En el CRPS Orange Day 2021 (DRS – 64)

En el moment de començar a escriure aquest post me n’adono que fa molt de temps que no publico cap entrada relacionada la Síndrome del Dolor Regional Complex (SDRC), Complex Regional Pain Syndrome (CRPS), Sudeck, Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Atròfia de Sudeck, Algoneurodistròfia...

De fet, l’última vegada que en vaig parlar va ser en motiu del CRPS Orange Day 2020, ara fa un any, ja que el primer dilluns de novembre és el dia per a la conscienciació  d’aquesta malaltia minoritària -o potser no tant minoritària- i desconeguda que a més te moltíssims noms!

Els que l'hem coneguda sabem que és agressiva, molt dolorosa, incapacitant i molt impactant. En el millor dels casos deixa seqüeles per tota la vida en forma de discapacitat, de dolor físic i mental. És una malaltia capriciosa que es manifesta de formes diferents en les diferents persones que la pateixen. Per això, a vegades, és molt difícil de diagnosticar. Se'n sap molt poca cosa, tant del per què apareix, dels tractaments, de la curació... Per això, fa falta investigació.

La medicació ajuda a reduir la intensitat del dolor, però no l'acaba de treure. De manera que, a més d’alguna seqüela  de mobilitat o mecànica -que pot ser més o menys visible-, en queda una altra que és el dolor, totalment invisible als ulls de les altres persones. Invisible, subjectiu i molt difícil de quantificar. Un dolor diari. Més o menys intens i més o menys incapacitant, però diari i persistent.

Basant-se en què el dolor NO es considera incapacitant, NO es pot quantificar i NO és objectiu, NO es reconeixen (o es reconeixen molt poques incapacitats permanents). Això vol dir que, malgrat tenir una Discapacitat (el que abans es deia minusvalia) reconeguda, les persones afectades NO tenim dret a estar de baixa més enllà dels 18 mesos (o 24 mesos) que ho permet la Seguretat Social.

És per això que caldria, a més d’investigació mèdica per tal de:

1. Trobar-ne les causes i preveure-la o evitar-la.

2. Trobar els tractaments curatius o, si més no, pal·liatius prou efectius.

3. Donar-la a conèixer i aconseguir que sigui reconeguda com a incapacitant fent que a qui en pateix els efectes o les seqüeles se li reconegui una incapacitat laboral.

En aquesta sèrie de publicacions no acostumo a penjar imatges pròpies, però avui comparteixo una part del dictamen d’un estudi termogràfic compurtaritzat que em van fer per tal de “demostrar” l’existència de dolor. En tot cas, la Seguretat Social va rebutjar aquesta prova i em va enviar a treballar. Una prova més del desconeixement dels problemes que es deriven de la Síndrome del Dolor Regional Complex (SDRC), Complex Regional Pain Syndrome (CRPS), Sudeck, Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Atròfia de Sudeck, Algoneurodistròfia o tants altrs noms!

El dia d’avui i tot el mes de novembre es duen a terme iniciatives per tal de donar a conèixer aquesta malaltia. Si us ve de gust, ens hi podeu ajudar, penjant alguna de les infografies que us deixo al capdavall o qualsevol altra imatge que us vingui de gust on domini el color taronja.

Gràcies,

Adriana, 1 de novembre de 2021 (DSR – 64)

Recordant la Maria Bonfill

Un dels primers records que tinc de la Maria és el d’una sortida al Pedraforca. Ella i en Ramon s’havien apuntat a una excursió del CEO en què en Joan i jo fèiem de vocals. Aquell dia ja em vaig adonar que la Maria era una persona afable, simpàtica, respectuosa i molt riallera.

Més endavant vam coincidir, uns quants anys, a la castanyada que fèiem amb uns amics que teníem en comú, a Sant Hilari. Collir bolets l’apassionava, els coneixia i sabia quins es podien menjar i quins no. A l’hora de netejar-los i cuinar-los sempre feia per una. A l’hora de rentar els plats, també. A l’hora de torrar castanyes, tant s’hi feia a tallar-les com a remenar la paella. Participava en tot i de tot.

La Maria va ser la tutora de 6è de les dues meves filles, l’Alba i la Sílvia. Com la majoria dels seus alumnes, totes dues en recorden especialment les classes de ciències, els experiments de Laboratori i, sobretot, les disseccions.

Durant una temporada, la Maria va deixar les ciències i el Laboratori i va ser la tutora dels Bolets. A ella li vaig confiar l’Alba quan va començar P3 a l’escola i de seguida vaig veure que deixava un dels meus tresors més preuats en bones mans. Me’n podia anar ben tranquil·la a la feina.

Els pares d’aquells Bolets vam organitzar una acampada a final de curs a La vall del Bac. La Maria ens va venir a visitar i ens va ajudar a arrodonir aquella jornada. La recordo dedicada a jugar amb els nostres fills i molt afectuosa amb ells i amb els seus germans, grans i petits.

Aquells Bolets es van fer grans i es van convertir en Pingüins que, quan van arribar a sisè, van tornar a tenir la Maria de tutora. Se’ls estimava tant! Recordo especialment el bon tracte i la consideració que va tenir per l’Alba que aquell curs va passar per una lleu intervenció. La Maria va estar en tot i per tot i la va ajudar a minimitzar els efectes d’aquell incident: li va facilitar participar a la sortida de final del 2n trimestre a Joanetes; li va trobar un avi de la Residència Parc Nou per agermanar-s’hi; la va venir a visitar a casa...

Deu fer poc més d’un any, passejant pels Hostalets, vam coincidir-hi al Terrers. Vam estar parlant una bona estona amb ella, la seva germana, la Carme, i el seu cunyat, en Jesús. Vam xerrar de tot i de res: dels fills, els que tenia a prop i el que tenia lluny; dels seus néts; del confinament i de com els havia afectat privant-los d’anar a visitar en Quim; de la proximitat d’algunes jubilacions... Conversar amb la Maria sempre era un plaer.

Malauradament, dissabte 9 d’octubre, la Maria ens va deixar. Va marxar massa d’hora. Encara tenia moltes coses a fer. Acabava de començar el seu darrer curs exercint de mestra. Acabava de ser àvia. Va marxar abans d’emprendre una nova etapa de la vida que li havia de permetre poder gaudir més de la família i de les seves aficions: la muntanya, els bolets, la natura...

La recordarem amb la seva mirada franca, amb el seu somriure, amb la seva amabilitat, la seva predisposició... Se n’ha anat una gran mestra i una gran persona.

Persones com la Maria no haurien de morir mai.

Gràcies per tot, Maria.  

Adriana, octubre de 2021

1994. A La Vall del Bac amb els Bolets

Anècdotes intergeneracionals (V)

Llençar la pipa

La definició de xumet que trobem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) és: Objecte generalment de goma i en forma de mugró, que es posa a la boca del nodrissó perquè xumi. Una altra manera tant o més comú de referir-nos al xumet és el mot pipa.

Actualment, amb els nous models de criança i de lactància a demanda, el xumet es fa servir molt menys que fa uns vint o trenta anys en què es recomanava alletar els nadons cada tres hores i entretenir-los si demanaven el pit o el biberó abans. La pipa era una bona aliada, tant si es tractava d’esperar a la següent “toma” de llet, com si es tractava de calmar un malestar del nadó o d’ajudar-lo a agafar el son.

Més d’una vegada he pensat que segurament aquest objecte es tornarà a “posar de moda”, igual que la lactància a horaris establerts, que permetia, a les mares lactants, saber de quin marge de temps disposaven per dur a terme activitats que els permetessin la cura personal, desconnectar una estona o fer alguna tasca del món laboral. Temps al temps.

Tal com podeu llegir en l’article “Adéu al xumet! Com deixar enrere la pipa”, publicat al diari Ara, el 2/02/2013, arriba un dia en què, pares, pediatres, odontopediatres i logopedes consideren que la criatura és massa gran per portar xumet i cal treure’l. Aquesta tasca, sovint, no era pas ben fàcil, ja que, com diu el mateix article, alguns [xumets] són una extensió de la criatura, que sembla incapaç de viure sense ell. És per això que, com deixar la pipa era un tema de conversa i una de les primeres negociacions entre pares i infants.

A l’anècdota intergeneracional d’avui ens hem d’imaginar una parella de prop de 30 anys i una filla de 2 anys i mig. Abans de Nadal havien mig parlat de donar la pipa als Reis, però els pares, veient que la germaneta estava en camí, van pensar que potser no era el millor moment de sotmetre la seva filla gran a un estrès que podien ajornar uns mesos. Ho van deixar per més endavant, però el xumet seguia essent sovint tema de conversa: que si la podríem llençar aquí, que si la podríem penjar allà... que si naps, que si cols... Que si després de llençar-la comprarem un conte, anirem a tal lloc o fins i tot comprarem una bicicleta de rodetes com la de la cosineta. De recompenses n’havien sortit moltes, a les seves converses, tantes que ara mateix serien incapaços de recordar-les totes.

Una tarda d’estiu quan feia pocs dies que havia nascut la seva germana, la nena gran s’aixeca, es treu la pipa de la boca i la tira al pot de les escombraries. Ben decidida va cap als seus pares i els diu “ara ja podem anar a comprar la bicicleta”. Ells dos es van quedar de pasta de moniato. Primer no van saber com reaccionar; després van explicar a la seva filla que anirien a casa el ciclista i triarien una bicicleta i que l’endemà la passarien a recollir, així ell tindria temps de preparar-la bé. Van pensar que d’aquesta manera tindrien un roc a la faixa per si la cosa no acabava de funcionar, tal com també tenien la pipa a la butxaca (recuperada de les escombraries) per si aquella nit es convertia en un drama descontrolat.

Ja els tens tots cap a cal ciclista a triar la bicicleta de rodetes. Va ser una BH de color rosa amb els accessoris de color blanc. Tal com havien pactat, el botiguer els la tindria preparada per a l’endemà que, si tot anava bé, la passarien a recollir.

I tant que va anar bé! Va dormir sense demanar el xumet i mai no es va posar a la boca cap de les pipes de la seva germaneta. Així que l’endemà, sortint de la llar d’infants, van anar a recollir la bicicleta que tant de servei els va fer aquell estiu i els que vindrien.

I encara ara, vint-i-tants anys després, els pares no saben d’on va treure la força de voluntat aquella criatura.

 

Adriana, 6 de setembre de 2021

Fa uns anys a Olot és tradició donar la pipa a algun personatge de la faràndula, durant la cercavila de la festa major. A l’esquerra, l’Almogàver, gegant de la Penya Almogàvers Garrotxa; a la dreta, el Porc i el Xai, gegant de la Penya Aoapix. Tots dos van ben carregats de xumets. (Fotos Festa Major de 2021)

Anècdotes intergeneracionals (IV)

Avui va d’apotecaris

D’entre les prop de deu farmàcies que hi deu haver a Olot, quasi sempre vaig a comprar a les mateixes: l’una perquè és on m’he acostumat a anar i on em coneixen, i l’altra perquè es troba davant del CAP i és molt pràctic recollir-hi els medicaments en sortir de l’ambulatori. Darrerament he anat a comprar alguna vegada a dues farmàcies on no vaig habitualment. Em venien de pas a l’hora de fer encàrrecs i també em sembla bé diversificar; és a dir, donar un xic de vida a tothom.

Tot i que aquesta sèrie tracta d’anècdotes intergeneracionals i potser trobareu estrany que narri la primera de les dues ocurrències, ho faig aprofitant que avui va de farmacèutics.

Tornava del centre una tarda de primavera quan, coincidint amb la pol·linització, els plàtans d’ombra dispersen els fruits de l’any anterior que es desfan i deixen anar aquelles petites llavors envoltades de pèl que produeixen aquella irritació al coll (no és al·lèrgia!), tot tossint per intentar desfer-me d’una d’aquelles llavors que se m’havia posat al coll. Aprofitant que em tocava recollir la medicació de la recepta, vaig entrar a una farmàcia. Acostumada a què a la majoria de farmàcies tenen caramels a la vista perquè els clients n’agafin, vaig pensar que m’aniria bé un caramel per acabar amb aquell pessigolleig al coll. Em va sorprendre que l’haguessin d’anar a buscar en un armariet de segona fila. Em va sorprendre més que la farmacèutica em digués que potser hauria de ser una piruleta i no un caramel. Em va sorprendre encara una mica més que em donessin una “piruleta vulgaris”, és a dir, de color vermell, tot i que anava en un embolcall publicitari de productes farmacèutics. Però em va sorprendre molt més encara que la piruleta estava ben desfeta d’haver patit calor. Vaig donar les gràcies, la vaig posar a la bossa i no me la vaig menjar. Crec que jo, al lloc de la farmacèutica, hagués preferit mil vegades dir que no en tenia que no pas donar aquella llaminadura tan desfeta!

Però bé, anem a l’anècdota intergeneracional. Això devia ser a finals dels anys seixanta. Amb la mare vam coincidir amb un conegut farmacèutic olotí d’aquell temps. Entre les seves característiques físiques en destacava la seva alopècia; és a dir, lluïa una bona calba. L’apotecari i la mare van parlar del que havien de parlar i, abans que la conversa acabés, vaig sorprendre’ls amb les meves paraules: “Mare, aquest senyor porta el mateix pentinat que el Cap de Lligamosques”. Suposo que la mare se’n va sortir com va poder davant d’aquell senyor.

Si recordo aquesta anècdota és per les vegades que me l’havien explicat. He de dir que tampoc no entenc gaire aquesta meva sortida, ja que, tant per part de mare com de pare, tenia algun oncle calb i mai no n’havia fet ni més ni menys. Ves a saber perquè aquell dia vaig haver de tenir aquesta sortida.

Vatua l’olla!

Adriana, 18 de juliol de 2021

Cap de Lligamosques, a la
Plaça Major d'Olot, el dia
5 de setembre de 2021
(actualització setembre'21)

foto: museus.olot.cat

En la mort de la meva padrina, la tia Rosa de Girona

A la nostra família, el mot “padrina” ens evoca els records de la besàvia, la padrina de Can Massias, una dona molt coneguda a Olot per motius diversos, dels quals en remarcaré un parell. El primer, perquè tingué molta descendència: deu fills i trenta-un néts! El segon, perquè dos dels seus fills foren assassinats a la guerra (in)civil.

Fa pocs dies ha mort la meva, de padrina, la tia Rosa de Girona. Ens ha deixat quan li faltaven només dos mesos per fer cent anys. Llevat dels darrers dos o tres anys, va tenir una bona qualitat de vida. Tenia uns bons hàbits i crec que no m’equivoco si dic que va tenir una bona salut. En certa manera, tots havíem anhelat una mica la seva qualitat de vida. I, és que si no entrem en detalls, podem dir que la tia Rosa va tenir un bon envellir, ja que fins als noranta llargs no va començar a tenir els problemes de salut propis de la gent molt gran.

Nascuda el setembre de 1921, fou la tercera dels sis germans Llongarriu Montsalvatje. Es casà gran -als 37 anys- i fins aquell moment havia viscut a casa els avis. És per això que les meves germanes grans en guarden molts records, tant a la casa del carrer Fontanella d’Olot, com a Llongarriu, a la Vall del Bac, durant les llargues estades d’estiu. I és que, la tia Rosa, junt amb les altres dues ties solteres, la Montserrat i la Tura -que també es va casar gran-, s’ho passaven d’allò més bé entretenint la seva nebodalla durant les llargues tardes d’estiu: berenades al prat, a la font o a les saleres; jocs de sobretaula a la galeria durant les tardes plujoses, o fent labors per ensenyar les nenes a cosir.

La tia Rosa i el tiu Pepe, el seu marit, no van tenir fills biològics. Això no obstant, van exercir de mare i pare, ja que quan feia uns quatre anys que estaven casats, circumstàncies de la vida van fer que s’afillessin una neboda d’ell, que tots dos van criar, cuidar i educar com  una filla i, que més endavant, els va fer avis de dos nens, actualment dos homes que ronden la trentena.

La tia Rosa vivia a Girona. Casa seva era prop de l’Estació del tren. Girona i tren, als anys seixanta, eren dos elements que ciutadejaven molt. Vivia en un sisè pis i tenia un ascensor amb una porta a cada banda. Per Tots Sants era costum anar a Fires de Girona (“la comarca nos visita”). Aquell dia solíem anar a una estona a casa seva. Quan arribàvem, la Rosa deia “ja arriba la marabunta!”, perquè la veritat és que la nostra germandat trencàvem la quietud d’aquella llar. Després de saludar-los, en Pepe ens donava algun cèntim per anar als caballitus. Aquest costum es va mantenir viu fins al canvi de segle, només que ja no érem nosaltres qui rebíem els diners per a les les atraccions, sinó els nostres fills i nebots; els seus besnebots.

Molts dels jerseis que portàvem de petites ens els havia fet a mà la tia Rosa. En sabia molt, de fer mitja. Recordo que tenia una tècnica per aguantar-se les agulles al capdavall de l’esquena perquè no li fessin mal els braços. Quan s’acostava el Ram o algun esdeveniment social important, les ties d’Olot ens prenien les mides, la mare triava la llana i la tia Rosa de Girona ens feia el jersei. La Marissa i jo acostumàvem a estrenar dues peces idèntiques. Era una artista fent jerseiets i sabatetes per a nadó; en feia tot l’any, ja fos per a familiars o coneguts o per a “gent necessitada”.

Tot i que no era un dels primers llocs on ens portaven quan els pares s’havien d’absentar (no era pràctic i menys durant el curs), sí que havia anat a passar alguns dies a casa seva. En recordo una estada l’estiu que jo devia tenir nou anys. Recordo que tenia el terra del pis molt brillant perquè l’encerava. Recordo que ho tenia tot molt net i ordenat. Recordo que ja tenien un bany complert i un bany petit (a casa teníem un sol bany). Recordo que pujàvem al terrat del bloc de pisos a estendre la roba. Recordo que quan em donava un xupa-xup posava un llençol vell damunt del sofà per evitar que s’embrutís. Recordo que des de la saleta sentíem els xiulets del tren i corríem a separar les cortines per veure’ls passar.

La tia Rosa havia viscut una vida més abans tranquil·la. No treballava fora de casa i no havia tingut fills. Era una dona esvelta i elegant. Duia el cabell llarg amb un recollit que ens cridava molt l’atenció. Es cuidava i la cuidaven. Menjava molta fruita. No li agradava el formatge i no havia begut mai llet. Més d’una vegada he pensat que potser això havia contribuït al seu bon estat de salut.

Des que havia quedat vídua l’any 2002 havia viscut en solitud. Tot i que fins fa poc sortia cada dia, la recordo sola al seu pis del Carrer Bailén, un pis molt net i ordenat, amb mobles de qualitat ben conservats, decorats amb fotografies de la família i antigalles de la casa pairal familiar de la Vall del Bac. 

La tia Rosa ens va deixar la matinada de l’onze de juliol d’enguany, després d’un procés de debilitament físic irreversible i propi de l’edat.

La tindrem sempre en el nostre record.

Adriana, juliol de 2021

Una d'aquelles tardes a Llongarriu

 

Anècdotes intergeneracionals (III)

Ahir va fer vint-i-set anys la meva filla petita. Tot i que és una persona adulta, autònoma i autosuficient, ella sempre serà la petita. La petita en tots els sentits. És la petita dels deu cosins per part de mare. És la petita dels vuit cosins per part de pare. Com si tothom endevinés que seria l’última filla, neboda, neta o cosina, vam tenir moltes visites. I és que, si d’entrada jo sempre havia dit que volia formar una família nombrosa, les circumstàncies de la vida van fer que, amb dues filles, em plantés i tanqués caixa. Per això, ella és i serà sempre la petita.

Podria molt ben ser que ella acabi essent qui més capítols protagonitzi d’aquesta sèrie d’anècdotes intergeneracionals, ja que des de ben petita feia uns grans raonaments i tenia unes sortides molt bones.

Ahir vespre, buscant l’hora exacta del seu naixement (les 23.40), en la llibreta d’anotacions del meu segon embaràs, part i primers mesos de la seva vida, hi vaig trobar anotacions d’algunes expressions que alguns infants que ens van visitar van fer en veure-la. Penso que són prou curioses per incloure-les en aquesta sèrie.

La meva filla gran, que aleshores tenia tres anys i dos mesos, quan venir a l’hospital a veure per primer cop la seva germaneta, se la va quedar mirant. El seu pare, per trencar el gel, li va dir “Oi que és petitona?” Ella va respondre “No! És molt gran”. Segurament els advertiments que durant l’embaràs li havíem fet perquè no es pensés que una germaneta quan neix ja menja, parla i juga com ho feia ella, van condicionar la idea que ella s’havia fet sobre com és un nadó.

La seva cosineta, que aquell moment tenia tres anys i set mesos, mentre eren a l’hospital de visita, va mostrar molt interès per saber com havia nascut aquella criatura. Sembla ser que, entre les explicacions que tots plegats li vam donar, hi devia haver alguna cosa com  ara “ha sortit de la panxa”. Quan els seus pares donaven per acabada la vista, tant ella com la seva germana, de sis anys, no volien marxar de l’hospital de cap manera i la seva mare els hi va dir “demà tornarem a venir.” La cosineta va quedar pensarosa i va dir “I demà li tornaran a treure de la panxa?”

Una coneguda nostra que sabia que havia nascut la nostra filla, va treure el cap per la porta de l’habitació 128, la nostra. Anava acompanyada del seu fill de sis anys que es va quedar bocabadat mirant la nena. Tot d’una, va preguntar a la seva mare “és xinesa?” En preguntar-li per què ho deia, ell va respondre que per la forma dels ulls.

Aquestes són unes anècdotes espontànies i innocents que no tindrien la consideració d’anècdota si en créixer, els humans continuéssim mirant la vida amb mirada d’infant i no perdéssim l’espontaneïtat, que allò que s’anomena “la bona educació” i “les bones maneres”, ens fa arraconar i que d’adults tantes vegades trobem a faltar.

Que la mirada d’infant ens acompanyi per molts anys!

I per molts anys més, Sílvia! 

Adriana, 30 de maig de 2021  

Mirades d'infant. Mireia, Helena, Alba i Sílvia, les quatre cosines petites per banda materna i les que més vivències han compartit.

Anècdotes intergeneracionals (II)

Mirar les stories d’Instagram és una manera de passar algunes estones mortes que tenim durant el dia. Els uns en miren mentre van en transport públic, els altres mentre són asseguts a l’wc i d’altres en moments en què segurament no ho haurien de fer. Cal dir que és força temptador i que, tant ens pot servir per distreure’ns, com per perdre el temps. Fa uns dies, tot mirant-ne em va sortir una storie que em va semblar inspiradora i útil per il·lustrar aquesta anècdota.

© https://www.instagram.com/evagubauvazquez/

La iaia tenia cura de la seva neta petita. Ara mateix no us sabria dir si el motiu era una lleu malaltia infantil o un desencaixament entre el seu horari -o calendari- escolar i el nostre laboral. El fet és que àvia i neta feinejaven per casa els avis.

Segurament havien vestit i alimentat aquelles nines que ja havien passat per les mans de la mare i de les tietes i per les de totes les cosines. Segurament havien fet galeta picada en aquell petit morter de fusta que tenia una mà de morter proporcional a la mida de les mans de la criatura. Potser ja havien esgotat tots els recursos. Fos com fos, havia arribat el moment de demanar a la iaia que li deixés EL COSIDOR. Ho he escrit en majúscules perquè el cosidor de la iaia era una “caixa de sorpreses” plena d’objectes curiosos que si antany havien cridat l’atenció de les filles, ara cridaven l’atenció dels nets. I és que aquell cosidor era una de les millors distraccions: remenar pots i capses plens de botons de mides i colors diferents, buidar-los, barrejar-los, classificar-los per formes, mides o colors era entreteniment assegurat; emprovar-se els didals, remenar els ous de fusta o demanar per a què servia cada un d’aquells objectes estranys que només existien al cosidor de casa els avis, donava per a molt.  

L’àvia devia deixar la nena sola, segurament per atendre un afer domèstic. No li calia patir, ja que era prou grandeta per no prendre mal amb cap objecte tallant o punxant. A més, la deixaria només un moment i no havia de passar res. I així ho va fer.

— Iaia, vine! —va cridar la nena al cap d’una estona. 

— Voy —que deia l’àvia, tot i que en sa vida no havia parlat mai castellà en l’àmbit familiar.

— Mira, ja ho he arreglat —digué tot ensenyant-li la cinta mètrica partida en dos trossos.

— Com que ja ho has arreglat? Per què ho has fet això?

— Home àvia, era molt llarga! I així en tindrem una per a cada una, que jo no en tenia cap!

— Com hi ha món! Tu sí que la saps ben llarga!

L’àvia no s’hi podia enfadar. No ho havia fet amb les trapelleries que li havien fet els altres nou nets i no ho faria ara amb la més petita de totes. Senzillament es tractava d’una anècdota més de les tantes que s’havien produït en aquelles estones de convivència intergeneracional.

Adriana, 5 de maig de 2021

Anècdotes intergeneracionals (I)

La iaia recollia el seu nét a l’escola. Era el dia de la setmana que “feia de iaia” i en gaudia d’allò més. Havia estat mare sis vegades però, deslliurada ja de les obligacions que comporta la maternitat, fer de iaia li agradava molt; s’ho podia prendre amb molta més calma. Àvia i nét, en el camí de l’escola a casa, conversaven, es feien preguntes i s’hi donaven respostes.

L’àvia, com no podia ser d’altra manera, aprofitava qualsevol situació per contribuir a l'educació del seu nét. Així que, quan va veure que per la mateixa vorera estreta per on anaven ells dos, venia una velleta, la iaia li va dir al nen: “Veus que ara ve una senyora gran? Doncs nosaltres baixarem de la vorera i la deixarem passar.” El xiquet es va mirar la iaia i li va dir “I si m’atropellen a mi? Per què no baixa ella que ha viscut molt més temps que jo? Jo encara tinc moltes coses per fer, a la vida.”

Quan jo era molt joveneta, a escola fèiem una matèria que es deia urbanidad. Hi havia algunes coses fútils i d’altres prou útils per facilitar la convivència ciutadana. Crec que fins i tot teníem un llibre d’aquesta assignatura, que ara es consideraria transversal. En recordo especialment una vinyeta amb una persona que patinava amb una pela de plàtan i es fotia de lloros, que acompanyava un text que pretenia ensenyar-nos que les deixalles es tiren a les papereres i no a terra. 

Imatge semblant a la del meu llibre d'urbanitat.
© https://www.freepik.es/

Hi ha normes de convivència que estan escrites i d’altres que no. N’hi ha que són d’una lògica pura, mentre que d’altres són una mica rebuscades. Cedir el seient a persones grans, embarassades o amb una minusvalidesa, hauria de sortir de nosaltres mateixos, sense que una vinyeta serigrafiada al vidre de l’autobús ens ho recordi. Cedir el pas a una persona d’edat avançada en una vorera estreta i estalviar-li haver de baixar a la calçada, d’antuvi, també ho semblaria. Ara bé, des del punt de vista d’un infant de sis o set anys, potser no és d’una lògica tan pura.

És ben bé que tot depèn de la perspectiva des d’on es mira!

Adriana, 16 d’abril de 2021  

Ahir vaig ser tieta-àvia

Ahir vaig ser tieta-àvia. Altres maneres de referir-se a aquest grau de parentiu són: tia-àvia, bestia (no bèstia), tia segona... He optat per la forma tieta-àvia perquè és així com n’he dit tota la vida. Quan era petita, les ties-àvies eren unes senyores grans, vestides de negre, moltes vegades vídues, amb uns noms en diminutiu i que, una família llarga com la nostra, feia que en tinguéssim moltes.

Ahir vaig ser tieta-àvia. Això, per si sol, no seria una notícia gaire destacada si tenim en compte les vegades que me n’han fet, de tieta àvia. Ser la petita de sis germans, ha fet que als quaranta anys fos tieta-àvia per primera vegada; als cinquanta, per segona i, en els últims cinc anys n’he estat nou vegades més. Fins aquí només he tingut en compte la meva família biològica. Si hi afegeixo la família política, en tinc deu més de besnebots, i fins i tot ja tinc una rebesneboda. Sí, sí, sóc rebestia (sense accent; no rebèstia!).

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I ho escric en majúscula, perquè ho vaig ser d’una nena que va néixer amb un pes considerable (quatre quilos dos-cents grams), i perquè és tan bonica!

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric subratllat perquè me’n va fer, per segona vegada, la meva fillola, una dona tan valenta com per ser capaç de parir, de part natural, aquesta nina. Sí, sí, he escrit nina, ho trobo afectuós.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en negreta perquè n’estic molt cofada. Estic cofoia de ser la tieta-àvia de tots i cadascun dels meus besnebots i besnebodes -els biològics i els polítics-, encara que en tingui alguns a més de deu mil quilòmetres (en línia recta) i no sé quan els podré conèixer. De fet, per culpa de la CoViD19, alguns dels que tinc relativament a prop, encara no els he vist mai.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en cursiva perquè avui encara tinc els sentiments remoguts, ja que ahir vaig ser tieta-àvia d’una nena que no coneixerà la seva àvia materna. I avui encara em tremola la mà perquè la meva neboda no podrà sentir l’escalf que proporciona una mare en el part i en el post-part. I avui encara estic alterada perquè la vida o, més ben dit, la mort, ha privat la que ahir hauria estat àvia per tercera vegada, de gaudir d’aquest gran privilegi. I ho estic encara més perquè sé que la meva germana hauria estat una gran àvia.  

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I sé que la Mireia serà tan bona mare aquesta segona vegada com ho ha estat -i segueix sent- la primera vegada. I sé que en Joan serà tan bon pare com ho ha estat fins ara. I sé que la Rita serà tan bona besneboda com ho és el seu germà gran, en Roc, i el seu cosí, en Pep. I sé que l’Helena i en Juanjo seran tan bons oncles de la Rita com ho són d’en Roc. I sé que la Rita i en Roc creixeran al costat d’en Pep. I sé que les tietes-àvies i oncles-avis, tot i que no podrem suplir l’absència de l’àvia materna -la nostra germana Marissa-, hi serem sempre per fer-los costat. I afofolarem la Rita, tal com fem amb en Roc i en Pep, encara que no els hi faci cap falta.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I n’estic tan cofada!   

Adriana, 11 de març de 2021