Criada envoltada
d’homes, aquella criatura estava destinada a ser una pobra dona. I és que la
Roseta era la petita dels fills de can Jepet, aquella masia coneguda al veïnat
com a can Misèria i companyia. Que morís la mare en néixer l’única nena
d’aquella germandat, convertí el pare en un home incapaç de tirar endavant la
criança d’aquella xiqueta. Sort en tingué de l’Angelina, aquella dona jove i
forta que feia poc havia tingut el primer fill i que en saber de la desgràcia
d’aquell pobre home s’oferí per alletar aquella nena òrfena de mare.
Va ser alletada al
mateix temps que en Pere, el primer i únic fill dels masovers del Codolar,
allunyada del seu pare, que prou feina tenia a tirar endavant aquells cinc
bordegassos i menar els camps d’aquella casa rònega i miserable on, si tenien
sort, munyien una vaca i engreixaven un porc per passar tot l’any. Els nois
anaven a estudi on rebien lliçons de la mestra i del mossèn. El pare, passava
les hores del dia traient rocs d’aquell quintà rost i eixorc. A l’estiu aquells
cinc sagals rondaven per casa i més que ajudar el pare, sempre pensaven quina
una en farien. El gran, que li deien Lel, de Manel, així que féu els dotze
anys, va marxar de casa, amb uns pantalons vells amb un cordill per cinturó i
un sarró a l’esquena. El mossèn el col·locà en una bona casa, a l’altra banda
del poble, on faria de vaquer i seria una boca menys per alimentar a casa. El
segon, en Lluís, era un pobre noi que gairebé no es valia per ell i vagarejava
per casa, sempre brut i mal trifat. En Miquel, era més espavilat i el rector
els deia que faria carrera, de manera que als tretze anys va marxar de casa per
entrar al Seminari. En Pere i en Galdric, que es portaven poc més de deu mesos,
faltats de mare des de ben petits, pujaven molt entremaliats: havien après a
fer anar la fona per atrapar algun animal de plomes per fer bullir l’olla i, a
cops de roc o amb una vara d’avellaner, feien caure prunes, pomes, figues,
nesples i qualsevol altre fruit que poguessin arreplegar. La seva era una
astúcia necessària per sobreviure a aquella misèria.
A la Roseta, abans dels
dos anys, la van desmamar i la van tornar a casa. Creixeria, doncs, envoltada
del pare i els germans. No és pas que no se l’estimessin, ans al contrari, per
ella es treien el pa de la boca, però pobrissona, sempre anava bruta i
caramellosa. El pare només pensava com s’ho faria per fer de la Roseta una dona
de bé.
Una vegada que la
Coloma, de tan seca com estava, no podia treure el vedell que portava a dins,
van cridar la Margarideta, una parenta llunyana de la difunta mare i esposa,
que tenia molta traça a guarir malures tant de les bèsties com de les persones
i els va venir a ajudar. Encara no saben com, però la qüestió és que amb uns
ungüents i una mena de lletania que només ella podia desxifrar, va fer que en
sortís un vedell valent i sa. Va deixar un pot d’aquell ungüent i la Roseta,
menuda com era, va ser l’encarregada d’aplicar aquell remei al braguer de la
Coloma, mentre repetia aquell reguitzell de paraules que ni ella no entenia, dia
sí i dia també fins que la vaca es va guarir i el vedell va poder mamar sense
ajuda. El xurmer va pujar fort i sa i la Coloma es va refer.
-Ai caram!– feia el
pare, tot guaitant la seva filla tenint cura de la bèstia-. Si n’aprengués una
mica, encara s’hi guanyaria la vida guarint el bestiar, que si es queda aquí a
casa no en farem pas dona de profit!
I així fou com demanà a
la Margarideta si podria ensenyar l’ofici a la petita de casa. Aquella dona que
no tenia descendència s’hi va avenir. Li aniria bé tenir una mica d’ajuda i de
passada no es perdria la seva professió.
Al costat d’aquella
dona, la menuda aprenia el nom de les plantes i a fer ungüents i cataplasmes.
Mica en mica, sense saber-ho, esdevenia tota una experta remeiera. Com si
fossin àvia i néta, anaven amunt i avall i recollien tota mena d’ingredients,
arrels, fulles, flors i espigues i d’altres d’origen animal, que farien servir
per elaborar els seus remeis. El dissabte descansaven, es rentaven i es
canviaven la roba i el diumenge treballaven com si fos dia feiner.
En dates assenyalades,
la vigília de Sant Joan i la Nit de Sant Silvestre, a la tarda, pujaven a la
carena on hi havia un avenc i es trobaven amb altres dones que, com elles,
aplicaven remeis i eren expertes en fetilleria i sortilegis. Compartien
coneixements i juntes berenaven abans que caigués la tarda. Ja de fosc, a la
llum d’unes espelmes que elles mateixes elaboraven, explicaven rondalles i
ballaven al compàs de la sardana que elles mateixes cantaven: Dilluns, dimarts,
dimecres, tres. Dijous, divendres, dissabte, sis. La nena estava ben advertida
que per res del món, se li acudís esmentar el diumenge i el set, ja que
aquelles dones li podien etzibar una malastrugança de per vida. Ben entrada la
nit, tornaven cap a casa sabent-ne una mica més, d’aquells remeis i de les
aventures que contaven aquelles dones i que, si no eren del tot veritat,
estaven prou ben trobades.
Joveneta com era i amb
moltes ganes d’aprendre, no tenia mai mandra i al costat de la seva mestra
trescava per aquells verals impregnant-se de coneixements. Així fou com la
Roseta, creixia i aprenia un ofici que la salvaria de la dissort que li
havia caigut al damunt en quedar sense
mare tot just acabada de néixer. Poc s’imaginava que allò que estava aprenent
la introduiria en un món desconegut, un món on “diumenge” i “set” eren paraules
prohibides; un món de dones que havien pactat amb el diable; un món on
encanteris i remeis es fusionaven per guarir malures i allunyar malastrugues,
travessant l’estreta línia que separa el món de les remeieres del de la
bruixeria.
Uns anys més tard, amb
els aprenentatges consolidats i amb un xic més d’experiència, tornaria a can
Jepet i seria capaç d’ajudar a tirar endavant la seva família.
Ben mirat, ni que fos
amb els ulls del mossèn o del germà seminarista, no feia cap mal, ans al
contrari, si no entraven en detalls, la seva no deixava de ser una manera
d’ajudar i evitar el patiment dels altres.
(Presentat al I Concurs de Relats Fantàstics de Sant Joan Les Fonts)
