Llaços grocs que molesten

Des que em vaig posar el llaç groc al pit, han estat diverses les reaccions que aquest objecte ha despertat: algunes persones s’han interessat pel significat d’aquest símbol, altres m’han demanat com aconseguir-ne un i en més d’una ocasió n’he repartit dels que duia a la butxaca. Tot just fa quatre dies en vaig regalar a un matrimoni d’Eibar i a un altre d’Alemanya.

Fins avui, només m’havien increpat una vegada. Això va ser ja fa uns quants mesos quan em vaig creuar pel carrer amb un home gran, tirant a vell, que va remugar no sé què sobre els “llaços grocs”. El poc que vaig entendre va ser suficient com per saber que l’avi, amb les seves paraules, manifestava el seu desacord amb el fet que anem pel món amb un llaç groc al pit.

Avui al migdia m’he trobat involucrada en una conversa que ha començat mig en broma i ha acabat del tot malament. El llaç groc ha estat el detonant i jo, per segona vegada, m’he sentit increpada. Perquè després diguin que els independentistes som tumultuosos i violents.

Els protagonistes hem estat: un avi que fa cinquanta-dos anys que va arribar a Olot procedent “del pueblo” i que parla en un andalús digne de la Susana Diaz (x); un home català fins al moll de l’ós que s’ha mostrat partidari de Cs i es referia a la seva líder amb les paraules “la guapa” (per cert, força sexista i despectiu) (y); un home gran, amable, de la broma i que porta un llaç groc al pit (z); un home que no havia vist mai i que a partir d’avui recordaré (w), i una servidora (a).

Fins i tot m’atreviria a dir que les cinc persones que hem estat protagonistes de la conversa representem una mica la societat catalana. Analitzem-ho. Per activitat laboral: tres jubilats, un no se sap (possiblement aturat) i una servidora que està de baixa. Per sexes: quatre homes i una dona. Per edat: dos per damunt dels vuitanta, un per damunt dels setanta i dos entre cinquanta i seixanta. Per color de cabell: tots cinc, del gris al blanc. Per llengua vehicular: tres catalans i dos castellans. Per educació: quatre persones respectuoses amb les diferents maneres de pensar i una totalment intransigent.

Estava asseguda tranquil·lament en aquella mena de banc del si no fos tot esperant l’arribada del bus urbà que m’havia de dur a l’hospital. Se m’han assegut al costat dos dels homes descrits més amunt (x i y). La conversa era banal: el temps i l’horari del TPO. A l’altre costat del vidre de la marquesina veia un home que m’anava mirant feia estona (w) i que s’anava acostant (com qui busca brega). Tot d’una arriba el senyor del llaç al pit (z) i saluda als seus coneguts. Entre ells fan broma –com tants altres dies- que si tu ets dels d’en Franco, que si tu que portes aquest llaç que no serveix per a res, que si ja ho veuràs, que si naps i que si cols... Amb aquestes que el senyor partidari de “la guapa” em fa notar –com si jo no ho sàpigues- que també porto el llaç groc i jo que li responc “oi tant” i li explico els motius. Fins aquí, una conversa amb punts de vista diferents, però amb seny i tolerància es pot parlar de tot.

L’home de fora de la marquesina (w) s’ha anat acostant fins que s’ha posat a la nostra conversa i ha dit, en llengua castellana, unes barbaritats descomunals: que si estan a la presó és perquè “algo habrán hecho”, que si els independentistes voleu fer fora de Catalunya els que no pensen com vosaltres, que si quan “la guapa” guanyi els que haureu de marxar sereu vosaltres, que si tot això ho va començar en Mas, que si ja ve de la guerra civil... He intentat intervenir per desmentir algunes d’aquestes barbaritats i no me n’he sortit de cap manera. Amb paraules textuals  m’ha etzibat frases com “tu a mi no me tienes que decir nada”, “yo no escucho a nadie”, “ callate”...  Arriba el TPO i ens posem a la cua per pujar, li ofereixo que pugi primer ell i ho rebutja al mateix temps que m’etziba un insult. Una mica espantada i força exaltada, però amb un to mig amable li he demanat si em podia repetir el que m’acabava de dir i s’hi ha negat.

La situació ha estat força desagradable. Segurament no he estat a l’altura que les circumstàncies mereixien. Ara mateix em costa molt trobar les paraules adequades per acabar aquesta entrada, per això i per no escriure res tan gruixut que més endavant me’n pugui penedir, ho deixaré amb un QUINA LLÀSTIMA!  

D'inhabilitacions, cassolades i casserolades

Avui s’ha donat a conèixer la sentència pel judici del 9N. Una sentència tan inacceptable com el judici que l’ha originat. El motiu de la condemna és “haver impulsat el procés participatiu del 9N”.

Tot i que la sentència no és ferma, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són condemnats per desobediència i absolts de prevaricació i carreguen amb 2 anys, 21 i 18 mesos, respectivament; a més d’unes multes de 100 €/dia durant 12, 10 i 8 mesos (també respectivament). Ho considero inacceptable, inadmissible, intolerable, inaguantable, imperdonable... i molts més adjectius començats per “in” i acabats en “ble”.  

La fiscalia, els jutges i el govern espanyol no han entès res de res. No han entès que la consulta del 9N no la van impulsar els tres encausats, sinó més de dos milions de persones que cada 11 de setembre sortim al carrer de forma civilitzada, pacífica i ordenada a reivindicar la llibertat del nostre poble. No han entès que si no posaven les urnes ens votàvem a sobre. No han entès que les urnes les vam posar els voluntaris. Hi ha tantes coses que no han entès, que em sembla que més val que tirem pel dret.

No s’han fet esperar les reaccions i les declaracions que, com que avui he treballat fins tard, no he pogut llegir i escoltar. Ja tindré temps, tot i que estic gairebé segura que ben poc em sorprendran. ANC i Òmnium ja han dit que preparen una mobilització. No n’han donat detalls, però és de suposar que, per ser proporcional a la resposta de l’Estat, haurà de ser una gran mobilització.

Poc després de saber-se la sentència, m’ha arribat per watsapp la crida a protestar, avui a les 10 del vespre, a fent una casserolada.  M’ha sonat tan malament que he pensat que es tractava d’un castellanisme i que el que havíem de fer era una cassolada. Val a dir que, una mica més tard, m’ha arribat la crida a protestar en forma de cassolada.

Ja fa estona que hi dono voltes i, malgrat la interpretació que fa Empar Moliner dels mots “cassolada”  i “casserolada”, després de consultar el  Diccionari català-valencià-balear, si no us fa res, mentre els veïns no em fotin fora de l'escala, jo personalment seguiré protestant en format cassolada.

Olot desatén el futbol femení?

Ara que l’Ajuntament d’Olot té prevista una gran inversió per remodelar els camps de futbol base lligats a la Unió Esportiva d’Olot, hem sentit opinions diverses sobre aquest fet. El grup municipal d’ERC preferiria un altre emplaçament amb més visió de futur i que, per cert, requeriria més recursos; la CUP voldria sotmetre a una consulta la necessitat de tirar endavant aquesta inversió que no consideren prioritària. Uns i altres, govern municipal, partits a l’oposició i tècnics dels clubs esportius opinen i actuen pensant en el futbol base, sense tenir en compte ni haver esmentat en cap moment el futbol femení. Si el projecte tira endavant, potser seria el moment que les instal·lacions municipals s’obrissin al futbol femení.

Les nenes i noies que juguen a futbol a la comarca, sempre han jugat en aquells clubs on les han volgut: la Canya, les Preses, Argelaguer, Besalú, Sant Esteve d’en Bas i, des de fa dos o tres anys, Hostalets d’en Bas. Mentre en aquests clubs hi ha hagut algú a la junta disposat a acollir les noies, els equips femenins hi ha tingut cabuda. Acollir els equips femenins, però,  no és una obra caritativa, sinó que fins i tot pot ser que comporti alguns avantatges: subvencions per al club en els equips de futbol base i poca despesa, ja que les noies paguen quota i no tenen cap compensació econòmica. I un petit detall afegit, he vist equips de noies pagar-se un modest sopar mentre a les taules del costat l’equip de nois feia un bon tiberi pagat pel club.

Tornem al vessant més esportiu. El nombre nenes/noies que actualment practiquen el futbol a nivell comarcal poden ser més o menys una quarantena de jugadores sèniors, una vintena de cadets i una trentena d’alevines. Si hi sumem les noies que juguen a altres equips de categories superiors (Vic, Estartit, Girona...), arribem a un centenar.

Anar d’un club a l’altre ha suposat que el futbol femení de la comarca no hagi tingut estabilitat i que hi hagi hagut molta rivalitat entre els dos o tres equips comarcals que han anat existint, de manera que en molt poques ocasions s’ha aconseguit tenir un bon equip.

Llevat de l’Argelaguer i el Besalú, que tenen gespa artificial, els camps dels clubs que he esmentat estan en força mal estat, per tant, quan el terreny de joc pateix sobrecàrrega o no està en prou bones condicions, els equips femenins són els primers d’haver de suspendre els entrenaments o d’haver d’ajornar els partits.

Si les noies d’Olot que juguen a futbol, que actualment s’han de desplaçar als clubs comarcals, tinguessin cabuda en aquestes instal·lacions, podrien entrenar en molt millors condicions i el fet d’estar totes al mateix club permetria tenir més d’un equip a cada categoria que podrien competir a diferents divisions, facilitant a les noies desenvolupar el seu potencial segons la seva condició física, la seva disponibilitat i el seu grau de compromís.

En diverses ocasions havia comentat aquest fet a persones vinculades a la junta de l’Olot: alguns entrenadors i el president mateix. La seva resposta era que la negativa de l’Olot per tenir equips femenins era per manca de disponibilitat de les instal·lacions. Si finalment la remodelació dels camps s’acaba fent, potser les infraestructures deixaran de ser l’excusa per rebutjar el futbol femení.

A la Garrotxa hem tingut i tenim jugadores que han competit a Superlliga i a Nacional (segona divisió estatal) i ho han hagut de fer en clubs situats a més de 50 km, i sempre hem estat les famílies les que hem assumit el cost, el temps i el risc dels desplaçaments per assistir als entrenaments i als partits. Cal afegir-hi que la majoria d'aquestes noies que han dedicat i dediquen tantes hores al futbol ho han fet i ho fan compaginant aquesta afició amb els estudis secundaris i universitaris, o amb la feina i els compromisos familiars.   

Malgrat que el futbol ha estat un esport reservat als homes, potser ja és hora que la paritat entri als clubs, als camps i que les noies tinguin accés a unes instal·lacions pagades amb diner públic.

Adriana Llongarriu Castanyer

Les Preses - Espanyol. Terreny de joc inundat

Jugant en un terreny en molt mal estat

Vista més àmplia de l'estat del terreny de joc

Una visita a la Maternitat d’Elna

Molt lligada amb el Memorial del Camp de Rivesaltes, al Rosselló mateix hi trobem la Maternitat d’Elna, una altra instal·lació vinculada al refugi de persones desplaçades. Acabada la guerra civil, amb la Retirada, els camps d’acollida francesos van quedar desbordats i es va detectar que les dones embarassades i els infants que naixien als camps eren molt vulnerables i estaven en risc per culpa de la malnutrició i de les deficients condicions higièniques i sanitàries.

Edifici de la Maternitat, al Chateau d'en Bardou

La Maternitat d’Elna va existir gràcies a Elizabeth Eidenbenz, una mestra suïssa que havia estat col·laboradora de l’Aide suisse aux enfants d’Espagne, durant la guerra civil espanyola. Voluntaris que la coneixien van pensar en ella per la seva experiència i pel seu coneixement de la llengua espanyola. Ella va crear la Maternitat d’Elna que va esdevenir una casa d’acollida de dones embarassades que vivien als camps, dones jueves que vivien clandestinament o dones que malvivien sota les dures restriccions de la guerra.

Elizabeth es va trobar al capdavant d’una missió de caràcter sanitari, per la qual no tenia formació, però la seva voluntat i el seu convenciment van fer que trobés la manera de superar aquesta i moltes altres dificultats. 

Elizabeth Eidenbenz

La Maternitat va funcionar entre 1939 i 1944 i hi van néixer 597 infants que, si no hagués estat per la Maternitat, potser no haurien sobreviscut, bé per les males condicions o bé pel seu origen. Després del seu tancament va restar en l’oblit fins que, gràcies a un canvi de propietari i al testimoni d’un dels nascuts a la Maternitat, se’n va recuperar la història. L’edifici ha estat convertit en un espai per a la memòria, obert al públic.

A la planta baixa s’hi pot veure la projecció d’una entrevista a l’Elizabeth que, ja de molt gran, explica, amb una naturalitat i una discreció que l’honoren, la seva labor al capdavant de la Maternitat. A la primera planta, una exposició tan senzilla com entenedora ajuda a fer-se la idea de què va ser i de com era la vida allà. Explica que les dones dels camps arribaven al final de l’embaràs molt cansades, afeblides, espantades i desnodrides, amb el risc que això suposava per a la seva vida i la del nounat. Per això, procuraven que hi ingressessin unes quatre setmanes abans del final de l’embaràs, per procurar enfortir el seu estat amb repòs i una bona alimentació i aconseguir que arribessin al part amb un estat de salut suficient per afrontar-lo amb un mínim de garanties tant per a la mare com per al nadó. A més, els fills de mares febles, tenien la possibilitat de ser alletats per altres dones que els feien de dida o de rebre un suplement de llet portada de Suïssa.

Bany de sol de mares i nadons

La Maternitat era un lloc net, amb bons aliments i amb una atmosfera de simpatia i comprensió on les dones hi trobaven una ajuda física i moral que els donava seguretat i confiança. Els oferia un bocí de dignitat. 

La tasca d’Elizabeth no acabava amb el part. Ella també facilitava que es poguessin mantenir els lligams amb la resta de la família que s’havia quedat als camps o que estaven amagats en algun poble de la zona i, en més d’una ocasió, havia falsejat la identitat de les mares d’origen jueu davant les successives visites de la Gestapo.

Tal com es desprèn de les paraules d’alguns testimonis, la Maternitat va ser una gran obra i l’Elizabeth, una gran dona: “Quan vaig arribar-hi vaig poder viure com a persona, no pas com un animal, perquè al camp érem tractats com a bèsties. Des que vaig passar la frontera, la Maternitat va ser l’única cosa bona que em va tocar viure, els meus millors anys a França. (Cèlia Garcia)”; “La meva mare em va donar la vida a la Maternitat Suïssa d’Elna i Elizabeth Eidenbenz, la confiança en l’ésser humà”. (Sergi Barba, nascut a Elna el 12 d’abril de 1941).

Cal reconèixer i agrair la tasca de l’Elizabeth i la de tots els voluntaris que, amb o sense el suport institucional, han demostrat i demostren la seva gran humanitat actuant a primera línia. 

Una visita al Memorial de Rivesaltes

Aprofitant un dia festiu de Setmana Santa vaig visitar dos espais situats al Rosselló, estretament lligats entre ells: el Memorial del Camp de Rivesaltes i la Maternitat d’Elna (en aquesta altra entrada). 

El Memorial del Camp Rivesaltes és un espai destinat a la memòria de les successives utilitzacions que van tenir aquells terrenys concebuts com a camp d’entrenament de l’exèrcit gal i que van acabar essent, durant més de 60 anys, camp d’acollida dels que el govern francès denominava “indesitjables” per referir-se als estrangers que arribaven a França buscant refugi. Per la Retirada, s’hi van acollir catalans i espanyols que, acabada la Guerra Civil, fugien de la repressió franquista. Durant l’ocupació nazi, s’hi van refugiar famílies europees d’origen jueu, que, traïts pel govern de Vichy, van ser segregats i alguns deportats als camps de concentració alemanys. Durant la Guerra d’Algèria, va acabar essent un camp d’acollida de Harkis, algerians mobilitzats per l’estat francès que després de la independència d’Algèria, van haver de fugir del seu país. 

Camp de Rivesaltes

Els plafons de l’exposició permanent expliquen amb detall els diferents usos que va tenir el camp. L’espai El bosc dels testimonis permet visualitzar gravacions amb relats de diferents protagonistes que fan posar la pell de gallina. La llarga vitrina central complementa l’exposició amb imatges, fotografies i alguns objectes que il•lustren la història i ens ajuden a fer-nos la idea de com era la vida al camp. Completa la visita una passejada entre les restes dels barracons que constituïen el camp, en un espai obert i exposat a la tramuntana.

Les diferents utilitats que es van donar al camp tenen en comú les duríssimes condicions en què vivien les persones que s’hi acollien: fam, falta d’higiene, fred a l’hivern, calor a l’estiu, malalties, falta d'intimitat, segregació…

El camp, situat en un pla obert i exposat a la tramuntana

Un dels edificis de latrines

Durant la inauguració del Memorial (octubre de 2015), el primer ministre francès, Manuel Valls, pronunciava aquestes paraules "el Memorial de Rivesaltes servirà per tornar la dignitat robada als milers de refugiats". Tant de bo poguéssim passar pàgina i relegar el mot refugiat a una entrada al diccionari que ens calgués consultar quan estudiéssim història. 

Malauradament, però, a l’exposició hi ha un plafó titulat Els Camps: una qüestió plantejada al segle XXI, que és de rabiosa actualitat i que parla de les guerres contemporànies, del terrorisme internacional, de les massacres de caràcter genocida, de les onades de persones desplaçades, de la capacitat d’estats i nacions per oferir-los assistència… i de la figura del refugiat que, sovint mediatitzada i polititzada, engendra compassió, però també por, sense que pugui trobar el seu lloc al record de les societats occidentals.

Edifici del Memorial

L’exposició és impressionant i, tot i que inicialment es va fer per rescatar de l’oblit un dels episodis més foscos de la història francesa, té tant d’històrica com d’actual, tant de francesa com d’universal, i palesa una gran falta de sensibilitat i de memòria col·lectiva. Amb el pas dels anys la història es repeteix, canvien els protagonistes, però els èxodes continuen davant la inacció i passivitat dels governants de torn.

Potser no seria mala idea que els encarregats de prendre decisions en matèria de migracions es desplacessin a fer una visita al Memorial de Rivesaltes, qui sap si se’ls remouria alguna cosa que els fes passar a l’acció.

Una campanya electoral de Cristofolles

A la recta final de la campanya electoral del 20D, un bon nombre de catalans voldríem que aquestes fossin les últimes eleccions generals espanyoles en què estem cridats a votar. Després del desconcert en què ens trobem veient com van les negociacions de JxS i la CUP per formar el Govern que ens hauria de dur a la independència, el desànim ha fet desinflar el suflé (ara sí!) i l’eufòria participativa del 27S ha deixat pas a un tantsemenfotisme creixent, de manera que molta gent diu que passa de votar sigui perquè votar a les generals no té sentit si ja estem desconectats, o perquè n’estan fins al monyo.

Jo penso que en aquestes eleccions, els que volem una Catalunya independent hem de votar una de les dues formacions independentistes. Jo ho faré. El 20D defensaré el 27S. No permetré que l’endemà de les eleccions algú pugui interpretar el meu silenci en el sentit que ell vulgui o que més li interessi.

Com en tota campanya, aquests dies hem rebut la propaganda electoral. Si en una altra ocasió comentava les imatges i els lemes utilitzats pels partits polítics, aquest cop em centraré en els sobres. Desconec d’on treuen les adreces per enviar la publicitat, però en el cas de casa meva, es produeix un fet curiós: resulta que en l’espai del sobre reservat a l’adreça del destinatari, entre la línia on hi ha escrits el carrer i el número i la línia on hi figuren codi postal i població, hi ha una altra línia amb allò que suposo que a les grans ciutats seria el districte, que a municipis com Olot no s’utilitza. Casa meva es troba al “districte” de “Sant Cristòfol les Fonts”. Llegir-ho en el sobre no seria res de l’altre món si no fos per la manera com està escrit a la majoria dels que m’han arribat: l’espai entre la segona i la tercera paraula ha desaparegut i, com si es tractés de la d’una contracció, els vocables “Cristòfol” i “les” s’han fusionat formant Cristofolles un mot d’etimologia i significats fins ara per mi desconeguts.

A més del Cristofolles, el cognom catalanitzat
fa més de cinc anys no els consta!

Sense acabar de saber si la nova paraula podria ser un nom, un adjectiu o la forma conjugada del verb cristofollar, he deixat volar la imaginació fins que la cristofollia s’ha apoderat de mi, arribant a pensar si Cristofolles podria ser una filosofia de vida a l’estil dels pastafaris o potser un bon complement per una dita popular de la meva ciutat natal Qui no carda a Olot, no carda enlloc, però si voleu cristofollar, a Sant Cristòfol heu d’anar.

Quan falten vint-i-quatre hores pel final d’aquesta campanya electoral que, com que no m’ha motivat gens, he seguit molt  d’escallimpada, penso que Cristofolles és el millor regal que m’han fet aquests dies.

Espero que el 20D ens sigui favorable i que no ens cristofollin gaire!

El 20D defensaré el 27S

Cinc anys després del 10J

Avui fa cinc anys que, amb una calor de cal Déu, ens trobàvem al Passeig de Gràcia per concentrar-nos a la que seria la primera d’una sèrie de manifestacions -tot i que ja n’hi havia hagut moltes altres de sèries de manifestacions-.

Al metro, ple de gom a gom, ja auguràvem que seria un gran èxit. L’arribada a Passeig de Gràcia va ser impressionant: els participants, que ens acostàvem al punt de trobada, col·lapsàvem la sortida de la manifestació i l’encapçalament tenia problemes per avançar.

Segurament que aquell dia no teníem ni idea de les coses que podien arribar a passar en els cinc anys següents. Hem fet feina. Hem fet molta feina. Però no ens enganyem, encara ens en queda molta, de feina. Ens hem d’arremangar i ho hem de fer tots: polítics i societat civil. Ho hem de fer i em sembla que ho hem de fer junts.

Cinc anys després del 10J, vivim uns dies de dubtes sobre com afrontarem la que ha de ser la gran i potser única oportunitat per arribar a ser independents. Ens costa d’entendre les converses i declaracions d’uns i altres. Ens fan dubtar, ens han fet refredar i desanimar. Potser el problema és que els independentistes no ens acabem de creure que podem aconseguir-ho. I el joc dels unionistes consisteix, en gran part, a fer créixer aquesta nostra inseguretat.

Els unionistes, que neguen que el 27S sigui un plebiscit,  van a totes i preparen llistes i programes per guanyar aquestes eleccions plebiscitàries.

I per si tot això fos poc, tenim damunt la taula la idea d’una llista sense polítics que encara ens hi afegeix més dubtes. Sincerament, penso que “junts sumem més” i no se m’acut una manera millor de “sumar més” que fent una llista única de tots els partits independentistes junt amb persones vàlides i conegudes de la societat civil i de les entitats sobiranistes.

Han passat cinc anys des del 10J, quatre des del 9J, prop de tres de la gran manifestació de l’11S, prop de dos de la Via Catalana i deu mesos de la “V”. Ens ho hem de creure, ho hem d’exigir als nostres representants polítics. Ens ho deuen i ens ho devem. Volem tornar a vibrar. Necessitem tornar a trempar! 

Així i només així podrem demostrar que no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Com va ser la meva porra del 24M

Ara que no estem en campanya ni en jornada de reflexió ni en els minuts d’eufòria postelectorals, suposo que no hi ha cap inconvenient perquè faci públics els resultats de la meva porra del 24M. És clar que, pel predicament que tinc, encara que hagués publicat els resultats en plena jornada de reflexió o el mateix 24M, no hauria passat res.

Dissabte, 23M, jornada de reflexió, a casa vam fer una juguesca, una porra, sobre els resultats de les municipals. Un cop feta la porra amb el cap (què pensava que passaria), en vaig fer una altra amb el cor (què m’agradaria que passés i que alhora fos possible). A la segona li vaig posar per títol “la ideal”.

Resulta que amb “la ideal” gairebé la vaig clavar. Vaig augurar 8 CiU, 5 ERC, 4 PSC, 3 CUP i 1 OeC i vaig deixar a 0 PxC i PP. La composició del nou ajuntament varia molt poc del de la meva porra. Les diferències són amb CiU que en té 9 i PSC que en té 4. Trobo que la vaig encertar força.

Foto de Martí Albesa (NacióLaGarrotxa.cat)

Quins canvis hi haurà després d’aquestes eleccions a l’Ajuntament d’Olot?

Queden sense representació PxC (en tenia 2) i PP (en tenia 1). Això, lluny de treure diversitat al consistori, trobo que el democratitza. I a nivell de ciutat ens retorna la bona reputació.

La CUP entra en joc per primera vegada i en treu 3. Una bona representació de l’esquerra social i independentista que crec que, ni amb altres formacions, no havia tingut mai tants regidors. Ells estan molt contents i jo també.

OeC en treu 1. Una pinzellada dels “indignats” al consistori pot estar bé. Llàstima que hauran restat a la CUP. Hauria preferit que no hagués estat així. 

ERC puja de 2 a 5. Passa a ser la segona força. Trobo que els escauria el paper de cogovernar més que no pas rondinar per cada actuació de l’Ajuntament. A veure si a nivell local demostren tenir les idees més clares que el seu líder al Parlament.

PSC passa de 6 a 3. Han perdut malgrat la validesa i les ganes de treballar del seu candidat a Olot. A nivell local potser hi ha tingut a veure el paper que han fet d’oposició rondinaire.  A nivell nacional, em sembla que ja és hora que el PSC faci un replantejament. Penso que seria molt necessària una opció socialista d’esquerres que alhora fos sobiranista. Ells pensen que el federalisme és la solució.

CiU passa de 10 a 9. No es pot dir que hagi perdut, però han anat un xic a menys. Han tingut més competència. Això pot ser bo. Hauran d’escoltar-se més les altres forces, fer un govern més participatiu i entendre que potser ha arribat l’hora de consultar els olotins sobre els usos d’alguns espais públics.

Potser aquests resultats auguren un govern més participatiu. Que així sigui!

Per acabar, fent referència als lemes de campanya dels partits perdedors,  PxC no podrà demostrar el seu acabem amb la casta; el PP no pot Treballar ni Fer i menys Créixer, i  el PSC no està tocant de peus a terra.

Després d’exposar la meva (modesta) opinió, vist l’encert de la juguesca que vaig fer, encara vull veure que si un dia van maldades em puc dedicar a fer porres. Ja estic pensant en l’anunci: dona madura, prudent i assenyada s’ofereix per fer porres amb un marge d’error força baix. No se sap mai!

Foto de Carme Guirado (NacióLaGarrotxa.cat)