Recordo que un dia vaig anar a buscar el fill d’uns amics a entrenament de
futbol. Devia ser aleví o infantil. Quan hi vaig arribar, corrien donant voltes
al camp i l’entrenador els va dir: ara correu a un 75%. Aquella expressió em va
impactar perquè crec que jo no hauria sabut si em demanaven de córrer més de
pressa o més a poc a poc, ja que m’hauria costat molt quantificar a quin
percentatge de les meves possibilitats estava corrent en el moment de rebre la
nova instrucció.
Sempre m’he sentit més de nombres que no pas de lletres. Quan a l’institut vaig
haver de triar entre ciències i lletres, no vaig tenir cap dubte a decantar-me
per les ciències. Durant anys vaig defensar aquella divisió que m’estalviava el
llatí, el grec, la història, la literatura i altres assignatures que creia que
no tenien cap interès per a mi. En aquell moment encara no sabia que ambdós camps
del coneixement es necessiten i es complementen.
Professionalment, després de donar unes quantes voltes i, per
circumstàncies que també tenen a veure amb la salut, fa uns trenta anys vaig
començar a treballar en el camp administratiu i m’he passat bona part de la
meva vida laboral remenant xifres: previsió de compres, control d’estocs, de
despeses, assentaments comptables, diaris, balanços... En resum, quantificant
elements que són quantificables.
Remenar xifres encara m’agrada. Tinc facilitat per recordar números de telèfon
i matrícules. He jugat –i jugo- a fer combinacions amb els nombres que contenen
les plaques dels vehicles i, d’un temps ençà, també ho faig amb les tres
lletres que acompanyen els quatre nombres en el format actual. Però, malgrat
aquesta meva afició amb els nombres i les xifres, sovint em costa fer càlculs
aproximats per determinar la quantitat o el percentatge d’alguns elements.
 |
| En un mar de boires |
Des que va començar aquesta entitat clínica que m’afecta, de tant en tant m’han
demanat de quantificar algunes sensacions en relació a aquesta dolència que
arrossego. A les persones que m’ho demanen els és útil per tenir una noció de com
em trobo o com em sento, per això, per posar dos exemples, m’han demanar valorar
en una escala de l’ú al deu el dolor que sento o quin percentatge de
funcionalitat per a les tasques quotidianes em falta per estar al cent per cent. Mai no
he estat capaç de respondre amb xifres, sinó que he hagut de recórrer als
adverbis de manera, de quantitat i de dubte.
Hi ha autors que defineixen la SDRC (o DSR) com a “un desordre”, potser aquesta mena de caos fa que em costi quantificar
els símptomes que ocasiona. En canvi, m’és fàcil quantificar els dies que fa
que va començar, les sessions de rehabilitació que porto, les consultes
mèdiques a què he assistit, els bloquejos simpàtics que m’han fet, les vegades
que m’han citat per fer una revisió de la meva situació laboral de baixa, els
medicaments que m’he pres, les agulles que han fet servir per punxar-me, els
cops que m’he estirat en una llitera, els llibres que he llegit –i els que no
he acabat-, els viatges casa-hospital i hospital-casa que he acumulat –i els km
que suposen-, els minuts de magnetoteràpia que porto acumulats...
Em temo que s’acosta una fase de la SDRC/DSR en què caldrà quantificar
determinats elements o capacitats i que m’hauré de sotmetre a valoracions
diverses per tal de determinar l’abast de les seqüeles per a diferents aspectes
de la vida. Una mica espantada i desvalguda, em trobaré davant de persones que
quantificaran tot de factors que tenen a veure amb la meva mobilitat,
habilitat, força i capacitats diverses. Espero que tinguin facilitat per
plasmar en percentatges tots aquest components i, sobretot, que siguin
objectius i, si pot ser, tan humans, empàtics i atents com les persones que m’han
tractat i encara em tracten.
Acabarem amb un videoclip de Jarabe de Palo, amb un Pau Donés molt jove, que
ho diu ben clar: “Depèn. De què depèn? De segons com es miri tot depèn.”
Que tinguem sort!
Adriana, 26 d’octubre
de 2018
DSR-34
