Un Sant Jordi passat per aigua

Reflexions des del confinament (II)

S’acosta Sant Jordi, el dia del llibre. De fet, en una situació normal la celebració de Sant Jordi hauria començat ahir dilluns, amb el descompte que aquesta setmana oferirien les llibreries. Hi ha molts Sants Jordi que són passats per aigua; la primavera ja ho té això. Enguany, en ple confinament, aquesta diada serà del tot aigualida, tant si plou com si fa sol. Per als llibreters, el dia de Sant Jordi suposa facturar el 10% anual.

S’ha fixat el 23 de juliol com a data per a la celebració de Sant Jordi, però ja veurem si això és possible. De moment estan naixent iniciatives per evitar la pèrdua que el confinament pot suposar per aquest sector. En són moltes: Llibreries obertes, Apadrina una llibreria, Sant Jordi ets tu... Ahir sentia a la ràdio que potser en són massa i que això podia confondre una mica els lectors. Jo més aviat penso que si hi ha un ventall més gran, més fàcil és que cadascú triï la que li caigui més simpàtica. A l’ article La necessitat de desconfinar llibres per Sant Jordi [...],  publicat a Vilaweb, n’hi trobareu unes quantes.

Ben segur que la diada de Sant Jordi ens porta records. Dels meus, en recordo especialment dos: un atropellament -res greu- davant del cinema Colon quan fugia, esverada, de l’estrèpit d’un petard (situo l’incident cap al 1973), i el meu primer Sant Jordi en parella que vaig narrar a Tot regirant en una llibreria... Els meus records de Sant Jordi se situen a l’antic Firal d’Olot, enmig d’una multitud i amb dificultats per acostar-me al taulell per triar algun llibre per llegir o per regalar.

Tot i que cada vegada em molesten més les multituds, enguany enyoraré la bullícia de grans i petits passejant entre paradetes intentant triar un llibre i comprant una rosa o esquivant els joves, venedors de roses per un dia, que els empaiten per tal que els en comprem una altra. M’agrada la diada de Sant Jordi i m’agrada molt que, a les vigílies d’aquesta diada, els mitjans publiquin ressenyes de les novetats editorials. Anoto els títols dels llibres que m’atrauen a la meva llista de llibres que vull llegir. I de mica en mica, el desig de lectura es va fent realitat.

El confinament m’està permetent portar un ritme de lectura més ràpid de l’habitual. És per això que vaig decidir que m’anticipava a la diada de Sant Jordi i comprava algun dels llibres que volia llegir. No em va caldre recórrer a les plataformes esmentades, vaig adquirir-los a una llibreria de proximitat que, com que venen diaris, tenen obert en horari reduït. Els digitals els agafo en préstec a l’eBiblio Catalunya, la biblioteca pública catalana. Per accedir-hi només necessitem disposar del carnet d’usuari d’alguna biblioteca del Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Poso l’enllaç perquè aquests dies m’ha sorprès que moltes persones que llegeixen en format digital desconeixien aquest servei.

Tot seguit us deixo una breu ressenya d’alguns dels llibres que he llegit darrerament, abans no em fugin de la memòria. Potser us engresqueu a llegir-ne algun.

L’últim adéu, de Kate Morton (Rosa dels Vents). La desaparició d’un nen als anys trenta que no s’havia resolt mai. La vida d’una escriptora de novel·les policíaques. Una agent de policia que ha trencat el reglament intern. Un vidu enyorat. Un bibliotecari de poble. A mida que avancem en la lectura anem descobrint els secrets d’una família i ho anirem relligant tot en un escenari abandonat des de fa més de setanta anys. Un altre llibre de Kate Morton que engresca a seguir llegint.

Trencar el silenci, de Mireia Boya (Ara Llibres). Un llibre que m'ha atrapat per la seva visió femenina de la política i de la vida. Un llibre que emociona i on el cuidem-nos i la sororitat hi són molt presents. Intimitat i sinceritat de l'autora que, a més de política i de vida, també hi escriu sobre la malaltia. Un llibre que ens recorda que “les mares no moren mai”.

Viure perillosament, de Gemma Pasqual (Editorial Comanegra). Quinze històries en forma de conte que narren algun fet de la vida de les protagonistes: quinze grans dones. Rosa Parks, Caterina Albert, Frida Khalo... són dones valentes que han fet història. Llegir-lo m'ha ajudat a descobrir alguna d’aquestes dones i a redescobrir-ne algunes altres. Un llibre amb D de Dona i de viDa!

La memòria de l’aigua, de Montse Barderi (Columna Edicions). Un llibre de dones de tres generacions on discriminacions i abusos es pateixen i repeteixen en el món rural, industrial i familiar. Un relat amè amb un vocabulari acurat i precís. “L’aigua té la capacitat de retenir una memòria de les substàncies que prèviament s’hi han dissolt, una memòria que també hi deu ser al líquid amniòtic amb les generacions que ens precedeixen.”

Espero que la tria us hagi agradat. Desitjo que les circumstàncies ens permetin passar una bona diada de Sant Jordi, amb la millor companyia possible. Cuideu-vos. Cuidem-nos. Cuideu-los.

Adriana, 21 d’abril de 2020

Punts de llibre de Sant Jordi.
Il·lustració de Sílvia Prat Llongarriu.

SDRC i situacions administratives - IV (DSR – 60)

En tres entrades anteriors he explicat, des del vessant administratiu, què suposa passar per un període d’IT llarg (Enllaç), quines situacions administratives es poden donar durant el primer any de baixa (Enllaç) i quines després de l’any de baixa (Enllaç).

Un cop explicades, contradient allò que vaig dir en un post anterior, ometré parlar dels tipus d’Incapacitat Permanent (parcial, total i absoluta) ja que ho trobareu ben explicat al portal de la Seguretat Social o a la web de qualsevol bufet d’advocats laboralistes.

Davant la denegació de la prestació d’IP per part de l’INSS, tenim la possibilitat de presentar una impugnació. Es tracta d’una reclamació prèvia a la via jurisdiccional (el que s’entén per reclamació administrativa) davant l’INSS mateix. Com que es presenta davant el mateix organisme que ha denegat la IP, molt probablement, l’INSS tornarà a denegar la nostra petició.

En el cas que l’INSS desestimi la nostra reclamació prèvia, podem presentar demanda al Jutjat Social (anar a judici). Si la sentència judicial ens torna a denegar la IP, podem jugar una última carta: el recurs de Suplicació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 

Tal com vaig dir en entrades anteriors, per seguir tot aquest procediment és recomanable estar en mans de persones expertes en la matèria que ens ajudaran a dur-los a terme.

I què passa quan ens donen l’alta mèdica després d’una baixa de llarga durada?

Si l’INSS, a través de les revisions de l’organisme avaluador, ens ha permès estar de baixa fins a dos anys, vol dir que estan reconeixent que patim algun problema que ens incapacita. Això no obstant, és probable que abans dels dos anys ens enviïn a treballar. Sense verbalitzar-ho ens estan dient “vostè no es troba bé, hauria d’estar de baixa, però com que aviat farà 2 anys i l’INSS ens pressiona, malgrat les seves lesions, l’hem de donar d’alta”. Una contradicció més del sistema.

Si, tot i no trobar-nos bé, se’ns acaba la possibilitat de seguir de baixa, ens anirà bé saber alguna d’aquestes coses:

1. Durant la segona pròrroga (des de l’any i mig fins als 2 anys) ens hauran donat de baixa de l’empresa i no haurem cotitzat a la Seguretat Social.
2. Tenim dret al gaudi de les vacances no consumides en aquest període.
3. Podem demanar una valoració al Servei de Prevenció de Riscos Laborals (SPRL) de l’empresa on treballem. D’aquesta valoració en sortirem amb un informe que pot ser en tres sentit:
• Apta. Consideren que podem dur a terme la nostra feina.
• Apta amb adaptacions i restriccions. Consideren que podem fer la nostra feina, però que l’empresa ens ha d’adaptar el lloc de treball d’acord amb l’informe del SPRL que descriu com ha de ser l’adaptació i quines han de ser les restriccions (feines que no podem fer).
• No apta. Aquest és el supòsit que tinc menys clar. Donada aquesta situació, a l’empresa privada suposa un comiat; a l’empresa pública, com que els funcionaris no tenim atur, es donaria una situació molt contradictòria.
4. En alguns convenis o règims laborals (a la Funció Pública, des de Juliol 2019, gràcies a un acord entre sindicats i Generalitat de Catalunya), hi ha la possibilitat de fer una reincorporació progressiva. Això vol dir que durant un temps, concretament 3 mesos, ens podrem reincorporar a la feina de forma gradual, percebent el 100% del sou. 
5. Una vegada hem esgotat els dos anys de baixa, el nostre metge de capçalera no podrà fer-nos una baixa (IT) durant 6 mesos. En cas de necessitar-la, ens haurem d’adreçar a l’organisme avaluador.  

Una vegada utilitzat tots els recursos possibles que he enumerat (desconec si n’hi ha d’altres) o bé deixem la feina o bé ens hi incorporem. Si triem la segona opció i, malgrat haver transcorregut aquests dos anys (més els dies de vacances que haurem pogut gastar), seguim trobant-nos malament és molt probable que no suportem el ritme de treball. Encara que la nostra professió (la meva d’administrativa) sigui considerada “lleugera” (liviana en vocabulari emprat per l’INSS), la duració de la jornada, els moviments que hi hem de fer, la pressió, el ritme... poden fer que acabem la jornada laboral molt perjudicats, malgrat l’adaptació del lloc de treball (molt difícil de dur a terme en una feina d’administrativa). Per tot això, esmentaré un altre recurs, un roc que em guardava a la faixa  per si, com era molt previsible, es donava aquesta situació: demanar una reducció de jornada per interès particular. L’he escrit en negreta perquè vull fer uns aclariments:

1. En la majoria de convenis (en la Funció Pública tampoc) no existeix una reducció de jornada per motius de salut. Existeix per tenir cura d’un familiar amb determinats problemes de salut, però no per a una mateixa, tot i tenir reconeguda la condició de discapacitada.
2. La reducció de jornada per interès particular comporta la reducció proporcional del sou.
3. En el meu cas (la Funció Pública), després de les retallades que patim des del 2010, aquesta reducció de jornada no es cobreix, és a dir, no es posa una persona que pugui completar la reducció de jornada, però la feina a fer segueix essent la mateixa i acabarà repercutint amb més càrrega de treball a tot l’equip. Una altra contradicció.

Amb la voluntat de sentir-me útil, de sociabilitzar-me, de treure profit de l’experiència que he acumulat i de suportar millor la meva jornada laboral, després de sospesar els pros i els contres, vaig optar per una reducció d’1/3 de jornada. “L’empresa” hi posa de la seva part permetent-me treballar menys hores i “jo” hi poso de la meva, conformant-me a ingressar un terç menys de la meva nòmina. Sóc de les que creuen que els diners no fan la felicitat, però sé que ajudant a cobrir les despeses del dia a dia, ajuden a viure millor.

Amb aquesta entrada dono per acabat aquest aspecte més “legal” de la DSR/SDR, ja que com alguns diuen “només és una situació administrativa” i, tot i que jo hi afegiria que afecta molt el dia a dia de la persona que no es troba bé, m’agrada més parlar d’altres aspectes que no pas d’aquest que és àrid, impersonal i amb un punt de desagradable.

Si algú necessita algun aclariment o més detall d’aquest recorregut administratiu/judicial l’hi puc facilitar en privat, ja que he fet tota la cursa i, de moment, torno a ser a la casella de sortida: el meu lloc de treball.

Adriana, 9 d’abril de 2020

DSR - 60

Confinament i dolor crònic (DSR – 59) o Reflexions des del confinament (I)

El pitjor de la pesta no és que mata els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle acostuma a ser horrorós (Albert Camús).

Dies grisos aquests que estem vivint. Una pandèmia mai vista. Ben segur que cap de nosaltres no havia viscut una situació semblant. Els nostres pares, oncles i ties havien passat la guerra i, si bé no és el mateix, va ser una experiència prou traumàtica i dolorosa per a ells.

Moltes de les persones grans que estan morint són les mateixes que van viure una infància o adolescència troncada per la Guerra Civil. Qui els havia de dir que passarien els darrers dies de la seva vida en una situació tan bèstia com aquesta. Ni ells ni nosaltres no estàvem preparats per un traspàs en solitud i sense comiat.

Aquesta situació provoca un desgavell descomunal. No voldria pas trobar-me a la pell dels que han de gestionar aquesta pandèmia. Ben segur que, ho facin com ho facin, no ho fan bé per a tothom. Ara bé, dit això, crec que molts polítics i gestors seran recordats per l’acumulació d’errors i despropòsits. Sort en tenim del personal sanitari que hi posa tot i més de la seva part i, malgrat l’escassetat de recursos materials i humans, tracten els pacients amb humanitat i professionalitat. Gràcies, gràcies i gràcies.

El sacrifici de quedar-nos a casa no té res a veure amb el que estan fent ells, treballant a tocar de la malaltia i, en molts casos, amb una espardenya i un esclop. Espero que quan tot això s’acabi els ho tinguin en compte en la seva carrera professional i que tots nosaltres ens en recordem i els acompanyem en les seves reivindicacions laborals futures.

A nivell del poble i també a través de les xarxes socials estan sorgint iniciatives solidàries: imprimir en 3D suports per a pantalles, confeccionar bates o mascaretes, inventar i fabricar respiradors... Potser és veritat que només el poble salva el poble.

A través de les xarxes, veiem com passen els dies les famílies confinades: uns fan pastissos, altres toquen instruments, altres fan jocs de paraules, altres teletreball, els nens escola a distància...  Ara bé, trobo d’escàndol que famosos i milionaris esportistes d’èlit ensenyin com passen el confinament en mansions luxoses, mentre la majoria dels humans el passen tancats en pisos petits, molts sense sortida, per no parlar dels sense sostre i persones de col·lectius desfavorits. Per ètica, els mitjans de comunicació públics –i els privats també- haurien d’evitar emetre o publicar les extravagàncies de la “gente bien”. Ho trobo pornogràfic i no pas perquè Madona hagi sortit a la banyera i sense roba, sinó perquè és immoral.

Des de la comoditat i la despreocupació que m’atorguen la meva condició de funcionària, destinada en un lloc de treball considerat no essencial, que em permet estar tranquil·la a casa (amb un mínim de teletreball) sabent que a final de mes –almenys de moment- m’ingressaran la nòmina, voldria escriure algunes reflexions sobre el confinament de les persones que patim alguna malaltia relacionada amb dolor crònic, especialment les meves companyes i companys afectats de SDRC / DSR.  

1. Haver estat més de dos anys d’Incapacitat Temporal m’ha servit d’entrenament per afrontar un confinament. He après a viure desvinculada de les relacions socials i laborals; he après a estar moltes hores sola; he redescobert el gust per la lectura i la música, a distrure’m i a tenir poques necessitats materials.  

2. El nostre estat de salut no es pot permetre un confinament sense exercici ni moviment. Hem d’exercitar la part afectada, tal com hem estat fent fins ara, i hem d’afegir-hi més exercici: caminar amunt i avall per casa diverses vegades al dia, pedalar, seguir classes de ioga o de gimnàstica adequades al nostre estat... Recordem que la immobilitat és la nostra principal enemiga.

3. Ens hem de cuidar, tant o més que aquelles persones que no tenen cap problema de salut. No ens podem contracturar, esquinçar ni fer-nos qualsevol altre mal. Si ho féssim, necessitaríem atenció sanitària i, a més de posar-nos en risc nosaltres mateixos, restaríem dedicació dels sanitaris als pacients amb la covid19. Així que quiets a casa, però actius.

4. Hem de ser curosos amb la nostra medicació. Ens hem de prendre els medicaments que els metges ens han prescrit (procurant anar al mínim dins del marge permès). Quan anem a la farmàcia –que hi solem anar sovint- ens hem de protegir: guants i mascareta indispensables; pagar amb targeta en comptes de remenar diners; respectar la distància de seguretat... i arribant a casa, hem de prendre les mesures higièniques corresponents.

5. Si necessitem el nostre metge de capçalera, ja sigui per fer-li una consulta o per actualitzar la nostra recepta, hem de procurar evitar anar al CAP. Tenim la còmoda i recomanable opció de fer ús de la plataforma “La Meva Salut”. Si normalment el primer accés s’havia de demanar presencialment al CAP, aquests dies es pot fer en aquest enllaç (cliqueu).

Molts ànims a tots i cuidem-nos!

Adriana, 3 d’abril de 2020

DSR - 59