dimecres, 4 de gener del 2023

Avui he tornat a trepitjar neu!

Avui he trepitjat neu. Aquesta frase aïllada no té gaire sentit; si més no, no té el sentit que ara mateix voldria donar-li. Ni el sentit ni la importància ni la rellevància que té per a mi.

Avui he tornat a trepitjar neu. Dic que "hi he tornat" perquè, entre els anys 2015 i 2017, a l'hivern feia moltes sortides amb raquetes de neu; és a dir que era habitual sortir a trepitjar neu i ara feia molt de temps que no ho podia fer.

Avui he tornat a trepitjar neu i ho he fet gairebé set anys després de la darrera vegada. Set anys en què s'han succeït un seguit de lesions / malalties que m'han tingut allunyada del que fins aquell moment era la meva rutina: sortir a muntanya pràcticament cada setmana. No és pas que fes grans excursions (ni per durada ni per dificultat), sinó caminades assequibles, però sortia amb molta regularitat.

Avui he tornat a trepitjar neu i ho he fet després d'haver-me trencat el lligament lateral extern del peu esquerre (març'17), d'una intervenció d'inestabilitat d'espatlla (agost'17), d'un Sudeck -o DSR o SDRC- (setembre'17) que em va dur pel camí de l'amargura i del qual encara pateixo les conseqüències -o seqüeles-, que inclouen: dolor crònic poliarticular i transtorn adaptatiu ansiós-depressiu, entre altres. Això comporta una sèrie de conseqüències prou importants per ser esmentades: impossibilitat de dur la vida d'abans (laboral, social, familiar i d'esbarjo), necessitat de medicació continuada (calmants opiacis, antidepressius, anti-convulsius...), reconeixement d'un grau de discapacitat superior al 35%... I aquí cal afegir-hi altres efectes que se'n deriven: una hepatitis per tòxics (febrer'22)... i ves a saber què més pot passar. 

Avui he tornat a trepitjar neu, malgrat una lesio recent al genoll (mixte de tendinitis, de cartílag rotulià i de menisc), tractada amb fisioteràpia, infiltració de corticoides i infiltració d'àcid hialurònic. Lesió per la qual, després uns dies de descans m'han recomanat activitat física per mantenir / reforçar la musculatura de tota l'extremitat inferior, evitant desnivells, sobrecàrregues i moviments extrems.

Avui he tornat a trepitjat neu i ho he fet amb seny i molta prudència: una passejada d'unes dues horetes, d'uns 6 km de durada i amb menys de 250 metres de desnivell.

Avui he tornat a trepitjar neu i he fet una incursió en un paisatge de muntanya hivernal. He notat com se m'obria el pit i se m'eixamplaven els pulmons; com se m'aclaria la ment; com se'm carregaven les piles; com em tornava a sentir activa, àgil, lleugera...

Potser la vida consisteix en això: aprofitar els dies bons i acceptar que n'hi ha d'altres, de dies, en què cal fer aturada tècnica per posar a lloc allò que no ho està.

Avui he tornat a trepitjar neu i he sentit que tornava a omplir de vida la vida. Perquè, en el fons, la vida consisteix en això!

Avui he tornat a trepitjar neu!






diumenge, 1 de gener del 2023

Un altre primer de gener

La nit del 31 de desembre del 1960, els pares -que ja tenien quatre fills- van sortir de casa perquè la mare s’havia posat de part. Pel camí es trobaven amb parelles joves que anaven a la Indústria o al Casino a celebrar la nit de Cap d’Any. Ells anaven cap a l’Hospital.

El naixement d’aquella criatura va ser una mica particular: la nena va trigar a plorar i els adults que hi eren presents van voler que rebés la benedicció cristiana que la redimiria del pecat original (quin pecat podria haver comès una criatura acabada de néixer?) i la van batejar a l’hospital mateix. Uns dies més tard, va ser batejada com tots els fills de les famílies catòliques dels anys seixanta: per un mossèn, acompanyada dels padrins, familiars, molta mainada i en absència de la mare.

L’anècdota del primer bateig a l’habitació de l’hospital -tenim entès que va ser amb cava-, de tant sentir-la explicar, em va quedar gravada per sempre i recordo que, de petita sovint l’explicava. No tothom té una germana a qui han batejat amb cava.

La protagonista d’aquesta història va anar creixent. Als tres anys i mig va tenir una germana i va deixar de ser la petita. Es va fer gran, assenyada i responsable. Ajudava a casa i tant li feia cuinar com estendre roba o netejar. A més de les malalties infantils que tots passàvem (varicel·la, xarampió, galteres...), va agafar reuma infantil i van córrer a treure-li les amígdales. Més endavant, ella i el nostre germà van passar junts l’hepatitis.

Creixia amb una gran sensibilitat: s’enyorava molt dels pares quan havien de marxar per algun afer familiar. Els germans pensàvem que no era gaire valenta i fins i tot en fèiem befa. Encara no havíem vist les dents al llop i no sabíem de què anava la vida.

Van passar els anys i, malgrat el mal presagi d’una mestra de l’escola, es va llicenciar en biologia i va exercir la seva feina amb molta vocació. Va ser tieta una, dues, tres i fins a vuit vegades. Va ser mare de dues nenes precioses (que ara són unes donasses!). Es delia perquè tot el seu entorn estigués bé i se sentís còmode. I amb el seu company obrien les portes de casa seva per a les celebracions familiars, any rere any.  

La fotografia per al carnet de família nombrosa -1973

Amb les filles ja grandetes va arribar el diagnòstic, aquella paraula que, malgrat les estadístiques, no voldríem sentir mai al nostre entorn. Aquelles sis lletres que a vegades no pronunciem per por de sentir-les juntes: càncer. Un de molt estrany, incurable i agressiu. Van ser uns divuit mesos. I aquí és on vam veure com n’era de valenta. Ho va afrontar i no es va quedar amb el braços plegats. Va lluitar, va estudiar, va provar el que estava escrit i el que no. Però l’adversari era massa valent. Imbatible.

I aquell mes de desembre va ser el més difícil que hem viscut mai. Hi vam ser. Vam estar units. Vam intentar fer-li costat. I ella ens en va fer a nosaltres. Al final dels seus dies, encara va fer un gran esforç i vam poder dinar junts aquell darrer Nadal. Però, malgrat la seva valentia, la severitat d’aquella malaltia se’ns la va emportar el dia que hauria fet els cinquanta-dos anys.

Han passat deu anys d’aquell primer de gener de dos mil tretze. Aquell dia tan estrany que en comptes de felicitar la nostra germana pel seu aniversari ens n’acomiadàvem.

Han passat deu anys i per nosaltres la vida ha continuat. Hem tirat endavant recordant-la en tot moment. A ella, però, la mort l’ha privat de veure les filles adultes, de conèixer els seus gendres i els seus nets. De ser àvia i de gaudir-ne.

Han passat deu anys i cada primer de gener la recordem més que cap altre dia. Per això, encetem aquest dos mil vint-i-tres, dedicant-li el primer dia.

T’estimem i et recordem, Marissa!

Adriana, 1 de gener de 2023



Jugant amb la Vespa del nostre cunyat - 1969