Avui que fas vint-i-cinc anys

El vint-i-nou de maig és un dia especial a la nostra família. Estem de celebració. És l’aniversari de la més jove de tots, ja que tal dia com avui, de fa vint-i-cinc anys, va néixer la Sílvia, la meva filla petita. Avui torna a fer un any, que se suma als vint-i quatre que ja tenia.

Haver nascut a finals de maig li ha garantit que, durant la vida d’estudiant, aquesta data coincidís amb el final de curs i això li ha privat de fer grans celebracions. Així que ha bufat les espelmes en el petit entorn familiar el diumenge més proper i prou. I ves per on, enguany que fa  vint-i-cinc anys, també és dia feiner, ja que comença la residència de l’especialitat mèdica, formació pràctica que complementà els coneixements teòrics rebuts fins ara.

Hi ha aniversaris més lights que d’altres. Els divuit anys i els que acaben amb zero sembla que s’han de celebrar molt, en canvi n’hi alguns que quasi ens passen per alt. En d’altres se’ns planta el futur al davant, amb els braços plegats -a l’estil de Mr. Propper- i amb una mirada de superioritat ens fa aquella temuda pregunta: “què farem d’ara endavant?”. Depenent de quina sigui la situació en què ens trobem, aquest futur, pot tenir un aspecte més gegantí i exigent o pot semblar-nos més afable.

El temps passa volant. Nosaltres ens fem grans. Els nostres fills també. Ben segur que a vegades pensem que han crescut massa de pressa. Ells i nosaltres anem omplint les pàgines d’unes llibretes amb les nostres vivències que, amb pas del temps, esdevindran records i, més endavant, els podrem assaborir a poc a poc com si rellegíssim un llibre autobiogràfic.

Ara vull tornar a l’objecte d’aquesta entrada i ho faré adreçant-me a la meva filla. Sílvia, als vint-i-quatre anys has obtingut el títol de Graduada en Medicina, després de sis anys -o divuit trimestres- d’estudi intens. I, per si això fora poc, després han vingut els set mesos d’estudi, encara més intens, per preparar l’examen del MIR. Has superat al primer intent totes aquestes proves i això denota unes bones capacitats i una gran força de voluntat que ens fan sentir orgullosos de tu.

Olot, Barcelona, Edimburg, Xile, Bolívia, Equador, Laos, Vietnam, Cambodja, Tailàndia o Madrid són escenaris que has incorporat a la teva experiència vital. Amics, amigues, companys, coneguts, parents, familiars i professors hem estat al teu costat en cada etapa que has viscut. Tots i cada un de nosaltres hem aportat el nostre granet de sorra per construir el teu “jo”, la Sílvia que ets i la que seràs, perquè som el que som gràcies als aprenentatges que fem i a les aportacions que recollim pel camí.

Sílvia, avui que fas vint-i-cinc anys encetes una nova etapa que et formarà com a metgessa i també com a persona. Avui estrenes una llibreta on escriuràs allò que viuràs en aquest nou període de la teva vida. Observa, aprèn, qüestiona, estima, creix, dubta, decideix, ensenya, comparteix, riu i gaudeix, perquè totes aquestes coses formen part d'allò que s’anomena vida.

Que la sort, la satisfacció i la felicitat omplin el teu dia a dia.

Per molts anys, Sílvia!

T’estimo.   

Adriana, 29 de maig de 2019

 

Reflexions després d’una visita a la Unitat del Dolor (DSR – 47)

Feia més d’un mes que no actualitzava aquest blog per parlar de temes que tinguin a veure amb la SDRC. I no ha estat per falta de material! En aquestes cinc setmanes, entre visites, ressonàncies, inspeccions i altres consultes, en portem més de deu.

Quan vaig tenir el meu primer contacte amb la SDR o DSR, vaig començar a sentir -en boca dels professionals-, les paraules paciència, molta paciència o això pot ser llarg. Des de la perspectiva actual i la visió que em donen els vint-i-un mesos amb els més de sis-cents trenta dies i sis-centes trenta nits, és evident que no em podia imaginar el què (què suposava), el quant (quant podia durar) ni el com (quines conseqüències podia tenir). També està clar que els professionals no podien fer-me’n una estimació, ja que en aquesta dolència, l’experiència d’uns pacients no serveix per als altres.

Després d’aquest temps només puc dir que som aquí, i que ens toca viure i acceptar el present, avançant cap a un futur, força més incert del que podia pensar ara fa dos anys i amb una motxilla personal molt més carregada. El cas és que no sabem –i segurament no ho sabrem mai- fins on ha arribat la SDRC; si ha tingut un final o no; si els altres problemes que van sorgint es poden considerar seqüeles o SDRC pròpiament dita o que no hi tenen res a veure. Per l’experiència pròpia i per la que he conegut d’altres afectats, jo seria del parer d’atribuir a la SDRC o a les seves seqüeles (que pel cas, és el mateix) l’autoria dels altres problemes músculo-esquelètics que se’ns van manifestant.

No tenim una prova concreta per diagnosticar aquesta entitat clínica. Alguns estudis diuen que la més fiable és la Gammagrafia òssia amb contrast (amb el radio-fàrmac 99mTc-HMDP). Ara bé, s’ha de tenir en compte que no és una prova específica i que sí bé ajuda en el diagnòstic, només marca hipercaptació en la fase inicial. En les fases avançades, és possible que no marqui hiper ni hipocaptació, cosa que no vol dir que no existeixi la dolència o les seqüeles, que des del punt de vista del pacient, no és gaire diferent.

En aquesta sèrie he explicat repetidament que el tractament per combatre aquesta entitat clínica consisteix en rehabilitació, tractament farmacològic i bloquejos simpàtics. Per això ben aviat vaig descobrir l’existència de la Clínica o Unitat del Dolor (UD).

Precisament fa poc que he anat de visita a la UD, que si inicialment van ser els encarregats de fer els bloquejos simpàtics i més endavant de la col·locació del catèter interescalènic per fer-me una mobilització forçada, actualment és on m’ajusten la medicació que prenc en funció de les molèsties o el dolor que tinc. Si fa uns mesos la visita va ser per reduir la medicació, aquesta última ha estat per incrementar-la. Ara bé, més que l’aspecte purament mèdic d’aquesta consulta, el que la fa especial és que hi aprenc molt, ja que hi rebo un tracte afable, que dóna pas a una conversa fluïda, amb bons consells i que acaba essent una lliçó de filosofia. Tot un luxe!

Aquests dies, a Madrid, s’està fent l’adjudicació de places MIR. És a dir els graduats en Medicina (6 anys d’estudis universitaris), que van superar l’examen que van fer el 2 de febrer (després de 7 mesos d’una intensa preparació), trien l’especialitat mèdica i la destinació on faran la formació sanitària especialitzada (de 4 o 5 anys) que els permetrà arribar a poder exercir com a “metge especialista en” Psiquiatria, Urologia, Medicina Familiar i Comunitària o Anestesiologia i Reanimació, per posar alguns exemples. Seguint en directe l’adjudicació de places el dia que la meva filla triava especialitat, vaig llegir que Anestesiologia i Reanimació portava un bon ritme d’adjudicació. Si tenim en compte que durant la formació universitària, els estudiants passen “de puntetes” per aquesta especialitat i es llicencien en Medicina sense saber-ne gairebé res, que l’adjudicació de places per a l’especialització vagi a bon ritme, no és tan sols una curiositat, sinó que crec que és una bona notícia.

Que es necessiten especialistes en dolor no és una suposició meva. S’han publicat articles mèdics que afirmen que “el dolor com a tal” hauria de ser una especialitat MIR. És per això, precisament que la web Redacción médica, fa poc més d’un any, publicava un article amb deu motius que donava la SEDAR per escollir aquesta especialitat. Crec que no m’equivoco dient que una de les necessitats més importants que tenim les persones és que ens treguin o ens alleugin el dolor.

Tornant a la visita a la UD, a més de l’ajustament de la medicació, en vaig treure una conversa agradable i distreta, amb raonaments filosòfics que poden ajudar a relativitzar algunes situacions. Vull acabar aquesta entrada, com agraïment al doctor que em va visitar, reproduint una part de la conversa que vam tenir i que més o menys feia així: sovint la vida ens posa a prova i ens posa al davant una dificultat que pensem que potser no serem capaços de suportar. Però quan hi som, la suportem. I aleshores, la vida, sorneguera, se’n fot de nosaltres. Perquè la vida, en si, és poc més que una broma. És clar que si tenim la sort que és de bon gust, fa de més bon passar que no pas si la broma és de mal gust.

Y ahí lo dejo.

Adriana, 10 de maig de 2019

DSR – 47