El matalasser

El relat de Carme Riera a Temps d’innocència que porta per nom "Matalassos" ha estat, de moment, el que ha aconseguit més exitosament transportar-me en l’espai i, sobretot, en el temps. Se m’ha endut al terrat del carrer Amadeu, un gran terrat que formava part de casa nostra, del pis on va viure la meva família, és a dir, els pares i els sis germans que érem, des de poc abans que nasqués jo fins que els pares ja s’havien quedat sols i en van marxar ara deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys. I en el temps, se m'ha endut uns quaranta anys enllà.

El matalasser venia a casa a refer els matalassos. Refer un matalàs consistia a desfer-lo, remenar-ne la llana per airejar-la, afegir-n’hi si calia, tornar a muntar el matalàs, tot cosint-lo, tot aprofitant per canviar la tela.

Quan havia de venir el matalasser, recordo que es fregava el (gran) terrat. Un cop el terra ben net, s’hi posava el matalàs que es volia refer. El primer pas era descosir-lo i després, amb l’ajuda de dos bastons, batre’n la llana. El  “txec-txequetec, txec-txequetec...” que feien els matalassers, amb els seus bastons de lledoner era un ritme fàcil de reconèixer quan anàvem pel carrer, senyal inequívoc de la presència del matalasser en algun terrat o entrada d’alguna casa propera. Un cop s’havia airejat la llana, a vegades se n’hi afegia i després s’estenia, al terra, la tela del que seria el matalàs nou, s’hi posava la llana al damunt i començava l’operació de muntar el nou matalàs donant-li la forma fent els cosits, amb fil de cànem, laterals que feien com un ribet (a les dues cares del matalàs) i els cosits interiors que servien per fixar una mica la llana i evitar que amb el pes del cos al damunt s’acumulés tota en una banda. Les agulles -els altres estris característic del matalasser- eren molt llargues, ja que havien de travessar la gruixària del matalàs.  

Fent els cosits laterals del matalàs

Per fer un matalàs ben fet s’havia de tenir ofici i molta pràctica. No devia de ser gaire fàcil. Ben segur que l’ofici de matalasser s’aprenia a partir de l’experiència, sense manuals d’instruccions.

Un cop el matalasser ja havia marxat, la tela que es treia seria rentada i, si no era prou vella, utilitzada la propera vegada que  tocaria refer matalassos. Recordo que era una roba molt forta. A casa n’hi havia de colors diversos, però bàsicament eren verdes o vermelles. Algunes -la majoria- eren de ratlles, però també n’hi havia d’estampades.

Estrenar un matalàs no era garantia de passar-hi una bona nit. A vegades quedaven una mica massa forts i havíem d’esperar que s’haguessin adaptat una miqueta per arribar al punt de comoditat desitjat.

El dia que sabia que tocava fer els matalassos procurava tenir molt de mal de panxa per no anar a escola, diu la Carme Riera. Jo no recordo haver arribat a aquest extrem. Potser a casa refèiem els matalassos algun dia que no hi havia escola o potser, com que n’hi havia tants, hi estaven fins al vespre, cosa que permetia que sortint de col·legi encara ens quedés una bona estona per observar el matalasser.

Refer els matalassos era tot un art i a mi m’encantava passar-me una bona estona observant com ho feien. M’agradava especialment escoltar aquell “txec-txequetec, txec-txequetec...”

Ara l’ofici de matalasser ha desaparegut, però això no esborra els records que en puguem tenir; records, en el meu cas, associats a un espai –aquell terrat-, un temps –la infància-, unes persones –els meus germans-, records que el pas del temps no podrà esborrar per més que la vida ens mostri el seu costat més amarg, per més llàgrimes que ens faci vessar, perquè allò que hem viscut i compartit forma part de nosaltres.

Enyorant l’home dels cagallons

Explicava el meu pare, en un escrit titulat L’home dels cagallons, publicat a La meva Garrotxa, un antic i oblidat país, en l’apartat Oficis desapareguts, que la indústria dels blanquers utilitzava les femtes de gos com a matèria primera en la fabricació de pells, per tal d’amorosir la pell destinada a cinturons, guants, jaquetes i altres peces de marroquineria. El fet de ser utilitzats, és clar, necessitava algú que en recollís, per això existia l’home dels cagallons, ofici desaparegut de fa temps.

El pare escrivia Ja és hora que diguem que el tràfec de quisca de gos era un negoci humil i ben real i l’home que s’hi dedicava, tot i tenir, com tothom, nom i cognoms ben determinats, se’l coneixia pel mal nom de l’home dels cagallons. N’havia conegut un que anava amb un sac-coixí en una mà, aguantant-lo per la valona que l’encerclava i en reduïa la llargada al que era menester, i un culler a l’altra amb el qual recollia els excrements sense embrutar-se les mans, per recents que fossin, mentre el sac, a poc a poc, s’omplia de femta de gos. Un ofici, ja pretèrit, que tot i negociar amb una matèria prou bruta, ajudava a mantenir neta la ciutat.

Actualment, a Olot, no deu quedar cap blanqueria i si l’ofici de blanquers ha desaparegut de la ciutat, més encara ho ha fet el de l’home que recollia els cagallons de gos.

Fa uns anys, coincidint amb que les meves filles eren petites, em semblava que els carrers eren molt plens d`excrements de gos i veia a les voreres,  parcs i jardins unes tifes descomunals que semblaven atraure les criatures. És una cosa que sempre m’ha molestat i m’ha fet molt de fàstic, especialment, netejar el calçat després de trepitjar una cagarada fresca de gos.

Hi va haver un temps en què, sigui perquè es van fer diferents campanyes de conscienciació ciutadana, sigui perquè es van arribar a multar els amos dels gossos, els carrers semblaven més nets. 

Darrerament, però, trobo que les cagarades de gos tornen a formar part del paisatge urbà i és més freqüent veure’n per places, carrers i als jardinets que hi ha al costat de les voreres, especialment en els carrers que condueixen cap als afores de la ciutat.

Que hi hagi cagarades de gos als carrers és antihigiènic, trobar-se-les és desagradable i molest, sobretot per les persones que no tenim gossos a casa i, suposo que ho és també per aquelles que en tenen i que es donen la molèstia de recollir els excrements de la seva mascota quan la treuen a passejar.

Aquesta setmana he sentit la notícia que s’ha incrementat una mica el nombre d’abandonaments de gossos a Olot, fet que s’atribueix a la crisi econòmica. No sé què consta al cens d’animals domèstics de la ciutat, però observant els carrers, no sembla pas que la població canina de la nostra ciutat hagi sofert cap davallada, més aviat al contrari. O sigui que, si els propietaris no prenen consciència del fet i assumeixen la seva responsabilitat, la brutícia dels carrers pot anar a més.

Ben segur que fer d’home dels cagallons havia de ser una feina ben bruta i que el pare tenia raó quan deia que aquest ofici ajudava a mantenir la ciutat neta. Possiblement, si encara existís, estaria ben content perquè podria fer unes bones collites.

En el fons, sense saber-ho, enyorem aquell ofici.