divendres, 30 de juliol del 2010

Mil sols esplèndids

Els dies previs a les vacances, quan comença l’horari d’estiu, quan sembla que el dia s’allargui encara més perquè puc disposar de les tardes, tinc més temps, més estones de descans i més ganes de llegir. Fa uns dies em van recomanar Mil sols esplèndids, de Khale Hosseini.

Un bon amic de la família en veure’m amb aquest llibre a les mans em diu: “Llegeixes llibres de dones putejades? Com altres dones, després us enfadeu amb els homes”.

Tranquils, no m’enfadaré amb els homes, almenys de moment no ho tinc previst. Però sí, Mil sols esplèndids és un llibre de dones putejades, però també de misèria humana (per a nens, nenes, dones i homes), de desgràcies, d’amistat i de relacions humanes amb un rerefons històric en el qual es descriu el fonamentalisme islàmic, la mala interpretació (suposo que és una interpretació errònia) d’unes escriptures més o menys sagrades, la guerra de l’Afganistan des dels seus inicis; una guerra amb uns elevats costos humans i materials; una guerra considerada de les més estèrils pel que fa als resultats obtinguts.

No cal que m’inventi gaire res, transcriuré la ressenya de la contraportada: L’excepcional història d’una amistat i d’un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l’Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l’amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d’un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l’arribada dels americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure... Un clàssic del nostre temps. Impossible no llegir-la.

M’ha impressionat, sí. La Mariam, una nena de quinze anys, que pel fet de ser una harami és rebutjada pel seu pare i fins i tot seva pròpia mare (condemnada també al rebuig social), forçada a casar-se amb un pretendent de quaranta-cinc anys, que l’obliga a tot, que troba justificacions per qualsevol tracte inhumà cap a les dones i, en especial, cap a ella, la seva muller.

La Mariam no havia portat mai un burka. En Rasheed la va haver d’ajudar a posar-se’l. El cap de buata semblava hermètic i pesava, i era estrany veure el món a través d’una pantalla de xarxa. Va intentar caminar per la seva habitació amb el vestit posat i contínuament en trepitjava la vora i ensopegava. La pèrdua de visió perifèrica era desconcertant, i no li agradava la manera sufocant com la roba plegada li premia la boca. "Ja t’hi acostumaràs –va dir en Rasheed-. Amb el temps, què t’hi jugues que fins i tot t’agradarà".

La Laila és la filla d’un pare respectuós amb les dones, viu la mort dels seus germans i la mort dels seus pares fa que vagi a parar a casa d’en Rasheed i la Mariam, on acaba essent (sense opció a decidir) la muller d’en Rasheed, desplaçant la Mariam i convertint-la en una ambagh. El pas del temps, però, juntament amb la misèria a què es troben sotmeses, farà sorgir una ferma amistat entre elles dues que les ajudarà a suportar tot el que encara els haurà de passar.

La novel·la és dura, sí, però amb unes grans i acurades descripcions dóna a conèixer una realitat que no podem ignorar. Desconec si acabarà essent un clàssic del nostre temps i crec que no deu ser impossible no llegir-la, però sí que us la recomano.

Escorniflaire

dijous, 22 de juliol del 2010

Aquell cap de setmana va ser ben estrany

Han passat uns quants dies des del dissabte 10 de juliol (10-J), diada en què molts catalans (no esmentaré el nombre, bé prou que se n’han preocupat de fer-ho, alguns mitjans de comunicació més o menys fiables) sortíem al carrer per reivindicar els nostres drets com a nació.
I bé, tot i que han passat molts dies, no he deixat de pensar que aquell cap de setmana va ser ben estrany.
Per una banda, dissabte el centre de Barcelona vestia de groc i vermell: senyeres i estelades a tort i a dret, en forma de capa, enfilades en bastons més o menys aconseguits per poder ser onejades, lligades en finestres i balcons... Jo hi vaig ésser. Pujant a peu des del capdavall de la Rambla, a mida que ens acostàvem al lloc convingut, inici teòric de la manifestació, sortien persones de tots costats i omplien els carrers de gom a gom. No sé si haurà servit de gaire res, segurament no ens faran cas... però els ho haurem fet saber. Jo no hi entenc, de política; a més, no m’agrada; no crec en els polítics, en general. Segurament que la meva postura no deu ser democràticament correcta. En sóc conscient. Hi ha moltes coses que no entenc, que no m’entren al cap i que em fan enfadar molt, però no sé veure quina podria ser l’alternativa. I d’això ja fa uns quants anys. Ara bé, em va agradar molt poder ser a la manifestació. Com ho descriuria? Seguint el model del crit més escoltat a la marxa, diria: IM, IMPRE, IMPRESSIONANT!
Per altra banda, diumenge, alguns indrets de Catalunya tornaven a vestir de groc i vermell: aquest cop, les banderes espanyoles engalanaven balcons i finestres i onejaven sortides de les finestres d’alguns cotxes. El motiu? Voldria creure que era únicament per animar l’equip de futbol de la selecció espanyola. Passant per la Jonquera i per Figueres quan faltava una hora pel partit, em vaig sentir avergonyida de la imatge que donava l’entrada a Catalunya per la frontera que comunica amb Europa.
A les meves filles els agrada molt el futbol. Des de petites, practiquen aquest esport (primer al pati de l’escola i després com a jugadores federades en equips de nenes, primer, i de noies, després). Amb aquesta afecció que hi tenen, han seguit els mundials tal com han fet amb la lliga, la champions i qualsevol altre campionat de futbol; per tant, a casa s’ha vist el mundial. Són seguidores-simpatitzants del Barça i els agrada molt en Carles Puyol, en Xavi i algun altre jugador. En Carles és l’ídol de la meva filla gran. I cal dir que aquest noi va fer un paperàs al mundial d’enguany. Com és de suposar no es van perdre la final i van estar contentes que la selecció en la qual juguen uns bons jugadors (molts d’ells catalans!) guanyés el campionat.
I sí, va ser estrany perquè aquesta victòria, no es va celebrar. I menys públicament. Més aviat al contrari, es van avergonyir de la celebració que hi va haver a Olot al capdavall del carrer de Sant Rafel. A mi, que aquella hora passava per allà, em va sorprendre molt que això passés a Olot. Podeu titllar-me d’ingènua, si voleu, però em va sorprendre i molt.
De manera que ho deixarem en això: un cap de setmana ben estrany.
A veiam què serà tot plegat. Que tinguem sort!

Escorniflaire