No som aquí per buscar un somni

Aquesta matinada la Muriel ens ha deixat. Com no podia ser d’altra manera, les xarxes i els mitjans de comunicació en van plens i tot Catalunya en parla.

La Muriel era una dona discreta, respectuosa i generosa, i alhora efectiva i convincent. Convençuda que no som aquí per buscar un somni, creia en la necessitat d’un nou projecte per Catalunya. I, il·lusionada i compromesa, encomanava entusiasme.

De mirada franca i aspecte fràgil i senzill, en el si de la nostra família, la Muriel ens recordava l’àvia Tura, la meva mare, una dona que, com ella, es feia estimar. I ves per on, la seva mort també va esdevenir en una UCI per la impossibilitat de superar la darrera patacada de la vida. Simples coincidències potser, però que fan que encara sentíssim més estimació per la Muriel. 

A Olot, el dia 10 de setembre de 2015, la Muriel Casals, encara com a presidenta d’Òmnium Cultural, va pronunciar una conferència que formava part dels actes commemoratius de l’11 de Setembre. En aquell moment ja sabíem que ella era a la llista de Junts pel Sí. Tot i que no coneixia personalment la Muriel, fent honor al meu sobrenom, “Escorniflaire”, la vaig escometre i vaig intercanviar amb ella unes paraules per encoratjar-la i agrair-li la seva implicació. La seva resposta traspuava modèstia i discreció i deixava entreveure que aquella dona d’aparença senzilla era una gran dona.

La Muriel era una gran patriota, una gran mestra i un gran model que els nostres polítics haurien de seguir, impregnant-se de l’estil “murielesc” per saber estar a l’alçada del repte que ens hem marcat. La Muriel representava el vessant més humà de l’independentisme, així es reflecteix en les seves paraules la causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú, és a favor d’una vida millor per a tothom.

Estimada Muriel, nosaltres som el somni i és el nostre deure i la nostra obligació fer-lo realitat. Amb tu ho hem començat i per tu ho acabarem.Gràcies per tot!

Enllaç “Nosaltres som el somni”, vídeo d’homenatge a Muriel Casals (Vilaweb)

BTT d’Oix, la implicació de tot un poble

Som a Oix el diumenge 25 de gener, de bon matí. A l’entrada del poble, en Joan, equipat com un urbano, organitza l’aparcament. Al local social hi ha una gran activitat; un tragí de ca l’Ample; tothom va per feina. Cal distribuir els controls, repartir els walkie-talkie i donar-los les últimes instruccions.

En una taula hi ha una pila d’entrepans, l’esmorzar dels col·laboradors, preparats des de bon matí. En una altra, la fruita, les galetes, les begudes i els iogurts per als punts d’avituallament. Tot està a punt. A fora, en Jordi, que va agafar el relleu a l’Enric i ha esdevingut l’ànima de la BTT, atén els participants més matiners que fan les inscripcions i recullen els dorsals.

Entre els organitzadors hi ha un xic de neguit. N’hi ha que fa dies que no dormen. Després d’haver hagut d’ajornar la BTT per les pluges de finals de novembre, tornen a estar pendents de la previsió meteorològica. Aquesta vegada no és la pluja, sinó el vent que bufa amb força, el que els fa patir. Encara no saben que tot sortirà bé, que són una organització semiprofessional.

I com s’ho fan si són quatre gats? La gent d’Oix han trobat una bona fórmula: a través de l’associació Ovoxo han aconseguit integrar els oixencs d’adopció, aquelles persones que, tot i que no viuen a Oix, hi passen dies o temporades i han mostrat la seva voluntat d’integrar-se en la vida del poble.

Per això i perquè són gent trempada, han après a aportar cadascú els seus coneixements i les seves habilitats i se’n surten de tot, tant si es tracta d’organitzar una cursa de BTT, com de muntar la seva festa major o de coure mitja dotzena de pernils sencers. En qualsevol d’aquests actes hi ha feina per a tots i tothom hi pot col·laborar en la mesura de les seves possibilitats. 

Pensar la ruta, fer difusió de la cursa, marcar els recorreguts, preparar les inscripcions, comprar l’avituallament, fer de control, preparar esmorzars i dinars, tancar les portelleres, treure les cintes del recorregut… A la BTT, tothom pot ajudar i a l’hora d’arremangar-se, tots, grans i petits, hi estan disposats: l’arquitecte, l’assistent social, el comptable, el granger, el mecànic, l’advocat, l’estudiant, el professor, el pagès, l’aturat...

Sovint penso que el poble català, i la ciutadania en general, tenim molt a aprendre de la gent d’Oix. Crec que la coneguda frase del president Companys tindria molt de sentit aplicada a aquest petit poble: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.

Publicat a la revista El Brull núm. 28, abril de 2015.

Una grata relació epistolar

Quan l’any 2003, a la classe de l’Alba, la meva filla gran, van fer un intercanvi amb uns pisos tutelats per a gent gran, ella no hi era; va faltar a l’escola uns deu dies per una petita intervenció quirúrgica sense més importància. “No et preocupis Alba – li va dir la mestra- ja et guardarem un bon avi.” Poc podia imaginar-se, la Maria, que les seves paraules tindrien tant sentit i que el que acabava de dir es compliria i amb escreix.

El “bon avi” que van assignar a l’Alba per fer l’intercanvi era en Felip, un home de 81 anys que residia a l’Edifici Parc Nou acompanyat de la Inès, la dona amb qui portaven 57 anys de casats i 8 de festeig. En una de les primeres cartes, l’Alba s’adreça a en Felip i la Inès, preocupada per unes dolències de la iaia -la meva mare- demanant-los consells de com tractar-la. La resposta d’en Felip parlava de paciència, carinyo, ajuda i ànims. Potser aquelles paraules van ser l’espurna que va encendre el foc d’una relació que ha durat onze anys, fins a la mort d’en Felip.

De mica en mica, la correspondència entre l’Alba i en Felip es va estendre i ben aviat, en el sobres que arribaven a casa, en Felip hi afegia una carta adreçada a nosaltres, els pares, i alguna a la Sílvia, la germana petita de l’Alba. I també mica en mica, cada un de nosaltres responíem les cartes d’en Felip.

Parlo d’una relació epistolar perquè va començar i s’ha mantingut gràcies al creuament de cartes. Però no van tardar gaire a començar les visites a la residència. Primer, hi anaven unes quantes nenes de la classe i, totes juntes, saludaven els avis amb qui havien fet “l’intercanvi”. Poc a poc les altres nenes van deixar d’anar-hi, però l’Alba, algun dia tornant d’escola, es parava a saludar en Felip. Al començament, amb una prudència que sempre vaig agrair, ell demanava a l’Alba si els pares teníem coneixement que ella era allà; crec que no volia que patíssim i, en certa manera, ell esperava la nostra aprovació. Com que els pisos es troben dintre el triangle que formaven l’escola, casa els avis i casa nostra, per nosaltres era fàcil que alguna vegada coincidíssim amb en Felip a la fleca, al quiosc, a la farmàcia o trobar-lo assegut en un banc prenent el sol. De manera que hi van anar havent trobades casuals d’en Felip amb l’Alba, d’en Felip amb l’Alba i l’àvia, amb els avis, amb nosaltres... De mica en mica, doncs, les nostres trobades i curtes converses alimentaven aquella relació que deixava de ser només epistolar.

I va arribar un dia en què nosaltres també el vam anar a picar el timbre de casa en Felip. Sorpresa, alegria, hospitalitat... era el que hi trobàvem. Com molt bé saben els que el coneixien, en Felip tenia un do de paraula que el dotava de capacitat per conversar de qualsevol tema, però, història, política, toros i futbol eren els que més l’apassionaven.

La relació laboral d’un amic nostre amb els pisos tutelats del Parc Nou, va fer que en més d’una ocasió celebréssim la festa de cap d’any, pares i fills de la colla, en una sala d’aquests pisos, ben a prop dels residents que també hi sopaven. Aquelles trobades anuals es completaven amb una quina que cantaven uns nens de la colla i a la qual participaven els avis que volien, entre ells en Felip. Evidentment, aquells nens i nenes es van fer grans i van trobar altres llocs per ells més motivadors, que uns pisos per a gent gran, per anar a celebrar el canvi d’any. Mentre va durar, però, va ser bonic.

En les visites que li vam fer, m’adonava que en Felip conversava sobretot amb els homes i mostrava una barreja de respecte distant i de distància respectuosa amb les dones que el visitàvem. Era tot un cavaller i, romàntic com era, als seus més de noranta anys li brillaven els ulls quan parlava de qui ell anomenava les dones de la meva vida: la tia Lola, la seva estimada Inès, la seva filla Lolita, les nétes, Gemma i  Núria, i la besnéta Carla. Estic segura que s’estimava els homes de la seva vida, però en Felip mostrava una estima especial per les dones de la seva vida.

La Inès mereix un paràgraf especial, el seu estat de salut és present a totes i cada una de les cartes fins el moment en què, set anys abans que ell, va morir. L’enyorança d’un romàntic, vidu i enamorat de la seva dona es palpa en cada una de les cartes posteriors.

Precisament el seu romanticisme, el va fer esclatar d’emoció l’any 2010, quan l’Alba li va anar a portar una rosa el dia de Sant Jordi. La seva filla Lolita, que sempre ha conegut, aprovat i agraït l’existència d’aquesta nostra relació amb en Felip, se’n recorda molt bé, d’aquell Sant Jordi.

La fotografia de l’Alba, vestida amb l’equip de futbol, ocupava un lloc preferent al trinxant del seu petit habitacle, una vivenda bona part de la qual estava plena d’àlbums que recollien fets, vivències i anècdotes de la seva vida i de la guerra que el va marcar des de ben jove. Idealista, llibertari i republicà fins al moll de l’ós, als quinze anys ens vam escapar de casa per anar a la guerra (tal com consta en un conte publicat a la Vanguàrdia del qual ell n’és el protagonista), sempre acabava les seves cartes amb aquesta salutació final: Salut, llibertat i democràcia.

Després de la mort d’en Felip, ocorreguda el juny de 2014, la Lolita ens va fer arribar les cartes que l’Alba i nosaltres li havíem enviat us correspon a vosaltres, protagonistes d’aquesta història, conservar-ho per sempre. Nosaltres també guardàvem totes les que havíem rebut, per això m’ha estat possible fer un dossier per conservar i, en certa manera, tancar aquesta relació amb en Felip que ha estat possible gràcies, altra vegada a algunes dones que en graus molt diferents, hem format part de la vida d’en Felip: la Maria (la mestra de l’alba quan feia 6è), la Lolita (la filla), jo mateixa que, de seguida em faig afegir a la relació epistolar, la Sílvia i, especialment, l’Alba que, junt amb en Felip, és la gran protagonista d’aquesta història. 

En Felip, tot i no formar part de la nostra família biològica, ha estat una mica un avi de l’Alba i de la Sílvia. Durant tot aquest temps ell va estar al cas del seu creixement i la seva evolució com a persones. Sempre els escrivia algun bon consell sobre la importància d’estudiar per formar-se bé, de ser bones persones, de ser crítiques a l’hora d’escollir les amistats...

Gràcies per tot, Felip. 

Salut, llibertat i democràcia!

En Felip i l'Alba

Quina de la nit de Cap d'Any 2008, a l'Edifici Parc Nou

L’holandès errant (Personatges curiosos I)

Això era un dissabte a quarts de vuit del matí tot anant cap a Ull de Ter per fer el que acabaria essent una matinal fresca i ventada. Vet aquí que, a Sant Pau de Seguries, aturat a tocar de la carretera, hi havia un home d’aparença pagesívola ben abillat, amb pantalons de carrer de color gris fosc, camisa blanca i pullover també gris fosc, i amb una boina que amagava la seva closca pelada... La bossa plegable, de color vermell, de gènere senzill, propaganda d’un sindicat, que penjava de la seva mà esquerra, li acabava de donar aquell aire d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia. Amb aquestes que alça la seva mà dreta fent senyal perquè ens aturem.

Sense dubtar, pensant que aquell pobre home tenia poques possibilitats per desplaçar-se a algun poble de la vall, amb una frenada considerable, quedem parats davant seu.

En un castellà neerlandesat ens pregunta cap on anem i si pot pujar. Astorats per la parla del presumpte homedepagèsquehaperdutlautodelínia, apartem les motxilles del seient del darrere i li fem lloc perquè s’hi assegui.

Resulta que aquella aparença d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia amagava un  naturalista holandès que anava d’ací allà, que coneixia alguns racons curiosos de la geografia garrotxina i pirineugironina, i que es prenia tot el temps del món anant a la cerca de papallones, sargantanes i plantes especials amb la intenció de fotografiar-les per disposar de material gràfic per a unes conferències que imparteix al seu país. Suposem que a la bossa del sindicat hi portava camuflat un (bon) equip fotogràfic. És ben bé que les aparences enganyen!

Des d’aquell dia, l’holandès errant[1] és de carn i ossos.

[1] Errar: Anar a l’atzar, d’una banda a l’altra. / Anar d’un lloc a l’altre, sense guia ni camí determinat.

Marcòlic

Àrnica

Genciana

Negar un minut de silenci

Aquesta setmana ha estat notícia la negativa d’Alfonso Rus, president de l’Olímpic de Xàtiva, a fer un minut de silenci, en un partit contra el Llagostera, per la mort de Nil Marin, el jove de 20 anys porter del filial del Girona mort en accident de trànsit. La seva resposta va ser "si és tan important, feu el minut de silenci a Llagostera". Indignant. Tant indignant que la xarxa n’ha anat plena i fins i tot el pare del noi ha escrit una carta adreçada a Alfonso Rus. 

En sentir la notícia no vaig atinar de qui es tractava i, primer, vaig pensar que potser aquell home no era conscient que la seva resposta aixecaria tant rebombori. Llegir el que s’ha publicat aquests dies m’ha fet veure que no tan sols la polèmica estava servida, sinó que la mala fama del susdit president és ben merescuda. Es tracta d’un personatge polèmic fins al moll de l’os, acostumat a insultar i menysprear públicament professors, electors, adversaris ideològics, persones discapacitades… és un home sense escrúpols i mancat de sensibilitat. Militant del PP, és alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president de l’Olímpic de Xàtiva. De càrrecs no n’hi falten, ara bé, està mancat de delicadesa, sensibilitat, educació i empatia.

Negar un minut de silenci és molt més que negar seixanta segons. Un minut de silenci és una manera d’expressar el condol i de retre un petit homenatge a una persona que ha mort fa poc. Un minut de silenci és una mostra de respecte i consideració a les persones properes al difunt, una manera de fer-los saber que estem al seu costat. És un acte de bona educació i de civisme que es fa en molts àmbits i també en l’esportiu.

Presenciar un minut de silenci en un camp de futbol remou els sentiments. Com a mare de noies futbolistes, n’he presenciat i he participat en uns quants, tots ells amb el més absolut respecte. Veure les jugadores dretes al mig del camp, amb un posat seriós i reflexiu fa posar la pell de gallina; més encara si la persona a qui es recorda és especialment jove o molt propera.   

Minut de silenci a l'Estartit recordant l'avi Ramon. Octubre de 2006.

Sigui per malaltia, per accident o per qualsevol altre motiu, una mort a vint anys és injusta. Tant si es tracta de futbolistes, d’estudiants, de treballadors… tothom es mereix ser recordat i, tot i que seixanta segons de silenci no treuen el dolor, és una manera de fer costat a les persones afectades. 

Trobo encertada la iniciativa de la Federació Catalana de Futbol de suggerir a tots els clubs esportius que en la propera jornada de lliga facin un minut de silenci per recordar en Nil Marin. Penso que serà retre-li aquell petit homenatge que se li va negar a Xàtiva. Espero que la proposta tingui un bon seguiment.

Enllaços:

Carta del pare Marin a Alfonso Rus:

http://www.ara.cat/comarquesgironines/Olimpic-Xativa-Nil-Marin_0_1020498099.html

Per saber més d’Alfonso Rus:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4153127/20131031/alfonso-rus-set-videos-professors-gilipolles-xampany-dones.html

Anar a fer la declaració de renda i sortir-ne contenta

Passar comptes amb l’estat és una cosa que sempre m’empipa. Tinc la sensació que m’estan fotent per un costat o un altre. Això no obstant, any rere any, aquest temps, compleixo els meus deures tributaris amb l’esperança –tot sigui dit- d’obtenir una declaració a retornar i no pas a pagar.

Com que sóc una persona assalariada i poca cosa més, la meva declaració és molt senzilla, de manera que confeccionar-la és tan simple com demanar l’esborrany, revisar-lo i confirmar-lo. Que toca cobrar? Doncs, com més aviat millor. Que toca pagar? Fracciono el pagament i n’endarrereixo una part (el 40% del que em toca pagar). Al tractar-se d’una liquidació tan simple, sempre me l’havia fet jo mateixa: primer amb aquells impresos que s’omplien a mà, més endavant instal·lant el programa que venia en un CD, posteriorment descarregant el programa i d’un temps cap aquí, demanant l’esborrany i confirmant-lo. Amb els anys, aquesta gestió s’ha simplificat molt.

L’any passat, per uns motius determinats, em vaig veure obligada a fer una liquidació complementària, cosa que ha comportat que se m’hagi endarrerit un tràmit que tinc pendent amb una altra administració. Perquè si una cosa hem de tenir clara els que tenim tots els nostres petits ingressos declarats -en blanc-, és que estem sotmesos a comprovacions i revisions; mentre que els que fan negocis de volum considerables, poc clars, que s’embutxaquen diners del bé comú o mouen quantitats importants de diner negre, aquests, o bé estan exempts d’aquests controls, o bé saben com escapolir-se’n. Costa d’entendre, però l’actualitat ens confirma que és així.

Doncs bé, després de l’experiència de l’any passat i davant del dubte, enguany he optat per acudir a l’Agència tributària perquè m’ajudessin a fer la meva liquidació, demanant cita prèvia, triant dia i hora, mirant -és clar- que no coincidís amb el meu horari laboral, perquè, encara que sigui funcionària tinc molta feina i m’agrada complir. De manera que avui a un quart de cinc de la tarda, amb aquella calor que fins i tot les cigales cantaven, em dirigia a l’agència tributària perquè tenia hora a dos quarts de cinc.  

M’hi he presentat ben puntual, com m’agrada a mi. A l’entrada, una dona vestida amb l’uniforme del personal de seguretat m’ha demanat que diposités la meva bossa de mà i la meva carpeta a l’escàner que hi ha a l’entrada i, després de treure els 25 cèntims (canvi de la infusió de l’esmorzar) que portava a la butxaca, he passat per l’arc de seguretat. Un cop a l’altra banda m’ha indicat on podia seure per esperar que m’avisessin quan fos el meu torn. No tinc temps d’apuntar el cul, que ja m’avisen que puc entrar.

M’ha atès una noia d’una edat semblant a la meva, s’ha revisat la documentació que li he ensenyat, ha respost les consultes que li he fet, m’ha fet les dues declaracions que havia de fer, me les ha deixat enllestides i impreses; la meva ja està presentada i l’altra, preparada perquè el titular la signi i la presenti. Després de donar-li les gràcies ens he acomiadat amablement.

De tornada a casa, mentre sentia el cant de les cigales, pensava en la noia que m’ha atès. Desconec si és funcionària, interina, laboral, contractada per la campanya de la Renda..., però sí que es tracta d’una treballadora pública i, com a tal, forma part d’aquest col·lectiu que tant sovint ha estat -i és- criticat i menyspreat per molts usuaris; del col·lectiu que ha patit, pateix i patirà unes fortes retallades -com si fos el culpable dels problemes de la crisi i de la mala gestió i manca de previsió dels nostres governs-. Pensava amb ella i en la professionalitat que ha demostrat, l’amabilitat que ha tingut amb mi i de l’eficàcia i eficiència amb què ha prestat el seu servei tot esperant que els usuaris del servei –també públic- que estic prestant jo, quedin igual de satisfets i se sentin tan ben tractats com m’he sentit jo avui.

Voldria que no es perdéssin dos detalls. El primer: totes i cada una de les paraules que m’han adreçat tant a l’entrada (seguretat) com a l’interior (oficina) han estat en un català (amb aire garrotxí) correctíssim i en un to amable i cordial. El segon: he estat fora de casa menys de mitja hora.

Aquesta petita experiència d’avui confirma una cosa que sempre he tingut clara: les persones som com som, independentment de si fem la nostra feina en un lloc públic o un de privat.

Des d’aquí els agraeixo el tracte rebut.

Sobre la nit

Tal com passa amb els dies, de nits n’hi ha moltes per recordar. La nit de Nadal, carregada de màgia i il·lusió; la de Cap d’any, nit teòricament més llarga, però que els humans ens entestem a convertir-la en una de les més curtes... Perquè, de nits, n’hi ha de tota mena.

La nit és aquell període de temps que hi ha entre dia i dia i que cadascú destina al que li sembla (o al que pot). Tradicionalment, aquest espai de temps ha estat reservat al descans físic i mental, a les relacions íntimes (de parella o no)... Aquesta seria la part més tendra i bucòlica de la nit. Per als joves (i alguns que no ho són tant) la nit és sinònim de diversió: concerts, discoteques, festes, celebracions esportives... Segurament que la majoria d’aquests actes no tindrien tant d’èxit si es fessin en plena claror del dia. I com que la nit té una doble cara, la seva foscor empeny els humans a fer allò que no es pot fer mentre és clar; de manera que és a la nit quan es produeixen la majoria de, robatoris, baralles, borratxeres...

Descansar a la nit, a partir d’una edat i una situació personal determinades no és del tot fàcil. De nit els decibels es magnifiquen i som capaços de sentir aquell soroll insignificant que no sentiríem en ple dia encara que es produís al costat de la nostra orella. Depenent d’allà on visquem, de nit podem sentir les intimitats dels veïns: si arriben a mitja nit, si porten talons o sabata plana, si es dutxen abans de ficar-se al llit, si es lleven a fer un riu, si el seu fill té tos o si li surten les primeres dents, si els sona el telèfon o el despertador, si arriben sols o acompanyats disposat a passar una nit boja o si han decidit aprofitar la calma i la foscor per resoldre en forma de discussió allò que no acaba de rutllar.

Ja a dintre de casa, de nit podrem gaudir dels estossecs dels nostres fills (que són més forts que no pas de dia), serà l’espai de temps que ocuparan les grans febrades i quan segurament haurem d’administrar antitèrmics, fer-los banys d’aigua tèbia o qualsevol altre remei més o menys casolà per fer-los baixar la temperatura; de nit és quan hem anat a urgències més espantats. Quan els fills ja són més grans, és a la nit quan patirem per ells: els estudis, les amistats, les primeres relacions afectives... tot això se sobredimensiona de nit. Les cabòries siguin per temes laborals, familiars, de salut, polítiques, econòmiques o fins i tot esportives, totes tenen la capacitat d’aparèixer en plena nit, arraconant el son reparador i neguitejant-nos a cor què vols.

En l’àmbit domèstic, és de nit quan prendrem consciència de sorolls diversos: la nevera que s’ha fet vella i no para de fer soroll, aquell despertador que ens han venut com a silenciós i que resulta que no ho és gaire, aquell motoret del llit, el transformador d’aquell llum de paret... 

Els que patim la síndrome de la lloca (conjunt de símptomes físics, però sobretot mentals, que priven la persona afectada de gaudir d’un son conciliador fins que tots els polls no han arribat a jóc i el galliner queda tancat i barrat), tant si és congènita com adquirida, ens estimem mil vegades més una nit de diari que no pas una de festa i vivim en una contradicció constant, ja que ens agrada el ritme diürn dels dies festius, però ens sentim més còmodes amb el ritme nocturn dels dies laborables.

Això no obstant, de nits, n’hi ha de molt tranquil·les. Per posar un exemple, a mitjan agost, situats lluny de la claror de les ciutats, podem passar una bona estona nocturna observant les llàgrimes de Sant Llorenç, gaudint del que s’anomena pluja d’estels.

Santa nit, plàcida nit!

Coca-cola, optimisme i alguna cosa més

El darrer anunci de Coca-cola compara unes dades pessimistes amb unes altres d’optimistes i, a través de 10 exemples, enumera, com si fossin cara i creu, uns fets actuals i, aparentment, reals.

A l’anunci, una coral infantil canta la cançó Whatever, d’Oasis, i mostra, en forma de subtítols, el text següent:

Per cada tanc que es fabrica al món, es fabriquen 131.000 peluixos.

Per cada borsa de valors que es desploma, hi ha 10 versions de “what a wonderful world”.

Per cada persona corrupta, hi ha 8.000 donants de sang.

Per cada mur que existeix, es posen 200.000 catifes de “Benvinguda”.

Per cada científic que dissenya una arma nova, hi ha 10 milions de mares fent un pastís de xocolata.

Al món s’imprimeixen més bitllets del Monopoly que no pas de dòlars.

Hi ha més vídeos divertits a Internet que males notícies a tot el món.

En una cerca a internet, la paraula Amor té més resultats que la paraula Por.

Per cada persona que diu que tot estarà pitjor, hi ha 100 parelles intentant tenir un fill.

Per cada arma que es ven al món, 20.000 persones comparteixen una Coca-Cola.

Acaba dient: Hi ha raons per creure en un món millor.

No tinc coneixement de si les dades que hi surten són certes; només puc dir que he fet la comprovació de les que fan referència a la cerca al google de les paraules por i amor en diferents idiomes i és veritat.

M’ha sorprès el seu toc d’ingenuïtat tant pel que fa a les dades com a les imatges que utilitza. M’ha agaradat el fet de saber fer una lectura de les coses bones que succeeixen. Actualment, llegir, escoltar i mirar notícies no és fàcil, la majoria són negatives i, sovint, els blocs noticiaris semblen més un recull de successos fatals que no pas el relat de la realitat en què vivim. I el pitjor del cas és que ens hi hem acostumat tant que ja ho trobem d’allò més normal.

Agraeixo als publicistes de la Coca-cola la seva aportació i m’agradaria que aquest espot ens dotés d’una mica d’optimisme, que actualment ens fa prou falta.

Sovint penso que hauríem de ser capaços de veure les coses bones abans que les dolentes, això ens faria un gran favor a tots plegats i seria aplicable a molts àmbits: amics, parella, família, treball, esport, societat, política...

Em pregunto com haurien anat les darreres eleccions si en la campanya electoral els (nostres?) líders haguessin estat capaços de saber veure que tenien objectius comuns, de veure el que tenien de bo els altres i de treballar conjuntament en comptes de recrear-se amb les seves discrepances i el seu afany de protagonisme. I em responc, a mi mateixa, que segurament als catalans ens hauria anat molt millor.

Sincerament, penso que tots podem aprendre alguna cosa d’aquest anunci. http://www.youtube.com/watch?v=Iak7EqO-hZ8&sns=fb

Carrers i places freds i un nou ambient d’hivern

Quarts de vuit del vespre d’un dia laborable i lectiu del mes de gener. Els carrers del centre són freds i foscos. Fredor i foscor, dos símbols inexorables de l’estació hivernal; boira i humitat, conseqüència de l’anticicló que fa dies tenim al damunt i que ens dóna una treva entre fredorada i fredorada.

Els carrers, ben poc poblats, allotgen cares que em són desconegudes i gens familiars: aquí una parella de sudamericans expressant sense reprimir-se el seu amor mutu –que duri!-; allà tres o quatre nois d’origen africà intercanviant alguna cosa –més val no saber què!-; més avall, un pobre home mal trifat i arreplegat que s’ajuda del bastó per pujar el carrer del Carme; les botigues, pràcticament buides, dono per suposat que els calaixos són eixuts –el mes de gener, sempre costa de passar!-.

Mes amunt, enrenou i xerrameca -que sento, però no entenc-: la plaça que per la Festa Major esdevé escenari del ball dels Gegants i d’altres espectacles festius, avui és ocupada per vuit o deu vailets d’ètnia africana que la utilitzen com a camp de futbol. En un banc, un parell de motxilles, segurament, amb els deures encara per fer.

El carrer Major, un altre carrer pràcticament desert; una buidor que es trenca quan ve una bicicleta en sentit contrari.

El Firal, avui és ben poblat: mainada amb bicicleta (tot i que ja no són ben petits); d’altres jugant a pilota, a atrapar o a ves a saber què. Assegudes en uns bancs, unes mares xarmalleres fan petar la xerrada en la seva llengua i, de tant en tant, esbronquen alguna de les criatures que volten per allà.

Penso en els meus coneguts i intento imaginar on deuen ser i què deuen estar fent els seus fills. La majoria enfeinats: uns tenen exàmens i estan tancats per preparar-se’ls; altres tenen el vespre ocupat per l’entrenament d’algun o altre esport; uns altres, per la música, el teatre, la plàstica o qualsevol altra activitat extraescolar, i els més desvagats, fent vida social a través de la xarxa, simulant –o no- que estan fent les tasques escolars. I, és que d’una manera o altra, uns més i els altres menys, els nostres fills tenen els vespres ocupats. És la manera que tenim de pujar-los, la que ens pensem –espero que encertadament- que els prepara per al futur, que els ensenya a organitzar-se, a complementar la seva formació escolar, a gaudir d’un esplai organitzat o a ocupar-los perquè no vagaregin amunt i avall.

I em pregunto: i aquests altres, els “nous” catalans, que volten pels carrers, ja es preparen pel futur? Aquests nois i noies que viuen sense fer ni tenir deures, entendran que sense deures costa de tenir drets? Algú els ha preparat o garantit un futur diferent? Si les coses es compliquen, què en farem d’aquesta gent?

A mi, que em perdonin, però ara mateix no m’ho sé imaginar.

La indecència d’una vaga

Diu el diccionari que vaga significa cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball.

En una entrada de juny ja em vaig mostrar poc partidària de fer vaga; malgrat ser funcionària i pertànyer a un col·lectiu que té certa tendència a aquest tipus de protesta, em vaig sentir poc identificada amb els sindicats que em convidaven a fer vaga. De motius n’hauria tingut, reconec que estic molesta (més aviat emprenyada) per la mala gestió que s’ha portat des del govern autonòmic i per la retallada que va aprovar el govern central, però ni em semblava correcta la manera de manifestar el meu desacord ni volia perjudicar les persones usuàries del servei que presto en l’administració pública ni estava disposada a assumir les conseqüències que m’hauria portat el fet de fer vaga: guanyar-me més impopularitat i la retallada del sou del dia de la vaga.

Pel pont de la Puríssima, els controladors aeris van esser cridats a una mena d’acció que s’assembla a una vaga (baixes mèdiques en massa, no assistència a la feina fins al punt de no complir serveis mínims...). Si ho tinc ben entès, els controladors són les persones que ordenen el trànsit aeri i que, entre altres coses, la seva feina es caracteritza per treballar poques hores a la setmana i percebre a canvi un salari per sobre dels 200.000 euros (fins a cinc vegades per sobre dels controladors d’Alemanya), tot i que no cal una titulació universitària ni uns coneixements extremadament difícils per fer la feina.

Recordo que quan feia COU, en una de les xerrades d’orientació que ens van fer a l’institut ens van presentar aquesta feina i que la idea que ens va quedar a molts nois i noies de la classe va ser que es tractava d’un “xollo”: estudiar poc, treballar poc i tenir una de les feines més ben pagades. Diria que cap dels meus companys de promoció no s’hi ha dedicat.

L’última setmana hem pogut sentir, llegir i veure moltes opinions sobre aquesta vaga; els mitjans de comunicació ens han mostrat el testimoni de les persones afectades que, més o menys empipades, decidien què fer: insistir per fer el viatge previst o fer la queixa i deixar-ho per una altra ocasió.

Segurament que deuen tenir els seus motius per estar descontents amb el pla de contenció que se’ls aplica i, és clar, ells volen defensar els seus privilegis. Suposo que jo, en el seu lloc, també els voldria defensar. Ara bé, amb un sou de 200.000 euros anuals (hi ha qui ha parlat de 300.000), m’hauria fet una mica de vergonya paralitzar el país i perjudicar els milers d’usuaris que tenien previst fer una escapada i que per fer-la potser havien fet esforços per estalviar el que costa un vol de baix cost i per reservar un hotel, segurament net i polit, però sense gaires luxes, amb la intenció de passar fora de casa aquests darrers dies festius abans que no arribi el Nadal. Vull pensar que els usuaris afectats tenen uns sous molt llunyans als 15.000 euros mensuals, i que, tot i que no acostumo a parlar de sous amb els amics i coneguts, crec que no tinc ningú al meu voltant que percebi al cap del mes una quantitat semblant.

Alguns mitjans de comunicació han qualificat la vaga dels controladors com a vaga salvatge, jo més aviat l’he trobada una vaga indecent.

Recordant el pare...

De la mà del pare vaig conèixer la meva terra: plans i muntanyes, camins i dreceres, pobles i llogarrets, propietaris i masovers... Jo només seguia, observava les seves descobertes sense prendre-hi part activa, però tot allò em va anar calant. I va acabar essent la meva afició. Em va saber transmetre l’estimació al meu país, a la meva terra “aquest antic i oblidat país”, que en deia ell.

Del dia a dia del pare vaig aprendre valors com la responsabilitat, la constància, la disciplina, la lluita per superar certes dificultats, la prudència i... fins i tot la por.

Del cor del pare vaig aprendre a estimar, a estimar discretament, sense gaire manifestacions externes, a estimar en la presència silenciosa.

Aquestes i moltes altres coses, que segurament em deixo, són les que ens va transmetre el pare a tots i cada un dels fills.

El pas dels anys ens van mostrar, en ell, un avi afable amb els seus néts i nétes: pendent de si feia un “clima prou convenient” perquè els de fora vinguessin, delicat retallant les ungles als menuts, curós netejant els nas dels que estaven malaltons, disposat a ajudar amb els deures escolars... i mai cap des seus néts no va quedar indiferent amb el seu “tiririu-riu-riu-riu-riu”.

Gràcies pare!

Escorniflaire

I beg your pardon

Quan el centre del món

no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

A vegades es creua quelcom, en la teva vida, que et fa aturar i qüestionar-te coses, moltes coses. I no és que vulguis ser el centre del món -només faltaria!- només que notes que, potser educadament, potser molt finament, t’arraconen.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Quan notes que molestes, que fas nosa, que et contesten ben bé per complir... aleshores comences a saber que no ets ningú...

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

La vida dóna moltes voltes i això fa que hi hagi temps millors que d’altres. No sabem de la mà de qui, no sabem d’on, no sabem quan... però tard o d’hora arriben. I, si més no, arriba la conformació i aprendre a saber-se relacionar sense tocar determinats temes, evitant-los per més que creguis que no és el que vols fer. Per més que et sembli contradictori el que estàs fent.

I sempre et quedarà el record de quan les coses eren més fàcils, de quan les coses es podien parlar, de quan encara no senties que no ets ningú, de quan podies pensar que eres una mica el centre del món... Quan no tenies problemes cada volta més esquius que vinguessin a torbar la dolça son...

… No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I beg your pardon

Escorniflaire

Incertesa

Una d’aquelles paraules que tothom sap què vol dir, però a l’hora de la veritat, ningú no s’acaba d’atrevir a definir-la. Com moltes altres.

Provem què diu el diccionari?
Incertesa = Incertitud
Incertitud = Manca de certitud
Certitud = Certesa
Certesa = Estat de l’esperit que considera una cosa com a certa, segura, que està segur de posseir la veritat, certitud.

No és fàcil arribar a tenir la definició d’un mot d’aquest tipus. De fet, paraules i paraules hi ha!

I per què incertesa? Senzillament, perquè hi ha moments a la vida en què una es troba envoltada de circumstàncies canviants, de vies obertes que no sap cap on aniran... Incertesa de moltes coses: del què, del com, del quan, del amb qui, del per què, del quant... I podríem fer una llista inacabable de qüestions a les quals trobaríem una resposta, segurament, incerta. Perquè la incertesa s’apodera del futur tal i com la realitat ho fa del passat -o fins i tot del present-.

La incertesa sovint ens espanta, perquè ens arriba envoltada de connotacions negatives, de forats on es poden esmunyir els nostres desitjos, les nostres il•lusions; forats foscos que alimenten la nostra por. Però la incertesa va acompanyada de portes obertes, de possibilitats, de camins en totes direccions, que travessen paisatges bucòlics on aturar-nos, boscos frondosos on perdre’ns, fortes pujades que semblen inacabables, cruïlles sense senyalització on el dubte és assegurat... per, al final, conduir-nos a indrets meravellosos per gaudir-ne amb bona companyia.

La incertesa, una companya. La incertesa, aquest rosec. La incertesa, una via oberta. La incertesa, camí al futur. La incertesa, un gran repte.

Incertesa: punyetera!

Escorniflaire maig 2009

Persones, persones i déus

“Hi ha persones que ens creen i ens pugen i persones que ens salven quan l’asfalt ja crema i els peus no duen sabates. Les persones que ens creen potser no són déus, però en crear-nos s’hi assemblen. Les persones que ens salven potser tampoc no són déus, però en salvar-nos adquireixen alguna de les seves qualitats meravelloses. Es pot saber quan algú et salva: creu en tu quan tu ja no hi creus, creu en les coses que defenses quan ja no et queden ànims per defensar-les. Per tant, aquest llibre està dedicat a les persones que ens van crear i també a les que ens salven cada dia, aquestes persones properes i cansades són els meus déus...”

Extret del llibre Els llops de la lluna roja, de Josep-Francesc Delgado

Us el recomano!

Escorniflaire

Agost de 2008