La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!
Pels carrers la gent et mira
i et saluden amb somriures.
D'on treus tantes forces per no plorar?...
La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!
I avui torna a ser dissabte,
t'obriran la porta -hola, com va?-,
et faràs la forta -t'has aprimat-...
La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!
Quan surts i tornes a casa,
el gust dels seus llavis -fins aviat-,
fa que no t'amaguis -t'estimo tant-...
La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!
dissabte, 23 de febrer del 2008
divendres, 15 de febrer del 2008
Temps de Carnaval
No acabo d’entendre el sentit del Carnaval a casa nostra. I quan parlo de Carnaval, em refereixo a les rues que -de manera més o menys forçada- organitzen aquests dies pobles i ciutats de Catalunya. Rues que omplen els carrers de carrosses i comparses de colles disfressades –amb més o menys imaginació- de pallassos, de cartes, de barrufets, de majorets... i fins i tot de plats i tasses de cafè. Comparses en què la majoria de membres no s’atreveixen a ballar –si és que dels moviments que fan se’n pot dir ballar- en públic –i parlo en tercera persona, perquè jo mateixa ni m’atreveixo a formar part d’una comparsa-. Comparses formades per famílies senceres disfressades, que sembla que busquen en la rua de carnaval i els seus assajos previs una activitat familiar per omplir les tardes dels caps de setmana d’hivern.
Per Carnaval tot s’hi val! Aquesta dita prové d’anys ençà en què la repressió i la censura eren molt presents en la vida diària dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Aleshores, abans d’entrar a la Quaresma, les set setmanes que precedeixen la Pasqua en què hi havia més privacions que mai i que el poder de l’església actuava de forma punyent prohibint qualsevol activitat cultural (cinemes, teatres, recitals...), els dies de Carnaval eren viscuts –per uns més que per altres- com a moments de permissió en què els més agosarats sortien al carrer i feien públiques les manifestacions de llibertat.
Actualment, qualsevol cap de setmana –de Quaresma, Advent, Pentecosta o Nadal- el jovent surt de nits i omple els carrers de gresca i xerinola. Pregunteu-ho si no als qui viuen en zones cèntriques prop de locals d’oci nocturn. Els nostres joves i no tant joves –corregiu-me si m’equivoco- no necessiten el Carnaval per estar de festa ni per anar lleugers de roba. Fixem-nos com surten al carrer -estiu, hivern, primavera i tardor- nois i noies ensenyant la seva roba interior –amb la corresponent marca ben visible, això sí- deixant al descobert esquenes i melics. La Quaresma ja no marca aquest temps de repressió i no es diferencia de la resta de l’any.
Lluny estem de les manifestacions carnavalesques que podem veure a Brasil, Tenerife o Venècia. Potser m’equivoco si dic que el nostre tarannà no és el mateix, potser perquè som més tancats i reservats; però, assumint el risc d’equivocar-me, m’atreveixo a dir que no vivim en terres de Carnaval. A casa nostra, deixant de banda el contingut religiós, la Quaresma ens arriba més acompanyada de manifestacions gastronòmiques que no pas guarnida de màscares i plomes de colors. I és que, qui no recorda d’un any a l’altre els deliciosos bunyols, les tradicionals calçotades –ara exteses arreu de Catalunya- i l’exquisit bacallà?
Potser no cal que ens entestem a forçar la celebració del Carnaval si tenim altres maneres de viure la nostra Quaresma!
Per Carnaval tot s’hi val! Aquesta dita prové d’anys ençà en què la repressió i la censura eren molt presents en la vida diària dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Aleshores, abans d’entrar a la Quaresma, les set setmanes que precedeixen la Pasqua en què hi havia més privacions que mai i que el poder de l’església actuava de forma punyent prohibint qualsevol activitat cultural (cinemes, teatres, recitals...), els dies de Carnaval eren viscuts –per uns més que per altres- com a moments de permissió en què els més agosarats sortien al carrer i feien públiques les manifestacions de llibertat.
Actualment, qualsevol cap de setmana –de Quaresma, Advent, Pentecosta o Nadal- el jovent surt de nits i omple els carrers de gresca i xerinola. Pregunteu-ho si no als qui viuen en zones cèntriques prop de locals d’oci nocturn. Els nostres joves i no tant joves –corregiu-me si m’equivoco- no necessiten el Carnaval per estar de festa ni per anar lleugers de roba. Fixem-nos com surten al carrer -estiu, hivern, primavera i tardor- nois i noies ensenyant la seva roba interior –amb la corresponent marca ben visible, això sí- deixant al descobert esquenes i melics. La Quaresma ja no marca aquest temps de repressió i no es diferencia de la resta de l’any.
Lluny estem de les manifestacions carnavalesques que podem veure a Brasil, Tenerife o Venècia. Potser m’equivoco si dic que el nostre tarannà no és el mateix, potser perquè som més tancats i reservats; però, assumint el risc d’equivocar-me, m’atreveixo a dir que no vivim en terres de Carnaval. A casa nostra, deixant de banda el contingut religiós, la Quaresma ens arriba més acompanyada de manifestacions gastronòmiques que no pas guarnida de màscares i plomes de colors. I és que, qui no recorda d’un any a l’altre els deliciosos bunyols, les tradicionals calçotades –ara exteses arreu de Catalunya- i l’exquisit bacallà?
Potser no cal que ens entestem a forçar la celebració del Carnaval si tenim altres maneres de viure la nostra Quaresma!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)