La mort petita

En aquests temps de pandèmia i confinament m’he acostumat a fer servir tuitter per mantenir-me informada. Quant a la informació de la CoViD-19 em va molt bé seguir un compte (@CoronavirusDia2)* que diàriament comparteix dades i gràfiques (nous contagis, defuncions o comparativa entre territoris...) tant a nivell d’Espanya com de Catalunya o del món. Les gràfiques són una manera molt visual d’entendre l’evolució de la pandèmia i alhora molt més objectiva que allò que ens comuniquen alguns polítics, que aprofiten la pandèmia per aplicar mesures que en situació de normalitat no podrien utilitzar.

He de dir, però, que tuitter també em serveix per estar entretinguda tot seguint usuàries o fils que parlen de paraules garrotxines o en desús, de poesia, llibres... Fa uns dies, una piulada d’un compte que segueixo feia així: “Encara existeix l’hora de l’àngelus?... jo estic fent l’hora del festuc mentre penso què fer per dinar (i dues icones de riure).” Aquest text anava acompanyat d’una imatge d’un grapat de festucs.

Automàticament em va venir al cap la mare. Ella sempre el feia, l’Àngelus. Li havia vist fer moltes vegades, perquè, tal com li passava a la seva àvia paterna, tenia la mort petita. Aquesta meva besàvia -a qui tots li deien la padrina o la padrina de Can Massias-, va tenir deu fills, tres van morir de molt petits i dos, a la Guerra Civil. Va enviudar als 43 anys i va arribar als 89, amb el cap ben clar i amb prou bona salut. Va morir poc mesos abans de néixer jo, per tant, no la vaig arribar a conèixer.

La mare, cap a les 12 del migdia, feia l’Àngelus. Això vol dir que picava alguna cosa, ja fossin sobraies -normativament sobralles- o tre o quatre galetes. Amb això matava el cuc, es treia el cori-mori i combatia la mort petita. Alguna vegada hi acompanyava un didal de xerès o algun aperitiu amb alcohol; ho feia, sobretot, quan tenia la tensió arterial molt baixa.

He de dir que jo també la tinc, la mort petita. Quan era una nena, tot i que no menjava gaire, no podia estar en dejú perquè em marejava. Un d’aquests marejos em va venir un dia mentre érem a missa. Això va fer que, a partir d’aquell moment, quedés exempta d’abstenir-me de menjar abans de rebre l’eucaristia. De joveneta vaig passar una temporada amb la pressió molt baixa i sovint tenia cap-rodos o m’arribava a desmaiar. La mare tenia una solució infal·lible per aquests casos: una cullerada sopera de sucre amb conyac i un bon pa amb tomata i pernil salat.

La mort petita, decandiment, debilitat o cori-mori són noms que a casa sempre hem fet servir per referir-nos a aquesta mena de fluixesa que algunes persones tenim cap al migdia. De gran, segueixo tenint-la i sovint necessito picar algun entreteniment, preferiblement ganyips salats, o picarolles -un altre mot que no deu ser normatiu-.

Si la padrina va poder entomar tots els embats que la vida li va portar, ben segur que tenir la mort petita no deu ser gaire perjudicial.

Parlar de la mort petita en temps de pandèmia podria semblar una broma de mal gust. Res més lluny de les meves intencions. Espero que ningú no s’hagi sentit ofès. Amb aquesta entrada pretenc recuperar costums, maneres de fer o de parlar d’antany i treure la pols a uns mots que segurament teníem un xic empolsats.

Adriana, 7 de maig de 2020

Maria Fajula, la padrina, i Bartomeu Castañer.

* Actualització a 10/05/2020: sembla que aquest compte ha deixat de publicar dades actualitzades. Espero que això sigui puntual i ben aviat puguem disposar de noves gràfiques.

Ara que és temps de cols i bròquils

Fa pocs dies, en un grup de watsapp familiar, ens vam engrescat a parlar de cols i bròquils. Tot va començar a partir de la publicació d'una fotografia on hi sortien dues cols i dos bròquils. Tant bon punt vaig veure la imatge vaig pensar que allò podia ser l'inici d'una llarga conversa amb tantes intervencions com les que pot generar la confusió entre aranyons i nabius, el mot barromba o la bola de barber (que es mereix i tindrà -tan aviat com aquesta cronista pugui- una entrada pròpia en aquest blog).

Compartir vida amb un hortolà és un luxe. Arribar a casa i trobar el plat a taula amb unes verdures que al matí eren a l'hort no es paga amb diners. "De l'hort a la taula", fa un eslògan d'una cadena alimentària, que resumeix el tradicional circuit de les verdures, -tot i que n'omet el transport en camions i la conservació en càmeres-. Però, ara que la vida es valora amb likes, també ens podem trobar que, entre l'hort i la taula, les verdures hagin passat per les xarxes socials, concretament per Instagram.

Fer servir Instagram que a més de ser una de les xarxes més utilitzades és la més visual, pot servir, entre altres coses, per gaudir, aprendre i compartir coneixements ja sigui de cinema, música, botànica... o fins i tot de medicina. Evidentment, com sempre que ens passegem per les xarxes hem de ser curosos amb el què, el qui i el com; de fet, hem de prendre les mateixes precaucions que a la vida real: què compartim, amb qui ho compartim i de quina manera ho fem.

Cols i bròquils de l'hort

Tornem a les cols i els bròquils. Uns i altres són plantes comestibles de l’espècie Brassica oleracea. La col és la planta que dona nom a la família Brasicaciae. La “col mare” seria la varietat silvestre (Brassica oleracea oleracea), gràcies al conreu de la qual hem obtingut tantes varietats de col, de formes, colors i mides diversos. Així doncs, cols i bròquils són diferents varietats de la mateixa espècie.

Dintre el grup de les cols cultivades, hi trobem, entre altres, la col arrissada o col de Milà (Brassica oleracea capitata crispa), la col de capdell (Brassica oleracea capitata), la col de Brusel·les (Brassica oleracea gemmífera) de la qual se’n mengen les gemmes i la col llombarda (Brassica oleracea capitata rubre) coneguda pel seu color morat. Les dues primeres eren conegudes com a cols setsetmaneres, ja que entre la plantació i la recol·lecció solien passar set setmanes.

Els bròquils, bròculs i coliflors són de la mateixa varietat, la Brassica oleracea botrytis. Agafen diferents noms segons la parla de cada lloc. Així doncs, mentre que en alguns llocs s’anomena coliflor al bròquil de color blanc i bròquil al de color verd, en d’altres, es diu bròquil verd i bròquil blanc. Si bé a nivell botànic, en la classificació no s’arriba a un nivell inferior a la varietat, a nivell comercial sí que es diferencia entre coliflor i bròquil, que es consideren productes diferents.

El bròcoli (Brassica oleracea itàlica) és una planta del gènere i espècie de la col, diferent als bròquils. Els més corrents són els de color verd fosc.

El romanesco, aquell bròquil d’un verd brillant amb els meristems de la inflorescència en forma d’espiral, és un híbrid entre el bròquil (Brassica oleracea botrytis) i el bròcoli (Brassica oleracea itàlica).

La col kale (Brassica oleracea acephala laciniata) té la de fulla arrissada i no fa capçada. Fins fa poc, aquesta varietat s’utilitzava per alimentar el bestiar. Darrerament el seu consum ha crescut molt, sobretot en persones que segueixen dietes veganes o detox, gràcies al seu alt contingut proteic, mineral i vitamínic.

He esmentat algunes de les varietats de l’espècie Brassica oleracea, però n’hi ha moltes altres. La majoria són fruit dels creuaments fets en el món de l’agricultura; per això hi trobem varietats pures o creuades (híbrides). Podríem continuar la llista amb la col-rave, la col pequinesa, la col xinesa, el bròquil morat, la col farratgera (per al bestiar) i altres. Per acabar, també hi ha la varietat ornamental, la Brassica oleracea acephala, una col que no fa capçada, que no és comestible i que podem veure de diferents colors en alguns parcs i jardins.

Il·lustracions del llibre
"Plantes potagères", 1986 (Ed.Gründ)

Tradicionalment cols i bròquils eren menges modestes habituals en els llargs hiverns a pagès, sobretot les cols que es feien servir per a fer bullir l’olla amb poca cosa més. Un ús tradicional d’aquests dos productes és el confitat en vinagre pensat per aprofitar-ne els excedents, conservar-los i alegrar una mica les amanides dels hiverns que s’allargaven fins que quedaven enrere les glaçades dels primers mesos de l’any. Algunes varietats es mengen crues i és fàcil trobar-les donant colors a les amanides.

D’un temps ençà, tal com ha passat amb el bacallà, les cols i els bròquils s’han dignificat, fet que n’ha fet augmentat el seu ús culinari i davallar la seva mala reputació. Tant és així que fins i tot podem haver de fer cua per menjar un plat de trinxat a la Cerdanya.

Un altre aspecte que fa que cols i bròquils s’hagin popularitzat són les propietats que se’ls atribueixen: són depuratives i remineralitzants, per això l’ONU en recomana el consum. Ajuden a mantenir sa el sistema digestiu (prenent-ne batuts). El seu contingut en clorofil·la i vitamina C afavoreixen l’assimilació del ferro i ajuden a combatre l’anèmia. Pel seu contingut en calci i fòsfor, enforteixen els ossos i equilibren el sistema nerviós. El ferro, magnesi i betacarotens que porten ajuden a mantenir el bon estat de la pell i les mucoses.

Que a casa som molt de verdura és sabut per tothom. Si fins i tot gaudim amb les bledes! Així doncs, alguns dels plats elaborats a base de col o bròquil els podem considerar boccato di cardinale (amb tota la controvèrsia que envolta aquesta expressió). Què me’n dieu d’un plat de patata i col acabades de bullir amb un bon raig d’oli? O d’una amanida d’hivern guarnida amb bròquil confitat? O d’un bròquil amb beixamel? O d’un bon trinxat de Cerdanya? Aquest darrer plat, a casa el podem fer en versió original, que conté una rosta de cansalada, o en versió vegetariana, substituint la rosta per un parell d’alls laminats. Ara bé, el que hem descobert darrerament és servir-lo amb un ou ferrat al damunt. N’hi ha per llepar-se’n els dits!

Tinc ganes d'acabar amb una curiosa dita que sempre havia sentit a casa i que té a veure amb les cols. És una mena de lletania sense gaire sentit. L'escric aquí amb tot el respecte per a totes les persones que porten el cognom que conté la dita. Fa així: Plantalec(h), planta cols, planta trumfes i fesols. La veritat és que no sé quin significat podia tenir. Crec que era dita així tal com raja i sense cap mala fe.

Que tinguem una bona anyada de bròquils i cols!

Bròquil amb beixamel (vegà)

La gallina que piula ("Personatges" curiosos III)

Entre les notícies curioses que he sentit els darrers dies, n’hi ha un parell que se n’emporten la palma. Una és la d’una noia britànica que s’ha aficionat a menjar fregalls i l’altra és la d’una gallina que piula a Twitter.

De la noia que menja fregalls, l’Emma, no en faré mofa, ja que em sembla que, malgrat la fama que li ha donat aquest costum, ha arribat a aquesta addicció gràcies a un trastorn que pateix. Per tant, poca broma.

Deixarem de banda les cuines britàniques i anem a un galliner australià. Allà hi trobarem la Betty, una gallina que ha estat designada pel restaurant Chicken Treat com a  comunity manager, és a dir la responsable d’administrar la comunitat online que la marca té a Internet. Es veu que aquest càrrec l’ocupa a mitges amb un partner humà que és el que ha tingut la idea de posar un teclat al galliner per tal que la bèstia -la gallina- s’hi passegi pel damunt i escrigui piulades. El comunity manager humà és l’encarregat d’afegir el hashtag #chickentweet al final de les piulades de la gallina.

La Betty a la seva oficina

La pobra bèstia, que no sap de lletra, es veu que de moment escriu tuits il·legibles. Ara bé, quan l’atzar faci que la Betty escrigui una paraula de més de cinc caràcters i que sigui entenedora, formarà part del llibre Ginness.

El compte que administra la Betty, des del dia 7 d’octubre, @ChickenTreat, té uns 30.000 seguidors i els vídeos que s’han publicat han esdevingut virals a YouTube i tenen més de 80.000 reproduccions.

Sembla que les condicions laborals de la gallina són prou bones: viu en un galliner prou ampli i al vespre li treuen el teclat perquè gaudeixi d’un bon descans nocturn. Ara bé, treballar per una restaurant on se serveix carn de la mateixa espècie, no ha de fer gaire gràcia. A veure si es revolta i acaba fent seu el cant de la Gallineta: la gallina ha dit que no, visca la revolució!

El perquè del meu nom

Això era fa més de cinquanta anys, quan jo encara no havia nascut, però la meva mare estava en estat de bona esperança. Després d’un embaràs que -com els altres cinc anteriors- hauria estat de gairebé deu mesos, la major part dels quals se’ls hauria passat marejada, naixeria jo.

Amb l’embaràs força avançat, es tractava de triar un nom pel fill o filla que estava de camí i que a ells tant els hi feia si era nena o nen, perquè, tal com deia l’àvia Manela, que sigui el que Déu vulgui, sà i condret sia.

Els noms dels avis paterns ja els portaven dos dels meus germans, i als padrins els deixarien triar els altres dos noms. Es tractava, doncs, de triar el meu nom de pila. Van pensar que si el que estava a punt de néixer era una nena es podria dir Núria. Potser aquell nom els evocava records de la seva anada a Núria acabats de casar o potser aquell llogarret situat al bell mig del Pirineu els agradava, el cas és que els pares es van il·lusionar a posar-me Núria.  

I doncs, per què no em dic Núria? Es veu que quan els meus germans ho van saber s’hi van oposar. Suposo que aquella oposició la van protagonitzar les tres germanes grans que ja eren unes pollites i tenien dret a opinar sobre un fet tan transcendental com el que seria el meu nom. El meu germà -l’únic nen, situat al quart lloc d’una germandat de cinc que aviat seria de sis-, vivia amb l’esperança que el que estava en camí fos un nen, pensant que l’acompanyaria en els seus jocs i que si era un nen era més fàcil que fos mogut i entremaliat com ell, no devia contemplar la possibilitat de pensar si li estava bé o no aquell nom de nena. I la germana que ocupava el cinquè lloc, la que em precedia, tenia tres anyets i era massa petitona i de massa bona fe per oposar-se al que els pares havien pensat.

Aquella oposició tan brutal raïa en una guardadora que havien tingut alguns dels meus germans. M’imagino que era una dona de pagès, pacient i bonatxona en qui la mare devia confiar per ajudar-la en la guarda dels seus fills. El motiu d’aquella oposició no era ni l’origen ni el caràcter ni l’ofici d’aquella dona, sinó que eren les dimensions del seu trasero; es veu que tenia un paner considerable que feia que li diguessin la Núria del cul gros.

Heus ací que els pares es van rendir i van deixar la tria del meu nom al consell assessor en matèria de noms, les tres pollites de casa, que van proposar que em posessin Adriana, un nom poc corrent l’any 1964, és a dir, un nom modernet i original que he portat, porto i portaré amb orgull i que mai no he permès que me l’abreugin. M’ho prenc com un regal de naixement.

Pel que fa al cul, no sé si el nom hi ha tingut a veure o no, però fins ara, m’he estalviat de carretejar un trasero descomunal. Sí que he estat una mica el cul d’en jaumet (que no sap seure ni estar dret), més d’una vegada he caigut de cul, més de dues i més de tres he fet anar de cul algú, però ni he fet caure de cul ningú ni m’han besat mai el cul.

No sé què em passarà de la cinquantena enllà i fins el dia que faci els tres culs. S’ho sap!