diumenge, 18 de juliol de 2021

Anècdotes intergeneracionals (IV o IIII)

Avui va d’apotecaris.

D’entre les prop de deu farmàcies que hi deu haver a Olot, quasi sempre vaig a comprar a les mateixes: l’una perquè és on m’he acostumat a anar i on em coneixen, i l’altra perquè es troba davant del CAP i és molt pràctic recollir-hi els medicaments en sortir de l’ambulatori. Darrerament he anat a comprar alguna vegada a dues farmàcies on no vaig habitualment. Em venien de pas a l’hora de fer encàrrecs i també em sembla bé diversificar; és a dir, donar un xic de vida a tothom.

Tot i que aquesta sèrie tracta d’anècdotes intergeneracionals i potser trobareu estrany que narri la primera de les dues ocurrències, ho faig aprofitant que avui va de farmacèutics.

Tornava del centre una tarda de primavera quan, coincidint amb la pol·linització, els plàtans d’ombra dispersen els fruits de l’any anterior que es desfan i deixen anar aquelles petites llavors envoltades de pèl que produeixen aquella irritació al coll (no és al·lèrgia!), tot tossint per intentar desfer-me d’una d’aquelles llavors que se m’havia posat al coll. Aprofitant que em tocava recollir la medicació de la recepta, vaig entrar a una farmàcia. Acostumada a què a la majoria de farmàcies tenen caramels a la vista perquè els clients n’agafin, vaig pensar que m’aniria bé un caramel per acabar amb aquell pessigolleig al coll. Em va sorprendre que l’haguessin d’anar a buscar en un armariet de segona fila. Em va sorprendre més que la farmacèutica em digués que potser hauria de ser una piruleta i no un caramel. Em va sorprendre encara una mica més que em donessin una “piruleta vulgaris”, és a dir, de color vermell, tot i que anava en un embolcall publicitari de productes farmacèutics. Però em va sorprendre molt més encara que la piruleta estava ben desfeta d’haver patit calor. Vaig donar les gràcies, la vaig posar a la bossa i no me la vaig menjar. Crec que jo, al lloc de la farmacèutica, hagués preferit mil vegades dir que no en tenia que no pas donar aquella llaminadura tan desfeta!

Però bé, anem a l’anècdota intergeneracional. Això devia ser a finals dels anys seixanta. Amb la mare vam coincidir amb un conegut farmacèutic olotí d’aquell temps. Entre les seves característiques físiques en destacava la seva alopècia; és a dir, lluïa una bona calba. L’apotecari i la mare van parlar del que havien de parlar i, abans que la conversa acabés, vaig sorprendre’ls amb les meves paraules: “Mare, aquest senyor porta el mateix pentinat que el Cap de Lligamosques”. Suposo que la mare se’n va sortir com va poder davant d’aquell senyor.

Si recordo aquesta anècdota és per les vegades que me l’havien explicat. He de dir que tampoc no entenc gaire aquesta meva sortida, ja que, tant per part de mare com de pare, tenia algun oncle calb i mai no n’havia fet ni més ni menys. Ves a saber perquè aquell dia vaig haver de tenir aquesta sortida.

Vatua l’olla!


foto: museus.olot.cat


dimecres, 14 de juliol de 2021

En la mort de la meva padrina, la tia Rosa de Girona

A la nostra família, el mot “padrina” ens evoca els records de la besàvia, la padrina de Can Massias, una dona molt coneguda a Olot per motius diversos, dels quals en remarcaré un parell. El primer, perquè tingué molta descendència: deu fills i trenta-un néts! El segon, perquè dos dels seus fills foren assassinats a la guerra (in)civil.

Fa pocs dies ha mort la meva, de padrina, la tia Rosa de Girona. Ens ha deixat quan li faltaven només dos mesos per fer cent anys. Llevat dels darrers dos o tres anys, va tenir una bona qualitat de vida. Tenia uns bons hàbits i crec que no m’equivoco si dic que va tenir una bona salut. En certa manera, tots havíem anhelat una mica la seva qualitat de vida. I, és que si no entrem en detalls, podem dir que la tia Rosa va tenir un bon envellir, ja que fins als noranta llargs no va començar a tenir els problemes de salut propis de la gent molt gran.

Nascuda el setembre de 1921, fou la tercera dels sis germans Llongarriu Montsalvatje. Es casà gran -als 37 anys- i fins aquell moment havia viscut a casa els avis. És per això que les meves germanes grans en guarden molts records, tant a la casa del carrer Fontanella d’Olot, com a Llongarriu, a la Vall del Bac, durant les llargues estades d’estiu. I és que, la tia Rosa, junt amb les altres dues ties solteres, la Montserrat i la Tura -que també es va casar gran-, s’ho passaven d’allò més bé entretenint la seva nebodalla durant les llargues tardes d’estiu: berenades al prat, a la font o a les saleres; jocs de sobretaula a la galeria durant les tardes plujoses, o fent labors per ensenyar les nenes a cosir.

La tia Rosa i el tiu Pepe, el seu marit, no van tenir fills biològics. Això no obstant, van exercir de mare i pare, ja que quan feia uns quatre anys que estaven casats, circumstàncies de la vida van fer que s’afillessin una neboda d’ell, que tots dos van criar, cuidar i educar com  una filla i, que més endavant, els va fer avis de dos nens, actualment dos homes que ronden la trentena.

La tia Rosa vivia a Girona. Casa seva era prop de l’Estació del tren. Girona i tren, als anys seixanta, eren dos elements que ciutadejaven molt. Vivia en un sisè pis i tenia un ascensor amb una porta a cada banda. Per Tots Sants era costum anar a Fires de Girona (“la comarca nos visita”). Aquell dia solíem anar a una estona a casa seva. Quan arribàvem, la Rosa deia “ja arriba la marabunta!”, perquè la veritat és que la nostra germandat trencàvem la quietud d’aquella llar. Després de saludar-los, en Pepe ens donava algun cèntim per anar als caballitus. Aquest costum es va mantenir viu fins al canvi de segle, només que ja no érem nosaltres qui rebíem els diners per a les les atraccions, sinó els nostres fills i nebots; els seus besnebots.

Molts dels jerseis que portàvem de petites ens els havia fet a mà la tia Rosa. En sabia molt, de fer mitja. Recordo que tenia una tècnica per aguantar-se les agulles al capdavall de l’esquena perquè no li fessin mal els braços. Quan s’acostava el Ram o algun esdeveniment social important, les ties d’Olot ens prenien les mides, la mare triava la llana i la tia Rosa de Girona ens feia el jersei. La Marissa i jo acostumàvem a estrenar dues peces idèntiques. Era una artista fent jerseiets i sabatetes per a nadó; en feia tot l’any, ja fos per a familiars o coneguts o per a “gent necessitada”.

Tot i que no era un dels primers llocs on ens portaven quan els pares s’havien d’absentar (no era pràctic i menys durant el curs), sí que havia anat a passar alguns dies a casa seva. En recordo una estada l’estiu que jo devia tenir nou anys. Recordo que tenia el terra del pis molt brillant perquè l’encerava. Recordo que ho tenia tot molt net i ordenat. Recordo que ja tenien un bany complert i un bany petit (a casa teníem un sol bany). Recordo que pujàvem al terrat del bloc de pisos a estendre la roba. Recordo que quan em donava un xupa-xup posava un llençol vell damunt del sofà per evitar que s’embrutís. Recordo que des de la saleta sentíem els xiulets del tren i corríem a separar les cortines per veure’ls passar.

La tia Rosa havia viscut una vida més abans tranquil·la. No treballava fora de casa i no havia tingut fills. Era una dona esvelta i elegant. Duia el cabell llarg amb un recollit que ens cridava molt l’atenció. Es cuidava i la cuidaven. Menjava molta fruita. No li agradava el formatge i no havia begut mai llet. Més d’una vegada he pensat que potser això havia contribuït al seu bon estat de salut.

Des que havia quedat vídua l’any 2002 havia viscut en solitud. Tot i que fins fa poc sortia cada dia, la recordo sola al seu pis del Carrer Bailén, un pis molt net i ordenat, amb mobles de qualitat ben conservats, decorats amb fotografies de la família i antigalles de la casa pairal familiar de la Vall del Bac. 

La tia Rosa ens va deixar la matinada de l’onze de juliol d’enguany, després d’un procés de debilitament físic irreversible i propi de l’edat.

La tindrem sempre en el nostre record.

Adriana, juliol de 2021


Una d'aquelles tardes a Llongarriu