Anècdotes intergeneracionals (VIII)

Una llengua de pernil dolç

Aquest matí hem anat a caminar. La idea és la mateixa de sempre: caminar per fer salut i per gaudir del contacte amb la natura, de les bones vistes i de l’aire pur, xerrar una mica i compartir inquietuds i vivències, mentre anem omplint de vida la vida.

El camí transcorria per boscos caducifolis que, tot i ser novembre entrat, encara són molt verds. Quina tardor! Durant el recorregut ens hem anat creuant amb altres caminaires. Alguns portaven gos. I vet aquí que un dels gossos amb què ens hem creuat m’ha fet recordar l’anècdota que relato avui.

El barri on vivim és a prop dels afores d’Olot. Per aquest motiu, és força concorregut per gossos, quan els seus amos els treuen a passejar. Precisament l’altre dia comentàvem amb una coneguda la quantitat de gossos que hi ha actualment a les ciutats, els lladrucs que se senten, els excrements que s’han d’esquivar, els privilegis de què gaudeixen els cans en l’àmbit familiar i domèstic i els diners que molts dels seus amos s’arriben a gastar per tenir-ne cura (perruqueria, psicòleg, veterinari, roba, menjar...). A mi personalment, em sembla que ens hem begut l’enteniment. Però això ja serien figues d’un altre paner. Tornem a l’anècdota.

Tot passejant pel barri de casa, segurament anant o tornant d’un parc infantil, com tantes altres vegades ens vam creuar amb un gos. La filla petita la dúiem al cotxet i la gran caminava prop nostre. Tot d’una es va acostar per explicar-nos allò que acabava de descobrir:

-          Mama, papa: aquest gos té la llengua de pernil dolç!

Es veu que la bèstia devia estar un xic acalorada o potser cansada i treia força la llengua. Era una llengua molt fina i rosada que penjava i es movia d’ací d’allà. Talment un tall de pernil dolç tallat fi tal com la nena estava acostumada a veure’l. Per ella era tan evident.

Te’n diran, les criatures, de verdes i de madures! 

Adriana, 6 de novembre de 2022

En Toll i en Valent, dos cadells nascuts a Monars.
No sé quina els en diria aquella criatura! 

Setembre

Amb l'agost acabat, encetem un altre setembre; un mes que ens arriba carregat de noves situacions: escola, treball, final de la calor (?), arribada de la tardor... Són tantes les coses que ens duu el setembre que, pobric, si ho sapiguera, potser no arribaria. 

Malgrat que sovint ens queixem de la rutina, en el fons, sóc de les que pensen que ens hi sentim còmodes. Som animals de costums i ens movem molt bé enmig de la rutina quotidiana o de la quotidianitat rutinària. Rutina i quotidianitat, però no tenen perquè ser sinònims d'avorriment. Podem viure en una rutina amena o en una quotidianitat distreta, sense arribar a pensar que acabo d'escriure dos oxímorons. La gràcia és saber trobar l'equilibri entre aquestes dues parelles de conceptes: rutina - diversió i quotidianitat - distracció. 

Així doncs, amb el desig que calor, calorassa, nits tòrrides i mosquits vagin quedant de mica en mica substituïts per pluges, fresca, dies més curts i fredorades, signes evidents de l'arribada de la tardor, girem el full del calendari i donem la benvinguda al SETEMBRE, un mes que es mereix ser escrit amb majúscules.

Que el setembre ens porti bones vivències i que ens ompli de vida la vida!

Bon retorn o continuïtat a la feina i a la rutina! 

"Cal protegir el nostre cos i la nostra ment, en lloc de fer sempre el que els altres volen que facis"

(Simone Biles, 2021)

Agost

Fa un any parlàvem d'una "baixada de temperatura considerable" i de com això podia influenciar en la millora dels índex de contagis i el descens dels ingressos per CoViD. Tot i que no ens hem deslliurat del “bitxo” -perquè sembla que ha vingut per quedar-se-, sembla que enguany acabem el mes de juliol en unes condicions molt millors pel que fa a aquest assumpte.

De baixada de temperatures també en podem parlar, tot i que no la qualificaria de "considerable". Ara bé, després de les calorades que fa mesos que arrosseguem -tres onades segons els meteoròlegs-, de no sé pas quantes nits tòrrides i tropicals, de descans nocturn incomplet estroncat per la claror, pel soroll dels veïns o pels mosquits que ens entren quan deixem persianes amunt i finestres obertes amb l'esperança que ens entri la fresca de la nit, aquesta baixada de temperatures, per minsa que sigui, és prou benvinguda.

S'acaba el juliol i entrem a l'agost, el mes de vacances per excel·lència. Ens ho hem muntat així. De manera que, en els propers vint o trenta-un dies, es concentren les vacances de la majoria de catalans. De manera que les ciutats es buidaran i els llocs turístics, grans ciutats, pobles i entorns rurals s'ompliran d'estiuejants -"veranejants" tal com s'anomenaven a finals del segle passat-. Ja cal que tinguem seny i respectem i protegim les persones que viuen "en i del" món rural. Ells són els grans cuidadors de la terra i els proveïdors dels nostres rebostos. Els qui hi viuen i hi treballen, en siguin propietaris o no, els podem considerar els amos, els que hi tenen drets adquirits i els qui saben què hi fan i perquè ho fan, ja que són els arquitectes del nostre paisatge.

No s'hi val a arribar i imposar els nostres costums i les nostres lleis; no s'hi val a obligar-los a canviar la seva manera de fer. Allà hi manen les lleis de la natura i altres costums que potser no comprenem. Això, precisament, deu ser allò que els estiuejants hi anem a buscar. Ells hi són tot l'any i aquesta desconnexió que nosaltres anhelem i gaudim durant quinze, trenta o seixanta dies -els més afortunats-, ells les gaudeixen i les pateixen tot l'any: desconnexió, aïllament, desplaçaments llargs per arribar a determinats serveis, quilòmetres de carreteres solitàries i en estat dubtós, faci calor o fred, plogui, nevi o llampegui. 

Tinguem en compte que no tothom està de vacances com ho estem nosaltres. No està de vacances la flequera, la carnissera, la farmacèutica, la ramadera, la cobradora del pàrquing, la informadora de l'espai protegit, la pastora, la doctora... I totes i cada una d'elles, ens atendran de la millor manera possible, fins on saben, encara que els mitjans de què disposin siguin insuficients. 

Per tot això i tantes altres coses que desconec, que no esmento o que oblido, ens recordo a tots plegats, que és molt important que cuidem l'entorn, que respectem els seus habitants que són qui el modelen i que ens deixem de creure que som els amos i senyors d’allà on anem. Gaudim de l’entorn i de la seva gent, compartim-hi el nostre temps, aprenem-ne, impregnem-nos del seu "savoir faire" i, sobretot, respectem-los.

Que l'Agost sigui un bon mes per a totes i tots, i que la salut, el benestar i el bon humor ens acompanyin.

I ara sí, BONES VACANCES!  

“En cada passeig per la natura, rebem molt més del que busquem”
(John Muir, naturalista escocès, 1838-1914)

Sant Feliu de Guíxols després de llegir "Una família"

Llegir el llibre Una família, del santguixolenc Toni Sala, m’ha fet garbellar el calaix de la memòria on servo els records de Sant Feliu de Guíxols. A través de la història de la seva família -o més ben dit, de les seves famílies, la Sala i la Isern-, amb descripcions acurades i llenguatge planer, narra la història de Sant Feliu de Guíxols en el darrer quart del segle XX i l’inici del turisme tal com el coneixem actualment. Amb alguna intimitat i explicacions del tracte que rebia dels membres de la seva família, ens recorda la pluralitat de les relacions personals i familiars.

Durant molts anys, la nostra família passàvem les vacances d’estiu al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac. Tot començava amb l’anada amb mules des de Maibosc a Llongarriu, aquelles “glorioses anades a la Vall del Bac” tal com les anomenava el pare.

El pare no era gens de platja i la mare, si ho era, no ho manifestava gaire. Desconec per quin motiu, l’any 1965, vam anar a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Penso si no va ser per alguna recomanació mèdica: fos per alguna malaltia infantil o pel dolor del pare. El fet és que uns parents d’una nostra tia tenien un pis a Sant Feliu i ens el van deixar o llogar, detall que desconec.

En aquell moment, una servidora tenia poc més d’un any; concretament tretze o catorze mesos. Així doncs, el que recordo d’aquella anada és allò que me n’han explicat i el que he pogut endevinar gràcies al parell de fotografies que en guardaven els pares.

Diuen que vaig tardar una mica a caminar i que em desplaçava per terra, a base de cops de cul i de cames. El meu germà -que aquell estiu tenia vuit anys acabats de fer- m’explica que ell m’ensenyava a caminar i que va ser precisament a Sant Feliu on vaig fer els primers passos tota sola; “em vaig deixar anar”, que és com se’n deia de començar a caminar.

Suposo que la resta de l’estiu el vam passar a la Vall del Bac, ja que allà hi teníem la casa en funcionament, amb el corresponent parament i amb les ties “solteres” que hi devien passar l’estiu. Elles oferien a la mare quatre braços disposats a ajudar-la a tenir cura de nosaltres, sobretot dels tres petits. M’imagino doncs, que abans d’anar a marina devíem haver passat tot un mes a la Vall del Bac, ja que, tot i que a Olot les vacances se solien fer al juliol, al pare -que regentava una distribuïdora farmacèutica- li tocava fer les vacances a l’agost, tal com feien els de Barcelona.

1965. Tots els germans i olotins coneguts que
vam trobar a Sant Feliu de Guíxols

Tal com he dit, la meva edat primerenca fa que d’aquell estiu no en recordi res. Per les fotografies, veig que les tres germanes grans, amb 15, 13 i 10 anys ja eren unes pollites; mentre que els tres petits, amb 7, 4 i 1 anys, érem unes criatures. Tot i que en Toni Sala encara no havia nascut, els Sala i els Isern sí que vivien i treballaven a Sant Feliu. Qui sap si algun dia ens vam creuar.

Van haver de passar dotze anys abans no tornés a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols. Aquella vegada va ser com a invitada de la meva germana gran i el seu marit, que ja tenien una filla. La família del meu cunyat hi tenien un bloc d’apartaments al carrer dels Especiers, es deien “Apartaments Tura” i, en honor a la patrona olotina, tenien una capelleta en una de les cantonades de l’edifici amb una marededeu del Tura. Aquell any hi vaig passar uns dies de vacances i, tot i que potser en alguns moment els donava un cop de mà amb la nebodeta, he de dir que hi estava com a convidada, anant amunt i avall amb ells: a la platja, a menjar un gelat, a les atraccions, a casa d’alguns amics o a menjar a fora. En Toni Sala devia voltar pels carrers de Sant Feliu, potser fent algun encàrrec pels pares o pels avis. L’estiu per als hotelers era temps de feina i calia ajudar a casa des de petits.  

La propera vegada que vaig tornar-hi a fer estada, també va ser amb la germana gran, cunyat i neboda. Aleshores ja tenia setze anys i una experiència com a mainadera, adquirida i demostrada l’estiu anterior. Quan dic que ja tenia experiència com a cangur és perquè l’estiu anterior m’havia passat el mes d’agost en un apartament a Platja d’Aro, que la meva germana i el meu cunyat compartien amb una altra parella amb un fill. De manera que tenia cura d’un nen i una nena de tres o quatre anys, sobretot quan les dues parelles sortien a sopar, als migdies quan els infants un cop dinats a la platja havien de fer la migdiada i quan a la tarda sortíem a passeig o aprendre alguna cosa. Potser aquest darrer cas, eren ells que em feien de cangur, ja fos convidant-me a berenar, a fer el gelat o pagant-me un tiquet per pujar a les atraccions. 

Així doncs, amb setze anys, vaig tornar a Sant Feliu com a mainadera. Aquell any ja hi tenia dues nebodes: una de vuit mesos i l’altra de quatre anys i mig. Aquell estiu, ens vam repartir la feina amb la meva germana Marissa, quatre anys més gran que jo. A totes dues ens anava bé treballar a canvi de l’estada i, sobretot, a canvi d’uns diners que ens servirien per les nostres despeses, el que a casa en deien “els mals gastos”. Encara faltaven un parell d’anys perquè en Naranjito (mundials 1982) entrés en escena, moment en què -segons l’autor- a la Costa Brava hi arribaria el turisme de masses i els Sala Isern decidirien construir el nou hotel a la Vall d’Aro.

La veritat és que aquella feina d'estiu em va anar bé. Lluny de sentir-me explotada, considero que em va enriquir. Em va ajudar a espavilar-me; vaig aprendre a portar un ordre, a adaptar-me a una nova rutina, a adquirir una responsabilitat de persona adulta. I uns quants anys més endavant, quan vaig ser mare, vaig veure que també m’havia preparat per a la cura dels infants.

Les meves breus estades a Sant Feliu van ser suficients per adonar-me que a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, les aigües de Platja d’Aro i de la Conca eren molt més netes que les de Sant Feliu on, la proximitat del port amb la platja feia que l’aigua sovint fos bruta, amb unes partícules grises -una mena de cendra greixosa- que feien poc aconsellable banyar-s’hi. És per això que molts estadants de Sant Feliu s’anaven a banyar a altres poblacions costa amunt.

A Sant Feliu, però, s’hi vivia bé: era un poble tranquil i amb tota mena de serveis: mercat, peixateries, consultori mèdic, transport públic... i bons restaurants. Però l’ambient de bars i discoteques, per a joves -i no tan joves- era a Platja d’Aro. No és pas estrany, doncs, que els Sala Isern escollissin la Vall d’Aro a l’hora de muntar el seu negoci. Potser en aquella família -com en tantes d’altres- es vivia d’esquenes als sentiments, però si una cosa cal reconèixer dels Sala Isern és la visió de futur i l’emprenedoria.

2021. El Casino dels nois,
una freda nit de gener 

Sant Feliu conserva alguns edificis emblemàtics, dels quals vull destacar el popularment conegut com el Casino dels nois, edifici modernista (amb elements de medievalisme fantasiós i neo-mudèjars), construït la segona meitat del segle XIX com edifici social de la societat “La Constància”, d’aquí el seu altre nom: el Casino La Constància. Caminant pel passeig de Sant Feliu hom no pot evitar veure el Casino. L’edifici, restaurat i ben conservat -per fora i per dins-, crida l’atenció. És per això que quan, en una de les nostres anades hivernals a marina, ens deixem caure a Sant Feliu, sempre acabem anant a fer un toc al Casino.

A partir d’ara, quan passegi per aquesta població costanera, en tindré una visió una mica més àmplia, en recordaré algunes anècdotes i algunes gestes de l’avi Isern que -segons l’autor del llibre- va fer possible que es conservés el Casino.

Si algun moment o altre, la vostra vida, com la meva, ha tingut alguna cosa a veure amb la població ganxona, no dubteu a llegir Una família, de Toni Sala. Penso que us pot agradar.

 Adriana, 24 de juliol de 2022

2021. Un vespre d'hivern a la
platja de Sant Feliu de Guíxols

El dia que les flors es van obrir...

S'ha acabat el juny. Deixem enrere un altre curs escolar. El temps ens ha fet més grans i el curs, potser, una mica més savis. O més curiosos. Perquè fer-se gran és créixer. I créixer, en el fons, és acumular experiències i coneixements; aprendre de tots els àmbits de la vida, fins i tot de les nostres errades. I aprendre és tenir ganes de saber el per què, el com, el quan i el quant. Així que, una mica més grans, una mica més savis i una mica més curiosos, afrontem un altre estiu; el temps de les vacances.

Aprofitem el bon temps per estar a l'aire lliure. Alimentem-nos amb els fruits de temporada que ens dona la mare Terra i ajudem el nostre organisme a sintetitzar vitamines. Visquem al ritme de la natura, deixant que la mare Terra ens agomboli i, sobretot, tenint-ne molta cura. És el present on vivim i el futur que heretaran els nostres descendents.

"El dia que les flors es van obrir el sol va trigar una mica més a pondre's: badava."

(Mercè Rodoreda a Viatges i flors)

I el capvespre del solstici d'estiu, les flors eren tan obertes que el sol badava; per això es va pondre més tard.

Que passem un bon juliol!

Flors silvestres de muntanya del Ripollès,
el capvespre del solstici d'estiu

Amb dolor o sense, Carpe diem (DSR – 65)

Han passat mesos de la darrera entrada explicant aquelles afectacions que la SDRC / DSR té en el meu dia a dia. Té o ha tingut? Això, com tantes altres coses d’aquesta malaltia, segurament no ho sabrem. I potser, ens és igual. Què vull dir amb això? Doncs que a la persona que ho pateix, tant li fa si el malestar que té és per culpa d’una malaltia o per les seqüeles que li han quedat. 

Fa dies que volia tornar a publicar alguna cosa sobre aquest tema i no ho vaig fer pels dubtes de si sabria explicar-me prou bé o si sabria transmetre allò que volia comunicar. He de dir que, des del moment que havia preparat aquesta entrada, la situació ha canviat. Començo doncs pel que volia dir a mitjan gener d’aquest any; ara fa uns setanta dies.

Han passat mesos de la darrera entrada i ara puc dir que em trobo millor. A primers de febrer de 2021 vaig començar un canvi de medicació que va consistir a substituir gradualment dos dels medicaments que estava prenent i anar-ne introduint un de nou. Es tractava de treure dos antidepressius que, mesurant beneficis i perjudicis, la balança es decantava cap als segons. Així que em van proposar substituir-los per un altre antidepressiu que es fa servir per al tractament de dolors crònics i acostuma a anar bé. De manera que em vaig quedar amb: paracetamol combinat amb tramadol, pregabalina i duloxetina(*). La prova va resultar. Passat el temps d’adaptació, vaig notar que anava millorant: reducció de la intensitat del dolor, augment de la capacitat per aguantar una jornada reduïda de treball; pèrdua d’una part del pes que havia guanyat i millora de la forma física, amb el conseqüent augment de capacitat de fer esport i dur a terme activitats lúdiques. Tot plegat, em va fer guanyar en capacitat d’acceptació de les pròpies limitacions. D’això ja fa un any; i, com que no se sap mai què ens depara el futur, ho he dit i ho dic amb boca petita, sempre amb aquella por de què el benestar es pugui estroncar en qualsevol moment. Dit això, cal tenir clar que, malgrat aquesta millora, segueixo amb algunes limitacions. Una part d’aquestes limitacions les he sabut aplicar a la meva vida: m’he agafat una reducció del 33% de jornada -i de sou!- i aplico aquest mateix percentatge de reducció en les activitats lúdiques, esportives, domèstiques, familiars i socials. Així doncs, tenim una Adriana al 66%. Per tant, tot i les fotografies de passejades o excursions i les ressenyes excursionistes que publico (enllaç), no és or tot allò que lluu. El dolor hi és. D’una intensitat variable, sovint moderat i suportable, però sempre hi és. És un dolor persistent, de component neuropàtic que minva la qualitat de vida. El dolor crònic, malgrat l’existència de les Unitats del Dolor -especialistes en tractar-lo- i els bons professionals que hi treballen, és una malaltia complexa i invalidant. M’atreveixo a dir que és una assignatura pendent. 

Fins aquí el que tenia pendent de publicar des de fa un parell o tres de mesos. I com que no hi ha res que duri per sempre -ni allò que és bo ni allò que és dolent-, la bonastrugança es va estroncar. I no va ser per culpa d’una caiguda, d’una lesió o d’un pic de dolor agut -tot i que això hi va ser-. Es va estroncar en forma d’una hepatitis per fàrmacs, hepatitis medicamentosa o hepatitis induïda per medicaments. 

D’aquesta afectació, podria ser que en parlés més extensament en una altra ocasió, ja que té prou entitat com per merèixer una entrada pròpia. Avui només diré que no es tracta d’una al·lèrgia a un medicament, ni en una sobredosi, sinó d’un problema hepàtic causat per l’exposició a un medicament.

Així doncs, la prudència a l’hora de manifestar que em trobava millor, per por que el benestar s’estronqués en qualsevol moment, estava fonamentada. Per tant, ara ha pres més força que mai la idea que cal viure el present aprofitant-lo al màxim, en la mesura que ens sigui possible. 

Per això només puc dir: amb dolor o sense, Carpe diem!

Adriana, 30 de març de 2022 (DSR – 65)

Cicle del dolor crònic a nivell músculo-esquelètic i físic 
font: www.alamy.com

Cercle viciós del dolor crònic des d'una visió
global de la salut integral d'una persona
font: www-es.superiorhealthplan_com

(*) he optat per posar els noms dels principis actius i no els noms comercials perquè no hi hagués cap confusió. En cap cas pretenc recomanar medicació a altres persones. Ni puc ni voldria fer-ho. 

Anècdotes intergeneracionals (VII)

 Això és pipí d’àngel!

Un dia de primavera de finals dels anys vuitanta vam fer una anada familiar a un poblet del Gironès. Entre els expedicionaris hi havia un meu nebot que aleshores tenia poc més de dos anys. Amb aquestes que el nen va manifestar les ganes de fer pipí i jo mateixa, pixanera de mena, em vaig oferir per acompanyar-lo, així aprofitaria l’avinentesa i faríem dos tirs amb la mateixa pedra.

Als vàters de les dones -com passa molt sovint- hi havia una cua de ca l’ample. Nosaltres ens vam posar al final de la fila, que continuava creixent. La gesticulació i les ganyotes de l’infant presagiaven un final poc desitjat, amb la corresponent mullenada, seguida del canvi de muda que, ben segur que els seus pares portaven de recanvi.

A mida que els minuts -o potser només eren segons- passaven, es feia evident que el neguit d’aquell nen anava en augment. De sobte, una senyora gran que anava darrere nostre -i feia estona que ens observava- em va dir faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!

En aquell moment em va semblar poc adequat fer-lo pixar a l'aigüera davant les pressuposades mirades de totes aquelles dones que estaven fent cua. Li ho vaig preguntar a l'interessat i vam decidir esperar el nostre torn, moment en què, primer l’un i després l’altra, alliberaríem les nostres bufetes de la pressió urinària. Si fos ara, no tan sols hauria gosat fer-lo pixar a la pica, sinó que veient aquella cua, hauria demanat que ens deixessin passar a davant de tot. Aleshores, tot i que ja tenia experiència en la cura d’infants -el nen era el meu sisè nebot i els havia cuidat a tots-, encara faltaven unes tres primaveres per estrenar-me com a mare i començar a viure en primera persona situacions semblants, pròpies de compartir el dia a dia amb criatures, que t’ajuden a perdre les manies.

Les paraules carregades de bondat que m’havia dit aquella senyora (faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!) diferien totalment de les que em diria uns anys més tard una altra dona davant d’una situació similar. Sortíem del supermercat amb la meva filla -de poc més de dos anys. Estava acabant de carregar el cotxe i vaig sentir un mama-tí-pipí, tant temut com apressant i poc oportú. Vaig actuar ràpidament i segons el meu sentit comú abaixant-li les calcetes i posant-la a la gatzoneta, mentre l’agafava per les cames, amb els peus aixecats per facilitar-li la micció, procurant que el pipí caigués directament a l’embornal. Amb aquestes que passa una senyora -a qui la nostra acció devia molestar- i em va rebitllar un sembla mentida que li facis fer el riu aquí! On s’és vist! Encara ara desconec si l’escridassada va ser en defensa del pudor de la nena o perquè considerava que embrutàvem el carrer.

Com hi món! És ben bé que a la vida tot depèn de com es miri.  

Adriana, 23 de març de 2022

© imatges: shutterstock.com i artmajeur.com

Nota: El Manneken Pis és conegut i molt popular. La Jeanneke Pis, no tant. Aquí ens expliquen què és i on la podem veure: 👉👉 enllaç

“Els Meus Me Too”, que són els nostres

Dimarts d’aquesta setmana ha estat el 8 de març, el Dia internacional de la dona treballadora. El lema que l’ONU ha posat a la commemoració del Dia de la dona d’aquest any 2022 ha estat “Igualtat de gènere avui per un demà sostenible”. [1]

Per commemorar el 8M, els mitjans de comunicació han emès -i estan emetent- una programació especial dedicada a les dones i a la discriminació que patim en entorns diversos: laboral, social, sanitari o cultural, entre tants altres.

D’entre els molts i molt interessants programes especials que s’estan projectant des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) vull remarcar la col·laboració que la Montserrat Armegou [2] (@montsearmengou), va fer al Matí de Catalunya Ràdio, conduït per Laura Rosel (@Laura_Rosel) i que, sota el títol "Els meus Me Too", narrava les sis ocasions en què Armengou s’ha vist agredida sexualment. Amb les seves paraules: “Sis vegades de veure les orelles al llop, cap de nit ni en llocs solitaris, en espais i situacions que jo interpretava com a segurs.”

A ella, com a la majoria de dones que alguna vegada hem estat agredides, aquestes experiències ens han deixat molt profundament gravada la por d’anar soles a molts llocs. He de dir que, malauradament, m’he sentit totalment identificada en més d’una de les sis situacions que descriu, sobretot en la primera. [3]

Gràcies Montse per haver posat paraules i veu [4] a allò que moltes nenes, noies i dones hem viscut en primera persona. Gràcies per narrar-ho ras i curt. I gràcies Laura Rosel i Catalunya Ràdio per haver-li donat l’oportunitat de fer-ho.

I ara, sense allargar-me més, comparteixo l’enllaç “Els meus Me Too” que, per mala sort de moltes dones, també són els nostres. 

Adriana, 11 de març de 2022 

---

[1] En aquest enllaç podeu trobar informació d’ONU dones.

[2] Montserrat Armengou i Matín és una coneguda periodista catalana i la cara visible dels programes 30 minuts (n’havia estat presentadora) i  Sense ficció (n’és la directora). Ha dirigit i/o realitzat molts i interessants documentals sobre temes relacionats amb el franquisme i el món de les dones, que han rebut diversos premis i reconeixements.

[3] http://escorniflaire.blogspot.com/2016/01/de-la-proteccio-dels-infants-i-duna.html

[4] No he trobat el podcast. Si el trobo, el compartiré en aquesta mateixa entrada.

 

Anècdotes intergeneracionals (VI)

Compartint el pa i la llet

Qui escriu aquestes línies té molts records d’infància gràcies a allò que li han explicat els seus pares i germans. Es tracta d’experiències viscudes en una edat massa primerenca com per haver-les conservat a la memòria com a viscudes en primera persona. La primera anècdota d’avui és una d’aquestes vivències.

Més enllà de la simpatia o afecte que els gossos poden despertar en els humans, segons on, com o amb qui conviuen, sovint són font de de malentesos i conflictes entre veïns. Defensar la bona convivència sovint és mal vist per aquells que tenen el seu gos dalt d’un pedestal i entomen malament qualsevol comentari o observació pensant que desqualifica la seva mascota.

La narradora d’aquesta entrada està passant a la història com “aquella que té mania als gossos”. Algunes de les accions que li han fet guanyar aquesta mala fama són: haver defensat la prioritat d’ús dels infants -abans que els gossos- del jardí comunitari; pretendre l’aplicació de la normativa de gossos perillosos a la comunitat i als voltants; intentar reduir la densitat de caca-de-gos a voreres, jardinets, zones verdes i carrers del barri; recordar la necessitat que els gossos vagin lligats, sobretot aquells que li han arribat a clavar les dents als pantalons, mentre els seus amos s’ho miraven, del tot incapaços de fer que el gos els obeís, o demanar als propietaris dels gossos que procurin evitar els lladrucs continuats que tant perjudiquen el descans dels veïns. A veure si l’anècdota d’avui pot ajudar a desdibuixar una mica aquesta mala imatge que s’ha guanyat d’adulta, a la comunitat de veïns.

El cas és que, al gran terrat del pis on vivíem els pares i els sis germans, a la segona meitat dels anys seixanta, hi teníem la caseta del gos. En un dels diversos intents de tenir un gos a casa, jo devia tenir cap a dos o tres anys. Teníem un cadell de raça bordissenca que encara devia ser lactant i l’alimentàvem amb sopes de pa amb llet. Diuen que en una ocasió em van trobar menjant aquell farnat de la menjadora del gos. No puc assegurar si allò va ser així, però tampoc puc negar-ho. El que puc dir és que m’estranya que li prengués el menjar al gos, perquè jo, que no tenia mai gana, no m’acabava mai les racions que em servien, a taula, durant els àpats. Però, se non è vero, è ben trovato. El que està clar és que aquell cadell i jo ens vam fer tan amics que estàvem disposats a compartir-ho tot, fins i tot el pa i la llet.

Molt més endavant, a l’hora de dinar d’un dia feiner dels anys setanta, aquells germans ja estaven asseguts a taula i van sentir arribar el pare. La seva entrada a casa tenia alguna cosa especial: anava dient “té xelín, té... vine, vine...” No podien creure el que estàvem sentint: tornarien a tenir un gos!

L’aspecte esporuguit d’aquella gosseta constatava que havia estat maltractada per la vida. La Marcusa -així li van dir- va ser molt ben rebuda i tots plegats vam creure que li podíem oferir una vida millor que la que havia tingut fins aquell moment. Tal com passa a moltes de les llars que s’engresquen a tenir una mascota, és difícil mantenir la il·lusió inicial i les ganes de tenir cura de l’animal. De manera que la gosseta va acabar essent una càrrega més per a la mare, que ja tenia prou feina amb la gestió domèstica d’aquella llar tan poblada, amb les incidències que s’hi generaven i els accidentes que s’hi produien. I va arribar el dia en què la mare va deixar anar aquella frase tant típica com tòpica: “o el gos o jo!” Com era d’esperar, els convivents van prioritzar la mare. Així doncs, l’acollida de la Marcusa havia estat breu. El pare va tornar aquella gosseta a la casa de pagès dels voltants d’Olot d’on l’havia tret.

Adriana, 7 de març de 2022

La temporada efímera del lliri de neu

Lliri de neu (Galanthus nivalis) 🌱

Puntual a la seva cita anual, pels volts de sant Silvestre, el lliri de neu treu el cap i les seves flors ens sorprenen enmig de la fullaca, encapçalant la llista de flors silvestres de què gaudirem durant els tres-cents seixanta-cinc dies següents.

Tant si floreix a finals de desembre com si ho fa a principis de gener, el lliri de neu és una de les plantes silvestres més primerenques; les seves poncelles surten quan l'hivern encara és ben viu. En alguns indrets, pot florir a la primavera, després que s'hagi fos la neu.

La diversitat botànica de la zona volcànica de la Garrotxa és la responsable que el lliri de neu formi part del títol del llibre de Miquel Riera i Tusell, "D'Aphyllanthes a Galanthus, vegetació a la zona volcànica d'Olot" (Editora de Batet, 1986). En el títol d'aquest llibre -exhaurit- hi trobem, de costat, dues espècies pròpies de terrenys i climes pràcticament oposats: la Jonça o Pa de cucut (Aphyllanthes monspeliensis), pròpia de vegetació mediterrània i de terrenys eixuts, i el Lliri de neu (Galanthus nivalis), de terrenys humits i clima atlàntic. Crec que la intenció de l'autor a l'hora de posar títol al llibre va ser fer notar aquesta gran varietat botànica, possible gràcies a les influències climàtiques d'aquesta zona volcànica. 

Als voltants d'Olot, el lliri de neu el trobem, sobretot, en boscos humits i de ribera. Un any de florida abundant és fàcil veure tenyides de blanc les ribes del Fluvià, els Aiguamoixos de la Moixina i alguns jardinets del Parc Nou d'Olot, darrerament un dels grans oblidats pels gestors municipals, que ara mateix tenen altres interessos turístico-econòmics i que semblen disposats a saltar-se les recomanacions de grans botànics i científics, que als segles XIX i XX, ja parlaven de la necessitat de preservar aquest  jardí botànic de vegetació natural olotina. 

Prop del lliri de neu florit és fàcil veure-hi fulles de Pulmonària (Pulmonaria affinis), Ficària (Ranunculus ficaria), Buixol (Anemone nemorosa), Sarriassa (Arum italicum)... o algunes violes [Viola d'olor (Viola odorata) o Viola de llop (Anemone hepatica)], entre tantes d'altres plantes que encara estan amagades sota la fullaraca. La majoria encara trigaran uns dies a florir i algunes potser trauran les primeres flors just quan ho facin els últims lliris de neu.

Entre les adquisicions bibliogràfiques de les darreres festes nadalenques hi tinc el llibre "VIDA, herbari il·lustrat", de Joana Santamans. Es tracta d'un compendi de 135 il·lustracions de plantes acompanyades d'un breu text descriptiu, d'Enric Ballesteros. Em permeto la llicència de compartir el text i la il·lustració del lliri de neu. A mi m'agrada molt. Espero que a vosaltres, també.

Enguany hem tingut una temporada de lliri de neu molt curta (els primers, els vaig veure el 23 de desembre). La seva floració ha estat més efímera que la d'altres anys, segurament perquè, fins a dia d'avui, hem tingut un hivern molt eixut i unes temperatures màximes molt elevades.

Així doncs, sembla que la floració del lliri de neu s'ha acabat. Ara bé, el fet d'haver estat curta no li ha restat bellesa ni encant. Hem tingut temps de passejar-hi, d'observar-la i de gaudir-ne. 

I, com sempre, la seva florida ens du bells i bonics records 💗

La invisibilitat del PAS

Abans d'entrar en matèria, vull explicar  què vol dir "PAS". Les lletres P, A i S corresponen a les inicials de Personal d'Administració i Serveis. Aquest col·lectiu aglutina els treballadors dels cossos d'administració general i subgrups següents: 
    - Subgrup C1: Cos administratiu
    - Subgrup C2: Cos auxiliar d'administració
    - Subgrup E1: Cos subaltern d'administració

Els dos primers són coneguts com "auxiliars de centres" (tot i que el C1 són aquells que s'han promocionat, superant un procés de concurs-oposició, i han pujat de categoria) i treballen a la Secretaria de les escoles, instituts o altres centres educatius. Els del tercer grup, són coneguts com a "conserges". Aquesta entrada se centra en els dos primers subgrups, tot i que algunes de les coses que dic, poden ser comunes amb els del tercer subgrup. 

En aquest blog he parlat molt poc de la meva feina. Tant és així, que podríem comptar amb els dits d'una mà les entrades dedicades al meu món laboral i encara ens sobraria un dit. En recordo quatre d'entrades parlant de la feina: És estiu a l'Institut, Dels exàmens de setembre, No, jo no en faré, de vaga i Sopars d'empresa? La primera pretenia trencar el tòpic que els centres educatius es tanquen el juny i s'obren a mig setembre. La segona tractava més aviat la complexitat d'algunes tasques que duem a terme, sovint amb eines deficients. La tercera, d'una vaga que no vaig fer. La quarta, més còmica, explica una anècdota que em va tocar patir personalment ja fa molts anys.  

Fa uns dies, el sindicat Intersindical que es defineix com a "sindicat nacional i de classe [...] no estem lligats a cap organització estatal i agrupem treballadors i treballadores de tots els sectors productius. [...] amb persones afiliades i representants sindicals arreu del territori" va publicar l'article "Entrevista a l'Elena Martínez, PAS de Centre Educatiu. El personal PAS dels centres educatius: els grans invisibles" que, tot i que és extremadament breu, trobo que resumeix força bé la nostra situació. El comparteixo amb tots vosaltres per tal de donar a conèixer aquest col·lectiu del qual formo part fa més de vint anys. Hi podeu accedir clicant damunt la fotografia següent: 

Per acabar poso, en forma de decàlegs, una llista d'algunes de les feines que duem a terme i una altra d'algunes de les nostres condicions laborals que trenquen alguns tòpics.

Què fem els administratius o auxiliars administratius del centre:

1. Atenem el 90% de les trucades telefòniques, consultes presencials de professors, alumnes, familiars d'alumnes i/o de persones interessades.
2. Canalitzem les consultes a les persones competents per resoldre-les, preparem i redactem els documents que les famílies, alumnes, professors i ex-alumnes ens poden demanar, normalment certificats d'alguna circumstància acadèmica actual o des de l'inici del centre. 
3. Tramitem tota la documentació del procés de preinscripció, admissió i matrícula dels alumnes nous de cada curs; així com dels alumnes que continuen al centre i dels alumnes que deixen de ser-ho. 
4. Preparem l'aplicatiu de gestió (programa informàtic) amb les opcions acadèmiques necessàries per tal que s'hi recullin les matèries cursades i les qualificacions de cada alumne/a del centre, segons cada un dels plans d'estudis que s'imparteixen.
5. Custodiem la documentació administrativa i acadèmica que es genera a la Secretaria, des dels expedients dels alumnes actuals fins als que passen a l'arxiu definitiu i que en qualsevol moment poden acudir al centre per demanar un certificat que acrediti alguna circumstància de la vida acadèmica de la persona interessada.
6. Custodiem, triem i, quan cal, destruïm la documentació administrativa (correspondència d'entrada i de sortida) segons la llei del Procediment administratiu.
7. Gestionem la comptabilitat del centre segons el pressupost anual. Des de la gestió d'albarans i factures, fins a l'arxiu de documentació, passant pel control pressupostari, els pagaments, la gestió bancària o les justificacions.

8. Gestionem diàriament les faltes d'assistència dels alumnes del centre.
9. Fem l'acompanyament i suport en totes aquelles tasques que teòricament són electròniques i que, sigui per la bretxa digital o per la complexitat dels aplicatius, a les persones interessades els cal ajuda per dur-les a terme.
10. Donem suport al secretari/secretària de l'Equip directiu en l'acompliment de les peticions i requeriments que arriben des del Departament d'Educació, ja siguin per a memòries, estadístiques, estudis, plans d'actuació o planificació.

Condicions laborals i circumstàncies que trenquen alguns tòpics:

1. Ens podem jubilar a partir dels 65 anys (no pas a partir dels 60).
2. Tenim un mes de vacances a l'estiu (no dos o tres com més d'un es pensa).
3. Tenim denegat el Teletreball, aquesta nova modalitat que recomana la Generalitat de Catalunya per als seus treballadors, sobretot a partir de l'arribada de la pandèmia.
4. El nostre sou mensual és aproximadament el resultat d'aplicar el coeficient 1,4 al SMI. Els nostres triennis són minsos / insignificants i, a diferència d'altres col·lectius, no tenim bufandes, sexennis, premis ni altres drets adquirits. 
5. Treballem amb les eines que ens proporciona el Departament d'Educació, sovint obsoletes, inacabades i/o poc adaptades a les modificacions curriculars que tan sovint es fan i que tarden molt a veure's reflectides als programes informàtics.
6. A les oposicions per accedir al cos tenim uns temaris àrids, complexos i obsolets que, a l'hora de la veritat, tenen molt poc a veure amb les feines que hem de fer en el dia a dia.
7. Orgànicament depenem del Departament d'Educació i, en alguns aspectes, de la Direcció del centre, però ens regim per les condicions de treball de la Funció Pública. Vaja, que tots tres ens poden encomanar tasques i que, quan demanem segons què, cap dels tres es considera competent per concedir-nos-ho.
8. Els funcionaris (a diferència dels interins i dels treballadors de l'empresa privada), no cotitzem per a la desocupació; per tant, per a nosaltres no existeix la possibilitat que l'empresa, de mutu acord, ens posi a l'atur.

9. Motivats per les circumstàncies personals, en algun moment de la nostra vida vam decidir pujar al "tren de la Funció Pública", un tren que va passar per davant de tots i cadascú de nosaltres i que alguns, per voluntat pròpia, vau decidir no pujar-hi. Per tant, no vam néixer amb una flor al cul, sinó que ens "hem guanyat" el que tenim.
10. Ens pixem de riure cada vegada que algú ens pregunta "què feu a l'estiu quan ja no hi ha alumnes a l'institut?", ja que és el moment en què es prepara el curs següent i treballem de valent i a contrarellotge.

Tot i aquests decàlegs, la majoria de nosaltres ens estimem molt la nostra feina; ens agrada el que fem, i, malgrat les mancances de la nostra empresa, hi posem molt i molt de la nostra part perquè les coses surtin bé. 

Finalment em resta dir que aquest escrit no pretén ser una queixa, sinó un bany de realitat. Tan de bo ho hagi aconseguit.

Gràcies per haver-me llegit i fins aviat!

Adriana Llongarriu

Administrativa d'un institut