Estimadíssima... (des de Soto del Real)

La “Carta pública a Empar Moliner”, que va escriure Jordi Cuixart des de la presó em va servir d’inspiració per escriure-li, altra vegada, el dia que feia tres mesos del seu empresonament. En aquella carta li explicava que per les festes de Nadal els presos polítics van estar presents a les nostres taules i a les nostres sobretaules i que aquells dies, en què tots ens estovem una mica, vam trobar encara més gran la injustícia que estan patint. Li explicava que no els oblidem i que parlem d’ells a casa, al carrer, a la fleca, a la sala d’espera del metge... Li parlava de la seva sensibilitat, de la seva capacitat de treure profit de les dues hores de visita per acaronar la companya, el fill, la germana, la mare...  Li parlava de la enteresa i la fermesa de la Txell i de l’admiració que sento per ells dos.

Li comentava i, alhora, li qüestionava les seves paraules “Sensibilitat vol dir tendresa, i això deu voler dir que no hi ha cap espai per a l’odi ni el rancor... Que davant de la injustícia s’erigeixen estoicament militants de la tendresa, i potser això no hi era, al guió, però cada dia que passa tinc més clar que tot el que estem vivint plegats ens fa més bones persones i una mica més humans...” perquè, personalment, em sento incapaç de fer-ne la lectura positiva que en sap fer ell des de la perspectiva que li ofereixen la distància i l’aïllament i perquè dubto que tot això ens faci més bones persones, però, en cas que fos així, trobo que tot això no feia cap falta.

I li explicava que, tot i que sortim al carrer pacíficament, en l’aire que respirem sí que hi noto un deix d’odi i de rancor quan fem servir sovint l’expressió “ni oblit ni perdó”. Ben mirat, potser hauríem de ser més curosos i no fer-la servir. No ho sé.

Avui he rebut la resposta a aquella carta, un escrit breu, encapçalat per un genuí “estimadíssima”, a l’estil d’Antonio Gramsci, una missiva curulla d’esperança, sensibilitat, tendresa i optimisme on no hi tenen cabuda ni l’odi ni la rancúnia.

Gràcies, estimadíssim Jordi!

Fotografia publicada per @leivacuixartpol

1-O: uns fets, un documental i el llibre Operació urnes

Dimarts 9 de gener, el programa Sense Ficció de TV3 emetia el documental “1-O”,  un reportatge sobre els fets ocorreguts en cinc col·legis electorals el dia del referèndum sobre la independència de Catalunya. El programa va tenir una audiència de 1.135.000 espectadors, un 34,4 % de quota de pantalla.

Aquesta és la ressenya que TV3 feia del programa: El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. Unes paraules que descriuen què es pot veure en el documental que explica com va ser aquella diada en els llocs de votació on hi va haver càrrega policial.

Avui a la nit, TV3 torna a emetre aquest doc i, tot seguit, el programa "Veus de l'1-O", que, tal com ha dit Xavi Rossinyol al Suplement de Catalunya Ràdio, el programa pretén complementar el documental amb nous testimonis (una trentena) i, amb una major perspectiva, potser ens podrà ajudar a entendre què va ser l’1-O i per a què va servir.   

Precisament el dia de la primera emissió del documental estava acabant de llegir “Operació urnes”, de Laia Vicens i Xavi Tedó, que es presentarà el dia 23 a la Casa de Cultura de Girona. Amb estil de crònica periodística descriu com va ser l’operatiu que va fer possible l’1-O: programes informàtics, sobres, paperetes i, sobretot, la compra, el trasllat, la custòdia i l’arribada de les urnes als col·legis electorals.

La lectura d’aquest llibre m’ha servit per entendre millor com va ser l’operatiu 1-O.  Els testimonis –sempre amb nom fictici- m’han fet pensar en aquelles persones -amb nom i vida reals- que sabia que hi estaven involucrades i que van passar la matinada amb força cangueli, sempre atents a les instruccions que rebien pel mòbil, treballant per tal que l’1-O fos una realitat.

M’agradaria reproduir alguns fragments del llibre:

“L’única manera que em porti bé amb gent d’altres partits és trobar un enemic comú superior, que en aquest cas és l’opressió de l’Estat” (pàg. 183-184). Aquesta frase, més enllà de sorgir de la necessitat d’unir-se per un objectiu comú, diu molt del caràcter català.

“El principal objectiu del dispositiu policial no és requisar urnes, sinó atemorir i escarmentar la gent” diu un testimoni (pàg. 176). Això va quedar palès el mateix dia 1 en què, després d’acollonir-nos, es van retirar i van permetre que la majoria de catalans poguéssim exercir el dret a vot.

De la Xina a Marsella. De Marsella al Riberal. I del Riberal cap a Catalunya. Amagades en magatzems, en trasters, en maleters, en pallers, en furgonetes. Com si fossin un objecte il·legal, centenars de persones van amagar 10.000 urnes [...] amb l’únic objectiu que aquell 1 d’octubre fossin sobre una mesa electoral. El camí no ha estat fàcil, però, per als implicats, la recompensa ha estat el viatge. Perquè tot i els nervis i les nits sense dormir, ha estat, com resumeix un dels implicats “la millor història de les nostres vides col·lectives”. Per al Lluís, a qui no agraden els reconeixements, “la recompensa més gran ha estat veure la gent votant.” Era a les seves mans.

L’1-O era el dia en què els ciutadans podíem acudir a les urnes per tal de respondre una pregunta tan simple com “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El govern central (PP), amb l’ajuda de l’oposició (PSOE i Cs) va posar traves a tort i a dret per tal que aquest referèndum no se celebrés i va acabar prohibint-lo. Prohibir i intentar avortar amb violència la celebració del referèndum, però, no va servir per fer callar un poble que volia expressar la seva voluntat democràticament i pacífica. Perquè la màxima expressió de la democràcia és, precisament, posar una papereta dintre d’una urna.

El documental el podrem tornar a veure avui i del llibre, us en recomano la lectura.

Un advent entre reixes

Fa poc més d’un any explicava en aquest enllaç l’existència del blog Calendari d’Advent , un blog obert i participatiu que només s’actualitza durant aquest període de temps i on es publiquen entrades de contingut i temàtica diversos, relacionats amb el Nadal. Un blog que ja té una mica d’història i que  l’any 2011 va ser esmentat a l’espai Internet de TV3.”

Enguany hi he tornat a participar amb el text que vaig escriure dimarts passat, després de tancar-me, de forma voluntària i simbòlica, en una cel·la de la presó de la performance  “un poble empresonat” creada en senyal de protesta per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos polítics. El comparteixo amb vosaltres

Un advent entre reixes

Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà, s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.

Veig aquestes coses que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls disputen pel dinar de Nadal.

Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa.

Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.

I com a membre d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.

Aquest haurà estat per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem demanant la vostra llibertat, que és la nostra.

Adriana Llongarriu

PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que, si mengeu torrons, serà molt lluny de casa. 

Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tan amarg.

Una carta d’Estremera

Avui hem encetat el desembre i ho hem fet amb un dia rúfol i gris. Però avui també era un dia tenyit d’un groc “esperança”. Perquè avui ens llevàvem amb la possibilitat que el magistrat del Tribunal Suprem deixés en llibertat els nostres presos polítics: els consellers i els Jordis.

Avui, justament avui, m’ha arribat una carta enviada des del Centre Penitenciari d’Estremera. La primera carta de resposta a les que vaig escriure per a cada un dels presos polítics. Deu missives que vaig redactar el dia 11 de novembre mentre a Barcelona hi havia la gran  manifestació per demanar la llibertat dels presos polítics. No em vaig veure amb cor d’anar-hi, però no em podia quedar a casa amb els braços plegats, per tant vaig aprofitar la motivació per intentar fer-los arribar una mica d’escalf i ajudar-los a fer més passadores aquestes hores tan obscures.  

Poc avesada a rebre correspondència personal -més enllà de la purament bancària o comercial-, he de dir que des del moment que m’han fet saber que a casa hi havia un sobre a nom meu i procedent de la presó d’Estremera, m’ha envaït una barreja de nervis, il·lusió i impaciència. Nervis perquè és un fet poc usual cartejar-se amb una persona empresonada. Il·lusió de saber que les meves cartes havien arribat als seus destinataris. Impaciència per saber quin seria el contingut. Per això avui he pujat l’escala de pressa com feia temps que no feia.

Damunt de la taula m’hi esperava la carta. L’escrivia en Joaquim Forn, el conseller d’Interior. M’he mirat el sobre per l’anvers i el revers i he esperat una estona abans d'obrir-lo. Al seu interior hi havia un curt manuscrit sobre un petit paper retallat a mà. Una carta breu i austera. Una carta d’agraïment, serenitat i fermesa. Una carta càlida i amb l’esperança de poder tornar ben aviat a casa. Una carta escrita el dia vint-i-sis de novembre i rebuda justament avui, el dia en què el jutge ha anunciat que ajorna fins dilluns la decisió de si deixa els consellers i els Jordis en llibertat.   

Avui m’he sentit afortunada i he sabut que, per més que ens vulguin prohibir els nostres símbols, el llaç groc que duc al pit s’ha girat a favor meu.

Gràcies Joaquim, prenc les teves paraules d’agraïment com si me les enviessis en nom teu i de la Dolors, la Meritxell, en Raül, en Jordi, en Carles, l’Oriol, en Josep i els Jordis.

  

Desconec l'autor de la fotografia.
Quan el sàpiga, l'esmentaré.