De l’actual campanya electoral

La definició de Campanya electoral que publica el Diccionari de l’Enciclopèdia és Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.

Ja sabem en què hauria de consistir una campanya electoral. Els que tenim entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys comencem a tenir certa experiència en campanyes electorals, ja que l’actual democràcia va començar quan teníem entre dotze i quinze anys, edat en què, malgrat estar en plena adolescència (etapa que potser no es vivia tan caòticament com ara), es pot tenir consciència del que està succeint al món on vivim. Recordem la mort de Franco, la investidura del Rei, el primer referèndum per la democràcia, les primeres eleccions democràtiques... Encara no teníem dret a vot, però vèiem com els adults (pares, oncles i germans grans) que sí que en tenien, es prenien allò seriosament. Recordo haver assistit amb els meus pares a algun acte electoral d’aquelles primeres campanyes. Aquells primers mítings s’havien fet al Colon (antic cinema actualment desaparegut, situat al Firal, just on ara hi ha el passadís que comunica el Firal amb el carrer Macarnau). Potser per la meva prompta edat, potser per la falta de costum de veure onejar les senyeres... el record que en tinc és d’un acte de gran solemnitat i respecte. Es tractaven temes seriosos; aquells senyors (Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Josep Verde Aldea) ens explicaven els seus objectius i, poc o molt, ens hi podíem sentir identificats. En aquell moment, van saber unir-se, deixar les seves diferències polítiques una mica arraconades i treballar conjuntament pactant per la democràcia. Tenien al davant unes tasques molt importants: la consolidació de la democràcia a l’estat espanyol i restablir l’autonomia a Catalunya.

A mi encara em faltaven uns cinc o sis anys per tenir dret al vot, però sentia que tot allò era important i trobava que aquells polítics eren uns senyors respectables i coherents. D’ençà del 1977, hem tingut unes quantes eleccions i, amb cada una d’elles, la seva campanya electoral. La societat ha evolucionat, els mitjans de comunicació també, i les noves tecnologies han posat a l’abast dels partits polítics una eina fàcil de fer servir, un canal de comunicació per arribar a tothom, on, pel que sembla, no hi cal gaire professionalitat ni gaire esperit crític. La censura, evidentment, hi és inexistent. Aquí tot s’hi val i tothom s’hi atreveix.

L’actual campanya electoral es caracteritza, entre altres coses, per ser la més mediàtica de les que hem tingut fins ara. Això no és cap novetat i sembla que els actuals candidats vulguin aconseguir que es parli d’ells al preu que sigui; se serveixen d’uns anuncis sigui en forma de vídeojocs o en forma de vídeoclip extravagants, escabrosos i amb un toc pornogràfic i escandalós que deixen de banda els objectius que pugui tenir cada una de les candidatures. Molt lluny del que pretenien els candidats del 1977, els candidats del 2010 volen que es parli d’ells ni que sigui en forma d’escàndol.

Davant d’aquest desgavell, no és difícil deduir que continuo desconcertada i que encara no tinc cap opció clara per al 28-N. Ara bé, del que estic segura és que no faré com la protagonista del vídeo de les joventuts socialistes i sé que no hauré de contenir-me gens per no fer-ho. En tot cas, em limitaré a donar el sobre, amb la papereta adins, al president de la mesa perquè ell mateix l’introdueixi a l’urna i estalviaré qualsevol espectacle als membres de la mesa electoral on he d’anar a votar.

És clar que tot distreu, i que és més barat això que comprar entrades per anar a veure el Cirque du Soleil, però crec que els candidats haurien d’entendre que d’entreteniments, a Catalunya no ens en falten, fins i tot tenim o hem tingut còmics amb denominació d’origen: Tortell Poltrona, el Circ Raluy, el recordat Charlie Rivel...

Demano a la classe política un xic de respecte pels seus electors. En una campanya marcada per grans i greus problemes econòmics; per un descontent general de la societat després dels grans escàndols que hem patit (cas Palau de la Música, Caixa de Girona... entre altres); tenint al davant un col·lectiu de joves que s’escarrassen a treure’s uns estudis sentint com algú promet no sé què a uns anomenats “ni-ni”; amb els treballadors públics (recordem que treballen en camps fonamentals com ensenyament, sanitat, serveis socials...) emprenyats a base de bé per la retallada que han rebut i desconcertats pel que encara els pot venir.

En aquests moments, no s’hi val a fer espectacles. Ara, senyors polítics, toca treballar de valent i amb la dignitat i respecte que Catalunya i els catalans ens mereixem!

Em sap greu

Encara no ha començat oficialment la Campanya electoral i ja tinc el cap ben ple d’enganys, mentides, promeses i discussions. I és que tinc la impressió que vivim en una campanya electoral permanent.

Voldria reconèixer mèrits a la classe política, mèrits com altruisme, sinceritat, honradesa, lleialtat... Voldria, però no puc. La meva petita memòria política no m’ho permet.

Diria que ser bon polític ha de ser molt difícil; si ho ha de ser en èpoques de vaques grasses, imaginem-nos com n’ha de ser quan les vaques són tan eixutes. Fer promeses és fàcil, complir-les no tant. A l’oposició tots són molt putes: veuen la solució de tots els problemes i tenen idees brillants (o no tant) per tirar el país endavant i, sobretot, veuen en què s’equivoquen els altres. Des del govern tot és més difícil. Ara bé, malgrat la dificultat de tot plegat, em pregunto si els nostres polítics estan a l’altura de les circumstàncies. Segurament que alguns personatges ho estan molt menys que d’altres, però, en general, em sembla que n’hi ha ben pocs que se’n salvin.

Des del meu modest entendre, l’economia està situada per damunt de la política, però les actuacions polítiques no han ajudat a evitar la crisi, gens ni mica, i si no s’haguessin fomentat o permès certes actuacions, segurament que ara no estaríem com estem. Ara que hem anat a la deriva, som incapaços de trobar una solució efectiva i, a falta de bones solucions, ens han dissenyat uns pedaços que no redueixen la despesa o que si ho fan ho fan en proporcions infinitesimals.

Estic tipa de personatges extravagants -sobretot els d’ultradreta- que vomiten públicament el seu odi per Catalunya; farsants que ens representen i es mofen de nosaltres; de personatges ineptes que gestionen els nostres recursos... M’avergonyeixen, sento repugnància quan llegeixo el que diuen, el que fan i, sobretot, el diners que es gasten.

Admiro els meus amics bloggistes i del facebook que tenen una opció política clara, sobretot els activistes nacionalistes capaços d’engrescar-se, fins i tot apassionar-se, per un grup polític i pel líder que l’encapçala. En aquests moments, sóc incapaç d’entusiasmar-me per cap opció política.

Estic desenganyada, desanimada, decebuda... I no sé què hi puc fer. Aviat començarà la campanya i no em sento preparada per seguir-la, per aguantar les seves mentides, les seves baralles, el seu protagonisme. Així és com em sento políticament. M’agradaria poder parlar-ne amb les meves filles i, saber encomanar-los un xic d’entusiasme quan em demanen la meva opinió, però no en sóc capaç.

I arribarà la jornada de reflexió i em menjaré l’olla perquè voldria saber què he de fer, voldria tenir il·lusió i trobar una opció que m’inspirés confiança, perquè sé que seria moralment incorrecte no fer ús del dret de vot. Però em sembla que, una vegada més, el dia de les eleccions entraré al col·legi electoral amb les espatlles caigudes i sense saber a qui votar.

Em sap greu.