso que el temps corre en contra nostre, que cada dia que passa, el procés per a la Independència de Catalunya perd força. Cal tenir en compte que aquesta revolució la lidera un polític, però qui realment l’empeny és el poble i el poble s’està cansant. Ara sí que el suflé se’ns està desinflant.

Por. Allò que em fa por de veritat és el desànim que es pugui estendre entre el més d’un milió i mig de catalans que estem a favor de la Independència de Catalunya. I em fa molta més por que no pas el que diguin, facin o preparin des del govern central.  

20D. Tots sabem que l’actitud del govern central ha ajudat a fer créixer l’independentisme, a base de declaracions, denúncies i afirmacions inapropiades i a base de molts NO (i no pas tranquils) com a única resposta. Em temo que aquest retard en la formació de Govern i el desànim dels catalans pot fomentar un tantsemenfotisme que acabi afavorint uns millors resultats de l’unionisme en els comicis del 20D. Encara els tornarem amb escreix el que ells ens havien regalat!

Som el seu principal problema. Em conforma sentir que Catalunya continua essent el principal problema que té l’Estat espanyol. Això vol dir que anem bé!

Si a l’hora d’esmorzar, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de formatge i codonyat ja preguntava per watsapp si ja teníem novetats parlamentàries o si els diputats tot just s’estaven traient les lleganyes, a l’hora de plegar, ja sabia que teníem un altre NO. La veritat és que no m’ha sorprès gaire; ahir al vespre ja es veia a venir. I, com que no he escoltat el Davantal d’en Basté, m’he estalviat d’animar-me amb el que ha dit i de desanimar-me veient que no es complia allò que ell preveia.

Haurem de continuar tenint paciència, que com deia la meva mare, és la mare de la ciència!

Post scriptum:  l’actitud de l’Andrea Levy  a les sessions parlamentàries, per mi, és suficient perquè li retirin la credencial de diputada. Quina vergonya! 

dissabte, 26 de setembre del 2015

27S

És evident que el 27S , (en majúscula, negreta i subratllat) es mereix una entrada en aquest blog, però estic tan motivada, tan il·lusionada, tan esperançada, que no em surten les paraules. Aquestes dues setmanes de campanya s’ha dit tot. Què podria dir que no s’hagi dit ja? A les xarxes s’han compartit imatges i vídeos motivadors i emotius. Als actes electorals he vibrat, m’he motivat... i he tingut pell de gallina! Per això no em sento capaç d’escriure res de nou.
A diferència d’altres campanyes que em feien mandra i se’m feien pesades, en aquesta, igual que en la del 9N, he estat motivada, participativa i il·lusionada, perquè penso que estem davant d’una decisió molt important; d’una decisió que va més enllà de la política. Es tracta d’una decisió que marcarà la nostra vida, el nostre futur. Crec que la independència és el mitjà per assolir la llibertat del poble català, per construir un futur millor per a nosaltres, però sobretot per als joves i els infants. No es tracta de legalitat i potser tampoc de legitimitat, sinó de la dignitat de tot un poble. I quan dic “tot” ho dic amb el ple convenciment que si construïm un nou estat i ho fem bé, tots hi viurem millor, tant els partidaris del sí com els del no.
Per això, aquests dies he sortit al carrer i a les places i he parlat amb convençuts i convençudíssims del sí, amb convençuts del no, amb dubtosos, amb desenganyats...  Amb respecte, però amb convenciment, he arraconat la vergonya i he intentat informar-los, documentar-los i animar-los. M’he emocionat davant la reacció de persones grans i de grans persones que han agraït el meu humil gest.
Avui, jornada de reflexió, m’he llevat d’hora, ben d’hora, per anar a muntanya, a esbargir-me, oxigenar-me, cremar energia... Ho necessitava. En tenia ganes. Ha fet un matí formidable: cel clar, aire fresc, bona vista i bona companyia. He anat al Pastuira i, de tornada, mentre pujava al Gra de Fajol m’ha semblat que sentia els Segadors. “Adriana, no pot pas ser”, m’he dit per dins. Però no tan sols podia ser, sinó que era: al cim del Gra de Fajol hi havia una colla que cantaven els Segadors acompanyats d’una gralla. D’estelades, a muntanya, en veiem moltes. Cada vegada som més els que la portem al damunt i la fem onejar quan arribem al cim, però amb això d’avui no m’hi havia trobat mai. Aquesta és la meva anècdota de la jornada de reflexió. Simple, però les anècdotes potser no cal que siguin complexes, segurament n’hi ha prou amb què siguin curioses. 

Per acabar, em plau manllevar algunes frases que m’han agradat aquests dies: Deixem de ser aspirants a ciutadans per ser ciutadans de ple dret (Lluís Llach). Els partidaris del no sempre semblen enfadats!!! Us hi heu fixat? Per que deu ser? Els del sí, il·lusionats i alegres? (Pep Cruz). No ens preguntem cap on va el vent, som el vent! (Raül Romeva).
I com que aquesta campanya l’hem seguida també per les xarxes, heus aquí alguns dels hashtags que hem fet servir: #27S #27Sontotcomença #JuntsHoPodemTot #ElVotdelaTevaVida #ElVotdelaNostraVida #aixonoteaturador #aixosortirabe #independencia #VotarePerTu #votapermi ...
Demà, convençuda i sense por votaré independència, per mi, per tu, per nosaltres i per ells perquè demà passa el tren de la independència, un tren només passa una vegada cada tres-cents anys.  

dissabte, 12 de setembre del 2015

11 de setembre de 2015: La Via Lliure

Després de viure una altra DIADA reivindicativa i festiva, em plau fer-ne la meva (breu) crònica acompanyada d’imatges. Un any més, més d’un milió i mig de persones podrem dir “Jo també hi era!”
Matí
L’ambient que es viu a les immediacions del Monument a Rafael de Casanovas traspua bons auguris per a l’acte de la tarda: moltes persones - com nosaltres-, han vingut de fora disposats a passar el dia per Barcelona. Es veuen estelades, samarretes de l’ANC, paradetes de marxandatge independentista...
L’ambient festiu al passeig de Lluís Companys / Arc de Triomf -ple de gom a gom- quan falten més de cinc hores per la Via Lliure, parla per si sol.
Al Passeig del Born –a petar- s’hi respira un aire més reivindicatiu i, quan cantem els Segadors, ens adonem que ho fem per tercera o quarta vegada. 

Gentada a Arc de Triomf

Passeig del Born
Tarda: aproximació
Després de dinar d’hora, ben d’hora, i havent preparat l’itinerari per arribar puntualment al tram 122, sortim del Poble Sec. Al Paral·lel veiem passar un bus D20 i en menys de dos minuts en passa un altre (sembla que l’han reforçat). A dins, podem seure. Els passatgers, vestits de carrer, van a fer “les seves coses”. Tanta tranquil·litat a quarts de quatre de la tarda dintre el bus ens neguiteja una mica: a veure si no serem gaires! Un grupet de vuit o deu, com nosaltres, van amb samarreta blanca i porten estelades, aquests van pel mateix que nosaltres.
A mida que ens acostem a la Ciutadella, ens adonem que tots anem allà mateix: grups d’amics o familiars, joves i no tan joves, parelles amb nens petits a la motxilla o al cotxet. Una senyora gran amb samarreta de la Via Lliure 2015 que camina amb l’ajuda d’un caminador em fa posar la pell de gallina, igual que una senyora que trobem més enllà que empeny una cadira de rodes amb un senyor que respira amb ajuda d’oxigen. Això sí que té mèrit. Però, vencent les dificultats, ells també hi són!


Tarda: a la Meridiana
Ens costa arribar al tram assignat. Les voreres són plenes de gent que descansa, asseguts als jardinets on, segurament, han dinat després que el bus els hagi deixat a prop. Ens situem on veiem una mica de clariana. Com ara fa un any, una sensació indescriptible s’apodera de nosaltres, una barreja de nervis i emoció. Una barreja de festa i reivindicació, d’eufòria i normalitat. Ja sortirà bé el mosaic que farem amb els punters? Donant un vot de confiança als organitzadors, ens autoconvencem que sí, que sortirà bé i ens llancem a viure el moment.
Això és una festa: crits i cants, salts, estelades que onegen, gent que es pinta la cara, parelles que es petonegen... Gegants, castellers, grallers, timbalers...
I finalment, deixats anar, entre tots fem possible allò que l’organització ha dissenyat. El punter gegant surt del tram 1 i recorre de Nord a Sud el centre de la Meridiana, provocant una onada d’il·lusió imbatible: l’enlairament dels punters de colors que representen els deu eixos de la República Catalana.
Un èxit. Una vegada més hem mostrat al món que som un petit GRAN país que vol ser lliure. Ens hem tornat a fer veure, a fer sentir i hem tornat a fer història. 
Això no té aturador!


Taronja: cultura i educació
Enlairament de punters





Ha arribat el moment en què
"INDEPENDÈNCIA ÉS DIGNITAT"
Com cada 11S, ho deixem força net
Escenari al Tram 135
L’endemà (o sigui, avui)
Hem de tenir molta paciència (ja hi estem acostumats) amb els comentaris dels mitjans i dels polítics unionistes pel que fa al recompte de participants i els qualificatius de la Diada. Tot plegat és un tastet del que diran després del 27-S.
Però nosaltres som massa grans, estem massa encoratjats i tenim massa feina com per fer-los cas. Ells volen dir que el souflé està desinflat, però nosaltres el veiem més inflat que mai. I el món ens mira. I se’n fa ressò internacional (New York Times, The Guardian).
Falten pocs dies per al 27-S, els hem de viure intensament i en positiu, com a poble unit, alegre i combatiu que som.
Som-hi, doncs, només ens queda assegurar-nos que el vot independentista obtingui una gran majoria. Que ningú no es confongui: només votar Junts pel sí o la CUP és votar INDEPENDÈNCIA.

divendres, 10 de juliol del 2015

Cinc anys després del 10J

Avui fa cinc anys que, amb una calor de cal Déu, ens trobàvem al Passeig de Gràcia per concentrar-nos a la que seria la primera d’una sèrie de manifestacions -tot i que ja n’hi havia hagut moltes altres de sèries de manifestacions-.

Al metro, ple de gom a gom, ja auguràvem que seria un gran èxit. L’arribada a Passeig de Gràcia va ser impressionant: els participants, que ens acostàvem al punt de trobada, col·lapsàvem la sortida de la manifestació i l’encapçalament tenia problemes per avançar.


Segurament que aquell dia no teníem ni idea de les coses que podien arribar a passar en els cinc anys següents. Hem fet feina. Hem fet molta feina. Però no ens enganyem, encara ens en queda molta, de feina. Ens hem d’arremangar i ho hem de fer tots: polítics i societat civil. Ho hem de fer i em sembla que ho hem de fer junts.

Cinc anys després del 10J, vivim uns dies de dubtes sobre com afrontarem la que ha de ser la gran i potser única oportunitat per arribar a ser independents. Ens costa d’entendre les converses i declaracions d’uns i altres. Ens fan dubtar, ens han fet refredar i desanimar. Potser el problema és que els independentistes no ens acabem de creure que podem aconseguir-ho. I el joc dels unionistes consisteix, en gran part, a fer créixer aquesta nostra inseguretat.

Els unionistes, que neguen que el 27S sigui un plebiscit,  van a totes i preparen llistes i programes per guanyar aquestes eleccions plebiscitàries.

I per si tot això fos poc, tenim damunt la taula la idea d’una llista sense polítics que encara ens hi afegeix més dubtes. Sincerament, penso que “junts sumem més” i no se m’acut una manera millor de “sumar més” que fent una llista única de tots els partits independentistes junt amb persones vàlides i conegudes de la societat civil i de les entitats sobiranistes.


Han passat cinc anys des del 10J, quatre des del 9J, prop de tres de la gran manifestació de l’11S, prop de dos de la Via Catalana i deu mesos de la “V”. Ens ho hem de creure, ho hem d’exigir als nostres representants polítics. Ens ho deuen i ens ho devem. Volem tornar a vibrar. Necessitem tornar a trempar! 

Així i només així podrem demostrar que no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.



dimecres, 24 de desembre del 2014

Autoinculpar-me?



Vull fer unes reflexions sobre la campanya d’autoinculpació massiva que ha engegat l’ANC arran de l’admissió a tràmit, per part de la fiscalia, de la querella interposada al president Artur Mas, a la vicepresidenta, Joana Ortega, i a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, pel fet d’haver organitzat el procés participatiu del 9N. 
La semblança amb el Jo confesso (Confiteor) resta encant a la campanya. Per als que no sapiguen de què parlo, el Jo confesso és una oració que es resa a les cerimònies eucarístiques catòliques, una part de la qual diu per ma culpa, per ma culpa, per ma grandíssima culpa (mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa, en llatí), que s’acompanya d’un gest que consisteix a donar-se uns copets al pit amb la mà dreta. Es tracta de reconèixer haver pecat de pensament, paraula, obra i omissió i demanar a la Verge Maria, als àngels, als sants i a tots els germans que preguin per un mateix, el que es confessa com a pecador. Així que vaig començar a qüestionar-me algunes coses, vaig posar en dubte que d’entrada jo fos triplement culpable i pogués tenir dues vegades una culpa de mida normal i una vegada una grandíssima culpa.
Així com al seu moment vaig decidir que el mea culpa eclesiàstic no anava amb mi, aquests dies he hagut de fer una reflexió semblant amb l’autoinculpació proposada per l’ANC.
Jo no em sento culpable de res. Podria fer una llista de totes aquelles accions que vaig dur a terme al voltant del 9N i dubto que en trobés alguna que em fes sentir culpable. O potser sí? M’hauria de sentir culpable d’haver tenyit la meva ciutat de groc? O d’haver participat a la gigaenquesta? O d’haver participat a la marató de trucades pel 9N? O d’haver passat, bústia a bústia, publicitat de la campanya? O d’haver recollit signatures per denunciar el govern espanyol?  O d’haver treballat voluntàriament pel meu país un diumenge des del matí fins al vespre? O d’haver fet tot això lliurement sense que cap persona ni institució m’hi obligués?
Només se m’acut que potser sóc una mica culpable d’haver abandonat uns dies les tasques domèstiques per la forta dedicació que va requerir la campanya #araeslhora i tots els actes al voltant del 9N. En tot cas, res que no s’hagi pogut resoldre amb una escombra, un drap de la pols i un fregall. 



No sé si ells ho farien per mi. Pel fet de ser funcionària de la Generalitat, el president és el meu cap suprem; pel fet de ser-ho dels cossos generals d’administració, la vicepresidenta és la meva cap, i pel fet d’estar prestant, actualment, els meus serveis al Departament d’Ensenyament, la consellera n’és en certa manera l’altra meva cap.
Em sento coneixedora i alhora víctima de la gestió que els meus caps han dut i estan duent a terme; una gestió que m’ha perjudicat, m’està perjudicant i continuarà perjudicant-me tant laboralment com econòmica. La seva reacció davant la falta de liquiditat com a conseqüència dels dos factors principals (la crisi i el fet que Madriz no ens retorna els calerons), ha estat aplicar unes retallades salarials descomunals que han convertit els sous baixos (com el meu) en tan poqueta cosa que lluny de poder-nos permetre cap extra, hem de fer equilibris per atendre totes les obligacions econòmiques que es deriven d’una vida austera. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han deixat de cobrir llocs de treball d’aquests que, com el meu, no es noten gaire: quan una persona del PAS (personal d’administració i serveis) es jubila, no posen ningú al seu lloc i quan una està de baixa, tampoc. Ara mateix a l’oficina on treballo es donen juntes les dues circumstàncies anteriors, per tant, em trobo que, tot i estar cobrant prop d’un 20% menys que abans de les retallades, estic treballant el doble (entre dues persones hem de fer la feina que fèiem entre quatre). Això demostra una gran manca de sensibilitat i empatia per part seva.
Doncs precisament aquesta manca de sensibilitat i d’empatia és la que em fa pensar que en cas que la querellada fos jo, ells no s’autoinculparien per mi.
Dubto de la utilitat de la campanya. Voleu dir que el personal dels jutjats no té prou feina amb els processos que hi ha oberts o encallats? Que no van prou lents els processos judicials? Fins a quin punt aquesta campanya  pot tenir utilitat a banda de col·lapsar els jutjats? No serà pitjor el remei que la malaltia?
Seguir-los el joc o fer la nostra? Estic d’acord que l’actuació del govern espanyol al voltant del 9N va ser il·legítima i que palesa la greu manca de garanties democràtiques i la inexistència de separació de poders. La querella inculpant els organitzadors d’un acte democràtic com era la consulta del 9N, és una provocació elevada al la màxima potència, però provocació.
Des de la mateixa ANC se’ns ha dit en altres ocasions que no hem de respondre a provocacions. També hem tingut més d’un conferenciant que s’ha manifestat en el sentit que els catalans no hauríem d’anar a remolc del que facin a Madriz, nosaltres hem de passar al davant, seguir el nostre full de ruta que tenim molta feina per fer realitat el nostre projecte i no podem perdre temps i seguir-los el joc.
Recordem una vegada més que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos.
Em podria arribar a perjudicar? Llegint detalladament la informació d’aquesta campanya, l’apartat de preguntes freqüents, hi ha una frase que m’ha fet pensar una vegada més. Diu així: les persones que ocupen llocs de treball en l'àmbit públic han de valorar prèviament la possibilitat que l'acció els pugui comportar algun tipus de represàlia. Hem confiar que no passaria res, però i si fos el cas? He de pensar que els tres querellats m’ajudarien? Digueu-me desconfiada, però jo pel que he esmentat abans de la falta de sensibilitat, poso en dubte que ells es mullessin per mi.
No em puc permetre tenir causes obertes, no voldria posar en perill altres aspectes de la meva vida personal.
Ara bé, malgrat que considero que la divisió de poders és inexistent, malgrat que l’estat espanyol no ens ofereix cap mena de garantia democràtica, malgrat que penso que no tenen cap dret a tractar-nos com ens tracten i malgrat tots els malgrat, per tot el que he exposat més amunt i perquè no estic disposada a donar-me per la pell insinuant que els meus actes poden ser constitutius d’una infracció penal per haver desobeït una resolució del TC i per algunes altres coses que m’he deixat al pap, jo no m’autoinculpo.
I si em volen inculpar, al menys que tinguin la feina d’iniciar ells el procés.