Aquells meravellosos estius (III)

Unes vacances a Riells

Després d’aquells anys de glorioses i llargues estades d’estiu a Llongarriu, arribava el despoblament de les diferents cases de la Vall: el Tomàs (1966), el Xaravitx (1970)... A mitjan dels anys setanta marxaven els històrics masovers de Llongarriu i la casa entrava en un procés decadent irreversible que culminà l’any 1976, quan la família que hi visqué després de la marxa dels masovers de sempre van anar a viure prop d’Olot. Aquell trasllat ajudaria a aquell matrimoni gran a fer més suportable l’escolarització del seu noi que, mentre vivien a la Vall, havia d’estar intern a l’Escola Llar i a ells, enyorats permanentment de l’únic fill que havien tingut, les setmanes se’ls feien eternes.

Recordo que quan la casa va quedar deshabitada el pare va ser l’encarregat de tancar-la vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.

Amb aquest panorama tan desolador, a partir de l’any 1970 -uns anys abans del tancament definitiu de la casa pairal-, ja es veia que aquelles estades no tornarien mai més. Ens havíem de reinventar i trobar una altra manera de fer vacances, sabedors que les vivències que vindrien no omplien el buit que ens deixaria el tancament, ja de per vida, de la casa de Llongarriu.

Empesos per les circumstàncies i una mica per oferir un canvi d’aires a aquells tres marrecs que quan no teníem un all, teníem una ceba, l’any 1972, els pares, van llogar un apartament al sector de Riells i vam anar de vacances a marina.

Tot i que a casa érem més de muntanya, aquella no era la primera estada a la platja. Justament, jo mateixa vaig fer els primers passos l’any 1965 a Sant Feliu de Guíxols, sota l’atenta mirada del meu germà que, set anys més gran que jo, era l’encarregat de vigilar-me.

Tornem, doncs, a l’any 1972. El pare se’n cansava de seguida de la platja. Era evident que passar el dia esterrossat al sol no estava fet per ell. De manera que aquelles van ser unes vacances actives. Amb el camp base situat a Riells, combinàvem les estones a la platja amb les visites a llocs d’interès: les ruïnes d’Empúries i d’Ullastret, el Castell de Montgrí...

Recordo especialment una anada al port per veure l’arribada dels pescadors. De terra endins com sóc i poc avesada a les tasques de la mar, em va sorprendre l’arribada del peix, sobretot una tonyina de mida considerable. Jo que només havia vist la tonyina en llaunes -Que bién, que bién hoy comemos con Isabel-, vaig quedar molt sorpresa de la llargària d’aquell exemplar que observava mentre intentava comptar quantes llaunes se’n podrien omplir. Encara ara, quan ho explico a casa, pensen que exagero!

Aquell va ser un estiu a marina, un estiu d’aigua, sorra i sal; un estiu de menjars frescos a l’apartament que per uns dies va ser casa nostra; un estiu de visites turístiques; un estiu de descoberta de patrimoni natural, cultural i històric. Un estiu diferent.

Als tres petits de casa, aquell canvi d’aires se’ns van posar força bé i ens va ajudar a millorar el nostre estat de salut: a fer més lleus els refredats de l’hivern i a enfortir aquella pell que sempre teníem tan delicada. El pare ho va passar bé descobrint aquells indrets tan interessants com desconeguts. Ara bé, recordo que la mare l’últim dia va dir: hi hem estat molt i molt bé, però les properes vacances les farem en un hotel, encara que hagin de ser més curtes.. De manera que, en girar la clau, vam saber que aquelles haurien estat les darreres vacances que faríem en un apartament.

Quin llamp de tonyina! 1972

Ullastret, estiu de 1972

Vacances a marina, any 1972

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.

-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!

Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.

-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.

Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.

Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.

Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.

Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.

Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.

Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.

Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.

Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.

Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.

Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.

A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.

Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.

Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 

No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.

Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.

Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.

Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.

Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965

De bosses, paperines i coixineres

Ara que per llei hem de pagar les bosses de plàstic que ens donen als comerços amb la finalitat d’arribar a reduir-ne el consum (fins a un 90 % l’any 2020), potser seria el moment de recuperar altres tipus d’envasos com les paperines i les coixineres. Ben segur que molts de nosaltres sabem què són, però potser hi ha qui no sap –o no recorda- què és una paperina o una coixinera.

Una paperina és un retall de paper caragolat en forma de con. Tot i que n’hi ha de confecció casolana -la més usual potser seria la que es fa amb paper de diari per posar-hi les castanyes torrades-, també n’hi ha de confecció industrial, serien el cas de les que s’utilitzen a les xurreries o les que es fan servir –cada vegada menys, ja que s’han substituït per bosses o recipients de plàstic- per posar-hi el llegum cuit (cigrons, fesols, llenties...), els llardons, les patates fregides... Darrerament s’han reinventat les paperines petites per servir alguns aperitius, especialment els fregits.

He de confessar que, molt sovint, en sentir aquest mot em ve al cap en Patufet baixant pel carrer amb una paperina curulla de safrà que, tot i que devia ser molt petitona, era molt més grossa que ell, d’aquí  l’esglai dels seus convilatants en veure una paperina baixant tota sola pel carrer major del poble.

En Patufet amb la paperina de safrà

Una coixinera és, segons la primera accepció que apareix als diccionaris, una bossa o funda que cobreix el coixí. Ara bé, per extensió o per analogia, una coixinera és una bossa, normalment de roba destinada a usos domèstics.

Quan era joveneta, era molt usual fer servir coixineres. A totes les cases hi havia la coixinera del pa que era força grossa i es tancava amb dos cordons que feien d’anses. Era una de les labors que la majoria de nenes havíem fet alguna vegada, a partir d’una peça de roba de quadres on, amb punt de creu, hi brodàvem una sanefa i unes lletres ben grosses que deien PA -o potser PAN-. Recordo que a més de la que era obligatòria de fer a col·legi, a l’estiu en vaig fer una per a la meva padrina i en aquesta sí que hi deia PA (sense la N final).

L’armari de casa els pares on guardàvem la roba de cuina, n’era ple de coixineres, ja que eren de molta utilitat. En una coixinera de tons rosats, la mare hi guardava el pa sec després de torrar-lo al forn, sempre a punt per fer sopa de pa; en una de tons verdosos hi guardàvem farigola de collita pròpia per quan feia falta fer-ne aigua de farigola per glopejar en cas d’alguna dolència bucal o per escaldar algun dit; en una altra de floretes, la camamilla, també collida a muntanya, després de deixar-la assecar, a punt per infusionar en cas de mal de ventre, mareig o per refer-nos d’un ensurt; en una altra les anous que havíem collit amb el pare...  I és que al rebost de casa, n’hi penjaven moltes, de coixineres.

De coixineres n’hi havia de totes mides i colors i tant servien per conservar queviures com per guardar-hi objectes diversos: els taps de suro, les peces de fusta del jocs de construcció, les boles rodones del joc de loteria, les botxes o les pedres de jugar a pedralta.  

Per contra del que podria semblar, a la nostra llar actual sempre n’hem fet servir de coixineres. És més, a l’escola de les meves filles ens les recomanaven per organitzar la motxilla d’anar de colònies: una per a la roba bruta i una per a la roba neta. De manera que la iaia, amb alguns retalls de roba, ens en va fer unes quantes que han fet una bona campanya. Encara ara, molts anys després, fem servir coixineres per organitzar la motxilla: una amb l’esmorzar, una altra amb l’abrigall que cal portar tot l’any perquè fins i tot en el dia més calorós d’estiu es pot haver de menester, una altra per als plats i coberts quan ens hi quedem a dinar...

Aquestes són algunes coses que m’han vingut al cap tot posant en una vella coixinera la camamilla que vam collir ara fa una setmana i pensava que, segurament si paperines i coixineres haguessin mantingut el protagonisme que tenien fa uns anys, ara no ens veuríem forçats a reduir el consum de bosses de plàstic.

Un parell de coixineres: una buida i l'altra amb camamilla a dins