diumenge, 26 de novembre del 2017

Llegir per omplir els buits i per ser més lliures (DSR-8)

Tal com he esmentat anteriorment, amb la DSR com a companya, es produeixen una sèrie de canvis en els costums i hàbits personals, marcats pel nou ritme i la nova rutina. Ara bé, m’equivocaria si donés per suposat que això signifiqui caure en un no saber què fer, ans al contrari. Com que deixem de fer aquelles coses a què estàvem avesats i comencem a fer-ne de noves, de fet es cau en un no saber què fer primer, en un no saber gaire com fer-ho o en un no saber fins quan això serà així. Sí que és veritat, però que queden uns espais de temps, com una mena de buits que un bon llibre pot ajudar a omplir.
Tal com vaig fer parlant de música a l’entrada Una nova melodia, avui, reconeixent la meva manca de coneixements, no faré una crítica literària, sinó que em limitaré a esmentar i comentar alguns dels llibres que he llegit en sales d’espera, en estones de descans al sofà de casa, en hores d’insomni d’aquelles que costen de passar o en els vint minuts que dura el tractament diari de magnetoteràpia.
Vegem-ne alguns:
La veu de la viola (Salvador Vergés). La vida de l’Aniol, situada a començaments del segle XX, és una història colpidora, basada en fets reals. La vida d’un vailet del món rural, fruit de l’embolic entre un senyor i una minyona, que sobreviu a les adversitats dels temps que li ha tocat viure. La música entra a la seva vida a través d’una viola que li canvia la vida.
La nena que es va empassar un núvol tan gros com la torre Eiffel (Romain Puertolas). Un títol extravagant que aixopluga les peripècies extraordinàries i inversemblants d’una mare que fa allò que està a les seves mans i més per salvar la seva filla adoptiva i malalta que es troba en un hospital de Marràqueix... "Una faula preciosa que rescata la nostra ànima d'infant i ens desperta la capacitat de somiar". O com explicar a una criatura allò que és inexplicable.
La filla del nord (M. Dolors Millat). La història de l’amor impossible, el desamor i l’amistat entre la Berthe, una noia novaiorquesa, i en Maikaniss, un inuit. El contrast i la semblança entre els estils de vida dels caçadors nòmades de la regió boreal, els habitants de Nova York, de Barcelona o del Pallars. I de passada, la vida dels indígenes inuits que van quedant arraconats per culpa dels grans projectes industrials.  
Mitja vida (Care Santos). Cinc amigues, que havien estat internes en una escola de monges als anys vint, es retroben trenta anys més tard. La novel·la narra la vida de cada una d’elles. Cinc històries viscudes de cinc maneres ben diferents. És el retrat d’una generació i també una història de culpa i el perdó d’uns fets que havien passat quan tenien tretze anys i convivien a l’internat.  
Aquest seria un primer extracte d’algunes de les lectures que m’han acompanyat en aquest nou camí. Diuen que llegir ens fa més savis. No sé si això va ben bé així. Però si tenim en compte que les persones som esclaves de les nostres paraules i mestresses dels nostres silencis, com que mentre llegim tenim la boca tancada, per deducció, podem dir que llegir ens fa menys esclaus, és a dir, més lliures.
Bona lectura, companys!
Adriana, 28 de novembre de 2017
DSR-8


dimarts, 21 de novembre del 2017

Troballes anatòmiques i simpàtiques (DSR-7)

Em sembla que no diré cap novetat si esmento la complexitat anatòmica i funcional del cos humà i que si una part és extremadament complexa és el sistema nerviós.
Des que convisc amb la DSR he anat fent descobertes que, ben segur, no sabria explicar ni amb el coneixement de qui les ha estudiat ni amb la fluïdesa de qui està avesat a parlar d’aquests temes. Encoratjo a uns i altres a seguir treballant per aprofundir en el coneixement i a fer-ne difusió.
Dit això, des de la més absoluta desconeixença, em centraré en una troballa anatòmica singular i d’una importància cabdal en el cas que m’ocupa. Es tracta del, fins ara i per a mi, totalment desconegut gangli estrellat.  
Un gangli és un agregat cel·lular que forma un petit “cos” de forma oval o esfèrica. Tots sabem que els ganglis formen part del sistema limfàtic i que intervenen en cas d’infeccions. Qui no recorda unes angines amb els ganglis de sota la mandíbula o del coll inflamats?
Però hem de saber que hi ha ganglis més enllà del sistema limfàtic. El que avui ens ocupa, el gangli estrellat, és la fusió del gangli cervical inferior i el primer dels ganglis toràcics (d’aquí el nom de gangli cervicotoràcic), es troba situat prop de la setena vèrtebra cervical i forma part de la cadena de ganglis del tronc simpàtic, que s’estén a banda i banda de la columna vertebral i que alhora s’inclou en l’estructura anatòmica del sistema simpàtic que, junt amb el parasimpàtic, formen el sistema nerviós autònom, que és el responsable de controlar les accions involuntàries. Dit així, sembla que sigui senzill, però tal com he dit més amunt, la complexitat del sistema nerviós és ben coneguda.
Tenint en compte que la causa de la DSR és una sobreexcitació del simpàtic, sense oblidar mai que la recomanació principal és rehabilitació, rehabilitació i més rehabilitació, sembla que els bloquejos successius del gangli estrellat a base d’infiltracions amb substàncies químiques poden tenir un paper important en la curació de la DSR.
Ja ho veieu, una troballa anatòmica i ben simpàtica!

Adriana, 21 de novembre de 2017
DSR-7



dimarts, 14 de novembre del 2017

La pèrdua d’autonomia personal (DSR-6)

Un altre aspecte conegut en el cas de lesions corporals és la pèrdua d’autonomia personal. És evident que, en funció de la magnitud de la lesió, de la part del cos on es produeix o del tractament emprat per a la cura, la pèrdua de mobilitat comporta una pèrdua més o menys considerable d’autonomia.
En les lesions a les extremitats inferiors, segurament sorgiran problemes per a desplaçar-se, però potser un cop situats, serem capaços der fer moltes coses amb les mans. En els danys a les extremitats superiors -com és el cas de la meva lesió inicial i la posterior DSR-, ens serà fàcil desplaçar-nos caminant, però tindrem una gran manca d’autonomia per dur a terme accions en què les mans siguin necessàries.
Així doncs, algunes tasques quotidianes –moltes més de les que hom pot pensar- presenten una dificultat que mai no hauríem imaginat. És força complicat dur a terme la higiene i les cures personals diàries. Dutxar-se, vestir-se, preparar-se l’esmorzar, destapar una ampolla d’aigua, endollar un carregador o cordar-se les sabates són unes quantes de les dificultats de primera hora del matí que s’afegiran a les que aniran sorgint durant el dia. Si, a més col·laborem en les tasques domèstiques, estendre roba, per posar un exemple, es fa molt complicat, per no dir impossible.
Quan això ens passa, és el moment de buscar estratègies per superar aquesta mena de cursa d’obstacles i aconseguir tornar a fer allò que fèiem normalment. Aleshores aprenem a fer servir la mà esquerra (o la dreta els esquerrans) per netejar-nos determinades parts del cos, aprenem a tirar-nos la tovallola a l’esquena com si fos la capa d’un torero o a fer servir la boca per posar les agulles d’estendre roba damunt les peces que anem estenent amb la mà disponible.
En principi ens mentalitzem per una durada determinada. Els primers dies, les persones del nostre entorn es desviuen per assistir-nos en allò que ens convingui, però quan la lesió s’allarga més del que inicialment era previst -com quan es complica amb una DSR-, la pèrdua d’ autonomia s’allarga i sembla com si formés part de la normalitat i, com que –per sort- ens anem espavilant i anem guanyant autonomia, poc a poc deixem de ser el centre d’atenció, cosa que, de passada, fa que ens espavilem encara més.
Ja ho veieu, amb la DSR com a companya, podem arribar al cap del dia amb una acumulació de situacions que han constatat una vegada i una altra la manca d’autonomia personal, cosa que “crema” una mica, però mirant el got mig ple, també podem acabar el dia pensant en totes les coses que hem estat capaços de fer i en l’autonomia personal que hem tingut pebrots de tenir. Perquè no hi ha res més esperançador que un you can, encara que ens el diguem  nosaltres mateixos.   
Adriana, 14 de novembre de 2017
DSR-6


dissabte, 4 de novembre del 2017

Una nova melodia (DSR-5)

Després de la presentació, de la carta de benvinguda i d’haver parlat del tempo i de la solitud , he rebut unes quantes mostres encoratjadores i també algun comentari que aquesta sèrie (DSR) fa remoure les entranyes al lector. Avui, tal com anunciava en la darrera publicació, provaré de fer una entrada una mica menys sentida tot posant música a la DSR.
Mancada de coneixements musicals, és evident que no compondré melodies dedicades a la meva companya de viatge. Tampoc no faré una exposició del poder curatiu de la música. Però sí que vull constatar que la música distreu, acompanya i, fins i tot, canvia l’estat anímic.
Com que en la cura de la DSR, a més de fer tractaments mèdics i farmacològics, allò més important és fer rehabilitació, rehabilitació i més rehabilitació, em passo moltes estones fent estiraments i exercicis de mobilització de cada una de les articulacions de l’extremitat afectada. En aquestes estones, la música esdevé una bona companya.
En els espais dedicats a rehabilitació -tant a les consultes privades com al gimnàs de l’hospital comarcal on em tracto-, acostuma a haver-hi la ràdio posada, concretament emissores musicals més que no pas informatives. Aquest fet m’ha permès descobrir temes que en la quotidianitat de la meva altra vida segurament no hauria escoltat mai.
Deixant de banda alguns reggaetons que se’m fan carregosos i repetitius i que ja tenen molt predicament, m’atreveixo a compartir una selecció que m’acompanya en les estones que dedico a treballar amb el meu cos.  
D’alguns, com que el meu anglès és tant elemental com per no entendre de què parlen,  m’he entretingut a buscar la lletra i la corresponent traducció i en alguns casos m’han sorprès la profunditat dels temes de què tracten; en d’altres, al contrari, m’ha sorprès desagradablement el tema. Algunes em commouen molt, d’altres poc i d’altres, gens.  
Crec que és veritat que, enmig de tants canvis, físics, corporals i psíquics, també canvia la melodia de la vida. I no ho dic en un sentit metafòric ni amb segones de canvi.
Espero que la tria us agradi.

Adriana, 4 de novembre de 2017
DSR-5