Uns dies a la Vall Ferrera

Aquells meravellosos estius (VII)

Amb el pas  de les cigonyes per la Garrotxa i l’anunciat i esperat canvi de temps que ens porta una davallada de les temperatures, arribem al darrer dia d’agost, el dia que marca el final del període vacacional. Aprofito aquest dia, doncs, per recordar les vacances de l’any 1978.

Aquell estiu seria l’única de la nombrosa germandat que acompanyaria els pares de vacances. Amb catorze anys a l’esquena, encara era molt nena. Havia acabat l’EGB i després de l’estiu, tocava canvi acadèmic: faria 1r de BUP a l’institut on hi tenia una germana estudiant i una altra al claustre de professors.  

A primers d’agost -quan a Olot les vacances encara es feien majoritàriament al juliol, el pare ja les havia de fer a l’agost, com els de Barcelona-, carregàvem el 600 i sortíem d’Olot en direcció a Ripoll, la Collada de Toses, Coll de Nargó i Sort, des d’on, seguint la Noguera Pallaresa aigües amunt, arribaríem a Llavorsí, per deixar el camí de la Vall d’Aran i la Vall d’Àneu, i enfilar la Vall Ferrera fins a Àreu.

Ens allotjaríem a Can Jubany, una fonda de tracte senzill i familiar, en una habitació de matrimoni i una d’individual. Ben segur que era la primera vegada que disposava d’una habitació per a mi sola, però sobretot, recordo el luxe d’obrir la finestra i veure aquell muntanyim muntanyam.  

Recordo que un vespre, va córrer l’alerta d’un incendi en una borda camí al Pla de la Selva. Hi vam anar i, mentre els bombers amb mànegues d’aigua apagaven el foc de la borda, nosaltres amb boixos i matolls ajudàvem a apagar les petites flames que s’estenien per l’herba. Actualment al mapa hi ha el topònim “la Borda Cremada”, sap si fa referència a l’incendi d’aquell estiu.

Recordo uns àpats de fonda fenomenals: un fetge i lletada boníssim, unes costelles amb patates escairades i uns plats d’escudella que al vespre no hi faltaven mai. Alguna cosa estava canviant: ja no era aquella nena llepa-fils, sinó una noieta a la recta final del creixement amb una gana de mil dimonis. Ben aviat el pare em diria “m’estimaria més pagar-te un traje”.

Recordo una televisió espanyola i en blanc i negre comunicant el decés del papa Pau VI, que morí el dia 6 d’agost d’aquell any. Recordo que connectaven amb la Paloma Gomez Borrero que intentava fer-nos saber les darreres notícies del Vaticà.

Recordo les passejades familiars a rieres, bordes i prats, on també hi venia la mare. Recordo que vam anar al Pla de la Selva i al Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament.

Recordo visites a poblets i l’afició del pare per l’arquitectura pirinenca –molt abans de les restauracions que s’han fet- i la curiositat pels costums i el vocabulari de la gent de pagès.

Recordo l’anada a Esterri d’Àneu i la bellesa d’un pontarró sobre la Noguera Pallaresa que, encara ara, és de parada obligatòria. Recordo la gran aventura de pujar fins al Port de la Bonaigua, atents en tot moment a l’indicador de temperatura del tauler del 600, no fos cas que s’escalfés.

Amb l’afició a la muntanya plenament consolidada, aquelles vacances em van permetre trepitjar un “Pirineu de veritat”. Després de molts anys de caminar amb Chiruca de diferents models -sobretot les de pell negra que no es mullaven tant-, des del dia de Reis d’aquell any, em calçava unes botes de “muntanya muntanya”, unes Kamet amb sola Vibram, que eren del millor que es podia trobar a Olot. - Nena agafa un numbru més per si et creix el peu i, si et ballen, t’hi poses un mitjó gruixut- em va dir la venedora el dia que el pare em va acompanyar a comprar-les. Faltaven uns tres anys per tenir unes autèntiques Galibier que, com tantes altres peces del material de muntanya, aniríem a comprar a Andorra.

L’Estany de Baborte, des de la Farga, passant per les Bordes de Rebuira (3h 49 minuts de marxa efectiva) i el Monteixo (2.905 m) des d’Àreu mateix, passant pel Pla de la Selva i el Barranc d’Aixeus, van ser dues de les excursions que vam fer el pare i jo junt amb altres estiuejants. Pel tàndem que formàvem -amb el pare-, aquelles dues ascensions van ser prou sonades. Faltaven tres anys encara perquè jo tornés a passar per Àreu per coronar el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), junt amb el Montcalm (3.077 m) i el Sotllo (3.073 m).

Ara bé, ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, després de patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat.

Em plau recordar el pare avui que seria el seu sant i em plau recordar les enyorades trobades de la tarda de Sant Ramon i el retrobament familiar, després de l’escampada estiuenca, d’uns anys en què encara hi érem tots: els pares -ja força grans- i  les germanes, el germà, cunyats i cunyada, tots més joves i carregats de bona salut.

Aquesta entrada posa punt i final a la mini sèrie Aquells meravellosos estius. Després n’han vingut d’altres, d’estius: alguns millors i alguns pitjors, però sobretot, diferents.

Amb la mare, al Port de la Bonaigua

Els pares al Pla de Boet

El Monteixo des de l'Estany de Baborte

Camí al Monteixo

A l'Estany de Baborte 

Barcelona 17 d’agost: #TotsSomBarcelona

Reflexions desordenades arran dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils

Dijous de la setmana passada t’assabentaves de la massacre de Barcelona. Ho trobaves horrorós i acabaves aquell vespre amb el cor encongit. Per si allò fos poc, a mitjanit t’assabentaves dels fets de Cambrils. Més horror!

Per circumstàncies que ara no vénen al cas, no podies dormir i et vas passar la nit seguint els fets a Twitter, llegint la informació que anaven publicant els comptes oficials de Mossos, EmergènciesCatalunya, 112..., tot i que saps que en algun moment et vas deixar atraure per alguna piulada una mica sensacionalista.

Et poses a la pell de les víctimes i et veus ramblejant com has fet de vegades, a les Rambles o en un passeig d’alguna altra ciutat europea. Et veus passejant tranquil·lament, ignorant el nivell d’alerta terrorista que hi pogués haver. Et veus parlant amb la teva parella o amb una parella d’amics o senzillament badant davant d’alguna paradeta o d’alguna escultura humana. Et veus vigilant les teves filles, que passegen més endavant, després d’haver-les advertit que han d’anar juntes i que no poden travessar el carrer sense esperar-vos. Et veus comprant-te el mateix braçalet de cuir que elles, com a record d’aquelles vacances que pensaves que acabarien bé. T’esgarrifes només de pensar en un final com el del dia 17 a les Rambles. No t’ho pots ni t’ho vols imaginar.

Et poses a la pell d’aquell venedor de premsa o de flors. Et poses a la pell d’aquella jove que per pagar-se els estudis treballa de dependenta a una sabateria i que en aquell precís moment podia estar travessant la Rambla anant d’una botiga a una altra a buscar un número més d’aquell model de sandàlies que un turista rus es volia emprovar. Et poses a la pell de la dependenta d’una llibreria de viatges que va permetre l’entrada de la gent que fugia. Et poses a la pell d’aquell cambrer que sense saber què passava acollia turistes esporuguits que buscaven refugi als establiments propers.

No ho entens. No entens que algú pugui matar en nom d’un déu. No entens res. Només et sembla entendre una cosa: hem sembrat metralla i ara ens explota a la cara de la forma més cruel possible, matant els més innocents. Sents que no saps què podem fer evitar-ho i et fa por que els que tenen la paella pel mànec tampoc no saben què s’hi pot fer.

Et satisfà l’actuació dels Mossos. Et fa sentir tranquil·la. Et satisfà l’actitud de determinats col·lectius (taxistes, personal sanitari...) que s’han mostrat empàtics i solidaris. Et fa sentir que estem en bones mans.

Et dolen les imatges escabroses i els comentaris que relacionen els atemptats amb l’independentisme i que han publicat alguns particulars i et repugna, sobretot, els que han publicat alguns mitjans teòricament reconeguts (continguts que se suposa que han estat aprovats per un consell de redacció). Et dol que s’hagi fet un ús polític de l’atemptat i que s’hagin publicat tants comentaris catalanòfobs. Et dol que hagin volgut transmetre una imatge d’unitat que saps que és falsa.

Potser sí que l’atemptat ha fet sortir el millor de la condició humana pel que fa a ajuda i solidaritat, però et dol que hagi fet emergir el pitjor, no tan sols de la ciutadania, sinó també de gent (teòricament) formada, com periodistes de renom i polítics, que mostren el costat mes carronyer de l’espècie humana.

No te’n senties gaire de Barcelona, perquè no n’ets. No te’n senties gaire, però d’un temps ençà, te’n sents una mica. Hi tens els teus: uns hi viuen, altres hi estudien i altres hi treballen. Havies estat molts anys sense baixar-hi, a Barcelona, però ara t’hi havies familiaritzat una mica. Ara t’hi saps orientar (donant compliment a aquesta teva mania de sentir-te ubicada): cara a mar o a muntanya; cara al Besòs o al Llobregat. No te’n senties gaire, però ara te’n sents més. 

Per tot això i per tantes altres raons, tot i que, per circumstàncies que ara no vénen al cas, dissabte no hi podràs anar, et sents part de la manifestació convocada per les entitats, per mostrar el màxim rebuig possible al terrorisme. I t’hi veus cridant o aixecant un cartell amb el lema #notincpor, encara que tu, sí que en tens, de por.

Foto: Gironoticies.com

Aquells meravellosos estius (VI)

Uns dies a Andorra

Amb el pas dels anys tots anàvem creixent, evidentment. I els germans grans, cada vegada tenien més lligams a Olot: l’estiu era un bon temps per fer classes particulars per ajudar a preparar els exàmens de setembre; les colles d’amics s’estaven a Olot fins després de les Festes del Tura, i els amors –de per vida o d’estiu- també. Tot plegat feia que cada any que passava fóssim menys que poguéssim o volguéssim marxar uns dies amb els pares.

Aquell any 1975, doncs, l’expedició vacacional estaria formada pel pare, la mare i les dues petites: la Marissa i l’Adriana. Aquell estiu passaríem la frontera per visitar Andorra, el país dels Pirineus.

Amb la carta verda i els documents necessaris per sortir del país, ens tocaria fer la Collada de Toses, que posaria a prova el nostre 600 i la baixa resistència al mareig de la meva germana. Ens allotjaríem en un hostal a Sant Julià de Lòria: una habitació de matrimoni per als pares i una doble per a nosaltres dues. El règim de mitja pensió ens deixaria la llibertat necessària per aprofitar el dia per descobrir els fantàstics poblets i el romànic de muntanya de les esglésies del petit País dels Pirineus.

Pel camí, al tram superior de la Collada vam trobar un accident que provocava una llarga cua. Aquella primera parada obligatòria va permetre que, sense allunyar-nos gaire del cotxe, enfilant-nos en una de les parets de protecció d’aquella carretera de muntanya, poguéssim collir gerds, els primers que recordo haver menjat.  

La marejada del primer dia o la passa de la panxa van fer que, la primera nit, la meva germana es trobés molt malament. En aquella habitació doble d’aquell petit hostal vaig aprendre que una germana fa companyia, però no substitueix el poder curatiu d’una mare. De manera que, a mitja nit, la mare passava a ocupar el meu lloc i jo me n’anava a dormir amb el pare. Quedava clar, doncs, que era la malaltia i no l’edat el que determinava qui mereixia la companyia de la mare. L’endemà, la meva germana ja es trobava molt millor.

En una fonda del Serrat, vaig veure els pares entusiasmats per la cuina tradicional de muntanya i vaig saber que hi havia un vi que es diu Sangre de Toro, un vi negre bo, fort -i car!-, que combina amb la caça i els estofats de carn i que el seu nom està inspirat en el déu romà del vi, Baco o el fill del Toro.

Al fenomenal Llac d’Engolàsters, on vam accedir amb un rudimentari telecabina o telehuevo, vaig entendre que l’expressió del pare tenir el cul estret anava de debò. Després de voltar pel llac, incapaç de pujar al telecabina, el pare va baixar a peu fins a Encamp. Jo, que era prou valenta i decidida, baixaria en una cabina tota sola mentre la mare i la meva germana anirien a la cabina del darrere. Faltaven molts anys encara perquè jo experimentés en primera persona el significat d’aquella expressió tant graciosa com limitadora.

A Andorra vaig aprendre que allà, Parròquia, a més d’església vol dir municipi i que té doble funció: eclesiàstica i civil. Vaig comprendre que el pare era un enamorat del romànic i de la vida i els costums rurals. Vaig descobrir que aquelles eren muntanyes de debò i em va quedar clar que amb un 600 s’arribava a tot arreu.

Davant les ruïnes de Meritxell vaig quedar parada de veure que el foc pot destruir una església “de pedra”. Feia prop de tres anys de l’incendi catastròfic que la nit del 8 de setembre de 1972 - després de l’aplec- havia destrossat l’antiga església i faltava poc més d’un any per a la inauguració del nou santuari, una petita part de l’ambiciós i revolucionari projecte de Ricard Bofill. Faltaven només tres mesos pel dia que tindria en braços la primera Meritxell que coneixeria i que seria la meva segona neboda.

Després de superar amb èxit el clàssic Algo que declarar? de la duana situada a la Farga de Moles, vam enfilar el camí cap a Olot. Vam dinar a Martinet on vam menjar truites de riu. Abans no arribaríem a casa, hauríem de travessar la Cerdanya i superar la Collada de Toses (1.800 m), el Coll de Canes (1.120 m) i el Coll de Caubet (970 m), que tornarien a posar a prova la capacitat de resistència mecànica i humana. Faríem un parell o tres de parades per deixar refredar el cotxe i per fer un pipí, estirar les cames i prendre l’aire.

Aquella curta estada al País dels Pirineus va donar molt de sí: va omplir-me de coneixements i va desvetllar en mi una incipient afició a la muntanya. Ara bé, el que és més important, va despertar-me una curiositat i unes ganes de saber-ne més i em va proporcionar unes vivències familiars que sempre més recordaré. Per tot això, aquells dies a Andorra, són mereixedors d’un capítol propi en la sèrie d’Aquells meravellosos estius.

A Sornàs, parròquia d'Ordino. 1975

Sant Andreu del Prat del Campanar,
prop d'Arinsal, parròquia de la Massana. 1975

Santa Coloma, parròquia d'Andorra la Vella. 1975

L'antic santuari de Meritxell. 1975

Aquells meravellosos estius (V)

Vacances quilòmetre zero

Als estius de la nostra infància, al menys al meu entorn, era molt freqüent passar els dies de vacances a casa, fent sortides d’anar i tornar; és a dir, d’un dia –o de mig- procurant ser a joc a última hora de la tarda per sopar i dormir al domicili familiar. Viatjar era a l’abast de poques famílies, ja que no era tan fàcil ni tan econòmic com és –o com ens volen fer creure que és- actualment. Als creuers, que tant s’han popularitzat d’uns anys ençà, només hi tenien accés unes poques famílies, les més benestants.

En una família amb sis fills d’edats variades, a més de l’aspecte econòmic, calia tenir en compte tantes variables que resultava força difícil poder marxar de vacances. Quedar-se a casa, però, no volia dir no fer vacances. Quedar-se a casa, significava fer vacances quilòmetre zero.

En aquest cas, acabàvem acostumant-nos a una rutina de vacances viscudes a casa. Eren estius de deixar la casa arreglada al matí, fent que cadascú de nosaltres hi aportéssim el nostre granet de sorra: anar a comprar el pa, anar al colmado o a la carnisseria, estendre la roba o deixar la taula parada perquè al migdia fos arribar i omplir.

Eren estius de deixar el dinar preparat; plats freds i apetitius: el braç de gitano de puré de patata amb tonyina i ou dur, n’era l’estrella; les mongetes a la senyora Pepita (fredes acompanyades de tomata amanida, anxova i olives) i el salpicón (amanida de patata bullida amb pela, amb de tomata, pebrot, ou dur i tonyina, amanit amb una salsa a base d’oli, ceba, julivert i rovell d’ou dur) eren receptes aportades per les meves germanes grans que les havien après de les companyes del pis d’estudiants de Barcelona i que van engruixir el receptari de la mare.

Eren estius d’anar a la piscina amb teibus (l’actual TPO per als olotins o transport públic urbà per a la resta de lectors). Eren estius de vestits frescos i xancletes amb la sola de fusta. Eren estius d’hores d’aigua i de sol sense saber de l’existència de la crema protectora solar. Eren estius de tirar-nos del trampolí més alt, sense control de cap mena ni límit d’alçada ni edat. Eren estius d’arribar a tocar el fons de la piscina de fora. Eren estius de nedar per sota aigua fins que no aguantàvem més. Eren estius de sortir de l’aigua amb els dits estovats i els llavis morats.  

Eren estius de tardes de jocs: de taula, al terrat o al carrer. Perquè eren estius que o no feia tanta calor o la suportàvem millor!

Hi va haver un any que, per circumstàncies que desconec i tampoc no vindrien al cas, el pare no va poder fer vacances i, a més, durant uns dies, la mare l’havia d’anar a ajudar. Aquell any no aniríem enlloc; per aquell motiu, durant uns dies faríem un extra: aniríem a dinar a Can Salvi, fonda regentada per la família Terma, situada entre els carrers Lorenzana i Serra Ginesta, amb un gran pati a l’ombra on trobàvem la taula parada i teníem la llibertat d’escollir, del menú, els plats que ens venien més de gust. Davant la sorpresa dels pares, algun de nosaltres triava aquell plat que a casa no eren capaços de fer-li menjar. Sense anar més lluny, recordo perfectament que m’agradaven molt els ous al plat amb pèsols, tomata i pernil. I tant que rondinava a casa quan em trobava amb un pèsol al plat. Com hi ha món! 

Les vacances quilòmetre zero van generar un munt de vivències que, convertides en records, conformen un capítol més d’Aquells meravellosos estius. 

El terrat de casa, escenari d'hores i hores de jocs

Els clàssics gronxadors de les "xocolates Torras",
un altre clàssic i bon entreteniment.

Aquells meravellosos estius (IV)

Una estada a Granollers de Rocacorba

En tancar aquell apartament de Riells ja ens havia quedat clar que quan tornéssim a anar de vacances ens allotjaríem en un hostal en règim de pensió completa.

L’any següent, el lloc escollit va ser Can Perot, situat a peu de la carretera d’accés a Granollers de Rocacorba, nucli dispers que pertany a Sant Martí de Llémena. Aquell ampli hostal, reunia les condicions necessàries per satisfer-nos a tots: al pare que tenia pensat fer passejades i excursions per conèixer l’entorn; a la mare que buscava uns dies de descans de les feines de casa, i als tres petits de la germandat, que necessitàvem llibertat de moviments. Tot plegat ho acabava d’arrodonir el tracte familiar i campetxano que ens oferia des de darrere la barra el que suposo que era en Perot.

Hi havia altres estadants, famílies que, com nosaltres, passaven uns dies de descans envoltats de natura, fent allò que ara té un nom: turisme familiar. Ben segur que el pare als matins anava d’excursió i devia aprofitar per enraonar amb els estadants de la  vall. Segurament el meu germà el devia acompanyar. En aquell moment jo encara era massa joveneta per anar a caminar gaire estona. A les tardes, amb el cotxe devíem anar a berenar en algun prat, alguna font o al porxo d’alguna de les ermites de la vall. Devíem visitar Santa Maria de Rocacorba, Sant Martí de Llémena... I devíem demanar per tornar ràpidament al camp base per seguir amb els nostres jocs i les nostres aventures.

Els amplis espais exteriors de Can Perot van fer possible que, amb una colla de nens i nenes de la meva edat -any més any menys- vivíssim una mena de versió adaptada del Verano Azul, aprofitant les estones de lleure que ens quedaven entre àpats i visites “culturals”. Jugàvem en uns coberts semi-abandonats i corríem pels prats i les terrasses. La gran piscina de l’hostal, però, era l’escenari principal dels nostres jocs. De les nenes no en recordo el nom, però sé que amb en Javi ens aveníem força i, junts, lideràvem aquell petit grup, portant la iniciativa dels jocs i entreteniments.  

Amb la colla d'aquell meravellós estiu de 1973

He de reconèixer que a mi, amb nou anys acabats de fer i moltes ganes de jugar, aquell espai em va venir com l’anell al dit. No sé si els meus germans de dotze i setze anys van viure aquelles vacances en aquell lloc, una mica aïllat, amb la mateixa alegria que ho vaig fer jo.

Deixàvem enrere el curs 1972/1973 i havia acabat 3r de primària amb un sobresaliente global. Calia complir amb les recomanacions del pediatre de facilitar-me un ambient tranquil i assossegat amb poques persones al meu voltant, sobretot abans, durant i després dels àpats, evitant aliments o begudes estimulants, per tal que, desganada, escardalenca i sac de nervis com era jo en aquell moment, aconseguís el desitjat i necessari augment de pes que no arribava mai. La teoria els pares ja la sabien; ara bé, en una casa amb sis fills, no sé si era possible oferir-me tanta tranquilitat. Ben mirat, crec que em va ajudar més a créixer tot aquell ambient que no pas la calma que recomanava el pediatre que segurament parlava des de la teoria i potser no tenir fills.  

Granollers de Rocacorba i, en especial, Can Perot, ocupen un lloc important en els meus records d’Aquells meravellosos estius.

Font prop de Can Perot

Aquella fantàstica piscina