Fa temps d’inventari

Ho veus cada matí quan amb el gest d’aixecar la persiana pretens deixar enrere una altra nit més o menys reparadora. Ho veus quan acostes el nas a la finestra per mirar al termòmetre quina és la temperatura exterior. Ho veus en el gel que la fredor de la nit ha dipositat damunt l’herba i l'hort dels veïns. Ho veus i ho notes: fa temps d’inventari.

Recordes aquells freds matins d’hivern travessant el Firalet per anar a escola. Recordes que els llargs mitjons de llana quedaven curts encara que els estiressis amunt. Recordes un Firal ja net de fulles i amb els arbres a mig podar. Recordes que portaves el butlletí de notes del primer trimestre i una manualitat per felicitar el Nadal. Recordes l’intercanvi de felicitacions abans de marxar cap a casa. Recordes que ja notaves que feia temps d’inventari.

El dia de fer inventari no era un dia qualsevol. Era un dia feiner de gairebé final d’any. Era un dia que començava amb un ambient fred i seriós. Era un dia d’anar per feina i de fer les coses bé. Era un dia que a cap hora ja marxaven tots de casa. Era el dia del recompte d’existències del magatzem de productes farmacèutics que regentava el pare. Per anar a fer inventari calia complir uns requisits i tu, per edat, no hi vas poder anar mai. Es potser per això que t’ha quedat un nosequè que encara ara et fa notar quan fa temps d’inventari.

I com que fa temps d’inventari, inconscientment fas balanç de l’any que estàs a punt de deixar enrere. Un any d’emocions intenses i contradictòries. Un any amb esdeveniments familiars alegres per recordar. Un any a nivell polític mogut, actiu, lleig i molt complicat. Un any a nivell personal, difícil de passar i difícil d’oblidar.

Tens ganes que arribi el moment d’arrencar amb energia el darrer full del calendari d’aquest feixuc 2017, desitjant que el 2018 arribi amb molta més bonastrugança.

Per sort o per desgràcia, notes que fa temps d’inventari!

Seguim amb la nova melodia (DSR-10)

Ja fa uns quants dies que vaig publicar Una nova melodia i, tal com deia en aquella entrada, en els moments que estic vivint, amb la DSR com a companya, la música em distreu i em fa molta companyia.

S’acosten les festes de Nadal i vénen dies de viure i compartir amb la família; dies de converses i sobretaules llargues que ens fan estar moltes hores quiets; dies que cadascú viu a la seva manera, depenent del moment que està passant i dels fets que li han marcat la vida.

Durant el “període nadalenc”, en el calendari laboral s’hi acumulen dies festius en què no hi ha sessions de rehabilitació, però les meves articulacions no es poden permetre fer festa. Per això, malgrat les llargues sobretaules –que benvingudes siguin!-, malgrat els dies festius i de repòs dels fisioterapeutes –tanmateix ben merescuts!-, malgrat la mandra encomanadissa de les festes – prèvia a la llista de bons propòsits amb què encetarem l’any nou!- i malgrat tots els “malgrats”, seguiré amb les (auto)sessions de fisioteràpia, estirant i exercitant totes i cadascuna de les articulacions afectades. I ho faré acompanyada d’aquelles melodies que la meva ment associa amb la rehabilitació.

Ja que m’ha canviat la melodia de la vida, no puc fer gaire res més que ballar al so que toquen. Quin remei!

Espero que aquesta segona tria us agradi.

Adriana, 20 de desembre de 2017
DSR-10

Un advent entre reixes

Fa poc més d’un any explicava en aquest enllaç l’existència del blog Calendari d’Advent , un blog obert i participatiu que només s’actualitza durant aquest període de temps i on es publiquen entrades de contingut i temàtica diversos, relacionats amb el Nadal. Un blog que ja té una mica d’història i que  l’any 2011 va ser esmentat a l’espai Internet de TV3.”

Enguany hi he tornat a participar amb el text que vaig escriure dimarts passat, després de tancar-me, de forma voluntària i simbòlica, en una cel·la de la presó de la performance  “un poble empresonat” creada en senyal de protesta per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos polítics. El comparteixo amb vosaltres

Un advent entre reixes

Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà, s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.

Veig aquestes coses que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls disputen pel dinar de Nadal.

Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa.

Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.

I com a membre d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.

Aquest haurà estat per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem demanant la vostra llibertat, que és la nostra.

Adriana Llongarriu

PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que, si mengeu torrons, serà molt lluny de casa. 

Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tan amarg.

Sempre ens queda el Sudoku (DSR-9)

Vaig sentir en un programa de ràdio que els brain training no entrenen per a res més que per al joc en qüestió. És a dir, fer sopa de lletres ajuda a tenir facilitat a l’hora de resoldre sopes de lletres, però no pas a ser més bons a l’hora de  resoldre altres passatemps. Traslladat al món de l’esport, vindria a ser com dir que l’entrenament per córrer curses de muntanya no prepara el cos per a fer gimnàstica rítmica.

Ara bé, així com la pràctica de qualsevol esport, en principi, ajuda a estar en forma físicament, ben segur que els brain training ajuden a tenir una millor agilitat mental.

Sabut això, he de dir que faig Sudokus sense cap altre objectiu que el de  resoldre el repte que suposa el joc de col·locar els vuitanta-un números repartits en nou files, nou columnes i nou requadres, de manera que en cada fila, cada columna i en cada un dels requadres hi hagi una sèrie de l’1 al 9 sense cap repetició.

Conec persones que en son addictes i també en conec que no entenen quina gràcia pot tenir aquest joc i menys encara quina gràcia pot tenir resoldre’n sistemàticament.  

He de dir que, des que vaig descobrir la seva existència, a les pàgines d’entreteniments d’un diari, en unes vacances als Pics d’Europa, el Sudoku m’ha servit de distracció en moments d’espera, en estones d’avorriment, en desplaçaments esportius o en la més pura intimitat escatològica. Però també he de dir que, tot i que sempre en tinc algun llibret començat, podria passar molts dies sense fer-ne cap.

Ara bé, des que comparteixo el dia a dia amb la DSR, superada la dificultat inicial d’haver d’escriure amb l’esquerra -i amb la grata sorpresa de veure que em surten uns números prou ben fets!-, el Sudoku ha anat agafant importància en el meu dia a dia i ha anat guanyant posicions en el rànquing dels bons aliats.

Perquè en aquesta nova situació, hi ha alguns moments que costen prou de passar. Són aquells moments en què un bon llibre deixa de ser-ho, en què la música preferida perd sentit o en què una bona pel·lícula perd la capacitat de distreure. Per contra, un Sudoku no et falla mai. Un Sudoku t’és fidel. Un Sudoku el pots començar, deixar-lo a mitges i continuar-lo en un altre moment sense necessitat de reprendre la història com passa amb un llibre o una pel·lícula abandonats.   

Conclusió: en moments de feblesa, impaciència o emprenyament, sempre ens queda el Sudoku.

Adriana, 11 de desembre de 2017
DSR-9

Després de la Puríssima

Amb el desembre ben encetat,em vénen tants records! Uns de recents i altres molt més remots, que se situen en uns dies freds i humits de ja fa uns quants anys. Eren dies de flaire de molsa i de terra humida. Així ho descrivia ara fa10 anys tot just acabat d'estrenar aquest blog "Escorniflaire":

Què farem pel pont de la Puríssima?
Que jo recordi, un matí fred al voltant de la Puríssima (que abans no hi havia pont perquè encara no hi havia Constitució) era el moment d'anar al darrere l'església de les Fonts a buscar molsa i grèvol, d'arribar a casa i posar les faldilles a la taula del pessebre i començar a treure les figures: els pastors de l'anunciata sense braços, l'àngel amb les ales escantonades, el pescador amb la canya trencada, el nen jesús amb la corona doblegada i els vímets del bressol corcats, les gallines amb la cresta pelada, el caganer (anònim, en aquells temps) amb la caca descolorida, sant Josep amb la vara trencada... I és que el nostre pessebre era encantador; de tant jugar-hi i fer-lo servir els personatges tenien els seus trets caracterísitcs.
Era el nostre pessebre!!

Han passat molts anys des que amb el 600 dels pares enfilàvem la Pujada del Gegant cap a l'església de les Fonts. Tants anys... I encara enyoro aquella nena que vaig ser que s'esverava perquè s'acostava el Nadal i  aviat "aniríem a dalt"... I enyoro aquell fred humit que se'm filtrava pels forats de llana dels leotardos i m'encetava la pell... I enyoro aquella mullena que ens travessava les sabates de pell molts anys abans que sortís el Goretex... I enyoro aquells nervis que passava perquè no sabia guardar els secrets i no suportava la pressió de les sorpreses... Han passat molts anys i és com si cada vegada enyorés més els companys de viatge que he perdut pel camí!

Han passat molts anys i entre tots procurem mantenir viu l'esperit infantil del Nadal que, ara sí, després de la Puríssima, podem dir que ja s'acosta!

Adriana, 10 de desembre de 2017 

Una carta d’Estremera

Avui hem encetat el desembre i ho hem fet amb un dia rúfol i gris. Però avui també era un dia tenyit d’un groc “esperança”. Perquè avui ens llevàvem amb la possibilitat que el magistrat del Tribunal Suprem deixés en llibertat els nostres presos polítics: els consellers i els Jordis.

Avui, justament avui, m’ha arribat una carta enviada des del Centre Penitenciari d’Estremera. La primera carta de resposta a les que vaig escriure per a cada un dels presos polítics. Deu missives que vaig redactar el dia 11 de novembre mentre a Barcelona hi havia la gran  manifestació per demanar la llibertat dels presos polítics. No em vaig veure amb cor d’anar-hi, però no em podia quedar a casa amb els braços plegats, per tant vaig aprofitar la motivació per intentar fer-los arribar una mica d’escalf i ajudar-los a fer més passadores aquestes hores tan obscures.  

Poc avesada a rebre correspondència personal -més enllà de la purament bancària o comercial-, he de dir que des del moment que m’han fet saber que a casa hi havia un sobre a nom meu i procedent de la presó d’Estremera, m’ha envaït una barreja de nervis, il·lusió i impaciència. Nervis perquè és un fet poc usual cartejar-se amb una persona empresonada. Il·lusió de saber que les meves cartes havien arribat als seus destinataris. Impaciència per saber quin seria el contingut. Per això avui he pujat l’escala de pressa com feia temps que no feia.

Damunt de la taula m’hi esperava la carta. L’escrivia en Joaquim Forn, el conseller d’Interior. M’he mirat el sobre per l’anvers i el revers i he esperat una estona abans d'obrir-lo. Al seu interior hi havia un curt manuscrit sobre un petit paper retallat a mà. Una carta breu i austera. Una carta d’agraïment, serenitat i fermesa. Una carta càlida i amb l’esperança de poder tornar ben aviat a casa. Una carta escrita el dia vint-i-sis de novembre i rebuda justament avui, el dia en què el jutge ha anunciat que ajorna fins dilluns la decisió de si deixa els consellers i els Jordis en llibertat.   

Avui m’he sentit afortunada i he sabut que, per més que ens vulguin prohibir els nostres símbols, el llaç groc que duc al pit s’ha girat a favor meu.

Gràcies Joaquim, prenc les teves paraules d’agraïment com si me les enviessis en nom teu i de la Dolors, la Meritxell, en Raül, en Jordi, en Carles, l’Oriol, en Josep i els Jordis.

  

Desconec l'autor de la fotografia.
Quan el sàpiga, l'esmentaré.