Reflexions d’una mare camí de la independència

Quan després d’un temps de mantenir una relació optes per la maternitat et passen pel cap moltes coses i et sorgeixen dubtes i pors: En sabré? Me’n sortiré? Seré prou vàlida? S’haurà acabat el dormir bé? I si estan malalts? I si...

Et documentes, t’assessores i observes, al teu voltant, els que han passat per aquesta experiència poc abans que tu.

Passen dies, mesos i veus que en el fons, gairebé tot allò que et passa es pot trobar en algun dels llibres o revistes de què t’has proveït (ara, suposo que Internet hi té un paper important, però fa 21 i 18 anys, no); que “són coses ·de manual”.

Un dia, tornant de marina, carregada amb les bosses, portant la filla petita a coll, mentre poses la clau al pany, t’adones que potser era veritat que no estaves preparada, quan la teva filla gran -de poc més de 4 anys- et pregunta: - I el món, com va començar?- Uf! Amb això no hi comptaves!

Després d’aquesta, en vindran altres, de preguntes difícils de contestar, tant pel contingut com pel moment en què són formulades. De mica en mica, et pots arribar a sorprendre de la teva pròpia capacitat de respondre algunes d’aquestes preguntes. No cal fer veure que ets una adulta de les que ho saben tot (o que es pensen que ho saben tot). Respostes del tipus jo tampoc no ho sé, jo penso que..., ho preguntarem a..., ho buscarem en un llibre... són molt més vàlides que no pas una contesta ferma d’aparença i errònia de contingut.

Quan arriba aquesta meravellosa i temuda etapa que és l’adolescència dels fills –filles per ser més concrets-, per més suau que la passis i, encara que vegis que has tingut sort (altres adolescents les fan de l’alçada d’un campanar!), qualsevol manual pot quedar curt i tota experiència viscuda pels altres et pot semblar poc tranquil·litzadora.

I arriba un dia que et trobes que estàs xatejant amb les teves filles i et parlen de les diferents opcions de vot, i veus que coneixen els candidats i les seves opinions, i t’adones que són crítiques amb uns i no tant amb altres, i t’expliquen què en pensen de la vaga general convocada pel 14-N i en què els perjudica aquesta jornada de vaga (acadèmicament o organitzativament parlant)... I pots compartir amb elles els teus dubtes de vot i trobes útil escoltar els seus raonaments... Perquè fa pocs dies, en obrir la bústia, vas veure que havíeu rebut quatre targes del cens electoral –en comptes de dues com fins feia poc-. 

Grans i joves... tots per la independència. 11-S (2012)

I  viure tota aquesta moguda et fa adonar dia a dia que a casa sou quatre adults que viviu aquest moment de canvi cadascú a la seva manera. I ara, ja no et cal pensar si les preguntes són difícils o si les sabràs respondre, perquè ara tens a prop dues persones més amb qui compartir tots aquests dubtes. I aquestes dues persones –com tants altres joves que es van manifestar l’11S- et motiven a fer una bona elecció perquè es mereixen i necessiten que l’encertem; perquè el futur és seu i entre tots hem de ser capaços de triar un bon equip que ens permeti tirar endavant aquest pas cap a la independència. Perquè, allò que compta és que l’11-S hi vam ser tots -petits, joves, grans i vells- i vam clamar pacíficament per la independència de Catalunya.

I des del moment que podeu parlar de qüestions de fons, profundes, i de qüestions de forma, superficials, com ara si és millor el crit “In-Inde-Independència” o bé “I-Inde-Independència” (una discussió de luxe, no trobeu?), ja et queden pocs dubtes: saps que votaràs independència

La rebel·lió de la senyora Padilla

Llegir l’article de Cristian Segura al diari ARA titulat “La senyora Lina Padilla es rebel·la”, en què explica que aquesta senyora, una dona jubilada de 75 anys, va escoltar  Duran i Lleida en l’acte de campanya que va fer a l’Orfeó Gracienc i li va fer unes quantes preguntes, m’ha fet recordar una altra dona, que ara tindria  89 anys i que també hauria assistit als actes de campanya de CIU.

 

Aquesta altra dona dona, era la meva mare. Ella assistia als actes electorals -en deien mítings- dels partits catalans que es presentaven als primers comicis electorals. En alguns dels actes jo, que en aquell moment encara era molt joveneta, la vaig acompanyar. En recordo un al cinema Colon i crec que un altre a l’Ideal; recordo la trobada amb Jordi Pujol a Santa Bàrbara de Pruneres, i el fet que es fes que en unes eleccions acabés fent d’interventora. Ella, es preocupava pel futur del  seu país, en el qual els seus fills i néts creixerien i s’haurien de guanyar les garrofes. I com a mare, li hauria agradat deixar-los un país amb un bon futur.

I si la senyora Padilla li explicava a Duran que pateix per si el seu nét, estudiant d’enginyeria aeronàutica a Londres, podrà tornar mai a Barcelona, m’imagino que la meva mare li hauria preguntat pel futur de les seves nétes i néts; per l’estabilitat laboral dels que, de moment,  ja en tenen feina, per com ho hauran de fer per trobar la primera feina tots els altres: la llicenciada en psicologia, la llicenciada en INEF (amb màster en educació acabat), l’estudiant de magisteri d’educació infantil, l’estudiant d’enginyeria industrial i l’estudiant de medicina. I li hauria parlat dels fills i joves funcionaris retallats, de les filles pensionistes... Igual que fa uns anys va escriure al rei explicant-li com d’injust era que els joves catalans (entre els quals hi havia els seus dos gendres petits) haguessin d’anar a fer el servei militar fora de Catalunya i igual que, quan tenia oportunitat, escrivia el president per manifestar-li les seves inquietuds o fer-lo coneixedor del que ella considerava una injustícia.

Avui, a la senyora Padilla li diria quatre coses. La primera és que, d’entre les deu preguntes mecanografiades que va plantejar a en Duran, n’hi havia una que m’ha agradat molt de llegir: “què passaria si després de les eleccions Rajoy acceptés concedir el pacte fiscal? S’acabaria el procés independentista?” La segona és que m’ha fet pensar en la meva mare i m’ha agradat molt llegir com va adreçar-se a en Duran. La tercera, Sap què, senyora Padilla? Cada vegada que el president de la Generalitat se m‘ha adreçat, he aprofitat l’avinentesa per contestar-li i fer-lo coneixedor d’alguns aspectes que potser des del Palau de la Generalitat es desconeixen. I la quarta, és que els seus fills i néts, senyora Padilla, poden estar ben orgullosos de vostè.

Gràcies Lina Padilla per la seva rebel·lió!

Un altre any és sant Ramon

Demà és sant Ramon Nonat. Avui uns coneguts es preguntaven el significat d’aquest sobrenom. Doncs bé, diuen que aquell sant no va néixer, que va arribar al món l’any 1204, a Portell, essent extret de cos de la seva mare, que havia mort el dia anterior. Sembla que el seu no va ser un naixement fàcil ni gaire alegre, com no ho devia ser tampoc la seva vida. No se sap si va existir o no, però com passa amb altres històries de sants, se non è vero, è ben trovato.

Nat o nonat, la festa de sant Ramon se celebra l’últim dia d’agost. I si fa un any parlava de finals d’agost i de la meva enyorança pel berenar de sant Ramon a http://escorniflaire.blogspot.com.es/2011/08/enyorant-el-berenar-de-sant-ramon.html, tres-cents seixanta-sis dies després torno a tenir aquella mena de rosec.  

Hem arribat a final d’agost, el final oficial de les vacances, amb tot el que comporta arribar a aquest moment de l’any. Enguany han estat unes vacances diferents. L’actual conjuntura amb les corresponents retallades i incògnites de futur m’han fet ser més que prudent a l’hora de planificar les vacances, de manera que ho he deixat amb alguna sortida al Pirineu -tirant de carmanyola i pa amb botifarra-, estades amb els familiars més propers -aprofitant la seva hospitalitat-, intentant gaudir de la tranquil·litat i els bons aliments, i evitant les grans despeses, ja que com diu la saviesa popular només es té allò que s’estuvia.

Després de l’agost arribem a setembre: la tornada a la feina (la novetat dels exàmens de setembre faran que sigui més moguda que mai), les Festes del Tura (quatre nits de dormir poc i quatre dies d’actes al carrer), la baixada de torxes del dia 10, la marxa de l’11 de setembre a Barcelona, el començament de curs (per primera vegada dues filles universitàries. Adriana: ara sí que t’has fet gran!)... Amb aquesta agenda tan plena, arribarem a mig setembre sense adonar-nos-en. Quatre dies més i Sant Miquel, les primeres fredorades i la caiguda de la fulla, prova inequívoca d’estar en plena tardor... Quatre dies més i Nadal, el canvi d’any... Però no cal que ens embalem, a poc a poc i bona lletra!

Tornant a l’agost, un any més torno a enyorar el berenar de sant Ramon i m’agrada recordar l’escena de quan hi érem tots: els pares carregats d’energia, les nétes i néts innocents i il·lusionats pel retrobament post-vacacional (encara que només fos per comprovar si la seva postal havia arribat a casa els avis o per descobrir la lilaina que els havia portat la tieta més viatgera), les germanes i el germà, -cunyats i cunyada-, tots més joves i carregats de bona salut... Són coses que s’enyoren, que no es voldrien perdre, encara que tenir-les suposés aguantar més d’un comentari inoportú d’algun oncle que -vés per on- també es troba a faltar!

Ai caram, què voleu que us digui, trobo a faltar aquells berenars de sant Ramon!

Que la merda de la muntanya no fa què?

La merda de la muntanya no fa pudor – Ai no!- Encara que la remenis amb un bastó. -Ai no!- L’airet, l’airet l’airet de matinaaada.... Aquesta, era una de les cançons que podíem sentir cantar al pare -aquell home de posat seriós i formal- quan ens encabíem al sis-cents, els pares, l’àvia, la tieta soltera i tants germans com érem. La cantarella seguia amb la cançó de la pobra i lletja tia Maria: La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat.. Li van donar la medicina i ara els porta tots de cap!

Deixaré de banda el repertori de les anades familiars en cotxe i em centraré en el que volia explicar. De molt joveneta, de la mà del pare vaig iniciar-me en l’excursionisme; començant per matinals curtes i suaus, poc a poc em va ensenyar a trescar per la Garrotxa, a conèixer i respectar l’entorn i a estimar-lo i em vaig aficionar a l’excursionisme. Mes endavant, aquella afició es va convertir en una mena d’obsessió: dissabtes, diumenges i festes de guardar, qualsevol dia era bo per anar a la muntanya. I si amb el pare havia trepitjat molts racons d’una muntanya suau (Garrotxa, Guilleries i algun tastet del Pirineu més proper -sempre sortides fàcils-), quan la seva manca de salut li va impedir de continuar amb l’afició que compartíem, vaig trobar altres companys  al Centre Excursionista d’Olot i vaig fer allò que hom anomena “camina que caminaràs”. Després em vaig iniciar en altres disciplines tot fent tastets del que podria ser l’escalada (en pedra i en gel), l’alpinisme (algun tres-mil), l’esquí de muntanya (tot i que amb molt poques possibilitats pel fet de no tenir una bona base d’esquí de pista) i la bicicleta de muntanya.

Ara bé, fos quina fos la disciplina practicada i fossin quins fossin els companys, l’ambient que s’hi respirava era el semblant: companyonia, esperit gens (o poc) competitiu... i respecte per l’entorn. De manera que mai no vaig sentir a dir que havíem de deixar l’espai net (ni net, ni tant net com l’heu trobat, ni tant net com us agradaria trobar-lo, ni més net de com l’heu trobat..., frases que actualment podem llegir en cartells diversos), perquè això ja es donava per suposat. El dinar el dúiem a la carmanyola, el paper d’embolicar el pa el recollíem i potser el reutilitzàvem, l’aigua la portàvem en cantimplora i els que duien vi, ho feien en una bóta. Amb tot això que ens estalviàvem els envasos (ben pensat, els brics, les aigües individuals i les llaunes o no existien o eren poc habituals) i les deixalles orgàniques les deixàvem “per als animalets de nostre senyor”, expressió típica del meu pare que més d’una vegada havia fet riure algun jove excursionista poc avesat a sentir locucions d’aquesta mena.

Pel que fa a altres residus, els de tipus corporal, quan teníem ganes d’orinar, ens quedàvem un xic enrere de la colla i ens alliberàvem; que la necessitat era major... ens amagàvem darrera una mata, procurant sempre deixar el mínim rastre possible. Com que els kleenex encara no existien (o no s’utilitzaven habitualment) al voltant de l’excrement no s’hi acumulava gaire paper. Una pedra al damunt deixava la feina ben acabada.

Però de tot això ja han passat molts anys! Tornant a anar a muntanya, m’ha sorprès la quantitat de residus que s’hi troben. I no em refereixo tant a plàstics, papers i llaunes, sinó més aviat als de caire corporal: cagarades humanes de totes formes, colors i textures ocupen les vores de camins d’indrets freqüentats, sigui a la Garrotxa, a les Guilleries o al Pirineu, és fàcil trobar ran de camí unes tifes monumentals envoltades de grans quantitats de paper. Les mosques que les envolten ens recorden que la merda de la muntanya sí que fa pudor, encara que no la remenis amb un bastó. Per tant, allò que diu la cançó deu ser un tòpic.

Fa pocs dies vaig fer la pica del Canigó. Quan vaig preveure aquesta excursió vaig pensar que m’emportaria l’estelada, per treure-la en aquell cim tan emblemàtic i carregat de simbologia catalanista. I ves per on, a última hora l’estelada es va quedar a casa. Després de recórrer tota la vall des de Marialles fins a la Pica i superar la xemeneia -i el repte personal que per mi suposava fer aquell tram després de tants anys i de la falta de costum-, la sorpresa a dalt del cim va ser doble. Per una part, la creu del cim està carregada de tota mena d’objectes: barrets, samarretes, banderoles, feixos de llenya restants de la foguera de Sant Joan, bufandes, senyeres, etc; desconec la simbologia de tanta parracada. D’altra banda, em va alegrar trobar una estelada a terra, cosa que em va permetre agafar-la un moment fer ventar un retratu. Doncs, ves per on, aquella estelada duia incorporada una pudent cagarada. Així ens va, als catalans!

Perquè després diguin que la merda de la muntanya no fa pudor!

Creu del Canigó. A terra l'estelada emmerdussada

El telèfon, el joc dels disbarats i el meu llit amb pubis

Recordo que, de petites, les nenes a vegades passàvem l'estona jugant a jocs quiets com l’anelleta -o picamartell-, el telèfon, el joc dels disbarats, pedralta... Eren jocs simples que ens divertien, però sobretot ens tenien una estona entretingudes.

Amb això no vull pas dir que passés la meva infància asseguda en rotllanes fent jocs quiets. Al contrari, de petita no era precisament el que s’entén per una nena quieta. Al pati d’escola feia força animalades: dels columpis (gronxadors), m’agradava saltar-ne quan anava ben enlaire i gronxar-m’hi ben fort per mirar d’aconseguir que donés la volta (per sort no ho vaig aconseguir mai); la gràcia del tio-vivo era fer-lo girar ben de pressa i pujar-hi i baixar-ne en marxa; al tobogan, per contra del que haurien previst els seus creadors, m’agradava pujar pel costat on es baixava; també jugava a jocs de pilota com el bàsquet i el balontiro (més endavant va ser matar conills) i a cavall fort, joc que teníem prohibit al pati i que si ens enganxaven i ens feien parar. Fora d’escola, al barri, jugàvem molt al carrer, sobretot amb patins i bicicletes, eines imprescindibles que utilitzàvem a la plaça i als carres del barri.

Dels jocs quiets en vull recordar dos: el telèfon i el joc dels disbarats. Tots els practicàvem assegudes a terra fent unta rotllana i els anàvem alternant a mida que ens en cansàvem.

En el telèfon, la primera de nosaltres deia una paraula a l’orella de la nena que seia a la seva dreta, la segona transmetia a la tercera el que havia entès i així successivament fins arribar a l’última que havia de dir en veu alta quina era la paraula que li havien dit a l’orella. Aleshores, la que havia començat la ronda deia en veu alta la paraula inicial i ens fèiem un fart de riure comparant la paraula inicial amb la final.

En el joc dels disbarats, qui començava el joc preguntava a la següent “per què serveix tal cosa?” i l’altra li responia la utilitat de l’objecte en qüestió; la segona preguntava a la tercera i així successivament fins a tancar la volta. De manera que cada una rebia una pregunta i una resposta que no s’avenien de res. Al final, dèiem en veu alta d’una en una, què ens havien preguntat i què ens havien contestat. Aquest joc permetia una mica més creativitat: es tractava de demanar la utilitat d’un objecte que fos prou diferent del que ens acabaven de preguntar per tal d’obtenir una resposta que, lligada amb la pregunta rebuda, acabés sent un disbarat. D’això es tractava.

Desconec si actualment les nenes -o els nens i les nenes- s’entretenen amb jocs d’aquest tipus. Penso que segurament no ho fan habitualment, però que potser sí en esplais, casals i caus.

Ahir, sense voler vaig jugar al joc dels disbarats. Vaig rebre un SMS al mòbil amb el text següent: “Adriana tu cama con pubis. Merci”. Inicialment vaig pensar que això no anava per mi i que es tractava d’algun missatge no desitjat o d’algun engany al qual no pensava contestar. En veure que el número des d’on havia estat enviat no m’era del tot desconegut, vaig consultar les opcions del missatge i allà m’informava que l’SMS venia d’una de les meves germanes i m’hi vaig posar en contacte. Com és d’esperar la meva germana no em volia parlar del meu llit ni del pubis.

La companyia amb qui tinc contractada la telefonia mòbil permet que qui em truca, si jo no atenc la trucada, em pugui deixar un missatge de veu. Com que tinc desactivada la bústia de veu, algun ordinador -amb més o menys encert- passa a el missatge de veu a missatge de text, de manera que el que inicialment era “Adriana, truca’m quan puguis” pot esdevenir “Adriana tu cama con pubis”.

Una mostra més que la comunicació per telèfon, moltes vegades, sembla el joc dels disbarats!

Anar a fer la declaració de renda i sortir-ne contenta

Passar comptes amb l’estat és una cosa que sempre m’empipa. Tinc la sensació que m’estan fotent per un costat o un altre. Això no obstant, any rere any, aquest temps, compleixo els meus deures tributaris amb l’esperança –tot sigui dit- d’obtenir una declaració a retornar i no pas a pagar.

Com que sóc una persona assalariada i poca cosa més, la meva declaració és molt senzilla, de manera que confeccionar-la és tan simple com demanar l’esborrany, revisar-lo i confirmar-lo. Que toca cobrar? Doncs, com més aviat millor. Que toca pagar? Fracciono el pagament i n’endarrereixo una part (el 40% del que em toca pagar). Al tractar-se d’una liquidació tan simple, sempre me l’havia fet jo mateixa: primer amb aquells impresos que s’omplien a mà, més endavant instal·lant el programa que venia en un CD, posteriorment descarregant el programa i d’un temps cap aquí, demanant l’esborrany i confirmant-lo. Amb els anys, aquesta gestió s’ha simplificat molt.

L’any passat, per uns motius determinats, em vaig veure obligada a fer una liquidació complementària, cosa que ha comportat que se m’hagi endarrerit un tràmit que tinc pendent amb una altra administració. Perquè si una cosa hem de tenir clara els que tenim tots els nostres petits ingressos declarats -en blanc-, és que estem sotmesos a comprovacions i revisions; mentre que els que fan negocis de volum considerables, poc clars, que s’embutxaquen diners del bé comú o mouen quantitats importants de diner negre, aquests, o bé estan exempts d’aquests controls, o bé saben com escapolir-se’n. Costa d’entendre, però l’actualitat ens confirma que és així.

Doncs bé, després de l’experiència de l’any passat i davant del dubte, enguany he optat per acudir a l’Agència tributària perquè m’ajudessin a fer la meva liquidació, demanant cita prèvia, triant dia i hora, mirant -és clar- que no coincidís amb el meu horari laboral, perquè, encara que sigui funcionària tinc molta feina i m’agrada complir. De manera que avui a un quart de cinc de la tarda, amb aquella calor que fins i tot les cigales cantaven, em dirigia a l’agència tributària perquè tenia hora a dos quarts de cinc.  

M’hi he presentat ben puntual, com m’agrada a mi. A l’entrada, una dona vestida amb l’uniforme del personal de seguretat m’ha demanat que diposités la meva bossa de mà i la meva carpeta a l’escàner que hi ha a l’entrada i, després de treure els 25 cèntims (canvi de la infusió de l’esmorzar) que portava a la butxaca, he passat per l’arc de seguretat. Un cop a l’altra banda m’ha indicat on podia seure per esperar que m’avisessin quan fos el meu torn. No tinc temps d’apuntar el cul, que ja m’avisen que puc entrar.

M’ha atès una noia d’una edat semblant a la meva, s’ha revisat la documentació que li he ensenyat, ha respost les consultes que li he fet, m’ha fet les dues declaracions que havia de fer, me les ha deixat enllestides i impreses; la meva ja està presentada i l’altra, preparada perquè el titular la signi i la presenti. Després de donar-li les gràcies ens he acomiadat amablement.

De tornada a casa, mentre sentia el cant de les cigales, pensava en la noia que m’ha atès. Desconec si és funcionària, interina, laboral, contractada per la campanya de la Renda..., però sí que es tracta d’una treballadora pública i, com a tal, forma part d’aquest col·lectiu que tant sovint ha estat -i és- criticat i menyspreat per molts usuaris; del col·lectiu que ha patit, pateix i patirà unes fortes retallades -com si fos el culpable dels problemes de la crisi i de la mala gestió i manca de previsió dels nostres governs-. Pensava amb ella i en la professionalitat que ha demostrat, l’amabilitat que ha tingut amb mi i de l’eficàcia i eficiència amb què ha prestat el seu servei tot esperant que els usuaris del servei –també públic- que estic prestant jo, quedin igual de satisfets i se sentin tan ben tractats com m’he sentit jo avui.

Voldria que no es perdéssin dos detalls. El primer: totes i cada una de les paraules que m’han adreçat tant a l’entrada (seguretat) com a l’interior (oficina) han estat en un català (amb aire garrotxí) correctíssim i en un to amable i cordial. El segon: he estat fora de casa menys de mitja hora.

Aquesta petita experiència d’avui confirma una cosa que sempre he tingut clara: les persones som com som, independentment de si fem la nostra feina en un lloc públic o un de privat.

Des d’aquí els agraeixo el tracte rebut.

No estem sols

No estem sols. Cada nit, quan ens n'anem a dormir, centenars de petits éssers, gegants, esperits, genis i animalons campen a pler, fent i desfent i influint d'una manera o d'una altra en les nostres vides. Segons un treball publicat per Bernat Ferrer a mareterra.cat, aquesta afirmació servia als nostres avantpassats per comprendre allò que no sabien explicar d’altra manera i per justificar situacions en què es troben els humans dia a dia.

Hi ha qui explica la riquesa i varietat d'aquesta mena de personatges a la personificació dels esperits de la naturalesa i de fenòmens com ara els vents, les roques, el foc o fins i tot la mort. Se n’han fet molts estudis i moltes classificacions: de caire diabòlic, de morfologia indefinida o de caire domèstic...

La creença en aquests sers va disminuir amb el pas del camp a la ciutat i, sobretot, amb la laïcització de la societat. Hi han ajudat també els mitjans de comunicació amb la popularització de mitologies d’altres països. Però encara ara hi ha gent que afirma l’existència de follets domèstics, aquells éssers minúsculs que acostumen a estar al costat dels més menuts de la casa i a mida que els agafen confiança acaben sent els responsables dels amics invisibles dels infants.

D’éssers diminuts i fantàstics n’hi ha de molts tipus i el fet de creure-hi -o no- depèn de la manera de ser de cadascú i de les experiències sentides o viscudes. La idea que fins fa poc em venia al cap quan em parlaven de follets i altres éssers d’aquesta mena era la d’uns personatges minúsculs, belluguets i entremaliats i dotats de certa mala bava, als quals atribuiria més malifetes que no pas bones accions.

Follets, pesantes, minairons, diables boiets, donyets, cerdets, fameliars, nyitus, falugues, dones d’aigua... éssers màgics i entremaliats que formen part de la mitologia dels Països Catalans, una altra riquesa de la nostra terra, recollida i estudiada per Joan Amades, Joan Grau, Joan Soler i altres costumistes i antropòlegs.

Els meus germans i jo hem crescut sense creure en aquests petits éssers. Potser sí que en alguna ocasió, havíem sentit que se’ls atribuïa la pèrdua d’algun objecte, però això es resolia invocant santa Helena, advocada de les coses perdudes (segons el diccionari Alcover Moll), que tenia el poder de fer-nos recuperar l’objecte perdut. No voldria treure mèrit a aquesta santa, però he de dir que la seva acció no hauria tingut èxit si no hagués anat acompanyada d’una cerca profunda que comportava regirar de cap a peus l’habitació on es trobava l’objecte perdut.  

Però d’un temps ençà, encara que no hi acabi de creure, estic convençuda de l’existència d’un d’aquests sers que viu a casa meva. No l’he vist mai, però en puc fer una descripció aproximada: és un bon jan, no ens molesta, no ens esgarria les coses, ens deixa dormir, no embruta, no fa soroll i no menja ni defeca. Desconec la seva forma i les seves dimensions, però si d’una cosa estic segura és que té molts peus i nombrosos “darreres” i es canvia sovint de roba. Només amb aquesta creença puc trobar explicació a la quantitat de mitjons i de roba interior que sovint tenim per rentar i plegar.

No estem sols, tenim el nostre ésser fantàstic i estem de sort, ens ha tocat net i polit.

El senyor de les panotxes

Diuen que si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora, però tant si plora com si riu, el fred encara és ben viu. Enguany el dia la Candelera vam tenir un xic de tot. A Olot, ens vam llevar amb el cel encapotat –cel de neu, que en diem nosaltres-, poc després va fer una nevadeta, però a mig matí, just quan als mitjans de comunicació anunciaven la recomanació de recollir la mainada de les escoles, de suspendre les classes a la tarda i tancar els centres escolars a les 3, just en el moment en què els pares dels nois i noies trucaven a escoles i instituts per saber fins a quin punt havien de fer cas a les recomanacions, en aquell moment, sortia el sol, un sol feble en un cel un xic enteranyinat, però sortia el sol.

Amb les companyes de feina, vam comentar que en tenim sort de la tercera part de la dita, la que diu però tan si plora com si riu el fred encara és ben viu, perquè no sabíem quin temps havíem de considerar que havia fet. La cosa sembla clara, els mitjans de comunicació i la presència de la Siberiana -que sembla que encara té corda per dies-, ens recorden que l’hivern encara és ben viu.

Vivim uns dies freds (climatològicament i en altres sentits), d’un fred sec que es veu reforçat pel vent de tramuntana. Res que no haguem viscut els que ja tenim certa edat, ja que, tradicionalment, pel febrer, encara que es nota que el dia s’ha allargat, el fred acostuma a ser present a casa nostra. Podríem dir, per tant, que més que una situació tant excepcional al límit de la catàstrofe, com es pot interpretar en alguns mitjans informatius, el que estem vivint és una bona fredorada d’hivern dintre la normalitat.

Situats en aquest entorn i circumstàncies, resulta que l’institut on treballo la setmana després de la de la Candelera, és quan es fan les Jornades d’esport, cultura i lleure (altrament dit setmana cultural), durant la qual es fan diverses activitats lúdico-esportives i quan els nois i noies que acaben els estudis -siguin d’ESO o de Batxillerat- fan el viatge de final de curs; també es fa l’anada dels intercanvis, sigui a Suècia o a París, i els alumnes de formació professional aprofiten aquests dies per fer alguna sortida (propera o llunyana) tècnico-lúdica. O sigui que la setmana passada vam estar més pendents de les previsions meteorològiques que en altres moments del curs.

La situació climatològica del moment, la facilitat d’accés a les noves tecnologies, la meva curiositat i, sobretot, el fet que la meva filla formi part del grup que viatja a Istanbul, em van portat a escorniflar per la xarxa fins que vaig trobar una pàgina que mostra les imatges de diferents webcam repartides per diferents llocs d’Istanbul. 

Observar aquestes imatges m’ha servit per fer-me la idea de què es podia trobar la noia en el seu viatge de final de Batxillerat: primer, vaig poder veure els carrers nevats; després, només les zones enjardinades i les teulades i, finalment, la neu va desaparèixer i va donar pas a uns dies encapotats i aparentment molt freds (cosa que vam confirmar amb la informació de les temperatures registrades). La previsió per als propers dies diu que les màximes seran més aviat baixes i que les mínimes no baixaran del zero; uns dies de rigorós hivern segurament poc habituals a Istanbul. 

Desconec si a les altres famílies s’han servit de les webcam, dels homes del temps o de la intuïció, però les maletes de les noies (i els pocs nois) que han marxat la matinada passada cap a Constantinobla eren força voluminoses i ben segur que contenien molta roba d’abric, que els joves, per voluntat pròpia o per recomanació dels pares –o més aviat de les mares- hauran posat a la maleta. La indumentària que es veia al moment d’enfilar-se a l’autocar (temperatura exterior -5º C) era més pròpia d’un grup que marxés a esquiar que d’una colla que viatgés cap al pròxim orient.

He de dir que, enmig de les observacions a través de les càmeres d’Istanbul, m’he adonat de la presència d’un venedor ambulant, crec que es tracta d’un venedor de panotxes de blat de moro, però també ho podria ser de fruita, de gots de te, arròs, castanyes torrades, dàtils, dolços o marisc fregit, perquè suposo que aquest dies, de gelats no ho deu pas ser. A Istiklal Caddesi, un carrer comercial, travessat per un tramvia d’estil clàssic i molt concorregut per vianants, des de bon matí fins ben entrada la nit, el senyor de les panotxes i la seva paradeta sempre són allà mateix. No sé si és conscient que la seva presència pot ser observada arreu del món o si ignora aquest fet. En una ocasió he pogut veure una parella que s’hi parava i em va semblar que hi comprava alguna cosa, però en general, dóna la sensació que la gent que passeja pel carrer passa de llarg de la petita paradeta. Ara bé, ell, constant, de bon matí prepara la parada i ben entrada la nit encara és al peu del canó. Em faria gràcia que la colla d’estudiants olotins s’hi aturessin a comprar el que ven. Jo, com a mare patidora i previsora que sóc, m’anticiparé una vegada més als fets i m’adreçaré al venedor.

- Senyor de les Panotxes, li puc demanar un favor? Sense fer res mal fet, si se li acosta la meva filla, si us plau, serveixi-li una espiga tendra i calentona, que li escalfi les mans i l’estómac i, si no li és molèstia, es deixi retratar, que el veurem millor que a través de la webcam. 

Gràcies senyor de les Panotxes per ser allà en tot moment. Ja ens anirem veient.

PD: el podeu veure a http://www.yayin.tv.tr/yayin-frame.php?id=108&w=640&h=480

http://www.ibb.gov.tr/en-US/Organization/MunicipalHistory/Pages/Live_City_View_in_Istanbul.aspx, triant İstiklal Street.

De pomes Marlène i de taronges immolades

Pomes Marlène

Fa pocs dies, potser per les vacances de Nadal, he sabut de l’existència de l’anunci de Pomes Marlène, aquell en què una pomera baixa de la muntanya fins a la plaça del poble per repartir pomes. Aquest anunci, jo, el trobo horrorós. A casa es mofen de mi i m’avisen per fer-me saber quan “el meu anunci” apareix a la pantalla.

Per què el trobo horrorós? a) Perquè em recorda els dibuixos d’un llibre de text que havia tingut quan feia primària, que em sembla que es deia “Senda”, on hi havia una il·lustració amb un bosc amb una mena d’arbres animats que em feien por; b) Perquè anuncia pomes del Südtirol en comptes d’anunciar les pomes de Lleida o la Poma de Girona (que com la poma Marlène també és una IGP Indicació Geogràfica Protegida) que suposo que inclou les de Sant Pere Pescador, entre altres. Podria estendre’m molt més, però no cal: no m’agrada i prou.

Sembla que no sóc pas l’única persona a qui no agrada aquest espot, ja que per la xarxa he trobat comentaris que hi fan referència: l’amic Ferrés en va fer esment al seu facebook sorprès perquè a TV3 s’anuncien pomes sudtiroleses en comptes de les catalanes; en un blog d’opinió, de Jordi Casadevall, que conté l’apartat “anuncis que em posen nerviós” i hi apareix (entre molts d’altres) el de les pomes Marlène (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157649). He de dir que aquesta és del dia 20 de gener de 2010, ja fa 2 anys. Ja m’ho diuen, a casa, que no m’hi fixo gaire amb els anuncis.

Sigui com sigui, m’he sentit acompanyada, ja que hi ha altres persones com jo a qui no els agrada l’anunci en qüestió.

Taronges immolades

Per completar la fruitera virtual, fa poc m’ha arribat de la mà d’un bon amic la imatge de la taronja a punt d’esprémer-se, amb el comentari “taronja catalana a punt d´immolarse perquè a Espanya tinguin suc… i és que som així , abans pels altres que per nosaltres“. Comentari ben trobat, sí senyor!

Mirant la taronja a punt d’autoesprémer-se se m’acut que també pot representar una taronja-funcionària (o d’una interina a punt d’obtenir el 15% de reducció), disposada a treure’s el suc per garantir un bon sou, unes dietes ben sucoses i unes bones comissions als que “(des)coordinen” l’empresa pública per qui treballa.

En els dies que estem vivint i amb les fredorades que ens arriben, seria bo que cadascú pogués quedar-se amb la seva part de suc que prou falta que ens fan els beneficis vitamínics dels cítrics.

Que tingueu una bona diada de la Candelera!

Un altre any

Un altre any, tres-cents seixanta-cinc dies més que han passat des que ens vam empassar aquells dotze raïms al ritme de les dotze campanades. Tres-cents seixanta-cinc dies des que em referia a la nit de fi d’any com una nit prou especial, que per poca il·lusió que ens faci acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com la que se li dóna. És una nit de bons desitjos, de reconciliacions i de bons propòsits per l’any que comença.

Un any que ha tingut dies bons, altres de molt bons i, per desgràcia, alguns de dolents i fins i tot molt dolents. Dies indesitjables, de males notícies, dies per esborrar del calendari. I és que en un any, hi ha cabuda per tot tipus de dies; el pas del temps ja ho té això. Quan era molt joveneta -d’això ja fa uns quants anys-, vaig sentir una senyora gran que deia hem vingut a aquest món a patir. He de dir que aquella expressió em va sorprendre. Jo no diria que la nostra existència es basa en el patir; de cap manera, però sí que és cert que determinades situacions de la vida realment ens fan patir (sobretot quan una és patidora de mena).  

L’acabament de l’any és un d’aquells moments en què no hi falten ni els bons propòsits per l’any que arriba, ni el balanç del que ha estat l’any que se’n va. De bons propòsits, me’n faig algun (pocs, però assequibles) que intentaré complir; crec que me’n puc sortir. Ara bé, pel que fa al balanç de l’any, no aconsegueixo qualificar-lo, globalment, com a un bon any; d’això sí que no me’n surto.

Manllevaré la cita de Louise L.Hay, que una amiga ha publicat al facebook, "La vida mai no s'encalla, ni s'immobilitza, no es torna rància, perquè cada moment és sempre nou i fresc.  Cada final és un nou punt de partença", deixaré enrere les coses dolentes de l’any que s’acaba i em situaré en aquest punt de partença tot posant esperances en l’any que avui estrenem, fent tot allò que estigui a les meves mans -si és que alguna cosa és a les meves mans-, esperant que la sort hi acompanyi, perquè el 2012 sigui un any de bones notícies, un any de fets positius; és a dir, un bon any. 

Bonastrugança!