Una visita als nostres orígens (I)

Abans de parlar de la visita als nostres orígens vull situar una mica aquest títol. Per fer-ho he d’explicar una de les obres que formen part del llegat que ens va deixar el pare, en Ramon Llongarriu i Monsalvatje.

El llibre “Llongarriu de la Vall del Bac”

Quan per manca de salut fou alliberat de les seves obligacions laborals, va dedicar moltes hores a l’estudi de la nostra nissaga. Per fer-ho va visitar arxius parroquials, sol o acompanyat d’alguna filla, del fill o d’algun gendre. En uns es va pelar de fred, en altres va quedar cobert de pols o va aconseguir documents il·legibles. Al seu costat sempre hi va tenir la mare que, pacient com era, el devia esperar les hores que fes falta.

La seva constància i el seu interès van fer que pogués fer un arbre genealògic tant extens que se’n va veure una per plasmar-lo en uns fulls de paper grans com uns llençols. I és que havia reculat fins al darrer quart del segle XVI. Aviat és dit! L’única nora dels pares va tenir un paper important a l’hora d’elaborar aquest arbre genealògic, d’ajudar el pare a contactar amb alguns arxius o a interpretar i transcriure documents.

Els dotze fills dels pares -els sis que van tenir i els sis que els hi vam portar-, vam considerar que allò que havia estat capaç de fer no podia quedar en un munt de papers difícils de consultar. I així, aprofitant un enllitament del pare per culpa d’una malaltia músculo-esquelètica, vam decidir posar fil a l’agulla per tal de publicar aquell recull.

Faríem una edició familiar que no es vendria i n’assumiríem el cost i la feina de transcriure els seus manuscrits. Així va ser com el dia 2 d’abril de 1994, sortia a la llum “Llongarriu de la Vall del Bac”, una publicació concebuda com un carinyós record als nostres avantpassats i testimoni d’uns temps i unes formes de vida ja pretèrits. És per voler de l’autor, un obsequi dedicat als integrants de la nissaga (pàg. 9).

Es tracta d’un llibre de dues-centes trenta-cinc pàgines, dividit en dotze capítols, corresponents a altres tantes generacions que recull la història del cognom Llongarriu des de l’any 1576 fins al moment de la seva publicació.

Una aspecte que atorga valor a aquesta obra és el fet que l’arbre genealògic s’acompanya d’escrits sobre tractes, costums, anècdotes o fets singulars: un casament a Roma per poders, un projecte frustrat d’una indústria de productes químics, moviments ramaders, inventaris forestals, contractes de bosc, plets entre veïns o una mort d’accident (pàg. 163).

Com veurem més endavant, el primer Llongarriu va venir de Vilallonga (Villelongue o Vilalonca)  i es va casar amb una garrotxina, alguns dels hereus que el van succeir es van emmaridar amb dones del mateix territori i altres, amb dones vingudes de diferents indrets: des del Pirineu fins a l’Empordà. Unes i altres, però, es van avenir a viure en aquella pairalia i s’integraven, visitaven i es preocupaven per la gent de la Vall del Bac. Tant fou així que el pare recull l’anècdota d’una masovera que li digué a la mestressa: Ens agrades perquè ets tan pagesa! (pàg. 225). Quin orgull ser la néta d’aquella dona que sabia esfer-se amb els masovers i masoveres d’aquella heretat!

Habitants i estiuejants de Llongarriu

D’on venim?

El llibre comença així: El primer Llongarriu que tenim documentat és en Joan Longarriu, per mitjà d’uns capítols matrimonials jurats i firmats el 14 de desembre de 1576 pel seu matrimoni amb una pubilla del veïnat del Corb, a les Preses. Més endavant hi diu: I Joan, d’on era? [...] Dels capítols matrimonials se’n desprèn que Joan Longarriu, escrit amb ela i no amb la ella actual, era fill de Miquel Longarriu, pagès del lloch de Vilallonga, del Bisbat de Tarbes del regne de França, i de madona Joana [...] Ell formà part de la corrua d’immigrants que a partir de mitjans segle XVI entrà a Catalunya en busca de treball o fugint de les lluites religioses desencadenades entre catòlics i protestants (hugonots) [...] (pàg. 15)

El pare va arribar a saber que una família Longarriu havia viscut fins al segle XVIII al poblet de Vilallonga, del bisbat de Tarbes, prop d’Argelès-Gazost i que el cognom es va trobar escrit en la forma llatina “Longarribo”.

Pel costum ancestral que els cognoms abans de ser-ho havien estat el nom d’una casa que solia indicar-ne la situació, “Lonc” i el seu femení “Lonca” signifiquen el long o longue francesos i “Arriu” significa el “rivière” o “ruisseau” francesos, o sigui, els riu o riera en català. Resulta doncs, que devia ser una pagesia situada prop del riu. A Vilallonga n’hi convergeixen dos de rierols, el més important dels quals és el que fa de desguàs del Llac d’Isaby (pàg. 14).

Aquestes són les principals dades dels orígens del primer Llongarriu. Més endavant en l’apartat La llunyana Vilallonga occitana, el pare té un afectuós record pels dos vells Longarriu, Miquel i Joana, que van romandre a la pagesia gascona, prop del torrent d’Isaby. Aquests són els venerables genearques de la família, identificats documentalment, baldament quedessin sols després que els fills tramuntessin el Pirineu per establir-se i prosperar en la Catalunya desmantellada del segle XVI. Prop de l’idíl·lic riberal els imaginem acomiadant els fills amb la mà aixecada com per donar-los-hi l’última benedicció. Com els patriarques. (pàg. 30)

Així doncs, sembla que els nostres orígens es troben al poblet de l’actual Villelongue i, concretament, vora de les aigües del ruisseau d’Isaby, desguàs del llac que porta el mateix nom i que passa per aquest poblet.

 

Llongarriu, a La Vall del Bac

Continuarà...

Ara que esteu de vacances (DSR – 51)

Encetat l’agost, el mes de les vacances per excel·lència, és temps de fer aquelles coses que el ritme quotidià no ens permet fer. Semblaria que el nivell de rendiment de les vacances hauria de ser directament proporcional als dies de què hom disposa, però tenir-ne molts dies no és sinònim d’aprofitar-les més. Hi ha qui treu molt rendiment d’uns pocs dies de vacances, en canvi hi ha qui no aprofita gaire el llarg període vacacional de què disposa. Uns i altres, però, canvien de ritme i fan coses diferents que la resta de l’any.

Hi ha col·lectius que no disposen de vacances; és el cas dels jubilats, els aturats o els incapacitats. Com ja us deveu imaginar, aquest post parlarà del tercer grup, els incapacitats. I aquí he de fer un aclariment per diferenciar dos termes: discapacitat i incapacitat.

Discapacitat és sinònim de minusvalidesa. Una discapacitat és un trastorn físic o mental que altera el desenvolupament de l’ activitat física o mental. El grau de discapacitat es valora en percentatges i en funció de la capacitat de dur a terme les activitats de la vida diària. Així doncs, discapacitat no té res a veure amb el món laboral. Trobareu més informació en aquest enllaç

Incapacitat és allò que anomenem baixa. La incapacitat és un subsidi diari que cobreix la pèrdua de rendes mentre la persona treballadora està impossibilitada per a treballar. Hi ha dos tipus d’incapacitat: temporal i permanent. Dintre la permanent n’hi ha diferents tipus. Però d’això en parlaré més endavant en una altra entrada. Trobareu més informació sobre les incapacitats en aquest enllaç. Les persones que es troben en situació d’incapacitat no consumeixen dies de vacances, ja que, en aquest cas, el còmput queda aturat i, tan bon punt s’acaba la incapacitat, tenen el dret de gaudir dels dies de vacances pendents.

M’ha semblat interessant diferenciar aquests dos conceptes perquè m’he adonat que moltes persones els confonen; fet que és relativament fàcil, perquè sovint una cosa porta l’altra.

I ara sí, tornem a les vacances. Vacances és sinònim de descans, de canvi de ritme, de disminució del nivell d’estrès, de dedicar-se a les aficions que hom té, de compartir estones amb amics o familiars, d’estar per la parella i complaure’s a un mateix. En resum: de  gaudir de la vida.

En el meu afany de saber més sobre la malaltia que ens ocupa, la SDRC o DSR, he descobert alguns grups virtuals de pacients -sigui de SDRC o de dolor crònic-, on els malalts comparteixen els seus dubtes i s’hi produeix un intercanvi d’experiències força enriquidor, que alhora ajuda una mica en el complicat recorregut pel món de la Seguretat Social i les mútues; és a dir tot allò que fa referència a les incapacitats. En alguna d’aquestes pàgines hi ha professionals de la sanitat que aporten el seu coneixement sobre diferents aspectes que ocupen i preocupen als pacients. Aquestes són col·laboracions força interessants.

Avui vull donar-vos a conèixer la meva darrera troballa. Ja que en un paràgraf anterior he parlat d’estar per la parella i complaure’s a un mateix, trobo que el post següent hi encaixa prou be. Es tracta de la publicació al blog d’una doctora especialista en traumatologia i col·laboradora habitual d’alguna d’aquestes pàgines, que porta per títol “Kamasutra traumatológico o como no perder la esperanza de...”.

En aquest escrit, la metgessa intenta donar algunes pinzellades per tenir sexe sense agreujar el dolor que hom pateix i hi diu coses com poder mantenir relacions sexuals dignament ajuda a sentir-se novament en forma . A la vida, l’esperança és l’últim que s’hauria de perdre. I lligat a l’esperança, la fe. La fe per recuperar la salut dignament.

A la societat on vivim tendim a no parlar de sexe i, si ho fem, sol ser en conya. Però sovint, els malalts tenim problemes a l’hora de practicar sexe, ja sigui per una qüestió purament anatòmica, per un tema anímic derivat del trastorn adaptatiu que provoca la malaltia crònica o com a efecte secundari d’algun dels medicaments que prenem. És per això que col·laboracions d’aquesta mena ens poden ser útils.

En una de les postdates del final, la doctora escriu si aquest article té una bona acollida, intentaré, en breu, analitzar biomecànicament les postures més conegudes en les arts amatòries i explicar quines articulacions suporten més risc de lesió. Així doncs, us animo a llegir el post sencer i a difondre’l perquè ben aviat ens puguem beneficiar d’aquesta anàlisi postural i les explicacions que se’n derivin.

Permeteu-me que acabi amb un citació del llibre “Els camins de la llum”, de Coia Valls, però primer situaré la citació en el context que l’envolta. Les ganes que tenia Louis Braille per millorar les condicions de vida dels invidents, que fins aquell moment van ser esclaus de la ignorància, li van comportar alguns problemes. Davant d’aquest fet ell va respondre (ara ve la citació) és el preu que estic disposat a pagar perquè la meva condició de malalt no passi per sobre la meva dignitat. Es tracta doncs de procurar que la malaltia no s’endugui la dignitat de les persones.

I per acabar, ara que esteu de vacances, gaudiu de la vida tant dignament com pugueu!

Adriana, 8 d’agost de 2019

DSR – 51