Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (I)

Si en una cosa coincideixen els autors que publiquen sobre la DSR o SDRC, és a dir que el principal tractament per a la seva millora o curació és la rehabilitació. Per això, aquesta paraula, escrita tres vegades seguides i repetida amb cantarella com si es tractés d’un mantra, surt a moltes de les entrades que he publicat sobre aquesta dolència.

Potser trobeu estrany que, havent-ho esmentat tantes vegades, fins ara no hagi fet cap post dedicat a la rehabilitació. La veritat és que, el fet de portar més de tres-centes sessions -que en hores vindrien a ser més de quatre-centes-, fa que em costi resumir en una sola entrada tot el que voldria escriure. Així doncs, ho faré per capítols.

Capítol 1: rehabilitació, fisioteràpia i fisioterapeutes

El DIEC defineix la rehabilitació com la recuperació, mitjançant procediments adequats, d’una habilitat corporal normal que, a causa d’una malaltia o d’un traumatisme, s’havia perdut. Segons el mateix diccionari, la fisioteràpia és l’ús terapèutic dels agents físics naturals o artificials com ara aigua, aire, electricitat, radiacions, fred, calor. Així doncs, la rehabilitació és “el què” (treball per tornar a la part del cos la seva habilitat natural) i la fisioteràpia és “el com” (conjunt de tècniques emprades per a fer-ho).

Vull transcriure també la definició de fisioteràpia que va fer l’OMS l’any 1968, que esmenta art i ciència: La fisioteràpia és l’art i la ciència del tractament per mitjà de l’exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat.

Si la fisioteràpia, tot i que es basa en la ciència, és art, és podria dir que els fisioterapeutes, encarregats d’aplicar els tractaments als pacients, són artistes. Això ajudaria a desfer aquell fals mite que diu que “els fisioterapeutes manipulen la part del cos lesionada de forma agressiva fins que al pacient li cauen les llàgrimes”. Per sort, amb el temps que porto fent rehabilitació puc constatar que això no és així. A més, en la dolència que ens ocupa es recomana respectar el llindar del dolor per evitar exacerbar-lo o “despertar la bèstia”.

Sota l’uniforme blanc dels fisioterapeuta, hi ha una persona amb una formació acadèmica teòrica i pràctica, enriquida a base de cursos d’actualització i ampliació de coneixements i, sobretot a base d’experiència; una persona que en un moment de la seva vida va decidir dedicar-se a una professió del tot assistencial i vocacional; una persona, generalment discreta, seriosa, disciplinada i sensible, que treballa amb les mans i que, en la majoria dels casos, ho fa des del cor.

El o la fisioterapeuta, com la resta dels humans, és una persona que té dies bons i dies que no ho són tant i amb una vida privada i amb una motxilla personal a l’esquena que difícilment pot deixar al vestidor. En la majoria dels cassos, però, s’interessa per l’estat del pacient i el tracta amb afecte i empatia, trampejant com pot determinades situacions, sigui perquè es tracta de casos delicats, de pacients que pateixen una patologia greu o que viuen una situació complicada.  

Crec que aquesta professió requereix tenir molta paciència, ja que es poden trobar amb tota mena de situacions: des de les més agraïdes fins a les menys plaents, per no esmentar les més extremes que han provocat la campanya #MeTooFisio per denunciar casos d’assetjament comesos per pacients envers a les fisioterapeutes.

Ciència, art, coneixement, ètica o estratègia de comunicació. Tots aquests són conceptes que he trobat al blog d’un fisioterapeuta, en un article on es pregunta si la fisioteràpia és un art. Acabo aquesta entrada amb unes paraules seves que m’han agradat molt: [...] la fisioteràpia és, sobretot, una estratègia de comunicació amb el pacient i no precisament verbal en tots els casos. Una mà que comunica recolzament, afecte i a vegades fins i tot silenci enmig del soroll i la confusió que envolta a molts pacients en algunes fases del seu procés de recuperació. Una mà que avalua i obté un “feedback” de l’estat dels teixits. Una mà que alleuja el dolor i el patiment, amb tot el potencial de comunicació que això transmet [...].

(Podeu trobar el text complet AQUÍ).

Adriana, 25 de novembre de 2018

DSR - 37

 

Fisioteràpia: la combinació perfecta entre mans i cervell.

Les espelmes de la iaia

Hauria de recular molts anys per situar temporalment el record de la primera vegada que vaig veure cremar una “espelma de la iaia”. He de dir que la “iaia” d’aquesta expressió era la mare, una dona senzilla, propera i patidora que estimava i es feia estimar. He parlat d’ella a “La nena de la rutlla”, “El seu nom és Tura” i “Record” i a moltes altres entrades on rememoro situacions viscudes al seu costat, algunes de les seves ensenyances o altres vivències que tenen a veure amb ella. La seva manera d’estimar-nos era ocupant-se de nosaltres i preocupant-se per nosaltres. Era una dona patidora i alguns dels seus descendents hem heretat aquesta manera de ser.

De petits ens havíem servit d’espelmes per il·luminar les fosques nits al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac, on fèiem unes llargues estades d’estiu que m’agradaria recordar millor. Fos pel costum adquirit a la Vall del Bac o perquè sovint queien els ploms, a casa nostra, a Olot, teníem sempre a mà espelmes, candeles, i un parell d’espelmatòries.

A casa érem més de celebrar el sant, en canvi el cumpleanys passava una mica per alt. Per això, tinc pocs records de bufar les espelmes d’aniversari i, els que tinc, no són d’infantesa, sinó molt més recents. Molt abans de l’existència dels basars xinesos, de les botigues “tot a 1 €” i, fins i tot, abans de les de “tot a 100 (pessetes)”, les espelmes es compraven en cereries, confiteries o en botigues de parament de la llar.

Més enllà de la utilització d’espelmes per fer llum, a casa nostra, candeles i espelmes tenien un altre ús, tant o més important. En situacions determinades i delicades, la mare tenia el costum d’encendre una espelma per ajudar. Aquestes són les “espelmes de la iaia”.

El costum d’encendre espelmes podria tenir a veure amb la llei rabínica del Sàbat hebreu, més tard adoptat pel cristianisme en la festa de la Candelera, que commemorava la presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, i tancava el cicle nadalenc. Les candeles beneïdes el dia d’aquesta festivitat, es guardaven a les cases i es considerava que tenien virtuts protectores. Per això era costum encendre una candela davant de situacions importants en què calia protecció: esquivar tempestes i pedregades, demanar salut o fertilitat, aconseguir una mort dolça o superar qualsevol adversitat que es pogués presentar.

El cas és que a casa sempre teníem candeles i espelmes a mà i era allò més habitual que la mare n’encengués alguna quan la complexitat de la situació ho requeria: intervencions quirúrgiques, exàmens finals, accidents, malalties, parts... És evident que en una família amb sis fills, no pas ben quiets, la necessitat d’encendre una candela sovintejava.

Em sento hereva d’aquest costum, tot i que he de dir que hi he fet algunes adaptacions: si la mare les posava en un lloc ben visible prop d’una mare de déu o d’algun sant, el meu altar es resumeix en un petit raconet amb alguna planta, que vindria a ser una mena d’adaptació laica del de la mare.

He encès espelmes per invocar ajuda còsmica en situacions de malalties greus, en proves mèdiques delicades, ens exàmens importants i en parts de familiars i estimats. A voltes m’ho han demanat a distància. Unes vegades he rebut ajuda, altres, malauradament, m’ha estat negada. Sé que les espelmes no fan miracles, però potser ajuden a focalitzar el pensament i qui sap si a enviar energia a la situació que en necessita. Encara avui he encès dues espelmes i ben bé que ha anat. Estic segura que ella avui ho hauria fet. Jo, per si de cas, mantindré aquest costum.

Tal com deia Eleanor Roosevelt, “Sempre és millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Visca les “espelmes de la iaia”!

Lectures "simpàtiques"

En altres ocasions he esmentat els canvis de tempo que es produeixen en aquest escenari més o menys provisional en què em trobo immersa per culpa de la DSR / SDRC. Aquí, les coses succeeixen a una altra velocitat i els fets esdevenen sense acabar d’entendre el com, el per què i el quan. És una mena de pèrdua de control de la situació. Millores i empitjoraments s’alternen desordenadament, mentre, algunes molèsties i dolors propis de la fase aguda sembla que es van cronificant i allò que semblaven limitacions temporals poden acabar com a seqüeles. Mentre seguim treballant per tornar l’habilitat, la força i el tremp a l’extremitat afectada, cada dia, setmana o mes que passa afegeix un pols de cansament i la situació esdevé un xic més carregosa. Ningú va dir que seria fàcil i tampoc que seria curt.

Com deia en una altra entrada, no és que es doni la situació de “no saber què fer”, però sí que en aquest nou ritme queden espais de temps en què la lectura pot ser una bona aliada. Com tot a la vida, hi ha llibres que ens agraden més que d’altres. Avui comparteixo algunes lectures que m’han acompanyat darrerament; en podria dir lectures simpàtiques (o simpàtico-reflexes), però prefereixo qualificar-los d’interessants.

El quadern suís (Quim Torra). És el diari que va escriure durant la seva estada de gairebé dos anys a Suïssa, mentre treballava pel grup assegurador Wintertur. Hi parla de personatges històrics que hi han viscut com a viatges o exiliats, relaciona alguns fets amb les idees de grans pensadors, cita escriptors, filòsofs i polítics i ens descobreix racons, costums i tradicions de la Suïssa cosmopolita i rural.

Amb un toc d’humor qüestiona repetidament els organigrames de les grans empreses (multinacionals) curulles d’alts càrrecs i càrrecs intermitjos que no se sap gaire què fan, a part d’elaborar power-points amb indicadors i semàfors de colors.

Un llibre que m’ha deixat atònita, tant pels coneixements que demostra tenir Torra com per la seva capacitat de relacionar temes diversos: culturals, històrics, polítics... Les reflexions finals i la comparació de la seva experiència amb el procés sobiranista català són imponents. 

Mare de llet i mel (Najat El Hachmi). És la història de la vida de la seva mare, des del naixement, creixement i educació fins al casament. A partir d’aquest moment, el canvi de vida i el tracte que rep en aquesta nova situació l’empenyen a fugir. Ella i la seva filla emigren a Catalunya en busca del seu marit que no voldrà saber-ne res. Aquí comencen una nova vida plena de dificultats i d’entrebancs que superaran gràcies a la seva força de voluntat i capacitat de superació.

De visita a casa seva, al seu poble natal, explica a les seves germanes les dificultats que ha travessat i les diferències abismals entre els dos mons i les dues cultures que ha conegut.

“Un relat ric, realista i convincent del conflicte emocional i de la complexa realitat cultural, social i personal que comporta la condició de mare immigrant. I alhora un fresc complet del món rural rifeny i del que suposa ser dona avui dia.”

La casa de la frontera (Rafael Vallbona). És la vida de cinc generacions de la família Grau al capdavant dels negocis que han regentat a La Casa de la Frontera, a Puigcerdà, a tocar de la línia fronterera, entre els anys 1892 i 2010.  Amb el pas dels anys i els canvis generacionals, el que inicialment havia estat un bar, passa a ser hostal, botiga de queviures i, finalment, negoci de material esportiu.

La història es desgrana a partir dels records de la Carme, el dia que es jubila i tanca la botiga de queviures. Guerres, post-guerres, fugides i contraban. Vides, costums, pors i reaccions. Uns i altres situats en el context geogràfic i històric corresponent.

Hi ha qui sosté que llegir ens fa més savis, més cultes, més crítics, més lliures o fins i tot més feliços. No sé si és així, però segurament, llegir, ens ajuda a omplir els buits, a ser més pacients o a aprendre dels que saben i, sobretot, a fer més passadores algunes estones.

Alguna recomanació lectora?

Adriana, 15 de novembre de 2018

DSR – 36

Que no ens donin aranyons per nabius!

D’un temps ençà ha proliferat el consum dels anomenats “fruits del bosc”, coneguts també com a fruits vermells o berries, per influència anglosaxona.

Fa uns anys, les melmelades que es podien trobar a la majoria de botigues eren la de préssec, la de pruna i poca cosa més, per això, quan anàvem a França i vèiem aquella varietat de melmelades i confitures, en compràvem de sabors diferents, entre elles les de “fruits del bosc”.

Formen part dels anomenats “fruits del bosc” els aranyons, els gerds, les móres, els nabius, les groselles, el saüc, les maduixes de bosc o els ginebrons, entre altres. Com a fruits de plantes silvestres, són la base d’alimentació de molts animals (ocells, conills de bosc, talps, esquirols, daines, cabirols, porcs senglars...). Antigament, els mateixos recol·lectors n’elaboraven gelees, melmelades, confitures o licors. De mica en mica, el consum de berries s’ha incrementat i s’utilitzen en alimentació, en dietètica com a complements alimentaris o en cosmètica. Aquest augment ha estat possible gràcies al seu conreu que permet abastir el sector alimentari, el medicinal i el cosmètic així com trobar-ne habitualment als mercats, en conserva, assecats o frescos.

La semblança entre alguns d’ells sovint porta a confusions i el fet que les etiquetes acostumin a ser en la llengua estatal, encara més. Això fa que sovint no tinguem clar  quin és el fruit que tenim al davant i és fàcil caure en algun parany, com el de traduir aranyó per arándano o móra per frambuesa.

En una parada de fruits secs i confitats de la fira de Sant Narcís, a Girona, les venedores m’asseguraven que els nabius (que havien escrit a l’etiqueta amb “v”) eren el mateix que els aranyons i s’entestaven a fer-me creure que allò que al País Basc s’utilitza per fer el patxaran són els nabius i que aquests (falsos) nabius són el fruit d’una planta alta i espinosa, però que n’hi ha una varietat de mata baixa, sense espines i més dolços.

Motivada per aquest embolic descomunal i pels dubtes que tantes vegades hem tingut davant d’un pot de melmelada, m’he decidit a fer aquesta entrada que pretén aclarir les possibles confusions.

L’aranyó és el fruit del Prunus spinosa que en català es coneix com arç negre, aranyoner, escanya-gats, espinalet, espí negre o pruneller (arañón, bruño, endrino, espino negro o Marañon, en castellà). El seu hàbitat són les bardisses.

Si en voleu collir, haureu d’anar a un marge brut i embardissat. Si tot collint-los us punxeu amb l’arç negre, recordareu sempre més aquest arbust i, si us poseu un fruit a la boca i el mossegueu, l’amargor que notareu farà que no els oblideu. Per tant, sabreu com són i d’on surten els aranyons.

El nabiu o mirtil és el fruit del Vaccinium myrtillus que en català es coneix com nabinera, nabiu, nadiu, mirtil, anadiu, avajonera o gerdera silvestre (arándano o mirtilo, en castellà). El seu hàbitat són els boscos i les landes.

Si en voleu collir, haureu d’anar al Pirineu a mitjans o final d’estiu i fixar-vos en aquelles mates baixes carregades de fruits lilosos, tous i dolcencs que us deixaran la boca ben tenyida. Per collir-ne us haureu d’ajupir molt i si us hi agenolleu o us hi asseieu al damunt, quedareu ben tacats i ben segur que recordareu què són i d’on surten els nabius.

La móra és el fruit del Rubus ulmifolius que en català es coneix com a romaguera o reomeguera, esbarzer, abarta, abracer o esbarzer comú (zarza o zarzamora, en castellà). El seu hàbitat són les bardisses.

Si en voleu collir, haureu d’acostar-vos als marges dels camps o cases abandonades a finals d’estiu i, vigilant de no esgarrinxar-vos i de no esfilagarsar-vos la roba, ben segur que n’arreplegareu un bon grapat. Si són ben madures, gaudireu de la dolçor i el perfum d’ aquest fruit i us quedareu amb les mans i la llengua ben tenyides.

El gerd és el fruit del Rubus idaeus que en català es coneix com a gerdera, gerdonera o jordonera (frambueso en castellà). El seu hàbitat són les clarianes dels boscos humits.

Si en voleu collir, haureu d’anar al Pirineu a mitjan d’estiu i, segurament en trobareu a la vora de camins i en clarianes del bosc.

Finalment vull parlar del gavarró  o grataculs, fruit de la Rosa canina. En català es coneix com roser de pastor, englantiner, gavarra, gavarrera, roser bord, roser boscà, roser de marges, roser d’hivern o roser englantiner (escarbaculo, galabardera, mosquera, rosal bravío o zarza garbancera, en castellà). El seu hàbitat són les bardisses o les vores de boscos.

Em plau recordar la finesa d’una gelea que n’havíem fet uns anys enrere i que era una menja deliciosa. Elaborar-la és força laboriós, ja que cal esclafar els fruits, posar-los a macerar amb sucre i després filtrar-ho per evitar que els pèls i les granes que contenen passin a formar part de la melmelada. Després cal posar el líquid resultant en un cassó i coure’l a foc lent, remenant sovint per evitar que s’enganxi. El resultat és una gelea exquisida.

Acabaré amb unes fotografies de cada un d’aquests fruits. Espero que serveixin per desfer l’entrellat i evitar confusions entre els diferents “fruits del bosc” i que la propera vegada que destapem un pot de melmelada, sapiguem què és allò que estem a punt d’untar al pa torrat.

I, sobretot, que no ens donin aranyons per nabius!

Aranyó

Arç negre

 

Nabinera i nabius o mirtils

Romeguera o esbarzer

Móra

 

Gerdera

Gerds

Roser de pastor i gavarrons o grataculs

Els noms de les plantes i les fotografies són extrets de http://www.floracatalana.net